Selecta (Barcelona), 1957
Si vinguessin els que voldria, veuríeu que ella els va a rebre tota vestida de blanc, perquè així com l'illa de Mallorca es posa els millors trajos d'or, i Menorca els de blavor, Eivissa guarda la roba que es va posar en les esposalles: una blancor nupcial, una blancor de paisatge d'una puresa immaculada.
Els que hi vénen, els que encara hi vénen, lo primer que els sembla, al veure Eivissa, és una petxina que neda. La impressió és d'enlluernament! Un ve del blau, d'un blau tan intens que arriba a semblar una majòlica, i de sobte, com si us tiressin un raig de llum a la vista, us posen a davant vostre una faldada de cases, de tan nítida blancor, que sembla que us obrin els ulls a una harmonia desconeguda.
Eivissa, com els gira-sols, les enfila amunt, les cases, les unes damunt de les altres, com si es pugessin a coll per a mirar totes a la claror, i la blancor que es veu a l'entrar-hi n'és tant, de blanca, i tant, de lluminosa, que tots els pobles que recordeu sembla que visquin a les fosques. Des del blanc crema al blanc d'àgata; des del de gavina, al de neu; des del de cigne, al de marbre; cada caseta té el seu blanc que li dóna fisonomia, i vistes en conjunt, a cop d'ull, semblen una capsa harmònica afinada a quart de to, que se'n podria dir en clau de sol. Com que tenen el mar que les reflecta, i com que elles reflecten el mar, agafa uns tons de pedreria que no es poden veure enlloc més. Eivissa es pot comparar a un vidre d'excavació. Té irisacions de tots els colors i nacres de tots els matisos.
Eivissa, com dèiem, és una ciutat de mar. Les cases de baix s'hi banyen; les de més amunt se'l miren; les d'encara més amunt s'estiren per a mirar-lo.
Eivissa té una badia no molt gran, però el sol fet de no ésser molt gran la fa més íntima i més simpàtica.
Encara que siga petita, hi té de tot: la seva farola, el seu moll, la seva platja de pescadors, una matxina, senyals, fanalets i, més que res, una dotzena de barcos, d'aquells barcos blancs, plens de cordes, amb aquell gronxament tan dolç, amb aquell assoleiament i amb aquell cant de bressol que li dóna la falda de l'aigua.
Aquests ports petitons, com el d'Eivissa, tenen el do de fer-se estimar. Tenen el do, sense fer-hi res, de poder-hi matar les hores, hores que un no sap ben bé si són de vida o de somni.
Aquestes goletes, arrenglerades, també tenen un gran encís. Allí, un hi veu un trellat de cordes, que totes serveixen i totes se gronxen; hi veu mascarons a la proa fets d'un art que no se sap d'on ve, innocents com els sants d'ermita i feréstecs com un ídol. Hi veu la coberta brunyida de tant besar-la les onades, i la càrrega que veu que hi carreguen no és carbó negre, com els barcos que vénen del país de la boira; hi veu taronges com munts d'or, hi veu fruita de tots colors brillant al sol, com pots de majòliques, i melons, i verdura, i coves de peixos, encara saltant com a dins de l'aigua.
Eivissa
Vaig a dir-vos un nom com escrit en la calç
per un índex de foc d'un arcàngel selvàtic.
Hi ha noms que són el foc,
com a tallats a pic.
Aquest nom és el que duc a les ratlles de la mà,
el nom que diu una llegenda
i escriu la història dels meus vint-i-cinc anys.
És bell néixer com els ocells
damunt un niu de pedra,
alçar les ales com una antena de llum
damunt la mar amarga,
dur en les ales escrit
el nom de l'estimada.
Però és més bell encara
ésser aquest ocell rar, aquesta espasa muda
com una llengua d'ofidi,
aquesta foguera encesa de lava i de roques,
aquest cos esperat en la canícula,
aquesta veu, mans, boca,
aquest íntim arrap de faula o de cristalls.
Vet aquí per què sóc com sóc,
per què em dic així i no d'una altra manera,
per què la terra m'ha tornat presoner.
Aquest és el misteri,
un nom, un mot, una foguera,
un poc de geografia.
Estic tenallat per amor
entre quatre parets de calç viva.
Davall els llimoners,
a l'ombra olorosa dels magraners,
on romanins i alfàbrega flairegen,
amb cossos de palmeres com bellíssimes dones.
Ja sabeu el misteri de ma vida,
aquest nom laquejat que us descobreix
la set de les meves salines.
Ja sabeu aquest nom de tortura,
aquest nom de figuera i codonyer,
aquest ramell flairós de tarongina,
aquest vel escumós de mar esvalotada
on fan niu els ocells,
aquesta dona lasciva de cabellera roja
que la llegenda ha escrit dels meus vint-i-cinc anys.
Ja no tinc cap misteri als vostres ulls.
Un home sóc, nat a l'illa d'Eivissa.
Quan els molins molien, sempre anàvem, d'al·lotets, pels seus voltants, a fi d'observar, amb por, la força de les seves aspes. Fèlix, el vell moliner, de conversa amable i atractívola, ens ensenyava. com rodaven les moles. Agafava la farina a grapats i ens la presentava. perquè veiéssim que bé que es molia. No el molestaven els infants, ans hi parlava com si fossin persones majors, i els nins, de vitals energies, restaven aturats amb més seny que si els parlés el mestre.
—Jo vui mirar per sa finestreta!...
El camí, el traçaren les bèsties. Venia una somera carregada amb un sac de blat pel sender rocós, de calvari, que menava fins a la mateixa porta. Així arribava tot el gra. I el paisatge, que s'estenia sense cases, prenia una tristesa alegre amb el verd del bladar. El puig buit, que sabíem, de sentir-ho dir, que era una necròpolis, apareixia encara més remot al nostre pensament. No hi havia xiprers. I era un cementiri. Li quedaven com a nota funerària —i no ens n'adonàvem— les oliveres, que sempre duen dol.
— I es fenicis, també tenien molins? El vell Fèlix, accentuant el seu somriure, ens va dir que no, que molien a mà, car aquests molins encara no estaven fets. La seva cara vermella, amb pols de farina, sota la boina, somreia encara més amb les seves atentes respostes.
Però als altres molins, no hi teníem entrada, perquè els moliners no eren tots com en Fèlix, que a més d'alt, atlètic i ossat, contestava pacient les nostres preguntes, sense cap mot repelenc; els restants ens pareixien massa esquifits. El pensament, en la nostra, petita formació de set anys, ens rondava per expressar —certament sense definir-ho— que ell, el moliner, molia el gra millor que els altres, que la farina sortia més saborosa de les moles del seu molí i que el pa seria millor.
Tot això volíem pensar sense aconseguir-ho, damunt el cim, devora les aspes, quan es recollien les veles i nosaltres miràvem, des dels nopals i els geranis, la gran badia fins a Formentera, les Salines amb el seu estany brunyit, les muntanyes de la banda de tramuntana. Als nostres ulls infantils tot semblava encara més gegantí.
Poc després de 1914 s'enderrocaren les aspes, i em vaig trobar amb en Fèlix al pla, a sou, en una farinera mecànica, tancada en un petit recinte on mancava aquell aire dels puigs que feia la farina més de xeixa.
(Des del Mirador)
Oh petit món antic!
Les parets sempre blanques
de cases i convents,
Sant Domènec fixat
entre roca i murada
amb cúpules que clameu
un cel alt, i la costa
mossegada en el port
per la mar, mar oberta!
Per viaranys d'absència,
amb la sola certesa
del dolor —vacil·lants
llums que no res van ésser—
has tornat al record,
petita pàtria meva,
dessota tots els cels.
No vaig sentir veus d'àngels
ni so de pau. Estranyes
afliccions serviren
d'esperó a l'angoixa
dia darrera dia.
Petita pàtria meva,
recobrada en el pur
moment que dono al càntic!
Entre el baluard de Santa Llúcia i un altre a la dreta que es denomina de Sant Joan, corre en declivi amb el seu cordó la cortina de la muralla, on s'obre l'ingrés principal a la ciutat. S'hi munta des de la plaça de la Constitució per una rampa ampla i directa. Mur i baluards, construïts de compactes carreuades, acusen en el seu color torrat i en els fistons penjants de les tapereres, més anys dels que indica la seva robustesa i tenen les obres de Felip II. Avança el baluard de Sant Joan i forma una raconada on guaita la casa d'armes amb els seus arcs de galeria; i a l'angle exterior, damunt matacans, es dreça una garita de forma quadrada i coberta piramidal, com totes les que hi ha de tret en tret a la fortificació d'Eivissa. Bon acompanyament per al majestuós portal, anomenat de les Taules. L'arquitectura no desdiu de l'auster fundador de l'Escorial: enquadren l'arc bancals i llinda encoixinats; un escut magnífic del monarca d'ambdós mons, completat per digna inscripció, acaba d'omplir l'altura del mur. Als costats figuren respectuosament, en escala més petita, els blasons de la població i del seu governador Çanoguera. Per una feliç inspiració varen col·locar-se en simples fornícules, a banda i banda , dues estàtues romanes, trobades probablement quan es feien les obres, amb les inscripcions que els serveixen de base; representen pel que podem endevinar dels caps truncats, un baró i una sacerdotessa: d'aquesta guisa dues edats que malgrat el seu allunyament, tenen de comú la grandesa, es donaren la mà per erigir a Eivissa un arc de triomf.
La ciutat
Ben emmurat silenci.
Rogenques les murades.
Afermant-se en llur pedra,
trements al vent, les tàperes.
Baluards sens banderes,
troneres sens bombardes.
Tres portes a tres vents,
obscures i celades.
De terrat a terrat
la ciutat puja, salta.
Les ones, cap al fons,
van romanent diàfanes.
Olius i magraners
drecen quietes branques
entremig d'antics murs.
I una palmera, alta.
Damunt jardins pregons,
finestres segellades.
A llevant, dominics.
Negres illots, fragates.
A ponent, agustines.
Hortet flairós d'alfàbrega.
Gòtiques, cimejant,
les campanes de Pasqua.
Com el Pelió sobreposat a l'Ossa, el titànic baluard de Santa Tecla pren per pedestal el de Sant Llúcia, amb un de més petit clavat a la seva arrel a manera de falca, per elevar-se d'un salt al nivell de la plataforma superior: mola d'esvelt talús i de terses arestes, que es diria llavorada d'una peça a la seva pedrera nativa, si no es marquessin en correctes filades els seus vermellosos carreus. Imposa per la superba alçària del reducte, la defensa del qual sembla encomanada per vassallatge senyorial, a la màrtir tutelar de l'església tarragonina; al centre hi ha l'asta per a hissar la bandera. Carrers formats exclusivament per vasts casalots ofereixen pujades més suaus. No hi apareix cap mescla d'obradors ni botigues, i romanen quiets i solitaris a tota hora, àdhuc a la dels negocis, al matí, i a les del passeig, a la tarda. Estretes travesseres o ràpides escales escurcen, segons la pressa o l'alè del transeünt, el rodeig més descansat, i el duen més o menys directament a l'arc de la Portella, ocult entre dos cantons, ombrívol, costerut; dona entrada al recinte culminant, conegut antigament com l'Almudaina.
"Just devora del temple es troba el cementiri, en un estat d'abandó igual que tots els de les altres parròquies de l'illa (...). A l'interior, enmig d'herbes seques i espigades, apareixen algunes creus de fusta, gairebé totes rompudes a trossos. També es veu l'ossera, on s'ajunten tots els ossos i les calaveres que surten a la superfície quan ha de moure's la terra, a causa del poc espai disponible. No és fàcil imaginar res més sinistre i abandonat que aquest cementiri."
No lluny del cap del Jueu es troben l'illa de la Galera i, endret d'ella, dos illots de major magnitud, ambdós de considerable altura, escarpats i composts d'una roca calcària blanquinosa, que de vegades fa que semblin, a gran distància, dues muntanyes de gel. Aquests illots, anomenats el Vedrà i el Vedranell, constitueixen una de les belleses més notables de les costes d'Eivissa, especialment el primer, que és el de major magnitud i elevació, ensems que el més apartat de la costa; dista una milla, aproximadament, del cap del Jueu. Damunt el més petit dels seus dos pics —de pujada, segons diuen, summament difícil— es veu una creu tosca, de fusta, allí plantada pel fundador de l'ermita dels Cubells, de qui es conta —i sembla cosa escatida— que solia retirar-se sovint en aquest illot deshabitat per passar-hi alguns dies fent vida penitent i solitària. A curta distància del costat septentrional del Vedrà traspunta sobre el mar un petit escull que es diu la Galera del Vedrà. El Vedranell, situat entre el cap del Jueu i el Vedrà, tot i ésser de sòl tan penyalós com aquest, és més petit, més baix i oblong, i remata. en punta pels dos extrems.
Però, per qualsevol costat que es mirin, presenten sempre els dos illots un aspecte igualment pintoresc i fantàstic, i captiven intensament i deliciosament l'atenció, no sols per la bellesa i singularitat de llurs formes, sinó també per l'atractiu especial que els presten el cel i el mar i tot allò que impressiona la vista en contemplar-los.
Acabada la missa, ja fora la gent, l'obrer major reparteix les atxes entre els prohoms del poble, per a la processó. Dins l'ombra del temple, entre els joves portadors, graviten damunt els baiards les imatges que tot d'una veuran la lluminositat del matí. Brilla ja la creu, alçada entre els qui esperen la religiosa corrua, a l'eixida. Campaneig, corregudes d'infants. Enlluernament successiu, als ulls, dels qui traspassen el llindar. Dèbils flametes, que aviat s'apagaran, entre el jorn evident. Es gronxen, seguint el seu camí, les imatges llampants; sant Miquel, sant Roc, Sant Antoni del Porquet, que duen els fadrins; la Mare de Déu, conduïda per noies de vestit llarg i posat seriós. Apareix la bandera parroquial. Ara mig acluquen l'esguard, a l'escomesa del sol, el sacerdot i els homes que marxen darrera ell. Passen entre la gentada. Unes cases, les portes de les tavernes, i el camp, sempre el camp entorn, sense l'ombra d'un núvol. Pels camins del puig, desnivellats, la comitiva sembla més petita. Van baixant els sants, oscil·lants, alts damunt els caps. Les ales obertes de l'angèlic patró tenen, però, un vol curt i difícil. Per estones passa la brisa. Mentre segueixen lentament, veuen els pagesos la seva terra, exigent en esforços, no massa pròdiga en fruits, amb la collita que es cuida abastar, sempre insegura. El torrent, al fondal, s'esmuny entre els seus horts. Comença la pujada de sants i mortals. La processó avança, bellugadís fragment del paisatge, que ara s'obre cap a la banda de mar, amb el port al fons, i més enllà les ones, i més enllà...