Editorial Columna (Barcelona), 1987
Capvespre
Abandonant, goluts, el seu descans,
els déus han abastat el sol com una nespra.
Tres núvols ribetegen, arrogants,
els seus mantells amb l'últim or del vespre.
En un racó del cel
—discreta i oportuna—
s'encén, fanal itinerant, la lluna
i parpelleja el primer estel.
Una profunda somnolència
sembla abatre els desmais remorejants.
S'ennegreixen les serres dels voltants.
L'aigua pren una estranya fluorescència.
I es fa un silenci que amplifica
totes les fresses de la nit que neix:
el rauc-rauc pertinaç de les granotes
o el clapoteig d'un peix.