Obradors Aldus (Barcelona), 1970
Els carrers i les places de Sant Feliu i no tenen gairebé res de remarcable. Es dóna, però, en alguns d'ells, els més alts i humils, justament, els que més s'enfilen pels turons de la tanca guixolenca, un aire desconcertant, que el foraster no coneix i els mateixos ganxons no en fan cabal, tot i tenir un caire extraordinari. I és que els carrers costeruts de Sant Feliu, perpendiculars a la ribera de mar, torrenteres naturals obertes en la mateixa closca de la seva petxina, tenen també un encant únic, com el del gran passeig a vora l'aigua, però amagat i a penes sabut de ningú, de tan humil com és, i que sobta, com una mena de transfiguració insospitada.
La cosa s'esdevé així. Aneu pujant a poc a poc els vells carrers que foren recs, encara conservats, en gran part, tal com eren a les acaballes del segle XIX. Les casetes, a banda i banda, són baixes, generalment d'un sol pis, amb teulades de molsa torrada, de color d'or vell. Als baixos, sol haver-hi, sense rètols, aparadors ni mostres, senzills obradors domèstics on treballen el suro, algun cisteller, un minúscul salí d'anxova, un espardenyer de pagesia o una flairosa botiga de bacallà sec, que té un verdum o una cardina engabiats al muntant de la porta. A mesura que aneu pujant, sentiu, sense adonar-vos-en bé, que la mar va quedant molt lluny, molt enrere, mentre veieu que l'aire del carrer solitari es va emplenant d'un silenci enrarit i una llum com d'altura. I ve un moment que, de sobte, com si us desvetlléssiu —talment ho fa el viatger que s'encodorm, i després es desperta a mil llegües del punt de partida—, us sentiu transportat en un altre món. Alceu la testa, obriu ben bé els ulls, esguardeu entorn, i, en efecte, veieu que damunt un carrer transversal, que termina amb una forta pujada, com si anés a perdre's en l'aire, i s'anomena del Sol o de la Lluna, se us apareixen unes muntanyasses enormes, grises, plenes de boscúria fosca i espessa, tan a prop com si amenacessin esclafar les casetes humils que al darrera tenen un hort com un mocador d'herbes, ple de sol i de quietud.[...]
Però, si llavors tombeu el cap enrere, un xic només, per posar en clar d'on veniu realment, descobriu a migjorn, al fons mateix del carrer costerut, el dolç i ample somriure de la mar, com una cortina blava i fresca penjada a assecar a la ratlla de l'horitzó, per damunt de les teulades molsoses. I així és com descobriu un altre dels encisos capitals de Sant Feliu: el de ser ensems, com cap altra població, mar i selva.
El cert és que els meus pares, burgesos benestants, quan varen casar-se no tenien més que llums d'oli i palmatòries. I fins quan, ja traslladats en una casa magnífica del carrer de la Processó, hi instal·laren el gas, aquest era cosa de luxe, que només s'encenia al vestíbul (si hi havia visites), al menjador, al saló i a la cambra d'estar, on la meva mare reunia el seu estat major de cosidores, planxadores, rentadores, etc., per passar-hi el rosari les vetlles d'hivern; a l'estiu, es passava a la galeria vidrada, entre refilets de canaris, cardines i verdums. Per a les cambres de feinejar, com ara la mateixa cuina, el safareig i el rebost, encara només servien els gresols, llumeneres i llànties. Aquelles cases com la nostra eren menudes autarquies, proveïdes en gran de tot el que calia per a viure mesos i mesos. Nosaltres ja compràvem, però, la roba blanca, que la meva àvia materna, ajudada de les seves filles i el servei femení, encara manava teixir amb el fil que les dones de casa filaven, i d'on sortien tots els llençols, les coixineres, les camises i els eixugamans. Les confitures per a tot l'any eren fetes així mateix a casa, com les conserves d'anxoves, bolets, moixernons i herbes remeieres. A les golfes, que eren immenses, hi havia munts de patates i cebes, i els forcs d'alls, amb alguna llampant penjarella de bitxos, feien com un bosc massa flairós, que calia airejar per les espitlleres de sota teulada. De rebostos —a més del celler per al vi—, n'hi havia sis o set: per al carbó i la llenya; per a l'oli, dins unes immenses gerres de Quart; per a la fruita seca, els pebrots i les patates; i el més envejat de tots, dedicat al porc i els seus saborosos productes: pernils, botifarres negres i blanques, llonganisses, cansalada llisa i viada, orella, cap-i-pota i embostes de greix, també engerrat, formant agudes i blanques piràmides. El galliner i el coniller, al fons de la profunda eixida, eren com un arraval ple de vida menuda, d'escataines, revolades, corredisses i quiquiriquics.
Quan arribava, a la meva casa paterna, l'hora d'anar a dormir al primer pis —dels tres que n'hi havia, a més dels baixos i les golfes immenses, on els dies de pluja jugàvem a pilota—, al meu germà i a mi ens posaven a les mans una llantieta de llautó daurat, composta d'un setrill esfèric, ple d'oli, un peu tornejat, amb una nansa al caire, per passar-hi el dit, i una bufona caputxa giratòria, per ofegar el ble; tot plegat tenia l'aire d'una menuda llàntia de frare.
En el nostre dormitori no hi havia ni rastre de calefacció. No n'hi havia en tota la casa, perquè la formació dels infants, en aquell temps, ni que fóssim burgesos, era espartana —i a més els grans sostenien que la calor artificial congestiona. Quan, després de pujar l'escala amb el llum d'oli a la mà, que feia ballar per les parets unes ombres més aviat paoroses, entràvem a la cambra de dormir, la fred hi era tan intensa a l'hivern, que ens despullàvem en una esgarrapada i ens escorríem entre els llençols gelats, amb un tremolor de llavis que sovint degenerava en petament de dents, fins que amb la calor del propi cos reaccionàvem una mica. Llavors els treballs eren per a treure el braç enfora i apagar el llum d'oli posat damunt la tauleta que separava els nostres llits bessons. No hi hagué més remei que fer un pacte, després d'aferrissades discussions i no pocs incidents: i fou que l'apagaríem per torn, una setmana l'un, i una l'altre. El condemnat al sacrifici esperava uns moments, per escalfar-se un xic més i agafar alè, el mateix que si hagués de nedar a sota aigua. I, tot de sobte, disparava un braç, talment un tentacle, i amb un cop de dit agilíssim donava a la caputxeta una revirada, i apagava la flama. Fins després d'adormir-nos, per la cambra quedava surant, insidiosa, la característica pudor de socarrim que feia aquell ble xop d'oli.
A la seva fàbrica, que era paret mitgera de la casa on la família vivíem, en el carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), s'hi sentien més cançons que no en cantava un orfeó, i moltes vetlles d'hivern, tot seguit d'haver sopat, jo em deixava dur al llit només per poder adormir-me al bres de «Les flors de maig», cantades pels tapers, a tres veus. Les sentia a través del gruix de la paret, que hi posava sordina. I moltes nits el ritme gronxador d'una havanera es barrejava, quan a mar hi havia temporal, amb el ressò llunyà del rompent a la platja. Per un tres i no res, però, altres dies feiners la fàbrica quedava muda i deserta: era que, amb un pretext qualsevol —sant, boda o, senzillament, mandra—, tots se n'havien «anat a fer-la» (com encara es diu avui, que vol dir de xefla); tots, amo i treballadors, carregats de cistells i coves amb pollastres, conills, fruita, tortells, ampolles, cassoles i graelles. Anaven a mar o anaven a bosc, a passar-hi la diada sencera. I l'endemà reprenien la feina amb més cantarelles que mai.
Sovint, la fàbrica i la casa se'ns omplien de caixons dels millors xampanys de França, remeses dels més grans colliters, als quals el meu pare havia servit trefins per a tapar les ampolles. Ningú no en feia cas; fins que venia un dia i, de sobte, generalment a la caiguda de la tarda, poc abans de plegar, el pare cridava els dos o tres caps responsables de la fàbrica; es posaven tots en mànegues de camisa i començaven a destapar ampolles, a dojo, amb una traça que a mi, quan m'hi deixaven ser, em meravellava. Trets els lligams i les folradures del coll, es quedaven mirant què feia el tap, sense empènyer-lo ni inquietar-lo, a veure si tot sol anava pujant fins a disparar-se com una escopetada; però altres cops, amb el polze de la mà dreta, havien de fer-li una mica d'alçaprem, i el tap sortia a poc a poc, amb mig esclat o fent figa. La majoria, però, saltaven amb un tro sec i clar, i rebotien per les parets o el sostre. Llavors, recollits tots, començava la gran discussió sobre la vida i miracles de cadascun d'ells: qualitat del suro, finesa, elasticitat, porositat, etc. Els examinaven llargament, al mil·límetre.
