Institut d'Estudis Eivissencs - 2000 - Eivissa
Si el baluard de Sant Joan, avui excavat i foradat, era la terrassa assolellada i oberta de l'enfonsat barri de la Plaça de Vila, el baluard de Santa Llúcia era l'expansió, encara més elevada i amb més perspectives, de sa Carrossa i els carrers i placetes del barri oriental. No li dèiem el baluard de Santa Llúcia -o Llócia, deformació eivissenca-, nom llibresc i oficial; l'anomenàvem, popularment, sa Murada Alta. I el tros de murada estret i prolongat que muntava des del baluard de Sant Joan fins a sa Murada Alta, vorejant sa Carrossa, era sa Murada Llarga. De petit, vaig jugar molt més al baluard de Santa Llúcia que al de Sant Joan. Més endavant, i durant molts d'anys, sa Murada Alta va ser un lloc predilecte.
Tots dos bastions, més extensos que els restants, són el resultat del segon pla de les murades -el de Fratin-, que va permetre l'eixamplament, des del segle XVI, de la vila fortificada. Una de les primeres conseqüències d'aquesta Vila Nova va ser la construcció, per la banda dels penya-segats de llevant, del convent dels dominics. El nostre espai d'esbarjo quedava així complet, del baluard de Santa Llúcia a la plaça de l'Ajuntament, passant per darrere el convent. El baluard forma una mena d'altiplà una mica aïllat, però no perd del tot el contacte amb el veïnat d'aquella part de Dalt Vila. Hi podies estar en companyia o passejar-hi tot sol. I des d'allí podies mirar, et senties impulsat a mirar -i a mi sempre m'havia temptat perdre'm llargament en la contemplació. T'atreia mirar cap als quatre vents, sent l'espectacle molt diferent en les quatre direccions. Cap a migjorn i llebeig, la ciutat vella pujava des de sa Carrossa, als teus peus, fins a l'extrem més alt de la torre de la catedral. Veies a llevant, des de l'altura de murada i precipici, el mar obert, amb els accidents pròxims de costa i d'illots, amb la més llunyana Formentera i enllà l'extensió deserta, ja gairebé sense vaixells. A tramuntana, la mar es recloïa en port, limitat davall teu per l'atapeïment de cases de sa Penya i la Marina i a l'altra banda per la corba suau de la costa baixa i imprecisa, els horts, la línia familiar de les muntanyes. Vers ponent continuava la murada, s'allargava la Marina, s'estenien els camps amb un horitzó de serra. Durant l'hivern, al matí o en haver dinat, era dolç prendre el sol per sa Murada Alta, anant d'un cantó a l'altre -enmig, al seu fossat, el polvorí-, amb la mirada atenta o el pensament despert; a la primavera o a l'estiu, l'hora bona era l'acabament de la tarda, el llarg crepuscle, fins i tot els primers moments del vespre.
Quantes de vegades he escrit aquesta adreça, a tota mena de papers: documents, sobres -tramesos a la família des de lluny o com a remitent des d'Eivissa-, targetes, impresos! Era l'adreça de la meva casa de veritat, la de la casa on vaig néixer i on vaig viure fins a la mort del meu pare, quan jo tenia cinquanta-quatre anys. És clar que hi havia hagut absències més o menys llargues, però sempre tornava a la casa de Dalt Vila. Després del 1967 he habitat a tres cases més, una del barrí de ses Figueretes, per poc temps, i dues de l'eixample de la Marina. I la casa de Dalt Vila, des que la vaig deixar i va passar a ser propietat dels quatre germans -després, de n'Alexandre i meva-, ha sofert importants reformes.
Aquest edifici de no sé quin any del segle XIX havia pertangut als seus constructors, el notari Lluís Riera i la seva esposa Eudòxia Llombart, eivissencs. La seva neboda Eudòxia Villangómez Llombart el va heretar. Era germana del meu avi patern, de nom Joan, apotecari. No vaig conèixer aquest avi, però sí, durant molts d'anys, la seva germana i tia del meu pare. Aquesta vivia en una altra casa de Dalt Vila, més amunt. Va cedir la casa d'Ignasi Riquer, 23, de franc, i després la hi va deixar en testament, al seu únic i estimat nebot, el meu pare Joan Villangómez Ferrer. Hi ha alguns edificis semblants, de la mateixa època, a diferents carrers del que es va dir Vila Nova, entre les murades medievals i les del segle XVI. Quan vaig néixer, el 10 de gener de 1913, vivien a la casa, a més del meu pare i de la meva mare, Pilar Llobet Calbet, l'àvia paterna, Manuela Ferrer Planells, i el meu germanet Joan, nascut un any abans. Després varen venir dos germans mes, Manuel i Alexandre.
A la planta baixa de l'edifici hi havia l'entrada de la nostra casa, amb la cisterna al fons, i l'inici de l'escala, i, amb sengles portes al carrer, dos habitatges que també tenien habitacions al primer pis. Estaven llogats a famílies modestes. La resta del primer pis l'ocupaven el despatx del meu pare i un espaiós replà de l'escala, amb balcó, replà que feia de sala d'espera. El meu pare, que havia estudiat Medicina a Barcelona, sempre va exercir a Eivissa la seva professió. El segon i el tercer pis formaven la nostra casa, que tenia vuit balcons i una tribuna que daven al carrer d'Ignasi Riquer. Hi havia a més sis finestres, quatre orientades al carrer de darrere i dues cap a llevant. L'edifici no era tan gran com semblava vist des de fora, perquè era estret i encara s'anava estrenyent més en direcció a la plaça dels Desemparats. Era l'únic edifici que anava a aquesta plaça des de l'anomenada plaça de Vila.
L'església de Santa Maria d'Eivissa degué ser, mentre no va arribar la reconstrucció realitzada de 1712 a 1728, un bell, per bé que senzill, monument gòtic. Després va ser una església barroca no gaire important, encaixada pel seu cap dins els murs que resten de la part primitiva. A partir de la gran reforma del segle XVIII, l'interior del temple degué semblar als eivissencs un edifici diferent. La nau és ampla i clara: la calç, tan humil, no ha temut, a Eivissa, enfilar-se pels murs més importants. Hi ha motllures abarrocades d'un color grisenc. He vist aquests tons en algunes importantíssimes esglésies de Florència: murs llisos, blanquinosos, i la pedra grisa que diuen serena. També aquests tons blancs apareixen a moltes esglésies centreeuropees, grans construccions del Barroc i del Rococó. El nostre temple no deixa de tenir-hi alguna semblança; si més no, hi ha el mateix aire del segle XVIII, la lluminositat i la blancor. Però el seu mèrit artístic, la qualitat d'alguns materials i la riquesa són migrats.
Aquesta torre, en efecte, ofereix una forma molt original, que ve segurament de la manca d'espai a la part de la plataforma superior del puig urbà que el castell deixa lliure, com també de les necessitats de defensa. No va ser construïda adossada al flanc del temple, sinó damunt la primera capella absidal del costat de l'Evangeli, i la seva forma, per tant, és de trapezi rectangle; allò que seria l'angle agut apareix, a partir de la coberta de les capelles absidals, tallat per un petit xamfrà que fa com un cinquè costat molt curt. En realitat, ocupa més espai que el d'una sola capella, perquè la part destinada a escala -tot el costat menor entre els dos angles rectes- agafa una bona extensió immediata, cap a les actuals capelles laterals de la nau. Les finestres ogivals de les dues cares paral·leles, així, no es mostren centrades, sinó desplaçades cap a la banda oposada a l'escala. L'estret xamfrà compensa, en certa manera, mirant des de davant o un poc des de l'esquerra -així és com se sol veure la torre des de la ciutat-, la asimetria de la cara principal. Malgrat aquestes irregularitats, la torre puja amb arrogància, recta i severa, "dividida en cossos per senzilles cornises". La gran finestra del primer cos és la de la capella absidal que serveix de base al campanar. Al segon cos no hi ha finestres; només s'hi mostra un rellotge modern. Una "doble sèrie de finestram constitueix" el tercer cos, és a dir, "el cos de les campanes". Les tres finestres de la sèrie de dalt tenen unes "concèntriques motllures" que les "ombregen", i uns "airosos calats" que "broden" el seu vèrtex; però les tres de baix "manquen de pronunciada i correcta traça". Aquest cos superior acaba "en el coronament de permòdols" damunt el qual descansa l'ampit del terrat.
No li dèiem quarter, tot i que ho hagi estat fins fa alguns anys. La gran construcció compacta que al costat de la catedral, un poc més amunt i ocupant força més espai, corona la vila amb els seus murs, edificis i torres d'èpoques diferents, ha set per als eivissencs del nostre temps, el castell. Refet moltes vegades, adaptat per allotjar una tropa més o menys nombrosa, segons les circumstàncies, regit i fins habitat per caps d'atribucions i títols diversos, s'ha conegut amb el nom de castell tot el conjunt fortificat des que deixà de distingir-se entre el que era pròpiament castell i el que era almudaina, possiblement amb les grans obres de la primera meitat del segle XVIII, que l'aproximaren a l'aspecte actual. L'hem vist tota la vida amb un aire mig de castell mig de caserna. L'any 1972, abandonat per l'exércit, el castell fou cedit a l'Ajuntament d'Eivissa. La caserna torna a ser, senzillament, el castell, ara buit i en espera d'una finalitat definida, que podria ser la de monument amb alguna dependència cultural o administrativa, la d'hotel -s'hi havia pensat- o, amb els anys, la de ruïna històrica. Un castell se sol trobar en un indret elevat; aquest, al cim de la vila, sempre dominant, també era prominent en un sentit translatici. Algunes de les seves pedres són molt velles, o almenys ocupen el lloc d'unes altres més velles, qui sap si púniques, tal vegada romanes.