Ermita de Sant Telm

Autor: Ferran Agulló i Vidal
Obra: Marines , 1917

Oh, la nostra Costa Brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atia contra l'illa fa milenars d'anys; la Costa d'Or que es parteixen Itàlia i França, és més dolça, més somniosa: una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d'onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la bonança com una exquisidesa de monja pacient per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars, els esbojarraments de penyes de tots colors i formes, els tons, la transparència de les aigües, i, sobretot, la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella, que enlloc del món...

Autor: Ferran Agulló i Vidal
Obra: Marines , 1917

Tu vares quedar encantat de l'excursió a les illes Balears que férem el mes de juny: sí, l'espectacle de les costes de Mallorca, Menorca i Eivissa és realment meravellós, vist de des bordo d'un bon vapor com el "Balear" i amb un capità tan amable i tan destre com el que el manava: mes te diré; la costa NE de Mallorca no es pot veure d'altre manera.

Però la nostra és diferent: la nostra s'ha de veure seguint-la a peu, baixant a les cales, vorejant en bot o llegut les roques, ficant-se pels freus, atrevint-se per les coves i les baumes, vorejant els caps, acariciant-la tota amb manyagueries d'enamorat que acarona l'estimada. Jo l'he seguida tota aixís, i per això dic, amb testimonis, que no hi ha cap més costa al món com la nostra.

Autor: Joaquim Renart i Garcia
Obra: Diari 1918-1961 (III) (Volum III (1924-1926)) , 1998

17 de maig 1925 (fragment)

 

L'objecte del viatge era l'ermita de Sant Telm, a la muntanyeta d'igual nom, on, en la seva falda, el senyor Rius Calvet ha aixecat la seva torre i un magnífic jardí. I quanta flor, Déu meu! Un paradís de flors! Enclavada —com he dit— la finca a la mateixa muntanya de Sant Telm, prompte hem arribat dalt de l'ermita, motiu de l'excursió. A mesura que pujàvem, la boira s'ha anat espessint fins al punt que no s'albirava res. No es veia a tres pams de distància. Adossats a la paret de l'ermita, des d'on diuen que hi ha una vista del mar esplèndida, sentíem el roncar fort d'un vaixell que volia salvar els perills de les rocasses que s'avancen al mar. Era allí sota mateix i, sens dubte, cercava el refugi del port de Sant Feliu.

L'ermita és petiteta, interessant, del segle XVII, amb un altar barroc molt mal conservat i una verge que, per tal d'habillar-la amb les vestidures antiestètiques, mans profanes la feren malbé en la seva escultura, i no queda absolutament res de la seva forma i els seus vestits. El senyor Rius m'explicà el seu projecte d'engrandiment de l'ermita: avançar la façana, fer unes naus laterals, tirar a terra l'escala del cambril i engrandir-lo.

—Res de tot això —li he dit—, sinó conservar l'ermita tal i com és, refent-la, ordenant-la, restaurant-la, però res de plantes noves ni de comoditats ciutadanes.

M'ha donat la raó. I amb aquesta norma estudiarem el projecte de restauració.

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Obra: Obres completes , 1964

Però el cert és que a cada moment la costa variava d'aspecte als nostres ulls. Barcelona es perdia cap a ponent, amb les seves serres i turons i altres muntanyes apareixien, mostrant-nos, com a faldades de blanques flors les aglomeracions de cases de llurs viles i ciutats. Masnou, Vilassar, Mataró...

Pocs passatgers sabien designar-les totes per llurs noms. N'hi ha tantes en aquest tros de costa llevantina que s'estén des de Barcelona als confins septentrionals del terme del Malgrat! Jo el designo amb el nom de la costa grassa, perquè és una costa sense penyateres, grassa en fertilitat, com a terra de tres esplets anyals, i grassa, també en indústria i en rialles, tant que la seva gent no s'espanta de cap treball i per tal de riure és capaç de burlar-se de la seva ombra mateixa, com ho prova l'haver inventat la figura humorística del regidor Mateu, heroi de cent anècdotes graciosíssimes.  Passava  panoràmicament, rossejant i verdejant sobre la blavor mediterrània. No podíem pas sentir la seva amable flaire de maduixers i tarongeredes; però llambregàvem els seus festosos envelats, les seves virolades barraques de banys i els no menys virolats esbarts dels seus banyistes.

De tant en tant ens distreia d'aquesta contemplació el salt inesperat d'algun delfí, que alterava, per un moment i en un espai limitat, la calma plàcida de les aigües.

Aviat haguérem de prendre un rumb mes forà per remuntar el cap de Tossa, i heu-nos aquí al davant del tros de costa, de les meves amors especials, el qual jo designo amb el nom de Costa serena. És un ribatge que, per la magnitud i esquerpor dels seus penyalars, mereixeria certament ésser qualificat de brau, si no ho desmentissin la calma que sol regnar-hi, les flaires de ginesta i de pi que l'embaumen i la pau deliciosa de les seves amagades platgetes. Resti el nom de Costa brava per a la feréstega, sublim, despullada i perillosa que va des del terme de Cadaqués fins al de França, i permeti-se'ns el de serena a la que, essent notable per la seva lluminositat i la constant serenor dels seus aires, té de la bravesa l'aspecte pintoresc, però no la malícia. Blanes s'hi arredossa en l'extrem meridional. La senyorívola Lloret i la vetusta Tossa hi apareixen al bell mig, arrenglerades dins obertures del seu penyaler a faisó de torres guerreres que guarden els indrets esportellats d'una formidable mu­ralla.

Tan bella marxa dúiem que no poguérem entretenir-nos gaire a saludar-les; l'hola i l'adéu-siau quasi hagueren de confondre's a la nostra boca. Ja atreia la nostra vista la silueta simpàtica de la Comella de Sant Elm; ja ens obria els braços l'ensenada guixolenca i vèiem com l'amable ciutat de Sant Feliu enviava a rebre'ns estols de gent que corrien cap al moll, barquetes que se'ns atansaven i admirables nedadors que acudien franquejant distancies enormes.

Remors de rusc avalotat, salutacions, rialles... Ja som a port.

Encara no era migdia. Molts dels nostres companys anaren a oir la so­lemne missa cantada que s'havia de ce­lebrar a l'església parroquial. Nosaltres, gentilment invitats pel senyor Ensesa, vàrem pujar al seu auto i en pocs moments fórem transportats a S'Agaró,  lloc del festival.

Heu-vos aquí un dels racons més agradables de la nostra costa llevantina. Voltada de comelles i penyalars co­ronats de pinedes, la seva cala s'assimila en forma i color a un ventall blau, al qual serveix d'orla daurada una netíssima platja de sorra fina. Segons em digueren, és una banyera ideal per als que no saben de nedar i per als aprenents de natació, perquè al seu endins poden gambejar sense por i penetrar llarg tros mar enfora sense perdre fons.

Ja no pertany a la Costa serena, sinó més aviat a la Costa dolça, pre­dilecta dels antics colonitzadors grecs, que, menys alterosa de penyals i més afavorida de comes conreables, té un aire propens a entelar-se d'una tènue calima que esblaima les colors del seu paisatge i fa més blanques les lletoses calmes de la seva mar. Aquestes característiques l'emparenten amb els ribatges de Palamós, l'Escala, Empúries i Roses.

Autor: Gaziel
Obra: Sant Feliu de la Costa Brava (Obres completes) , 1970

La badiola de Sant Feliu fou una troballa, una peça única: ni massa oberta ni massa tancada, ni massa gran ni massa xica. Cenyida del tot, per la banda de terra, amb turons arbrats que en fan un niu i un estoig; respatllada, a ponent, per una serralada fosca, que llavors devia ser (a finals del segle XIX encara ho era) gairebé impenetrable, tallada a plom sobre la mar; coberta, al nord, pel gran massís de les Gavarres; tota ella encarada, a migdia, a la carícia del sol i de l'aigua; i ensems protegida, a llevant i a garbí, per dos graciosos promontoris bessons, que li fan de sentinella i de tanca. Una platja arrodonida i suau com un llavi. i terra endins, tot d'hortes i de conreus petits, emmarcats de boscatge.

Autor: Gaziel
Obra: Goigs de Sant Feliu de Guíxols , 1952

Ai, que n'ets de ben plantada,

amorosa com un niu,

tan dolça i tan encalmada,

entre la boscúria alada

i el sorral com un caliu:

ai! ciutat de Sant Feliu,

arran de la mar salada!

Autor: Josep Vallverdú i Aixalà
Obra: Les vuit estacions. Dietaris , 1991

Sopàvem, després, amb l'alcalde, Joaquim Molas, Lluís Esteva, Narcís Masferrer, i les mullers respectives, davant la badia il·luminada, a mig aire de Sant Elm. La mar era negra, i la seva presència se sobreposava a les lluminàries llunyanes i fins a la xamfaina de brogit de les firetes i músiques del Passeig. El llumet verd del fanal de la bocana lluïa ara i adés, girant, mentre les aigües esdevenien pesants en entaforar-se, espessament i xiuladisses, contra el Freu.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: Ciutats de Catalunya II , 1958

El Passeig es desclou damunt del port, després d'un brevíssim i fallit intent de platja, que alguns utilitzen per a banyar-se entre barques i pedres i altres abandonen per anar-se'n a les més còmodes sorres de Sant Pol, a tocar de S'Agaró. El port de Sant Feliu, la importància històrica del qual ja hem assenyalat, és avui fonamentalment exportador. Despatxa, cada any, un centenar de vaixells nacionals i estrangers amb més de vint milions de quilos. La seva importància comercial és, doncs, marcadament superior al valor de la pesca, ja que, conforme al baix nivell de tot el Mediterrani, el volum de la pesca a Sant Feliu es redueix a uns tres milions anuals.

A la dreta del port s'aixeca, tancant bellament la badia en endinsar-se a mar, el promontori de Sant Elm. Aquesta és l'atracció geogràfica natural de Sant Feliu. Durant el dia, el visitant podrà admirar, a més del paisatge, l'encertada urbanització que s'ha desenrotllat al vessant de la muntanya. Durant la nit, és absolutament recomanable de pujar a Sant Elm i girar els ulls cap al fons de la badia, on una vivíssima línia de llums brilla en el Passeig, que sembla fabulosament llarg. El senyal verd de la bocana del port s'estén damunt de l'aigua com una menta densa. De la llunyana platja arriba, rodant damunt del mar, perfectament audible, el «cloc» profund i repetit de la bolera.