Des d'un turó, prop de Banyoles, potser des del puig de Sant Martirià, veurem les coses amb una millor perspectiva. Allà baix, la ciutat reposa en un silenci precari. El traüt de les festes, el turisme frenètic, s'han esvaït. L'estany té un repòs dolcíssim i l'aire és intangible i transparent com el no-res. Només aquí dalt, damunt de nosaltres, quatre núvols blancs trenquen la sensació esba­tanada del cel i respiren concreció i dinamisme.

Ara, als nostres peus, s'hi estén la ciutat i el llac; al fons, com un teló immens que ho envolta i tanca tot, les muntanyes i la plana. Al nord i a l'oest, terres aspres i arrugades; a l'est i al sud, plana suau i corbes manses. Heus ací Banyoles: entre el pla i la muntanya, en una regió fronterera i indeterminada que pot ésser el Gi­ronès o pot ésser la Garrotxa; arrapada a la falda d'aquests turons com una ciutadella fortificada; oberta a la plana del sud, sentint el xoc de la marinada que deixa als llavis un tast de llunyania que promet sensacions inesgotables.

Vorejant l'edifici, la carretera torna a ésser igual com abans. L'ombra dels plàtans és deliciosa. Aquest trosset està particularment atapeït de "pesqueres". La pesquera és una edificació molt típica de l'estany, i agafa la forma d'una casa edificada sobre l'aigua, semblant a un palafit comunicat amb terra per una passera d'obra.

Som a la part més estreta del llac. És el coll del nú­mero vuit, aquest número vuit que tantes vegades s'ha utilitzat per tal d'explicar la forma aproximada de l'estany de Banyoles. Ací, l'amplada no arriba als tres-cents metres. La profunditat és escassa (6 metres). Passa un esquiador aquàtic remolcat per una motora. El llac és una pista magnífica per a l'esquí i el rem. La tranquil·litat de les aigües i la llargada de dos quilòmetres són una cosa magnífica per a aquest tipus d'activitat espor­tiva. S'hi han celebrat campionats nacionals de rem i internacionals (campionat d'Europa) d'esquí.

Davant nostre, a l'altre cantó, la presència de can Morgat, tan íntimament lligat per llegenda al naixement del llac de Banyoles. Girant-nos d'esquena, entre el llac i la carretera d'Olot, s'estén una plana que ha estat pro­tagonista d'una altra llegenda banyolina: la Draga.

Seguint entre els dos llacs, entrem en una zona ubèrrima, exuberant. Els desmais dominen sobre les altres classes d'arbres. Herba. Un pèl d'humitat. Aquesta part té una bellesa frondosa. La mà de l'home s'hi endevina, encara que estigui hàbilment dissimulada amb una aparença de descurada distribució de camins i arbres. Aquest tros és un dels més concorreguts pels profanadors del paisatge: els pescadors i els típics menjaires de pa amb truita.

Els pescadors són els més inofensius, i fins i tot llur immobilitat els converteix en un element més del paisat­ge. Els menjaires de pa amb truita ja porten mes desordre. I és que les berenades col·lectives i familiars a la vora del llac requereixen un renou inevitable.

Els desmais són una cosa magnífica. Les seves fulles llarguíssimes que cauen fins a besar l'aigua, les branques torçades, els troncs inclinats d'una forma increïble... Els desmais constitueixen un altre paratge idíl·lic. Tenen una mena d'encant ostentós, fàcilment captable per tota mena de sensibilitat. I, com totes les coses massa definides, aquesta forma de bellesa rica i treballada voreja els límits de l'enfarfec.

Per l'altra banda del turó de Porqueres, la baixada és encara més sobtada. I, quan trobem altra vegada el pla, ja som a frec de l'estanyol del Vilar. L'estanyol està separat per escassíssims metres del llac, amb el qual co­munica per un canal artificial, salvat per un pont rústec de troncs d'arbre basts, d'una factura senzilla i d'un romanticisme quasi excessiu.