El Casino dels Nois ha estat sempre el més viu i genuí de la vila, i el més antic de la comarca, que de fet existia des de 1851. L'expressió «els Nois» a Sant Feliu no vol dir únicament la gent jove, ni tampoc els fadrins, ni els econòmicament modestos, ni res de semblant. Designa sobretot el que podríem dir-ne l'element no anquilosat, obert d'esperit i radicalment «progressista» sense tenir en compte l'edat, la fortuna ni la condició social. El Casino dels Nois sempre ha estat ple d'homes amb cabells grisos o blancs, i ensems buit de fatxendes, d'aquells que «es donen to» fan sonar la bossa o pretenen ser més del que són. En els seus millors temps era una barreja de petits fabricants de taps, de menestrals instruïts, de comerciants desperts, de treballadors autodidactes, de lliurepensadors i de «federals de tota la vida».
Quan jo era petit, en aquest racó de món no hi havia més escola pública que la municipal, on anàvem a parar gairebé tots els minyons de la vila, des dels més humils als més benestants. Jo vaig aprendre de llegir i escriure amb els fills dels llauners, sabaters, fusters i patrons pescadors del poble, barrejats amb els dels fabricants, metges, notaris, rendistes i banquers. Tots havíem de passar per les mateixes baquetes, que eren la temuda palmeta d'un mestre vell i bonhomiós, anomenat don Pablo, que ja es devia apropar a la seixantena. Teníem l'estudi municipal a la mateixa Casa de la Vila, donant al Passeig de Mar, i el bon mestre ens solia esperar a l'entrada i ens hi acompanyava quan en sortíem xisclant com un vol d'orenetes. Li besàvem la mà seca i rugosa, dos cops al matí i altres tants a la tarda, i ell ens deixava fer amb aire pacient. Duia cabells i barbes grisos, unes menudes i fines ulleres d'or, de vidres entelats, un casquet de llustrina negra i un jaqué de color d'ala de mosca, sobre una armilla blanquinosa. Tot plegat, el seu aspecto era marcit, com el de les garses manyagues que llavors es veien a les portes de les carboneries.
En record d'aquella muralla esquifida, a la Rambla Vidal d'avui (que abans en dèiem carrer dels Arbres, pels bells plàtans que l'ombrejaven), el tros tocant al Passeig de Mar era conegut, encara no fa gaires anys, pel Portal del peix, perquè per allí l'entraven els pescadors venint de la mar a la matinada, i allí mateix el venien, en uns taulells postissos, amb les paneres i les balances que feien mercat. Com que les peixateres s'eixugaven i escorrien les mans a l'escorça dels arbres, aquests en quedaven untats i, un cop la venda acabada i emportats els entriquells, en aquell cap de Rambla hi restava, surant, una misteriosa i pèrfida ferum d'escata.
Per acabar la curta sèrie de botigues immòbils, transmeses de pares a fills per una civilització fonamentalment estàtica, que jo encara vaig fruir en la meva infantesa, només parlaré d'una altra que n'hi havia també a Sant Feliu, i era una barreja, avui increïble, de barber-sagnador-arrencaqueixals-i-herbolari, i encara alguna cosa més, i estava establerta en una cofurna fosca i perfumada. Abans de tombar el cantó del carrer estret on s'obria la seva porta, les aromes que es desprenien d'aquella botiga balsàmica us embolcallaven d'essències silvestres i medicinals. No tenia més que un mig aparador encongit; però s'hi amuntegaven una pila de saquets ventruts, amb herbes remeieres, collides a bosc, que guarien tots els mals de la humanitat senzilla; i enmig hi destacava un enorme bocal de sangoneres vives, que de vegades semblaven a punt d'esclatar, de tan inflades i lluents, i de vegades penjaven de la paret interior del vidre, arrugades i pansides, com pelleringues mortes. Els minyons de la vila passàvem llargues estones contemplant-les; i és per això, segurament, que encara recordo al peu de la lletra el poètic cartell, penjat damunt el bocal, que idealitzava als nostres ulls, misteriosament, les fastigoses bestioles. Deia així:
Cual barómetro animado,
de experimental doctrina
la sanguijuela adivina
de la atmósfera el estado.
