Baluard de Santa Tecla

Autor: Josep Maria Quadrado Nieto
Obra: Llibre d'Eivissa , 1957

Com el Pelió sobreposat a l'Ossa, el titànic baluard de Santa Tecla pren per pedestal el de Sant Llúcia, amb un de més petit clavat a la seva arrel a manera de falca, per elevar-se d'un salt al nivell de la plataforma superior: mola d'esvelt talús i de terses arestes, que es diria llavorada d'una peça a la seva pedrera nativa, si no es marquessin en correctes filades els seus vermellosos carreus. Imposa per la superba alçària del reducte, la defensa del qual sembla encomanada per vassallatge senyorial, a la màrtir tutelar de l'església tarragonina; al centre hi ha l'asta per a hissar la bandera. Carrers formats exclusivament per vasts casalots ofereixen pujades més suaus. No hi apareix cap mescla d'obradors ni botigues, i romanen quiets i solitaris a tota hora, àdhuc a la dels negocis, al matí, i a les del passeig, a la tarda. Estretes travesseres o ràpides escales escurcen, segons la pressa o l'alè del transeünt, el rodeig més descansat, i el duen més o menys directament a l'arc de la Portella, ocult entre dos cantons, ombrívol, costerut; dona entrada al recinte culminant, conegut antigament com l'Almudaina.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Èxtasi , 2005

Vaig passar pel vell mercat pagès, com abandonat a aquella hora de la nit, i vaig pujar la costa del portal de les taules, cap a Dalt Vila. La lluna brillava sobre l'empedrat dels carrers costeruts i les meves sabates colpejaven aquelles pedres allisades pel trespoleig del temps. La ciutat tremolava sota la incerta llum. Els estels s'extraviaven entre les fulles de les palmeres, sobre les flors minúscules de les buguenvíl·lees: lianes que penjaven de les parets dels jardins privats. Mai no seré capaç d'oblidar la blancor d'aquells murs, sota la lluna. Cada llenca d'estel acudia a posar-se sobre les flors. Una gota d'esperma tancada entre les bràctees. Vaig aturar-me al baluard de Santa Tecla, sobre un pany de murada. Era sol, en aquella hora. Només el vol feixuc d'una òliba vingué a desviar per un instant la contemplació en què m'havia abstret. Observava la ciutat, de nit, fins al port. Més enllà, la badia d'Eivissa com un llac tranquil. Potser tractava de veure'm a mi mateix a través d'aquella ciutat espectral. L'òliba havia passat a prop meu, el vol feixuc, i s'havia diluït en la fosca dels murs. Possiblement, només per un instant, els meus ulls van topar-se amb la mirada de l'ocell: com espantats de veure'm, oberts de pinte en ample. I eren dues finestres que em permetien encarar-me a un paisatge tràgic, obscur.