Després dels desmais, el passeig Dalmau es presenta gran, ombrejat per plàtans altíssims, amb un caire de passeig noucentista ampli, tranquil i esventat. El pas­seig Dalmau és un lloc ideal per a grans concentracions humanes. L'aplec de la sardana que se celebra anualment té aquí un marc molt adequat a la dinàmica de la dansa. El passeig Dalmau dóna a vegades la impressió d'una cosa gran i desvalguda, com si hagués crescut massa enlaire i li faltessin altres coses en el pla horitzontal, com si no fos ben bé a la mida del nostre temps i del nostre espai, estret i superpoblat. Al passeig Dalmau, hom hi troba a faltar un ambient de polissons, jaqués o canotiers, un ambient a base de bigotassos i ombrel·les. Sembla que aquesta és la seva vertadera perspectiva i que al segle vint ell ja no hi tingui gran cosa a fer.

D'aquesta primitiva estructuració es va passar posteriorment (1862) a l'actual font i edifici.

A finals del segle passat i principis de l'actual, la Puda havia estat un dels màxims atractius turístics de Banyoles. L'estiueig, aleshores, era considerat com una diversió minoritària, fonamentada en la dedicació d'uns quants dies a la inactivitat total i a la pràctica d'una pacífica xafarderia entre els components de la colònia local. Viatjar era una cosa encara mes incòmoda que no pas ara, i la qüestió dels banys corporals es mirava amb una certa reserva. Per això, una mena d'estiueig sedentari i ombrejat com el que podia oferir la Puda va ésser molt ben acollit per bastants estiuejants d'una certa categoria. Altres senyors i senyores que tenien malalties de la pell o de qualsevol classe, que van creure recomanable d'esbandir-se curosament amb aigua sulfurosa, van fer cap aquí. I així la nostra vila, quieta i tradicionalment assenyada, va gaudir d'una clientela dermatòsica o artrítica, però perfectament honorable.

Per això, si en l'actualitat un hom visita la Puda i s'adona que tot té un aire desvalgut, amb una indefi­nible sensació de decadència, si fa un esforç i utilitza aquesta imaginació tan esplèndida amb què Déu ha dotat l'home mediterrani, podrà evocar altres temps. Sota la verda volta atapeïda que formen els innombrables plàtans que volten la zona de la font, un sabrà veure les colles d'homes bigotuts i senyores encotillades que ca­minen pausadament pels passeigs que porten de la Puda a l'estany i a Banyoles. Parlaven potser d'Antoni Maura, de les deficiències en els serveis de carruatges, de l'estat de les seves articulacions, dels últims poemes de Maragall o de la guerra de l'Àfrica. La conversa continuava sota l'arbreda del passeig Dalmau i acabava amb una passejada sobre l'aigua del llac en una barca menada per cavallers ben botonats i impecables.

Aquí precisament és l'arribada. Si hom ve de Girona amb els òmnibus de servei públic, pujarà pel carrer Álvarez de Castro i anirà a parar a la plaça dels Turers.

Si hom ve amb auto particular, farà quasi sempre el mateix trajecte i, un cop arribat aquí, es desviarà cap al llac o cap al centre històric de la ciutat. O bé seguirà camí vers Olot, Besalú o Figueres. I és que aquest punt estratègic està situat pràcticament al centre de la ciutat.

La plaça dels Turers té una forma una mica inconcre­ta, una mica imprecisa. Jo diria que té forma fugitiva. Com si volgués marxar, com si volgués seguir els camins que la travessen o que hi neixen. Com si en comptes de ser punt de concentració, centre de recepció de corrents vitals com és la plaça d'Espanya, fos origen, nucli centrífug, font de vida que s'escampa a través de la ciutat.

La plaça dels Turers té una gran experiència sobre totes les qüestions de tràfic i moviment de vehicles i de gent. És un lloc ideal per als qui es plauen de mirar des de darrera els vidres. I és que no es concep la plaça solitària sense trepig ni sense espetec de tub d'escapament.

Normalment s'arriba a Banyoles precisament per la plaça dels Turers, com ja hem dit abans. Aquest és, doncs, el lloc on es concentra un nombre considerable de famílies que, quasi sempre de bona fe, vénen a espe­rar els forasters. El foraster se sol presentar sota la forma de parent de lluny o de conegut de l'oncle Josep. A vegades és senzillament un amic de l'època del servei militar o, més recent, del temps de l'"estraperlo".

