Autor:
Prudenci Bertrana i Comte
Obra:
Obres completes
, 1965
Arribà en un turó gresós cobert de flairosos romanins, estepes i llistó sec; a sota, hi verdejava una vinya i més avall, fins a trobar un desmunt de la carretera reial, polsoses i atapeïdes, s'estenia una vorada d'argelagues.
La tarda queia xafogosa i emboirada. La plana s'esfumava enllà d'enllà amb les seves rengleres de gavellons, els seus pollancres solitaris i les seves masies blanques. Les muntanyes perdien matisos i es convertien en una massa d'un blau apagat i brut, i entre muntanya i pla onejava un terrer xorc i eixarreït, d'aspecte aclaparador, on groguejaven les floretes de perpetuïnes i brunzien les llagostes i els borinots.
La carretera, que en eixir de la vila desapareixia sota un cordó de plàtans frondosos, anguilejava, després, blanca i nua, i es perdia en revolt darrera el pendís de la muntanya que com un esperó d'un navili tallava l'espai.[1]
Després dels desmais, el passeig Dalmau es presenta gran, ombrejat per plàtans altíssims, amb un caire de passeig noucentista ampli, tranquil i esventat. El passeig Dalmau és un lloc ideal per a grans concentracions humanes. L'aplec de la sardana que se celebra anualment té aquí un marc molt adequat a la dinàmica de la dansa. El passeig Dalmau dóna a vegades la impressió d'una cosa gran i desvalguda, com si hagués crescut massa enlaire i li faltessin altres coses en el pla horitzontal, com si no fos ben bé a la mida del nostre temps i del nostre espai, estret i superpoblat. Al passeig Dalmau, hom hi troba a faltar un ambient de polissons, jaqués o canotiers, un ambient a base de bigotassos i ombrel·les. Sembla que aquesta és la seva vertadera perspectiva i que al segle vint ell ja no hi tingui gran cosa a fer.
[1] Bertrana, Prudenci, Nàufrags, dins Obres completes, p. 30.
