Cabrera

El sol recrema amb força el garrigar

i només ho proclamen les cigales,

no es mou ni un alè d'aire i les onades

són lluny, aquest juliol, d'aquesta mar.

El món sembla aturar-se, a la platgeta,

perquè et lliuris a l'aigua bellament:

ets l'única sirena, en aquests temps,

que reposa a l'areny de la caleta.

I somiem, ajaguts a frec de pell,

que l'amor va salpar d'aquesta rada.

Tant se val si és ben cert que ens sotja encara

un pirata, enfollit, dalt del Castell.

Sa Dragonera

A la platja de Sant Telm van contar-me

que eres un drac a l'aguait, que els teus brams

els duia la tempesta freu ençà,

que els vells mariners deien que eres prenys

de pirates i de contrabandistes.

Però aquest matí, de mar encalmada,

hem fet proa cap a Cala Lledó.

Perquè hem acariciat el teu llom

sota el sol, ara sabem que el teu cos

és perfumat de romaní, llentiscle

i farigola, que empares tan sols

el vol de les aus i el zigzaguejar

de les sargantanes, que els brams que fas

son només els laments d'un drac ferit...

Torralba d'en Salord

Després dels sacrificis –aplacat,

finalment, el vedell-, franc de temors,

s'ha adormit el poblat. Les brases són

l'únic record de les altes fogueres.

A poc a poc han emmudit els grills,

només se sent el vent de tramuntana

i és lluny la remor fosca de la mar.

Per damunt de la taula, l'ull blavós

de Sírius brilla, enmig de la nit.

Naveta des Tudons

Sempre la mar. Cal un altre paisatge?

Vau solcar-la tants cops, fa molt de temps,

quan els vents coneixien solament

algunes poques veles solitàries.

Temíeu només els déus, les tempestes

i els monstres marins. Els estels i el sol

marcaven al lleny la ruta i els ports

on el mercadeig naixia amb la festa.

Ara, en el pont d'aquesta nau ciclòpia,

dormiu el son dels navegants experts,

lluny en el temps, però sabent del cert

que amb aquest buc heu travessat la història.

Sant Joan a Ciutadella

Muntats a cavall passen els caixers:

el caixer senyor i els caixers pagesos,

també el menestral i sa capellana,

i el caixer fadrí, amb la creu de Malta.

Esperons lluents, guindola cofada,

davant de la gent, corren a sa plaça;

per tot el camí, fins a Santa Clara,

fan els caragols que el costum demana.

Cap al vespre, as Pla, les sorts els esperen:

ensortillaran, rompran les carotes,

i s'abraçaran en la galopada.

Amb ardits genets, bella és la colcada!

Temps enrere, Ciutadella

No sé si ha estat la vivor dels teus ulls

o potser el gest que has fer, en abraçar-te,

però t'he vist novament asseguda

en aquest moll. Dúiem llargs els cabells,

avarques als peus, un tassó de gin

a les mans i un farcell d'il·lusions.

Glopejàvem els vespres vora mar,

a desgrat del vent i d'aquell plugim.

De dia ens perdíem per laberints

de tanques i rodolàvem pels prats

i els sorrals, ens besàvem enfilats

a les taules i érem pirates bons

que habitàvem les coves dels illots.

Tot just començàvem un llarg camí.

Talaiots a Capacorb Vell

Fills dels déus d'aquesta mar,

els infants del teu poblat

jugaven a fer de cíclops.

Vigilaven l'horitzó,

amb esguard escrutador,

enfilats dalt la talaia.

Van estimar el primer sol,

en un món encara nou,

mentre brandaven la fona.

Puig des Molins

A tocar de la vila i no gens lluny

de la mar hi tenies els teus morts,

amb l'esperança que no t'oblidessin

ni un sol moment durant el llarg viatge.

No comptaves, però, que a poc a poc

el temps arribaria a transformar-te

fins al punt que no et reconeixerien,

si gosessin tornar...

I ara ets una altra.

Ibusim s'ha perdut en el passat.

En resten solament les oliveres

—sorgides des del fons dels hipogeus—

i el trànsit esqui de les sargantanes.

Encís a Dalt Vila

Arraulit dellà el portal de les Taules,

amb cinyell de murades i perfum

de flaó, s'amaga un antic reialme.

Solia arrecerar-m'hi algunes nits.

La lluna jeia al fons de la badia

i l'ombra d'una al·lota travessava,

furtiva, la placeta de la Seu.

Portava una trena negra, frondosa

i llarga; de vora mar m'arribava

el so melangiós d'una flaüta...

I encara enyoro el rostre de Tanit.

La Savina

Sobre el petit moll, cada barca et deixa

el mateix present: tribus bigarrades

de joves romeus. Vestits amb translúcids

teixits orientals, descalços els peus,

despuntar de flors entre els llargs cabells,

mil llengües als becs i un sol equipatge:

el nostàlgic so d'alguna guitarra.

Entre mar i cel, illa maternal,

el naufragi aculls d'aquells somniadors

que el món va abocant a les teves platges.

Rere el port menut: la terra promesa!

Es Migjorn

L'alba s'endurà les danses, la música,

i la nit. Però encara dormirem,

enllaçats, a l'empar de les savines,

fins que se t'obrin els ulls, fins que el sol

sigui prou alt per oferir-li els nostres

àvids cossos.

Ell ens posseirà

sense remor, ajaçats entre dunes

o jugant capbussats sota les ones.

Amb càlides moixaines pintarà

la nostra pell del color de l'estiu.

I a la posta, quan s'enfonsi en la mar

davant dels sorrals de la riba d'Àfrica,

anirem retrobant tots els companys

i reprendrem les cançons, un cop més...

Calladament torna a passar la lluna,

la mar acull el seu mirar d'argent,

i somiem sota un vel de savines.

Crepuscle a Cala Tuent

Amb l'alè contingut, veuràs el sol

d'horabaixa calant foc a la mar.

I només el corb marí gosarà

travessar aquests instants tot ferint l'aire.

Davalla lent, fins a besar la platja

—estol gojat i trèmul— un ramat

d'oliveres de dalt del Puig Major.

La brisa et durà el so de les esquelles.

Com una dolça amant, el clapoteig

de l'aigua, la llum suau i rogenca

i la cala serena et corprendran.

Amb el record, perdurarà la posta.

A desgrat dels unglots que l'amenacen

i s'allarguen per damunt de la serra.

Un blauet interpreta a Lluc

el cant de la Sibil·la eritrea

Lo jorn del Judici

parrà qui haurà fet servici.

Perquè el demà desconeixem,

blauet sibil·ler, t'escoltem,

quan en finir l'ofici sant

bellament brodes el teu cant.

Apareixes dalt de la trona

abillat amb roba de dona

i, atemorint-nos amb l'espasa,

ens fas sentir insegurs a casa.

Escampes dolçament la veu

amb mots que ens pesen com la creu,

en renovar-nos per un dia

aquesta vella profecia.

I ens plau que retornis cada any,

malgrat que temem l'averany:

l'harmonia del teu cant dolç

sap fer oblidar-nos que som pols.

Lo jorn del Judici

parrà qui haurà fet servici.

Il·lustració a Puigpunyent

Estimes, de fa temps, aquesta terra

encordada pel sol i per la mar

i fins parles talment com ho fa ella,

bella harmonia de dolç i salat.

Adés maldes per salvar del naufragi

l'última de les plantes dels penyals,

adés amb goig contemples, del voltor,

les etèries danses matinals.

Pacientment poues la saviesa

dels antics manuscrits que ara conserva

la memòria de l'ordinador.

I amb rerefons de música barroca,

diuen que Ramon Llull sol saludar-te,

enfilat dalt del puig de Galatzó.

Matí solleric

Darrere la Serra hi esclata la vall;

el tren quan l'albira, saluda xiulant.

Ombregen els horts, tarongers, llimoneres,

pel camí del port balandregen palmeres

i enllà de les cases blaveja la mar;

uns nins compten veles, llepant un gelat.

Frisen per banyar-se i bastir castells,

efímera petja del joc d'uns cadells

que ignoren encara que hi ha en peu de guerra

l'oprobi indeleble que esventra la terra.

Me'ls miro o somriuen, i un d'espigat crida:

—Anam a sa platja, que ja ve es tramvia!

L'Arxiduc a Miramar

Ara, als vespres, bufa amb força el gregal.

Que lluny, els dies clars de primavera!

Tots els matins perfumats de resina

i de fonoll marí, i el vagareig

pels senders, entre el càrritx, ran de mar.

Però, a la llar, hi espeteguen tions

d'alzina i, redreçats pacientment,

els vells murs de la humil possessió

—esdevinguts delicat cobricel—

serven l'únic tresor que desconeix

l'escriny llunyà del palau de Bohèmia:

el ver amor d'una jove pagesa.