La Plaça és una mar de vida al cor de la ciutat. Una mar petita si voleu, però oberta, vibrant, amb sostre de cel i llum de sol i estrelles, com totes les mars del món. Fins i tot els carrers que hi desemboquen semblen rius, corrents que, a vegades en forma impetuosa, a vegades de gota en gota, deixen anar vida. Vida en forma de senyor gras o de pagesa enriolada o simplement vides de gos, consiroses i solitàries.

La Plaça és un conjunt de coses, de suggeriments, de menudes impressions i de records entranyables. La Plaça és una cosa nostra, quasi viva, quasi anímica, estilitzada al rebost del nostre esperit.

El primer impacte són les voltes. Les voltes, les arcades, són la Plaça. Ho són quasi tot. Unes altes, les altres no tant; unes polides i arreglades, les altres aspres i amb arrugues. N'hi ha que pugen amb corbes amples, regulars; altres que comencen rectes i es corben de sobte, com si els hagués vingut un rampell sobtat i dolorós. La gràcia de les voltes és precisament aquesta irregularitat, aquesta multiplicitat. És com si haguessin nascut pel seu compte, com si una poderosa vida mine­ral hagués criat els pilars i els arcs. Com si la pluja i el vent els haguessin alimentats.

La plaça de la Font, com dèiem, és el lloc on acaba el carrer de les Escrivanies. És una plaça petita, proporcionada a l'estretor dels carrers que en surten. Com per exemple el carrer Paraireria, que és el més curt i estret de la ciutat i que és citat des de l'any 1301. Els paraires (treballadors de la llana) li van donar nom.

La plaça de la Font, amb la seva insignificança/a aparent, té un paper molt important en el drama històric i polític de la ciutat de Banyoles. Des de l'any 1303 fins al 1928, va radicar-hi l'edifici principal, el cervell del poble: la Casa de la Vila. Per això havia estat coneguda des del segle XVII amb el nom de plaça de la Vila (abans era la plaça Mitjana).

La Casa de la Vila, que va començar a existir jurídicament quan l'abat Vallespirans va donar la independència administrativa als seus vassalls en aquell històric any 1303, va venir a instal·lar-se en aquest edifici, que també fou conegut amb el nom de "Pia Almoina". La "Pia Almoina" no existia pas únicament a Banyoles. Era una institució benèfica medieval molt arrelada a la nostra terra.

La "Pia Almoina" no existia pas únicament a Banyoles. Era una institució benèfica medieval molt arrelada a la nostra terra. Ací, la va fundar Guillem Reixach l'any 1306, junt amb altres veïns de Banyoles, amb la finalitat de repartir, en dies determinats, pa i roba a les famílies po­bres de la vila. La pia almoina local, administrada pels "Jurats", va anar augmentant la seva obra i, entre altres coses, va comprar i mantenir el rellotge del campanar de Santa Maria, ajudava a les despeses de la predicació quaresmal, lliurava "30 lliures a les tres primeres donzelles pobres que es casaven cada any i a una altra foras­tera que hagués servit a la vila dos anys seguits". Al segle passat, les rendes que mantenien aquesta mena de centre benèfic van ésser desamortitzades i la "Pia Almoina" va deixar d'existir.

L'edifici actual, antiga residència de la Casa de la Vila i de la "Pia Almoina", s'ha convertit ara en el Museu Arqueològic de la nostra ciutat. L'edifici és una barreja d'estils romànic i gòtic. Encara que hi ha arcs de mig punt dels segles XII i XIII, potser una de les impressions més fortes que pot emportar-se un visitant és la produïda pel pati i la galeria amb arcs ogivals que daten del segle XIV i que li donen l'aspecte més remar­cable i definitiu. No hi ha dubte que aquest és l'edifici laic que té més interès de tota la ciutat.

Sortint del Monestir es pot passar pel carrer del Puig, que havia estat conegut amb el nom d'"Era de l'Abat". La cosa ve de quan aquest era el lloc on els pagesos lliuraven els cereals que en concepte d'arrendament havien de donar a l'abat del Monestir. Encara més antigament (abans de 1652) aquest tros era conegut amb el nom de plaça del Puig.