El crèdit que tenien a tota la vila, com a instrument meteorològic, aquelles humils xucladores de sang, era tan gran, que si s'espatllava el frare de cartó pintat, que a totes les cases servia d'higròmetre, o el seu pronòstic era massa indecís, perquè no abaixava prou el braç o no acabava de posar-se la caputxa, les persones grans ens manaven: «Vés a veure què diuen les sangoneres.»
Com que la Vila ja tenia, des de començaments del mateix segle (1305), un Hospital de pobres, obert en el carrer de Sant Joan i sostingut pel Comú, l'esglesieta o capella d'aquesta institució popular —situada en el cor de Sant Feliu, i no pas , com la del Monestir, fora murs i més enllà de la Riera (sovint infranquejable amb els temporals de l'hivern)—, s'endugué la preferència i l'estimació de la gent. Això despertà el recel dels monjos, i el temple de Sant Joan va convertir-se en un niu de raons entre el Monestir i la Vila. En el fort de les baralles, l'ajuntament confià l'Hospital i l'església adjunta a un orde foraster, l'agustinià, que va instal·lar-hi una comunitat. Tot seguit els benedictins del Monestir li declaraven la guerra; lluitaren aferrissadament contra l'orde rival i ensems contra la Vila, per treure de Sant Feliu els intrusos o, més ben dit, els introduïts per expressa voluntat del comú. I varen maldar tant, que —aprofitant-se dels corrents cesaristes que imperaven a Espanya des del segle XVI— finalment aconseguiren foragitar els agustians. Aquests no tingueren més remei que abandonar la vila. Però en allunyar-se de Sant Feliu, probablement per sempre, l'orde expulsat li féu una deixa que encara avui dura, i el que durarà: l'inestroncat reguitzell d'"Agustins" i "Agustines" que segueix havent-hi entre els guixolencs; rastre patronímic d'aquella cominotat estimada del poble, compensador amb escreix dels "Benets" (ja que a penes hi ha "Benetes") que avui recorden els desapareguts benedictins. Són com dues esteles, una prima i l'altra doble, que les naus clericals enemigues, un dia fondejades a les nostres aigües, hi han deixat en perdre's a l'horitzó.
Finalment, amb la restauració monàrquica de 1874 s'establí a tot Espanya aquell replà de relativa bonança que durà prop de cinquanta anys, fins ben entrada la primera guerra mundial —ensems que el menut i ensonyat Sant Feliu treia la grossa amb la indústria del suro. En aquest moment dolç jo vaig néixer, en el número 8 del carrer del Mai —avui rebatejat barroerament amb el nom postís de Sant Antoni Maria Claret—, el dia 7 d'octubre de l'any 1887, a les 7 del matí: tres 7 de renglera. (Aquesta xifra m'ha seguit després, fatídicament, tota la vida.) I al cap de poc temps els meus pares, el meu germà gran i jo anàvem a viure en el número 28 del carrer de la Processó, ara canviat —amb més escaiença que l'altre— pel de Joan Maragall.
Els dies que fou bastit el Monestir eren temps durs, de moreria invasora, corsària i pirata; i per això varen emmurallar-lo tot, en un replec amagat, entre una riera i la muntanya. Pels escassos navegants que s'arriscaven a remuntar cap al Nord, des de Barcelona, i doblar el cap de Tossa, arran del penya-segat, solitari, que va fins a Sant Feliu; o que, baixant del golf del Lleó, s'escorrien, un cop guanyat el cap de Creus, per la ribera coberta de pins, atzavares i ginesteres, sobre un rocam com de coral, devia ser un encís ple de misteri descobrir de sobte, a la vora dels amples sorrals que ara en diem les platges d'Aro i de Sant Pol, la badiola de Sant Feliu, tan perfecta i ben arrecerada, amb les dues puntes bessones cloent-la com les pinces d'un cranc.
La mola del Monestir, avui tan fosca, color de ruïna, llavors devia lluir, novella i blanquinosa, en el racó més ombriu. Arrupides al peu mateix del cenobi i les seves muralles, on avui encara en diem el Raval, hi havia, com un grumoll, un barri de cavorques, amb un estol de gent menuda —servidors, hortolans, bosquerols, traginers, dones i marmalla: aviram humana. Arran d'aigua, en el Raig actual, on la mar arribava, barraques i tendes de pescadors, amb gussis i barques. I tot Sant Feliu era només això, en el seu bressol històric.
