Residència d'Emília Sureda

Autor: Emília Sureda i Bimet
Obra: Poesies mallorquines , 1992

Ànimes germanes

 

(Imitació de Bécquer)

 

Dues flairoses poncelles,

totes dues d'una branca,

que es baden i moren juntes

i un mateix aroma exhalen.

 

Dos embatols que tivellen

les ones de la mar blava

i se troben i es confonen

dins una sola volada.

 

Dues gotes d'una font

que corren sempre plegades,

com a llàgrimes dels ulls

que redolen per les galtes.

 

Dos ciris que cremen junts

davant la mateixa imatge,

com a símbols d'una idea,

com a espires d'una flama.

 

Dos sospirs sortint d'un cor,

dos ais! amb què el dol s'esplaia,

dos aucells d'un mateix niu...

això són les nostres ànimes.

Autor: Emília Sureda i Bimet
Obra: Poesies mallorquines , 1992

Tot passa i se'n va

 

Cançó per Na Maria Sabater

 

Així com esclaten dins tanca florida

clavells i poncelles que el temps secarà,

així també es bada, dins l'hort de la vida,

la flor que marcida

serà l'endemà...

Tot passa i se'n va!...

 

És l'ànima nostra, mar gran sense cales,

i vents i tempestes s'hi solen alçar;

quan fuig la ventura, no li tiren bales,

que l'or de ses ales

en pols se desfà...

Tot passa i se'n va!...

 

Mirau la donzella que n'és de garrida:

ses galtes són roses, claror son mirar;

mes si amor li apunta, que prest cau ferida!...

malaire la vida

que tant de mal fa!...

Tot passa i se'n va!...

 

Per què el coret nostro té tanta oradura?

per què és que la idea sempre ha de volar?

i el món, per què roda?, per què no s'atura?

No ho sap la criatura,

no ho sap ni ho sabrà...

Tot passa i se'n va!...

Autor: Miquel Costa i Llobera
Obra: Tardorals, dins Poesia Completa , 2004

Tribut a la bona memòria de n'Emília Sureda

 

Cor tan ple de simpatia

que anaves escampant,

tot absort dins un encant

de somnis de poesia;

 

dolç esperit consirós

que, mirant les oronelles,

volies volar com elles

per dins l'espai lluminós;

 

pobre ser que en viu desfici,

davall ton riure amatent,

d'un ideal descontent

portaves l'intern cilici;

 

cap al suprem Més Enllà

ja prengueres la volada:

la prengueres tan sobtada

que ni un adéu comportà!

 

Lires de tu conegudes

te donen ara l'adéu,

posant-lo del llaüt teu

damunt les cordes rompudes.

 

Rompudes, ai!, per la mort,

pel bon afecte lligades,

eixes cordes delicades

guardaran el teu record.

 

Sobre ton buit que ens endola

ta lira aquí romandrà,

i vibrarà... vibrarà...

a l'aire del temps qui vola.

 

Així parlaràs, absent,

als qui et guarden enyorança

i et donen amb l'esperança

l'arreveure del creient.

 

Així el teu cant sentirà

més gent que no el coneixia

i ta dolça simpatia

per mes cors s'escamparà.