Passeig de Vara de Rey

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Èxtasi , 2005
Pàgina: 27

Vaig acudir al port d'Eivissa per si de cas a aquella hora encara hi havia una nau de les que fan el correu amb Formentera disposada a salpar. Ja no en partia cap fins a les vuit del matí i em vaig hostatjar a l'hotel Montesol, prop de la riba, just a la cantonada del passeig del General Vara del Rey. Les nits d'estiu, els carrers que donen a la banda del port són plens de restaurants i tavernes que treuen les taules a la via pública i s'omplen de turistes disposats a la gresca nocturna de l'alcohol. La lluna destil·la èxtasis de sal i la música dilueix un aire de jazz en l'atmosfera tèbia. Després de sopar, em vaig passejar per la ciutat antiga, vaig envoltar el monument d'aquell general que havia mort a Cuba, a l'acció d'El Caney, enfrontat a la tropa dels Estats Units. Ja ho veieu, m'havia dit el cambrer que em servia el sopar; però ho deia amb un aire de xovinisme lúdic, gairebé disposat a fotre-se'n: un eivissenc desprotegit, quasi extenuat, es va encarar amb l'exèrcit mes poderós del món.

Autor: Francesc Parcerisas i Vázquez
Obra: L'edat d'or , 1996
Pàgina: 353

Matí al bar

 

S'han vist sovint al bar

a les hores de sol del migdia,

quan l'enrenou del carrer

desafia la piuladissa dels ocells,

i es fiten només amb un somrís

que creua l'abisme de les taules.

¡Ah, si els acostessin ara,

enderrocades les barreres que els separen!

¡Quin goig dels cossos, quin delit!

Però tot són cabòries.

No hi ha hagut mai res.

Mai no han creuat una paraula.

I encara seguiran així dies i dies,

tot observant-se de lluny, indecisos,

canviant només la timidesa del somrís

per aquesta felicitat de la distància:

un fil a punt de trencar-se.

Autor: Jean Serra i Torres
Obra: Més mar i cel i vent que terra , 2004
Pàgines: 42-43

Un dels llocs més adients per a l'esplai ciutadà, és el nostre passeig de Vara de Rey. El seu origen va ser el monument erigit a la memòria del general Joaquín Vara de Rey, heroi de Caney, nascut a Eivissa. El rei d'Espanya, Alfons XIII, visità l'illa per inaugurar-lo. No podia fer menys per a qui havia demostrat tant coratge patriòtic...

Popularment, al passeig se'l coneix amb el nom de l'Alameda. Malgrat que ara, però, d'àlbers, no n'hi ha, en un principi se n'hi plantaren. Els exuberants arbres actuals, són plàtans blancs. La dràstica poda hivernal del seu brancatge, deixa les seves soques com si fossin potes de paquiderm. Però, també, hi ha baladres i, a l'altura del Cine Serra, un magnífic eucaliptus. De maig a setembre el passeig es converteix en una sonata de colors. Encara que dels baladres de l'Alameda en té cura el jardiner municipal, en veure'ls un recorda la cançó d'Isidor Marí:

 

Flors de baladre en un torrent

per on no passa mai la gent.

Amb poca cosa tenen prou

per treure un altre color nou.

 

Flors de baladre en un torrent,

tenen el cor de sol i vent.

Viuen només d'allò que cau,

aigua de núvol i cel blau.

 

En els darrers anys, l'Alameda ha recuperat protagonisme. Per les festes de Carnaval, desfressats, emmariolats i curiosos, ocu­pen la superfície del passeig. El diumenge desfila la Rua. Algun any ha fet tímida reaparició El Gato. Durant les Festes de la Terra, a l'estiu, l'Ajuntament hi organitza diversos actes lúdics. La nova democràcia ha convertit el passeig en lloc de trobades reivindicatives. Partits polítics, sindicats, associacions cíviques hi convoquen manifestacions pacífiques.

Autor: Alícia Martínez López-Hermosa
Obra: La gavina de fang , 1997
Pàgines: 170-171

Na Catalina es va rendir; en Toni va baixar els graons de dos en dos. El terra, l'aire carregat, tot l'ambient el cremaven de viu en viu. Tenia palpitacions. En sortir va ensopegar amb un home que el va prendre per un borratxo. Va adreçar els passos cap a la llarga vorera on hi havia la porta del darrere de la Societat Cultural Ebusus i va traspassar l'Alameda, l'avinguda d'àlbers prop de l'estàtua de Vara de Rey, amb la seua espasa enlaire, un heroi de la guerra de Cuba que descansava eternament al lloc on havia nascut, amb taques d'humitat i del temps, indiferent a tot amb la mateixa fredor del bronze.

Una colla d'al·lots jugaven al seu voltant. Els va esquivar. Al final es va decidir a seure en un dels bancs de pedra del passeig i es va posar a caragolar un cigar de pota.

-En vols –l'hi va oferir al vell general-, "m'estic tornant loco" -va dir per dintre seu mentre feia temps per l'hora de la sortida del camió.