Fins que, de sobte, apareix l'extraordinària Porta Ferrada, no fa gaires anys descoberta en el mateix Monestir, i que és actualment la deixa més vistosa del remot Sant Feliu i una peça arqueològica de primer ordre. Aquesta obra bon xic enigmàtica, que generalment els experts atribueixen al segle X o a començaments del XI, ¿ho és del cert, o pertany a una època encara més reculada? ¿Es tracta d'un tros de claustre del monestir primitiu o del porxo d'un altre edifici que tampoc no ha deixat més rastre? ¿Correspon al vell cenobi o a la residència d'un magnat anterior als monjos? D'aquest misteri apassionant i de la possible troballa de documents escripturaris o d'altres restes arqueològiques que l'aclareixin, depèn la coneixença dels deu segles més obscurs de la història guixolenca.
A Sant Feliu, la gent del poble —avesada des de segles a trobar-ho tot santificat: carrers, places, fonts, valls i muntanyes— en diu ingènuament el «Sant Mentiri». Com la majoria dels actuals, el de Sant Feliu data només de la tercera dècada del Vuitcents. Però, no és pas de fundació mixta, religiosa i civil, com gairebé tots els establerts per la secularització posterior als grans trastorns polítics de 1835. Aquest fou obra del Monestir mateix —una de les darreres que pogué realitzar abans de la seva extinció violenta. Es veu que els enterraments ja havien esgotat l'espai que fins llavors ocupaven entorn del Monestir; i en 1833 els mateixos monjos obtingueren del bisbe de Girona (més ben dit, del vicari general, perquè el bisbat era llavors vacant) l'autorització per a obrir en terreny propietat d'ells, als afores de la vila, un cementiri nou, que resolgués el problema.
Aquest cementiri, l'actual, enclavat en el lloc anomenat Mas Pintó, tingué una primitiva capella, avui desapareguda, que estava dedicada a la Verge dels Dolors i fou beneïda el dia 16 d'agost de 1833. I el 24 d'agost de l'any següent, 1834, va celebrar-se la solemne benedicció del cementiri, pel pare abat del Monestir i ensems rector de la vila, Josep Paradeda.
La façana del cementiri ja fou un gran encert. Tinc sospites de si hi va prendre part un besavi meu, però en tot cas és obra d'algú que sabia on anava. És només un gran pany de paret, amb un sol portal en el centre. Damunt aquesta única entrada, un frontó porta el magnífic símbol del Temps que passa i de l'Eternitat que l'enclou: un gran rellotge de sorra, tancat dins el cercle perfecte d'un serpent que es mossega la cua. Dues ales immenses, una a cada banda, ales miquelangelesques, donen al símbol un aire fabulós i ultraterrenal. Tot és de terra cuita, amb una fermesa de dibuix i unes proporcions italianitzants. I gairebé no hi ha res més: el pany de paret, a la dreta i a l'esquerra del portal, està dividit de faisó molt sòbria, en amples plafons separats per muntants. Cada muntant porta també un relleu de terra cuita: una corona de semprevives, d'on penja una torxa encesa, la flama cap per avall —símbol, també clàssic, de la caducitat de la vida.
Així que travesseu el llindar, us corprèn la bellesa d'una avinguda flanquejada de xifrers enormes, enmig d'un espai tancat de nínxols pels quatre costats. Recinte primer del cementiri, de bon tros el millor, inaugurat, com he dit, en 1834. Sembla un gran clos solitari, ple de llum i de pau, amb un bon passeig enmig, el dels xifrers, sembrat de sorra fina, uns bancs per a asseure's, uns jocs de clarors i d'ombres, sense la més lleu remor. Una població a l'entorn, muda i invisible, té tancades totes les casetes, i hi ha un fons de muntanyes per damunt de les teulades que no treuen fum. Immediatament —si no sou mesell— us sentiu guanyat per la serena i reposadora acollida que us fa aquest poble tan callat, desconegut i discret.
Els xifrers, són tanmateix dels que se'n veuen pocs, alts i tofuts, immòbils. A mà dreta, n'hi ha una renglera de nou; i a mà esquerra, una de vuit, amb un de petit, plantat no fa gaire —perquè el mal dels grossos és que són patriarques massa carregats d'anys. Darrera el sisè de la renglera de la dreta n'hi ha un altre de magnífic, però esbarriat, com un veterà que deserta; i fora de la renglera de l'esquerra també n'hi ha dos més, igualment fugitius. Entre aquesta avinguda central, que fa un gran efecte, i les cases dels morts (blocs de nínxols, com miniatures de les cases on avui s'agombolen els vivents), s'estenen a banda i banda dues peces de terra —que seria bona per a fangar si ja no l'haguessin fangada, anys i més anys, els fangadors de les sepultures per als pobres. És la terra del comú.
Així hem passat, sense adonar-nos-en, del clos més vell del cementiri al seu clos segon, que en podríem dir el de la grossa burgesia guixolenca. El lloc per on fins ara hem estat rodant, com per un verger solitari, conté els morts més antics: els d'aquells dies que a Sant Feliu, desvetllat per la indústria surera, hi havia tot de gent que s'anava fent rica, però a la vila encara no s'hi coneixien les classes socials. Els habitants feien com una germandat, rics i pobres, i tots també venien a raure, com en família, en els dos camps de terra que hem visí, separats pels magnífics xifrers, o en els pisos de nínxols que en constitueixen la tanca: si fa no fa, tal com eren quan es passejaven, uns i altres, o ballaven sardanes, en el Passeig de Mar.
Ara, no: en el segon clos ja ens trobem gairebé exclusivament a les cases mortuòries dels rics, hisendats o fabricants de suro, que només consenten, per les vores, a fi que les isolin del camp veí, unes fileres de nínxols -com fan en el teatre burgès els espectadors de platea, amb els d'entrada general. Això ja no és pròpiament un cementiri, sinó una fira de vanitats. Hi passarem de llarg: mai no m'ha plagut fer de badoc en els balls sumptuosos dels casinos dels senyors. Els qui varen fer bastir aquest floret de panteons foren els enriquits que, per exhibir la riquesa pròpia, no en tingueren prou amb les bones cases on passaven ricament la vida; els calgué també fer-se'n d'encara més ostentoses —amb pedres, marbres, ferros i bronzes— on passar ricament la mort.
La badiola de Sant Feliu fou una troballa, una peça única: ni massa oberta ni massa tancada, ni massa gran ni massa xica. Cenyida del tot, per la banda de terra, amb turons arbrats que en fan un niu i un estoig; respatllada, a ponent, per una serralada fosca, que llavors devia ser (a finals del segle XIX encara ho era) gairebé impenetrable, tallada a plom sobre la mar; coberta, al nord, pel gran massís de les Gavarres; tota ella encarada, a migdia, a la carícia del sol i de l'aigua; i ensems protegida, a llevant i a garbí, per dos graciosos promontoris bessons, que li fan de sentinella i de tanca. Una platja arrodonida i suau com un llavi. i terra endins, tot d'hortes i de conreus petits, emmarcats de boscatge.
La conca de Sant Feliu, tot i ser –segons ja he dit- com la cala més gran de la costa, té tan poca fondària, que, entre la mar i el pendís dels pujols que la tanquen, només hi han cabut, paral·lels a la platja, tres carrers principals, i encara no pas amples. Des de temps immemorial s'hi han encabit la majoria de les botigues, sobretot les que han fet forrolla. Tots els altres carrers guixolencs tallen perpendicularment aqueixes poques vies planeres, i són exactament els vells torrents que baixen dels turons veïns a desguassar a la platja. Aquesta configuració topogràfica —de petxina solcada per estries o radis que davallen devers la graciosa corba marina— ha estat la determinant de la màxima qualitat urbana de Sant Feliu, que és el seu Passeig de Mar, joiell civil i peça única, com de semblant no en té cap altra població de la costa, i que per a elles voldrien, ben segur, moltes ciutats de les que rumbegen pel món.
Si a Sant Feliu li treien o li esguerraven (com més d'un cop ha estat a punt d'esdevenir-se) el Passeig de Mar, li quedaria ben poqueta cosa. En canvi, ell sol es basta per a donar-li amb escreix una presència capitalícia, acompanyada d'un encís que no es pot dir, exclusiu com el dels llocs ciutadans famosos. Tots els carrers que tallen les poques vies planes que caben entre la platja i el cercle dels turons, conflueixen al Passeig de Mar, com artèries vitals, i en fan el cor de la ciutadania. Això és justament el que diferencia Sant Feliu de les altres poblacions de la costa, per belles que siguin —i n'hi ha un grapat—: que elles són plenes de promeses, però Sant Feliu és, ja fa estona, una realitat, una ciutat menuda i exquisida.