Pàgines d’un exili ordinari

Rúbrica Editorial (El Prat del Llobregat), 2002

Autor: Pere Verdaguer i Juanola
Pàgines: 14-15
Indret: Casa natal de Pere Verdaguer (Banyoles)

Quan plovia, la gran preocupació era de fer una taparada. El nostre carrer era de terra i quan hi passava algun cotxe s'aixecava molta polseguera, a l'estiu, per poc que el temps fos sec. Si feia alguna gotellada, les gotes en caure produïen diminuts cràters de pols. A vegades la rabior del temps no donava per a més, però així i tot després se sentia una altra olor, com si allò sec hagués deixat la terra i s'hagués enlairat dins l'aire. Si la cosa era més seriosa, recollíem terra i fèiem una taparada, que es recolzava sobre la voravia. Esperàvem el botet, que ens arribava sempre de la part alta del carrer. Ens agradava de veure com l'aigua, que arrossegava una crema de terra, es trobava amb el pas barrat, s'embassava, en aparença perfectament dòcil. Ara bé, de seguida que se sentia prou forta, ella buscava una sortida i foradava pel punt més feble de la nostra modesta construcció. Encara provàvem de reparar l'esvoranc, però ja sabíem la causa perduda, perquè el doll, ara, baixava abundós, un veritable rec. Aleshores, no ho cal dir, ja estàvem ben xops i la mare, després de fotre'ns uns crits que no servien mai de lliçó, ens donava roba seca perquè ens canviéssim.

Algun any plovia fort, tant que l'estany del poble desbordava per aquella banda, justament, i vessava en particular pel nos­tre carrer, transformant-lo en un riu. En aquell cas era la gent gran la qui feia les taparades, amb taulons i rajoles, per mor de protegir les entrades. Quan això succeïa era que l'estany havia augmentat formidablement de superfície, havia esdevingut impressionant. Havia començat per passar per damunt del passeig ombrejat de plàtans i havia cobert els terrenys de la Draga, més baixos, que eren en temps normal terres fèrtils. Quan la inundació es retirava, deixava peixos a tot arreu, i no era gens rar de pescar-los, o més aviat de collir-los com qui diu a l'hort.

Autor: Pere Verdaguer i Juanola
Pàgina: 52
Indret: Rec Major (Banyoles)

Els primers temps el poble va descarregar la seva ira contra l'església, o més exactament contra els seus representants que s'havien posat abans descaradament de la banda dels potents i dels rics. No es va matar a ningú, tanmateix. Les monges es van treure dels convents i hom les va pregar de tornar a casa seva i treballar en lloc de pregar, que la feina no devia pas mancar. Es van fer córrer horrors, com per exemple que hom havia trobat al claustre tombes on s'havien enterrat criatures, fruit pecaminós d'elles i dels capellans. Les sacristies es van buidar, i hom va fer neteja de llibres a les biblioteques, és a dir que, com que no hi havia temps ni competències per saber si es podia salvar algun "Tirant lo Blanc" d'aquella massa, hom els va carregar tots sobre camions i hom els va portar vora l'estany, on formaven estibes impressionants d'obres ben relligades i que continuaven fent olor d'encens en un lloc més aviat acostumat a la pudor de les escombraries. I quan hi van ser totes, hom hi va calar foc, un foc que va cremar dies i dies.

Autor: Pere Verdaguer i Juanola
Pàgines: 52-53
Indret: Santa Maria dels Turers (Banyoles)

Fins i tot les campanes van rebre. El nostre barri depenia de l'església de Santa Maria, que era gran i sense estil, i que s'acontentava d'un campanar de cadireta, per altra banda irregular, amb tres pisos de campanes. Dues eren enormes, enormes. Havìen tocat totes les hores d'ençà que nosaltres havíem nascut, i repicat per totes les festes, i les consideràvem d'una certa manera com a nostres, també. Hi van pujar uns dels més violents, que no entraven en aquesta mena de consideracions, i les van despenjar una rere l'altra. Va costar, però tot va baixar. Queien sobre un atri que hi havia a l'entrada de l'edifici i feien uns forats de dos metres i una fressa de mil dimonis. Hom deia que aquelles campanes havien de servir per fer bales i canons.