Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Dos fragments de Sant Feliu de la Costa Brava, de Gaziel, que podem llegir davant la que fou casa familiar de l'escriptor en aleshores anomenat carrer de Processó número 23 i que avui porta el nom de Joan Maragall amb el número 34, ens descriuen amb minuciositat les formes de vida d'una família burgesa de la vila.
El cert és que els meus pares, burgesos benestants, quan varen casar-se no tenien més que llums d'oli i palmatòries. I fins quan, ja traslladats en una casa magnífica del carrer de la Processó, hi instal·laren el gas, aquest era cosa de luxe, que només s'encenia al vestíbul (si hi havia visites), al menjador, al saló i a la cambra d'estar, on la meva mare reunia el seu estat major de cosidores, planxadores, rentadores, etc., per passar-hi el rosari les vetlles d'hivern; a l'estiu, es passava a la galeria vidrada, entre refilets de canaris, cardines i verdums. Per a les cambres de feinejar, com ara la mateixa cuina, el safareig i el rebost, encara només servien els gresols, llumeneres i llànties. Aquelles cases com la nostra eren menudes autarquies, proveïdes en gran de tot el que calia per a viure mesos i mesos. Nosaltres ja compràvem, però, la roba blanca, que la meva àvia materna, ajudada de les seves filles i el servei femení, encara manava teixir amb el fil que les dones de casa filaven, i d'on sortien tots els llençols, les coixineres, les camises i els eixugamans. Les confitures per a tot l'any eren fetes així mateix a casa, com les conserves d'anxoves, bolets, moixernons i herbes remeieres. A les golfes, que eren immenses, hi havia munts de patates i cebes, i els forcs d'alls, amb alguna llampant penjarella de bitxos, feien com un bosc massa flairós, que calia airejar per les espitlleres de sota teulada. De rebostos —a més del celler per al vi—, n'hi havia sis o set: per al carbó i la llenya; per a l'oli, dins unes immenses gerres de Quart; per a la fruita seca, els pebrots i les patates; i el més envejat de tots, dedicat al porc i els seus saborosos productes: pernils, botifarres negres i blanques, llonganisses, cansalada llisa i viada, orella, cap-i-pota i embostes de greix, també engerrat, formant agudes i blanques piràmides. El galliner i el coniller, al fons de la profunda eixida, eren com un arraval ple de vida menuda, d'escataines, revolades, corredisses i quiquiriquics.
Quan arribava, a la meva casa paterna, l'hora d'anar a dormir al primer pis —dels tres que n'hi havia, a més dels baixos i les golfes immenses, on els dies de pluja jugàvem a pilota—, al meu germà i a mi ens posaven a les mans una llantieta de llautó daurat, composta d'un setrill esfèric, ple d'oli, un peu tornejat, amb una nansa al caire, per passar-hi el dit, i una bufona caputxa giratòria, per ofegar el ble; tot plegat tenia l'aire d'una menuda llàntia de frare.
En el nostre dormitori no hi havia ni rastre de calefacció. No n'hi havia en tota la casa, perquè la formació dels infants, en aquell temps, ni que fóssim burgesos, era espartana —i a més els grans sostenien que la calor artificial congestiona. Quan, després de pujar l'escala amb el llum d'oli a la mà, que feia ballar per les parets unes ombres més aviat paoroses, entràvem a la cambra de dormir, la fred hi era tan intensa a l'hivern, que ens despullàvem en una esgarrapada i ens escorríem entre els llençols gelats, amb un tremolor de llavis que sovint degenerava en petament de dents, fins que amb la calor del propi cos reaccionàvem una mica. Llavors els treballs eren per a treure el braç enfora i apagar el llum d'oli posat damunt la tauleta que separava els nostres llits bessons. No hi hagué més remei que fer un pacte, després d'aferrissades discussions i no pocs incidents: i fou que l'apagaríem per torn, una setmana l'un, i una l'altre. El condemnat al sacrifici esperava uns moments, per escalfar-se un xic més i agafar alè, el mateix que si hagués de nedar a sota aigua. I, tot de sobte, disparava un braç, talment un tentacle, i amb un cop de dit agilíssim donava a la caputxeta una revirada, i apagava la flama. Fins després d'adormir-nos, per la cambra quedava surant, insidiosa, la característica pudor de socarrim que feia aquell ble xop d'oli.
Altres indrets de Sant Feliu de Guíxols: