Plaça de la Catedral

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: El llambreig en la fosca , 2000
Pàgines: 62-63

Aquesta torre, en efecte, ofereix una forma molt original, que ve segurament de la manca d'espai a la part de la plataforma superior del puig urbà que el castell deixa lliure, com també de les necessitats de defensa. No va ser construïda adossada al flanc del temple, sinó damunt la primera capella absidal del costat de l'Evangeli, i la seva forma, per tant, és de trapezi rectangle; allò que seria l'angle agut apareix, a partir de la coberta de les capelles absidals, tallat per un petit xamfrà que fa com un cinquè costat molt curt. En realitat, ocupa més espai que el d'una sola capella, perquè la part destinada a escala -tot el costat menor entre els dos angles rectes- agafa una bona extensió immediata, cap a les actuals capelles laterals de la nau. Les finestres ogivals de les dues cares paral·leles, així, no es mostren centrades, sinó desplaçades cap a la banda oposada a l'escala. L'estret xamfrà compensa, en certa manera, mirant des de davant o un poc des de l'esquerra -així és com se sol veure la torre des de la ciutat-, la asimetria de la cara principal. Malgrat aquestes irregularitats, la torre puja amb arrogància, recta i severa, "dividida en cossos per senzilles cornises". La gran finestra del primer cos és la de la capella absidal que serveix de base al campanar. Al segon cos no hi ha finestres; només s'hi mostra un rellotge modern. Una "doble sèrie de finestram constitueix" el tercer cos, és a dir, "el cos de les campanes". Les tres finestres de la sèrie de dalt tenen unes "concèntriques motllures" que les "ombregen", i uns "airosos calats" que "broden" el seu vèrtex; però les tres de baix "manquen de pronunciada i correcta traça". Aquest cos superior acaba "en el coronament de permòdols" damunt el qual descansa l'ampit del terrat.

Autor: August Bover i Font
Obra: En pèlag d'amor , 1999
Pàgina: 14

Encís a Dalt Vila

 

Arraulit dellà el portal de les Taules,

amb cinyell de murades i perfum

de flaó, s'amaga un antic reialme.

 

Solia arrecerar-m'hi algunes nits.

La lluna jeia al fons de la badia

i l'ombra d'una al·lota travessava,

furtiva, la placeta de la Seu.

Portava una trena negra, frondosa

i llarga; de vora mar m'arribava

el so melangiós d'una flaüta...

 

I encara enyoro el rostre de Tanit.