Autor:
Rafael Patxot i Jubert
Obra:
Guaitant enrera
, 1952
Pàgina:
57
Feia un temporal de llevant que imposava; la mar s'esvorava i a cada escomesa la badia aparentava desformar-se, les aigües es removien fins al fondal en glopades tèrboles i escumera bruta; de les puntes eixien grans brolladors intermitents que les abrigaven i velaven la costa amb fumeres de ruixim; però era dia feiner i haguérem d'anar a estudi, ja podeu endevinar amb quina malvolença.
L'estudi era de cara a mar i des de la nostra graderia, per damunt dels ampits de les finestres i a través del brancatge del Passeig, vèiem i seguíem adelerats aquella cavalcada esbojarrada i sentíem com es desfermava braolant sobre la platja; el vent xiulava, els vidres dringaven a cada cop de mar; de tant en tant una ruixada amania l'espectacle i el nostre entusiasme s'havia esvalotat. El senyor Mestre amb una paciència de Job, debades assajava tots els mitjans, sabent que tenia la de perdre, perquè dúiem el temporal a dintre. Aquesta situació inestable no podia durar, la mar ens compadia i decidí resoldre-ho pel seu compte.
Tot d'una, per entre el brancam veiérem avançar cap a terra una plena que torrejava, goita! goita!, que aviat es manifestà rasa, esventant una crinera com mai. Arribada a trenc, relliscà sobre si mateixa, i colgant tota la platja sota una mar de bromera, s'esbandí en el Passeig on hi havia els llaguts, car s'hi creien segurs; en somogué uns quants i, fent-ne surar dos que no eren amarrats als arbres, en comptes de tornar a mar, aprofitant el pendent, s'escorregué pel carrer del nostre estudi que donava a la Plaça.
Des de la graderia, nosaltres solament veiérem els pals dels llaguts com brandaven pel Passeig, però ja n'hi hagué prou :
«'Nem-hi ?»
I la resposta fou, que la graderia es buidà en un instant, i una cataracta d'infants eixí d'estudi que era al primer pis, llançant-se per l'escala, botant com pilotes de replà a replà, i els més impacients, per fer-ne més via, s'encamellaren a la barana i es deixaren anar lliscant com una sageta; de tot això n'érem mestres.
No diré pas que aquells infants tinguessin ben bé raó, però tampoc no els en mancava gaire, perquè la gent s'acorruava arreu, i en les cantonades, d'un carrer a l'altre es cridaven :
— Tuei! afanyeu-vos! que una marratxada ha dut es llagut d'En Quel fins a sa plaça.
