Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Va ser construït durant el segle XIX a proposta de la junta municipal de sanitat, d'acord amb les lleis que exigien emplaçar-lo fora de la població. L'obra va ser iniciada per la part de la façana d'accés, i posteriorment va anar estenent-se fins a l'any 1879, quan es va realitzar una gran ampliació i s'hi va bastir la capella que fou beneïda el 1883. L'any 1885 s'hi construí un fossar laic o "neutre" on hi ha enterrats lliure pensadors, maçons i protestants, entre els quals, Josep Irla fill de la vila i president de la Generalitat de Catalunya.
La tanca d'accés és un gran pany de paret amb la porta centrada, a la part superior de la qual hi ha un timpà decorat amb un rellotge d'arena, símbol del temps i de l'eternitat. En qualsevol punt dels tres novells que té será oportú servir-nos de quatre fragments de Sant Feliu de la Costa Brava, de Gaziel que sintetitza la historia d'aquest cementiri, ens en descriu les parts i en destaca les diverses simbologies que podem aplicar a la terrenal divisió de classes socials.
A Sant Feliu, la gent del poble —avesada des de segles a trobar-ho tot santificat: carrers, places, fonts, valls i muntanyes— en diu ingènuament el «Sant Mentiri». Com la majoria dels actuals, el de Sant Feliu data només de la tercera dècada del Vuitcents. Però, no és pas de fundació mixta, religiosa i civil, com gairebé tots els establerts per la secularització posterior als grans trastorns polítics de 1835. Aquest fou obra del Monestir mateix —una de les darreres que pogué realitzar abans de la seva extinció violenta. Es veu que els enterraments ja havien esgotat l'espai que fins llavors ocupaven entorn del Monestir; i en 1833 els mateixos monjos obtingueren del bisbe de Girona (més ben dit, del vicari general, perquè el bisbat era llavors vacant) l'autorització per a obrir en terreny propietat d'ells, als afores de la vila, un cementiri nou, que resolgués el problema.
Aquest cementiri, l'actual, enclavat en el lloc anomenat Mas Pintó, tingué una primitiva capella, avui desapareguda, que estava dedicada a la Verge dels Dolors i fou beneïda el dia 16 d'agost de 1833. I el 24 d'agost de l'any següent, 1834, va celebrar-se la solemne benedicció del cementiri, pel pare abat del Monestir i ensems rector de la vila, Josep Paradeda.
La façana del cementiri ja fou un gran encert. Tinc sospites de si hi va prendre part un besavi meu, però en tot cas és obra d'algú que sabia on anava. És només un gran pany de paret, amb un sol portal en el centre. Damunt aquesta única entrada, un frontó porta el magnífic símbol del Temps que passa i de l'Eternitat que l'enclou: un gran rellotge de sorra, tancat dins el cercle perfecte d'un serpent que es mossega la cua. Dues ales immenses, una a cada banda, ales miquelangelesques, donen al símbol un aire fabulós i ultraterrenal. Tot és de terra cuita, amb una fermesa de dibuix i unes proporcions italianitzants. I gairebé no hi ha res més: el pany de paret, a la dreta i a l'esquerra del portal, està dividit de faisó molt sòbria, en amples plafons separats per muntants. Cada muntant porta també un relleu de terra cuita: una corona de semprevives, d'on penja una torxa encesa, la flama cap per avall —símbol, també clàssic, de la caducitat de la vida.
Així que travesseu el llindar, us corprèn la bellesa d'una avinguda flanquejada de xifrers enormes, enmig d'un espai tancat de nínxols pels quatre costats. Recinte primer del cementiri, de bon tros el millor, inaugurat, com he dit, en 1834. Sembla un gran clos solitari, ple de llum i de pau, amb un bon passeig enmig, el dels xifrers, sembrat de sorra fina, uns bancs per a asseure's, uns jocs de clarors i d'ombres, sense la més lleu remor. Una població a l'entorn, muda i invisible, té tancades totes les casetes, i hi ha un fons de muntanyes per damunt de les teulades que no treuen fum. Immediatament —si no sou mesell— us sentiu guanyat per la serena i reposadora acollida que us fa aquest poble tan callat, desconegut i discret.
Els xifrers, són tanmateix dels que se'n veuen pocs, alts i tofuts, immòbils. A mà dreta, n'hi ha una renglera de nou; i a mà esquerra, una de vuit, amb un de petit, plantat no fa gaire —perquè el mal dels grossos és que són patriarques massa carregats d'anys. Darrera el sisè de la renglera de la dreta n'hi ha un altre de magnífic, però esbarriat, com un veterà que deserta; i fora de la renglera de l'esquerra també n'hi ha dos més, igualment fugitius. Entre aquesta avinguda central, que fa un gran efecte, i les cases dels morts (blocs de nínxols, com miniatures de les cases on avui s'agombolen els vivents), s'estenen a banda i banda dues peces de terra —que seria bona per a fangar si ja no l'haguessin fangada, anys i més anys, els fangadors de les sepultures per als pobres. És la terra del comú.
Així hem passat, sense adonar-nos-en, del clos més vell del cementiri al seu clos segon, que en podríem dir el de la grossa burgesia guixolenca. El lloc per on fins ara hem estat rodant, com per un verger solitari, conté els morts més antics: els d'aquells dies que a Sant Feliu, desvetllat per la indústria surera, hi havia tot de gent que s'anava fent rica, però a la vila encara no s'hi coneixien les classes socials. Els habitants feien com una germandat, rics i pobres, i tots també venien a raure, com en família, en els dos camps de terra que hem visí, separats pels magnífics xifrers, o en els pisos de nínxols que en constitueixen la tanca: si fa no fa, tal com eren quan es passejaven, uns i altres, o ballaven sardanes, en el Passeig de Mar.
Ara, no: en el segon clos ja ens trobem gairebé exclusivament a les cases mortuòries dels rics, hisendats o fabricants de suro, que només consenten, per les vores, a fi que les isolin del camp veí, unes fileres de nínxols -com fan en el teatre burgès els espectadors de platea, amb els d'entrada general. Això ja no és pròpiament un cementiri, sinó una fira de vanitats. Hi passarem de llarg: mai no m'ha plagut fer de badoc en els balls sumptuosos dels casinos dels senyors. Els qui varen fer bastir aquest floret de panteons foren els enriquits que, per exhibir la riquesa pròpia, no en tingueren prou amb les bones cases on passaven ricament la vida; els calgué també fer-se'n d'encara més ostentoses —amb pedres, marbres, ferros i bronzes— on passar ricament la mort.
Altres indrets de Sant Feliu de Guíxols: