Plaça de sa Drassaneta

Autor: Jean Serra i Torres
Obra: Poemes , 1997
Pàgines: XV-XVI

La ciutat (Dalt Vila)

 

2

 

Escolta el bramul

de la mar irada,

els crits de les gavines esvalotades,

el murmuri que el vent escampa.

Frueix del port i la badia,

del seu espectacle canviant,

de l'afany bàrbar

i la història repetida

en tantes formes.

Hi ha geranis sobre els cingles,

passions renovades.

Autor: Blai Bonet i Rigo
Obra: Diaris , 2014
Pàgines: 317-318

mentre pujàvem a poc a poc la costa de grava que mena a coves Blanques, els rectangles de les cases tenien la blancor afuada i plana damunt el trespol, on els reclaus, l'herba seca i algunes esparregueres de castellà pujaven de cap als turons moradencs o baixaven cap a la badia ja grisa, llampegada pels senyals intermitents del far. Vaig comparar el mar, volat profundament pels peixos, oratjador de l'abadiola amb les cases astorades en la calç guarnides amb la utilitat dels porxos i de les finestres, amb la follia on cremo com un llum encès en un desert.

Enfront dels emblanquinats entorns de la badia de Sant Antoni, he reconegut que la realitat acaba en els ulls i que l'esperit, si s'humilia fins a romandre terrós, podreix la vida i converteix els dies en una fermentació.

Potser et sembli una paradoxa en fet de dir que el materialisme del nostre temps és el precipitat natural d'un abús de l'esperit.

Amb en Marià Villangómez hem passat pel barri de sa Penya, de carrers estrets, malplans, bruts, blancs i amb roba estesa a gairebé totes les finestres. Els homes nus de cinta amunt i les dones dinaven arran de portal no massa alt de les cases. El dringar sec de les culleres contra els plats, els crits d'algunes murcianes esburbades que empaitaven uns al·lots tot nus perquè anessin a dinar, els ulls blancs i fosforescents de tres al·lotells colrats de pitrera que dinaven a la mitja fosca d'una entrada, és tot el que recordo de sa Penya, a més del tuf i un gat que sortí desparat d'una escala i em passà pel mig de les cames.

Jo no estic gaire avesat a trotar i anava mújol, amb no gaires ganes d'enraonar per mor de l'espotonament que ja duia de trescar per Dalt Vila on, a més d'una màgica exposició de Hans Laaps a la galeria de Cal Cossari, vaig trobar força interessant una olor de peix fregit que sortia d'una finestra del Palau Episcopal.

En Villangómez s'acurà de pressa a trobar un lloc on poguéssim dinar a la fresca i amb no gaires diners. Em menà al Barco Borracho, un snak-bar que hi ha al final del moll, i sota un arbre vam dinar d'una gamba gegant —l'adjectiu és de la minuta—, d'una truita riojana i un litre de vi negre que quasi em vaig engolir jo sol. En Villangómez beu poc, és bona persona i cristià vell.

Dinàrem de gust a l'ombra i davant la mar, d'on adesiara en sortia qualque al·lotell indígena que, degotant, degotant, i amb els braços estesos, entrava a casa seva, que tot just era davant les barques o en algun carreró encaixonat, que hi donava. Esteses a terra, arran de taula on dinàvem, les xarxes vermelles com la terra roja s'eixugaven al sol;