Editorial Selecta - 1958 - Barcelona
Al Vendrell hi ha carrers nets i avisos alliçonadors: «No embruteu les parets», «Respecteu les parets», «No claveu cartells». El Vendrell és una ciutat de carrers en fuga, carrers que contradiuen el costum, general a les viles comarcals, de tornar sempre el foraster al centre de la ciutat; són carrers que allunyen, dispersen. Per a tenir la sensació que ha ancorat fixament al Vendrell, el foraster ha de romandre en una de les dues places principals. A tot estirar, es pot arribar a l'església parroquial, dedicada a sant Salvador. La façana està il·lustrada amb una solemnial portada barroca. I, si té l'esguard atent, descobrirà en diversos indrets de la vila mansions renaixentistes de línies delicades.
Quan, a entrada de fosc, la claror esdevé grisa, el Vendrell s'embolcalla en la quieta melangia de les viles pageses. ¡Quin bategar més diferent té el dissabte al Vendrell i a Valls! Valls ha entrat en el ritme ciutadà més animat; el Vendrell segueix fidel a les bruses i a les espardenyes i fa olor de garrofes. A la pastisseria de la plaça venen els típics «bufats» i les garrafes del licor Resolís, del Vendrell, elaborat per J. Carbó. I al Cafè Espanya celebren un dels dissabtes més contemplatius i resignats del país.
Banyoles té alguna cosa de món a part. Si hi arribeu des d'Olot —que és una de les millors entrades, exceptuant el Mirador—, en començar a baixar cap al fons de la gran cassola de la comarca teniu la profunda impressió que la vida que s'hi cou ha de tenir un gust diferent de la resta del país. Si hi arribeu al vespre, quan el verd s'enfosqueix i el llac comença a agrisar-se, diríeu que a més d'haver entrat en una altra comarca heu entrat en un altre temps: la visió de Banyoles i els seus voltants és absolutament romàntica. Els visitants més sensibles hi sentiran violins, i les ombres i llums sobre l'aigua del llac els semblaran formes vives. [...]
La plana de Banyoles és com una gran banyera antiga, de costats ondulats, que s'hagués buidat i de la qual només quedés l'escorrim del llac. Si ho contempleu amb la perspectiva deguda, potser la imatge no us semblarà del tot equivocada. De prop és una altra cosa, perquè l'escorrim del llac és, a escala humana, una mar d'aigua.
Jo he vist Banyoles a la tarda del Diumenge de Rams. L'animació del carrer era de les que s'imposen al foraster, el desconcerten, el converteixen en un home perdut. Vull dir un foraster com jo, que acaba d'arribar i, per tant, no hi ha venut ni comprat res, no hi ha dinat ni begut un porró de vi, ni hi ha fumat una fària ni l'ha feta petar amb els amics. Qui hi arriba sense aquests necessaris antecedents es queda per força al marge de la gresca i li correspon, només, badar estúpidament la boca. La plaça dels Turers és el rovell de l'ou, el punt de cita de la gent que ve a passar la festa a Banyoles. Travessar la plaça exigeix una mica de paciència. A la banda dels porxos del passeig trobareu un públic més popular; al voltant de l'Hotel Flora s'hi belluga una gent d'aire distingit, potser la gent més ben vestida que hem vist a la província de Girona. Val a dir que l'hotel últimament, també s'ha vestit de luxe.
Aquest Passeig, que té un gran interès per ell mateix, quan és buit coneix, a l'estiu, un moment insuperable. L'indret millor del Passeig del Mar es troba a la intersecció amb la Rambla Vidal. Personalment aquesta Rambla s'emporta les meves preferències, per les seves proporcions, el seu ferm i exacte sentit urbanístic i social i, sobretot, perquè es projecta perpendicularment sobre un fons de mar, una finestra una mica llunyana. El mar és molt bell vist des d'una certa distància. La Rambla té aquest singular i maliciós encís de prometre el mar, que després el Passeig ens dóna amb un gest ampul·lós en excés.
El Passeig es desclou damunt del port, després d'un brevíssim i fallit intent de platja, que alguns utilitzen per a banyar-se entre barques i pedres i altres abandonen per anar-se'n a les més còmodes sorres de Sant Pol, a tocar de S'Agaró. El port de Sant Feliu, la importància històrica del qual ja hem assenyalat, és avui fonamentalment exportador. Despatxa, cada any, un centenar de vaixells nacionals i estrangers amb més de vint milions de quilos. La seva importància comercial és, doncs, marcadament superior al valor de la pesca, ja que, conforme al baix nivell de tot el Mediterrani, el volum de la pesca a Sant Feliu es redueix a uns tres milions anuals.
A la dreta del port s'aixeca, tancant bellament la badia en endinsar-se a mar, el promontori de Sant Elm. Aquesta és l'atracció geogràfica natural de Sant Feliu. Durant el dia, el visitant podrà admirar, a més del paisatge, l'encertada urbanització que s'ha desenrotllat al vessant de la muntanya. Durant la nit, és absolutament recomanable de pujar a Sant Elm i girar els ulls cap al fons de la badia, on una vivíssima línia de llums brilla en el Passeig, que sembla fabulosament llarg. El senyal verd de la bocana del port s'estén damunt de l'aigua com una menta densa. De la llunyana platja arriba, rodant damunt del mar, perfectament audible, el «cloc» profund i repetit de la bolera.
Però no tot és la mar, a Tossa. Tossa està rodejada de pujols que arreceren valls d'un caràcter centreeuropeu sorprenent. El paisatge, doncs, és molt complet. I, sobretot, el que dóna un perfil personalíssim a aquest racó de la costa és aquesta massa de terra que entra mar endins, tanca la badia i sosté rere seu la Vila Vella.
La Vila Vella està prodigiosament conservada. Les muralles i les torres serven tota llur força. Ja existien el segle XII, encara que llur origen més remot sigui desconegut. El temps ha respectat tres torres: la d'En Joanàs, la de les Hores i la del Codolar. Dalt del turó hi ha una església en ruïnes del segle XVI, i produeix una sensació inoblidable contemplar la mar a través dels arcs supervivents. A la veritable cúspide, un molí mogué en altre temps les seves solemnes pales, i aquest espectacle, que degué ésser esborronador i potser únic al món, es perdé per sempre el 1917: per instal·lar el far es va renunciar, en una deplorable ostentació d'insensibilitat, a habilitar el molí per al nou ús i hom preferí enderrocar-lo i bastir en lloc seu el model oficial d'Obres Públiques. Avui encara s'hi veu una derrotada roda de molí. [...]
Recomanem vivament que, des de la platja, el turista agafi el camí que puja al Far. La perspectiva canvia cada cinc metres, i en guanyar alçada tots els elements de Tossa augmenten en gràcia. Les gavines planegen damunt la mar, i llurs ombres dibuixen amples paràboles sobre torres i muralles. Ens enfilem una mica més, i existeix un indret misteriós on el visitant es troba espiritualment i estàticament equidistant del cel, de la terra i de la mar. És un indret màgic, que és fàcil de perdre amb tres o quatre passes més. Un hom arriba aleshores al final, a la cota màxima, on esvaloten una dotzena de gallines i un grup d'alemanys inspeccionen sistemàticament el panorama amb uns potents prismàtics de campanya.