Plaça Major. Al centre

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Viatge a la Catalunya vella (O.C., 9) , 1976

Banyoles és una població molt agradable. En aquests últims anys el seu procés d'industrialització ha estat visible i ha contribuït a la formació d'una població rica, neta, arreglada i d'una indubtable comoditat. El millor, al meu entendre, que té Banyoles és la seva plaça porticada, d'unes proporcions perfectes, deliciós anacronisme de poble de mercat. (Banyoles celebra el seu mercat els dimecres de cada setmana.) Banyoles, a més a més, té llac; ben poques poblacions poden dir el mateix, per tal com l'aigua no es precisament abundant en aquest país. Deu ésser l'abundància d'aigua el que explica l'habitacle arcaic d'aquesta rodalia. Aquest llac de Banyoles, que fou durant segles un simple pretext agrari, estètic i salutífer, ja que algunes deus dels seus voltants són excel·lents per a la cura d'alguns mals personals, s'ha modernitzat molt en aquests últims anys. En la suavitat dels seus ribatges hom ha construït un club nàutic, un restaurant, un hotel, i damunt les seves aigües se celebren competicions aquàtiques que arribaran a ésser competicions internacionals quan la seva superfície sigui una mica més ampliada. Hi ha ciutadans suïssos, habituats a llacs més importants, que troben que les dimensions del petit llac de Banyoles són ideals. El turisme hi arribarà d'augment: és fatal. El llac, sumat als progressos industrials, a la mandíbula que trobà el senyor Alsius, als dos museus que la població conté, i ara a l'ullal de mamut faran que Banyoles ofereixi un complex d'un interès excepcional — per no dir extraordinari. Tinc la impressió de no haver-ho dit tot. Població de feudalisme eclesiàstic, Banyoles, des del punt de mira històric ha estat un nucli apassionant, i també ho ha estat en la nostra època d'una manera indubtable.

Autor: Antoni Maria Rigau i Rigau
Obra: El teixit de la memòria (Articles (1946-2000)) , 2001

Encara als anys trenta, poc abans de la guerra, els dies de fira i de mercat es podien veure grups de vells pagesos amb barretina. Qui la duia plana, qui de garbí. La majoria eren vermelles, alguna negra i abundaven les morades. La morada o «musca» era pròpia dels vidus, generalitzant. La negra significava dol rigorós.

A la comarca de Banyoles, a més de «musca», de la morada se'n deia «barretina brisa». És un mot que ni Alcover i Moll recullen en el seu completíssim Diccionari. Jo l'havia sentit a casa i a Can Gabañach, sastreria de la Plaça on, els dies de fira, muntaven una parada especial de tapaboques, faixes i barretines de tota mena. L'única referència escrita l'he recollit de mossèn Simón i Jubany —capellà de les monges Carmelites— a les darreries del dinou: «...Seguia aprés la bandera de la confraria de Sant Josep. La portava un jaiet, endiumenjat i amb llur barretina morada o brisa (com diuen); flotant aquella en l'aire sos blancs plecs...». L'adopció popular de la paraula «brisa», com equivalent de «morada», deriva segurament del color violaci de la brisa, és a dir, de la rapa i pell dels raïms, d'on es treu el vi petit.

Hi havia barretines de «dos intents», vull dir, vermelles amb folre morat o negre, que, girades, servien en casos de funeral, enterrament o condolença.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Una dona d'aigua , 2013

Va prosseguir la marxa i en no res va arribar a la plaça Major, la joia de la ciutat, tota porticada, amb quaranta-quatre voltes perfectes que resguardaven una restinyera de botigues, un taller de sastreria, una cansaladeria, la casa d'un recader que feia viatges diaris a Barcelona, una rellotgeria, una fonda i el petit habitacle on els serenos feien guàrdia a la nit. Aquella plaça havia estat testimoni de multitud d'actes polítics i la gent s'hi reunia durant les festes patronals; ell mateix hi havia assistit més d'un cop. Per la Fira de Sant Martirià, per beneir els animals el dia de Sant Antoni Abat, per cantar caramelles i ballar sardanes.

Al centre de la plaça, unes quantes dones compraven mercaderia als pagesos de les masies dels voltants; les pageses amb davantal de sarja i ells guarnits amb faixa negra, barretina i espardenyes d'espart, enmig d'un desori de cistells, saques, fruita, verdura, gàbies d'aviram i de conills.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Una dona d'aigua , 2013

Fora el carrer va sentir el repic de les campanes. En aquella hora de la tarda, la plaça es tornava a omplir de gent. Una cobla de vuit músics havia començat a afinar els instruments abans de la ballada de sardanes i els balladors esperaven sentir els primers compassos bons per començar a comptar i fer la rotllana. Homes i dones intercalats, ells amb el mocador blanc lligat al coll i elles, amb el monyo alt i les faldilles acampanades.

A darrera hora del vespre, quan l'eixam tumultuós que s'aplegava a les sardanes sortia de la plaça per anar a sopar, l'Abdon va sentir irrompre en l'aire el toc de la trompeta del pregoner municipal, seguit del crit de «Via fora» amb què es convocava els qui formaven part del sometent de la població, un grup de civils armats voluntaris que perseguien els malfactors: criminals, lladres, gent contrària a l'ordre establert, la mare que els va parir. Voluntaris com aquells havien actuat contra els bandolers i en defensa de la bona gent durant la guerra napoleònica.

Després del toc, el pregoner va cridar a viva veu, avisant del robatori de l'arqueta. L'Abdon es va esverar i va deixar la feina. Volia anar a trobar mossèn Dalmau, a veure què.

El pregoner va continuar fent la crida per tota la ciutat, la gorra lluent, armat de la inseparable trompeta. Mentre s'avisava la Guàrdia Civil i s'organitzava el sometent, va recórrer encara els punts estipulats, de la plaça de les Rodos i el carrer del Canat al carrer Nou, per prosseguir cap a ponent, fins a la placeta dels Estudis i les Rotes.