Estanyol del Vilar

Per l'altra banda del turó de Porqueres, la baixada és encara més sobtada. I, quan trobem altra vegada el pla, ja som a frec de l'estanyol del Vilar. L'estanyol està separat per escassíssims metres del llac, amb el qual co­munica per un canal artificial, salvat per un pont rústec de troncs d'arbre basts, d'una factura senzilla i d'un romanticisme quasi excessiu.

Amb certa nostàlgia em parla el vell pescador —d'inesgotable paciència— de les gairebé extingides tenques, que si bé no han abundat mai a les aigües de l'estany, ara rarament piquen l'ham. Amb més freqüència —tot i que no en excés— es presenta el cas d'extreure, cuejant, algun mostatxut exemplar de barb, així com també alguna tranquil·la bagra que no han pogut resistir la temptació de tastar el cargol o el cuc que, amb estudiada malícia, encobrien l'ham.

Una varietat absolutament desapareguda és el sorell, que en temps de la meva joventut era tan abundant com ara ho és el gardi, em continua dient el bon home mentre, tot esperant una bona picada i sempre amb la vista fixa en algun dels suros dels seus diferents estris, alterna la càrrega de la seva pipa amb la preparació de l'esquer.

De la contemplació de les tasques pesqueres d'un grupet de nois que fa poca estona que es dedica a la pesca del gardi, en dedueixo que per a aquesta classe de peixos, tan abundants a l'estany, qualsevol esquer és bo, ja que si l'un prepara l'ham amb pa, un altre el dissimula amb un cuquet i un altre de més enllà que, amb pretensions de tenir-se-les amb alguna carpa, havia punxat un tros de patata, veu fracassat l'intent gràcies a l'atac voraç d'un núvol de vulgars gardis que li deixen al descobert l'afilat i diminut garfi.

Va caminar en direcció a l'estanyol del Vilar, que es nodreix d'aigües subterrànies; allà, dos ànecs collverds encara nedaven incansables. Les fotges xipollejaven entre la balca i no es veia cap ni una de les orenetes que durant el dia sobrevolaven les aigües, com si prenguessin vistes de la ruta que havien de repetir.

Entre els contraforts de les muntanyes puntejava el capvespre amb un tel de seda violaci i durant uns instants es va entretenir a contemplar l'estany a la llum vaporosa dels núvols i el perfil de la lluna que emergia al cel, per l'orient. Cada vespre, l'ala grisa del cel tremolava a llevant, desplegant-se sobre la serralada llunyana dels Pirineus i el cim punxegut de la Mare de Déu del Mont. D'aquí a poc s'estendrà per les serres properes, el puig de les Gitanes i el puig Clarà, i saltarà a ponent per la muntanya de Rocacorba, fins a perdre altura i acabar planant sobre l'estany, gairebé a trenc de nit.

Just aquell moment, esclataria un concert eixordador de raucs als marges llefiscosos de l'aigua, milers i milers de granotes i de gripaus desafinant sorollosament.

Dues barques descarregaven feixos de cànem a l'embarcador del nord de l'estany; al fons de tot, a la vora meridional, resplendien els reflexos groguencs dels fanals. Poc després, va travessar un pontet estès sobre un dels cinc recs que drenen l'estany i va prosseguir pel camí que es desviava en direcció al passeig il·luminat del balneari i les hortes del rec de Guèmol.