Autor:
Antoni Maria Rigau i Rigau
Obra:
El teixit de la memòria
(Articles (1946-2000))
, 2001
Ja us ho explicaré, és que ahir també em van assabentar d'una altra nova lacustre... i d'aquesta sí que en poden ésserfilles les meves elocucions, bon xic nostàlgiques:
—El camió d'un drapaire s'ha endut el cap i coll de «LaTirona».
—N'hi ha per tant? Qui era «La Tirona»?
—Vull dir «la barca de l'oca». Tampoc, potser, això nous digui res... «La barca de l'oca», anys enrere —quan l'estanyera sols estany i no encara pista olímpica— era el símbol de lacalma i de l'elegància sobre l'aigua llisa...
Amb cert gust i bon encert, algú —no sé qui— va encarregar a un bon mestre d'aixa, una barca que simulés una oca o un cigne, com vulgueu. I el calafat hi va reeixir. Travessava l'Estany en silenci, el cap alt, majestuosament i plàcidament. El dors curull de senyoretes de l'època —àvies d'avui— lluint palloles i ventalls, als rems els galans embigotats... Crec recordar que, cap al tard, s'encenia un fanalet vermell que li penjava del bec enorme...
Quan venien «les colònies», la mainada forastera hi erapassejada, amb les senyores mestres i una parella «d'urbanos» barcelonins, de casc colonial i mostatxo de sarsuela.Després, tampoc no recordo com ni perquè, «La Tirona»va quedar reclosa en la seva pesquera particular, «la de l'oca»; per allà on ara el Club hi té les plataformes-torradora. Desaparescuda la caseta —pas al progrés, certament— ningú sapigué res més de l'oca de fusta...
Fins que ahir, precisament, enmig de runes i ferro vell, un sòrdid camió de drapaire se n'enduia les romanalles qui sap cap a on.
No aspiro a demanar formalment «el dia del silenci lacustre» (tot i que no vindria gens malament). Ni tampoc vull suggerir que és una llàstima que el cap de «La Tirona» hagi tingut aquesta fi de trasto vell.
(Si l'Estany hagués tingut un Museu... Qualsevol pesquera podria servir. Però ja hem dit que ara les coses no van així.)
Només, això sí, em faig una pregunta:
—Quan el jovent que avui xarboteja el llac (amb tot el dret, sí senyors) vegi que el temps, drapaire implacable, s'enduu (tot arriba en aquest món) el símbol del «seu estany» (que jo no podria avui precisar quin és, aquest símbol) ¿sentirà, com sentim avui, vós i jo, la fiblada del greu i de la recança?