Des d'aquí, mitjançant un breu recorregut, s'arriba a la plaça Antiga, que la gent de Banyoles coneix unànimement com a "plaça del Teatre" a causa d'un antic teatre que va ésser enderrocat l'any 1934, després de menys d'un segle d'existència. Aquí van tenir lloc, durant la segona meitat del segle passat i un quart de la centúria actual, les manifestacions més notables que l'art de Talia es va dignar a fer a Banyoles (van actuar-hi els germans Borràs i Ricardo Calvo). Ara, doncs, del teatre no n'hi ha ni rastre, però la tradició popular és forta i té bona memòria, i el nom de la plaça del Teatre es manté perfectament viu dins la terminologia local.

Aquesta zona de la plaça Antiga i els cinc carrers que en surten en totes direccions: Puig, de Baix, Portal del Forn, de l'Església i Escrivanies, és un altre dels nuclis ciutadans que té personalitat. Amb totes les reserves i amb el convenciment d'ésser una mica exagerat, diria que ací es pot evocar més fàcilment una Banyoles noucentista, tímida i tranquil·la, que vivia del camp, de l'artesania i de la petita indústria, que seguia extasiada la litúrgia rutilant del Monestir i que admirava les passejades dels senyors forasters que venien a prendre aigües a la Font Pudosa.

De la botiga de la cantonada surt una dona que ve de comprar un parell de mitjons, i del carrer de l'Església baixa una bicicleta a poc a poc, perquè és del barri i no vol que li diguin que és un esbojarrat. Dos pagesos surten de la taverna amb la gorra un xic de gairell, amb una cara vermella i un tuf de vi negre que se sent de l'altra banda de la plaça. Del balcó obert d'aquella casa ve una olor de cigrons cuits i, més avall, un matrimoni que discuteix tanca la finestra perquè no els sentin els qui passen. Hi ha roba estesa a les finestres del darrer pis de mitja dotzena de cases, i la coloraina de vestits i jerseis parla un idioma nou en la cromàtica blanca i grisa de les parets. Quatre dones juguen a cartes en un racó protegit del trànsit, vora la cantonada; sobre els genolls un garbell girat del revés és la taula improvisada que serveix per a tirar-hi amb tot entusiasme cartes i més cartes. Des d'una altra finestra oberta se sent el veí melòman que amb la seva veu atenorada i potent canta La Dolorosa o La verbena de la Paloma. Algú diu: "Canta bé aquest xicot" i un altre malhumorat comenta: "Ja tenim concert altra vegada".

Ara passa un carro d'userda enorme, increïblement ple. Trontolla i es belluga, i, dalt del munt vegetal, el carreter, entre estufat i rondinaire, mou les xurriaques amb gest fatxender. Una olor fresca d'userda s'escampa pel carrer, i l'aire, que comença a refrescar, sembla més amable, més rialler i penetrant.

La plaça de Santa Maria és una petita obertura en l'atapeïda munió de carrers estrets que formen l'entrelligat d'aquesta part de Banyoles. Se'n diu plaça, però aquesta paraula s'ha d'entendre més aviat en terme d'hipòtesi que no pas de realitat. Aquí els carrer s'ajunten i s'eixamplen una mica. A l'esquerra, arraconada entre el temple, la casa rectoral i una dependència seva, s'ha fet una vorera que s'ha pavimentat amb pedra i s'hi han plantat un parell d'arbres: aquesta part i la calçada un xic més ampla formen la plaça de Santa Maria.

No cal dir que el més important d'aquesta plaça és l'església que s'hi alça i que és coneguda amb el nom de Santa Maria dels Turers.

Santa Maria, parròquia de Banyoles, nucli que centralitza la vida religiosa de la ciutat, té un lloc molt impor­tant al cor de tots els banyolins, àdhuc d'aquells que miren les coses relacionades amb els capellans d'una ma­nera més aviat emmurriada. I és natural. La majoria hi hem estat batejats, confirmats, hi hem passat per primera volta per la porta estreta del confessionari, hi hem sentit el lluminós atabalament de la comunió i del casament i tenim l'esperança de passar-hi l'atabalament definitiu quan ens diguin la darrera missa, de cos present.

L'església és d'estil neoclàssic. Àmplia, despullada. No té la gràcia estilitzada de Santa Maria. El seu estat ac­tual deixa entendre una certa penúria econòmica després de les últimes destruccions de l'any 1936.

Com a coses més notables cal destacar:

La capella de Sant Martirià, construïda l'any 1944 sota la direcció de l'arquitecte Francesc Figueres. És d'estil neoclàssic, realitzada quasi tota en marbre i il·luminada per quatre finestres de vidres policromats. Sobre l'altar hi ha les despulles de Sant Martirià dins d'una caixa de fusta de xiprer que data de l'any 1854. Les parets s'adornen amb pintures de Marià Vayreda que descriuen passatges de la vida del sant, i que són restes de l'antic altar que va ésser destruït l'any 1936.

De l'altar major ressalta sobretot el retaule conegut amb el nom de Nostra Senyora de l'Escala, que tanca l'absis, i que, atribuït per uns al gran pintor Martorell i per altres a un desconegut, ha estat extensament estudiat i elogiat; pertany al segle XV. Aquest retaule i l'arqueta de plata que guarda les despulles del sant constitueixen dos exemplars brillants de l'art gòtic.

Del monestir actual, el que conserva més l'encant evo­cador, és el claustre. Situat al centre de l'edificació monàstica, tocant a l'església per la cara del sud, el claus­tre és un recer suau, una pinzellada d'exquisida humanitat en un quadre d'estructura severa. El cel, a través dels quaranta-vuit arcs que formen les quatre cares del claustre, s'endevina benigne i nítid. Les columnes que serveixen de suport als arcs són gràcils, estilitzades i acaben amb capitells. Traspassant el pedrís que serveix de línia de sustentació de les columnes, un es troba dins el jardí del monestir. Un jardí senzill i descurat. Al centre, el pou on es retraten totes les colles d'homes i joves que van a fer exercicis espirituals al monestir. Una colla que no es faci retratar a la vora del pou sem­bla que no hagi acomplert exactament les directrius de sant Ignasi, si be cal tenir en compte que desconeixem les opinions de sant Ignasi envers les màquines de re­tratar.

Les quatre cares del claustre, que donen a dependències importants del monestir, són un enfilall d'urnes que contenen les despulles d'abats i d'alguns senyors de l'Edat Mitjana que van escollir el monestir com a última estada terrenal. Relleus, escuts i altres motius esculpits a les parets interiors són una lliçó continua d'història monacal.

L'església de Santa Maria de Porqueres (segle XII) és l'aportació humana que enriqueix més el paisatge la­custre. Situada en una petita elevació a pocs metres del llac, l'església, d'una puresa d'estil considerable, és una de les joies del romànic que ha merescut un gran interès per part de tots els erudits. Va ésser declarada monument nacional el 3 de juny de 1931.

La portalada, formada per quatre arcs concèntrics, de ferradura i columnes coronades per capitells gravats amb adornaments de flora romànica i volutes corínties, ha estat reproduïda al Poble Espanyol, de Barcelona.

Dins, destaca l'arc triomfal que separa el presbiteri de la nau (9 m. d'altura per 5,20 d'amplada), recolzat en dues columnes de gres que tenen capitells esculpits, molt interessants. El del costat de l'Evangeli evoca l'església militant. El de l'Epístola glossa el pregó pasqual. El fris de l'absis té gravats dibuixos en forma de palmeta tancada dins un cercle.

La part de l'absis ha estat restaurada molt encertadament. Al fons, apareixen cinc capelletes senzilles i de poca profunditat. L'altar rústec, simple, s'alça dalt la modèstia del presbiteri, i per les finestres, en forma d'espitllera, entra una llum lleugerament daurada.

Els matins, quan tot el llac reverbera al sol, i l'aire de fora és una cosa calenta i feixuga, Santa Maria de Porqueres, ombrívola, amb una frescor contrastant, és un racó protector i amable. No sé per què, però a Porqueres em costa molt de resar. Sembla que la fascinació de la pedra nua i immemorial, que la vivacitat de la llum, que, més que entrar, s'endevina a fora, siguin absorbents, aclaparin l'esperit.