Puig des Molins. Arqueologia

Autor: Francesc Vilàs Gómez
Obra: Llibre d'Eivissa , 1957
Pàgines: 182-183

Quan els molins molien, sempre anàvem, d'al·lotets, pels seus voltants, a fi d'observar, amb por, la força de les seves aspes. Fèlix, el vell moliner, de conversa amable i atractívola, ens ensenyava. com rodaven les moles. Agafava la farina a grapats i ens la presentava. perquè veiéssim que bé que es molia. No el molestaven els infants, ans hi parlava com si fossin persones majors, i els nins, de vitals energies, restaven aturats amb més seny que si els parlés el mestre.

—Jo vui mirar per sa finestreta!...

El camí, el traçaren les bèsties. Venia una somera carregada amb un sac de blat pel sender rocós, de calvari, que menava fins a la mateixa porta. Així arribava tot el gra. I el paisatge, que s'estenia sense cases, prenia una tristesa alegre amb el verd del bladar. El puig buit, que sabíem, de sentir-ho dir, que era una necròpolis, apareixia encara més remot al nostre pensament. No hi havia xiprers. I era un cementiri. Li quedaven com a nota funerària —i no ens n'adonàvem— les oliveres, que sempre duen dol.

— I es fenicis, també tenien molins? El vell Fèlix, accentuant el seu somriure, ens va dir que no, que molien a mà, car aquests molins encara no estaven fets. La seva cara vermella, amb pols de farina, sota la boina, somreia encara més amb les seves atentes respostes.

Però als altres molins, no hi teníem entrada, perquè els moliners no eren tots com en Fèlix, que a més d'alt, atlètic i ossat, contestava pacient les nostres preguntes, sense cap mot repelenc; els restants ens pareixien massa esquifits. El pensament, en la nostra, petita formació de set anys, ens rondava per expressar —certament sense definir-ho— que ell, el moliner, molia el gra millor que els altres, que la farina sortia més saborosa de les moles del seu molí i que el pa seria millor.

Tot això volíem pensar sense aconseguir-ho, damunt el cim, devora les aspes, quan es recollien les veles i nosaltres miràvem, des dels nopals i els geranis, la gran badia fins a Formentera, les Salines amb el seu estany brunyit, les muntanyes de la banda de tramuntana. Als nostres ulls infantils tot semblava encara més gegantí.

Poc després de 1914 s'enderrocaren les aspes, i em vaig trobar amb en Fèlix al pla, a sou, en una farinera mecànica, tancada en un petit recinte on mancava aquell aire dels puigs que feia la farina més de xeixa.

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: Obres completes. Poesia 2 , 1986
Pàgina: 168

Puig des Molins

 

Vivim damunt l'escorça sensitiva

de les coses. Sobre elles rellisquem

—passos, palps i mirades. I ara anem

entre imatges ardents d'ànima esquiva,

 

oh remotes parets, cova passiva,

on amb l'esguard més ample i net tustem

des d'un límit de blaus a vela i rem,

aires —un aleteig— i terra aspriva.

 

Vivim, braços oberts, entre elements

que s'eixamplen pregons als quatre vents,

foc que cerca el ponent on estimbar-se,

 

roques d'un cementiri sepultat,

mar que arronsa l'esquena al vast embat,

dolç embat ja sense aspa en què embullar-se.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Poesia completa , 1986
Pàgina: 378

Puig dels Molins

 

Les arrels per ventura li engraparen

el cor, la boca?

¿Tal volta és per això que té l'oliva

gust de les seves llàgrimes?

¿És per això, potser,

que, molt tènues,

l'oliu diu en el vent

les paraules adormides als seus llavis?

 

 

 

Autor: Josep Marí Marí
Obra: La veu dispersa , 1982
Pàgina: 15

Secció III de "Nocturn a la ciutat d'Eivissa"

 

III

 

La mort,

dins la negror excavada

de les tombes veïnes,

és una mort

immortal.

Torno a les oliveres

descloses,

sentinelles inútils

dels tresors.

Senderes

pugen, sublims,

la crosta dura,

però no de ceràmica

ni d'ossos.

Pols,

roca i solitud,

amb un nom de molins

i el vent,

que no té veles.

Autor: Jean Serra i Torres
Obra: Més mar i cel i vent que terra , 2004
Pàgina: 39

Tàperes al Puig dels Molins

 

Potser no era la primera vegada que feia aquell recorregut. En qualsevol cas, però, l'ubico en la meva memòria com el primer dia que vaig passar al puig dels Molins. Devora l'observatori astronòmic que hi ha al seu cim, en una casa de pagès, amb molí de còrpora revinguda, aturat en una hora incerta, habitaven uns parents nostres.

Era estiu. Seguint un antic costum, vaig acompanyar l'àvia a collir tàperes. No les coneixia d'abans, ni sabia llavors que, adobades primer amb aigua i sal i després amb vinagre, esdevenen un producte mengívol i refrescant. La taperera s'agrada de créixer a les penyes, als roquissars, a les murades... Passen l'hivern recargolades i nues. Però, en arribar la primavera, semblen ressuscitar d'una mort aparent. Reverdegen i els broten unes flors blanques que recorden, amb els seus estamps morats, els ulls exagerats de Betty Boop.

L'àvia, arrugada però esvelta com les oliveres que ombregen les tombes mil vegades profanades de la necròpolis púnica —per on jo corria aquell dia i correria altres dies, al marge de la història—, es movia, àgil i segura, per les roques i desnivells del puig, ajupint-se amb vivor per collir els verdosos capolls —les tàperes—, que jo desava dins d'una alfabieta, bo i observant aquelles mans nerviüdes, allargades, ossudes, blanques i fines, alhora endurides per les feines seculars i vinculades a la terra, avesades a la brega quotidiana, a l'adversitat potser. Però, tanmateix, sempre manyagues.

La vella figura de l'àvia vestida de negre lluïa sota aquell cel claríssim, sobre la mar encalmada i brillant, guarnida de gavines, contra les murades...

Autor: August Bover i Font
Obra: En pèlag d'amor , 1999
Pàgina: 11

Puig des Molins

 

A tocar de la vila i no gens lluny

de la mar hi tenies els teus morts,

amb l'esperança que no t'oblidessin

ni un sol moment durant el llarg viatge.

No comptaves, però, que a poc a poc

el temps arribaria a transformar-te

fins al punt que no et reconeixerien,

si gosessin tornar...

I ara ets una altra.

Ibusim s'ha perdut en el passat.

En resten solament les oliveres

—sorgides des del fons dels hipogeus—

i el trànsit esqui de les sargantanes.