Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'antiga escola pública ocupava l'edifici que avui és la façana de l'ajuntament que dóna al Passeig de Mar. Situats al davant podem llegir dos textos de dos guixolencs il·lustres Rafel Patxot i Gaziel, en què rememoren les vivències que hi van tenir.
Feia un temporal de llevant que imposava; la mar s'esvorava i a cada escomesa la badia aparentava desformar-se, les aigües es removien fins al fondal en glopades tèrboles i escumera bruta; de les puntes eixien grans brolladors intermitents que les abrigaven i velaven la costa amb fumeres de ruixim; però era dia feiner i haguérem d'anar a estudi, ja podeu endevinar amb quina malvolença.
L'estudi era de cara a mar i des de la nostra graderia, per damunt dels ampits de les finestres i a través del brancatge del Passeig, vèiem i seguíem adelerats aquella cavalcada esbojarrada i sentíem com es desfermava braolant sobre la platja; el vent xiulava, els vidres dringaven a cada cop de mar; de tant en tant una ruixada amania l'espectacle i el nostre entusiasme s'havia esvalotat. El senyor Mestre amb una paciència de Job, debades assajava tots els mitjans, sabent que tenia la de perdre, perquè dúiem el temporal a dintre. Aquesta situació inestable no podia durar, la mar ens compadia i decidí resoldre-ho pel seu compte.
Tot d'una, per entre el brancam veiérem avançar cap a terra una plena que torrejava, goita! goita!, que aviat es manifestà rasa, esventant una crinera com mai. Arribada a trenc, relliscà sobre si mateixa, i colgant tota la platja sota una mar de bromera, s'esbandí en el Passeig on hi havia els llaguts, car s'hi creien segurs; en somogué uns quants i, fent-ne surar dos que no eren amarrats als arbres, en comptes de tornar a mar, aprofitant el pendent, s'escorregué pel carrer del nostre estudi que donava a la Plaça.
Des de la graderia, nosaltres solament veiérem els pals dels llaguts com brandaven pel Passeig, però ja n'hi hagué prou :
«'Nem-hi ?»
I la resposta fou, que la graderia es buidà en un instant, i una cataracta d'infants eixí d'estudi que era al primer pis, llançant-se per l'escala, botant com pilotes de replà a replà, i els més impacients, per fer-ne més via, s'encamellaren a la barana i es deixaren anar lliscant com una sageta; de tot això n'érem mestres.
No diré pas que aquells infants tinguessin ben bé raó, però tampoc no els en mancava gaire, perquè la gent s'acorruava arreu, i en les cantonades, d'un carrer a l'altre es cridaven :
— Tuei! afanyeu-vos! que una marratxada ha dut es llagut d'En Quel fins a sa plaça.
Quan jo era petit, en aquest racó de món no hi havia més escola pública que la municipal, on anàvem a parar gairebé tots els minyons de la vila, des dels més humils als més benestants. Jo vaig aprendre de llegir i escriure amb els fills dels llauners, sabaters, fusters i patrons pescadors del poble, barrejats amb els dels fabricants, metges, notaris, rendistes i banquers. Tots havíem de passar per les mateixes baquetes, que eren la temuda palmeta d'un mestre vell i bonhomiós, anomenat don Pablo, que ja es devia apropar a la seixantena. Teníem l'estudi municipal a la mateixa Casa de la Vila, donant al Passeig de Mar, i el bon mestre ens solia esperar a l'entrada i ens hi acompanyava quan en sortíem xisclant com un vol d'orenetes. Li besàvem la mà seca i rugosa, dos cops al matí i altres tants a la tarda, i ell ens deixava fer amb aire pacient. Duia cabells i barbes grisos, unes menudes i fines ulleres d'or, de vidres entelats, un casquet de llustrina negra i un jaqué de color d'ala de mosca, sobre una armilla blanquinosa. Tot plegat, el seu aspecto era marcit, com el de les garses manyagues que llavors es veien a les portes de les carboneries.
Altres indrets de Sant Feliu de Guíxols: