Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'estany de Puigcerdà és un llac artificial alimentat per les aigües de la sèquia que prové del riu Querol i que un tractat internacional protegeix. L'activitat turística neix a Puigcerdà a l'entorn del llac. Encara romanen dempeus algunes de les cases d'aquells senyors de Barcelona que van escollir el paratge per edificar‑hi les residències d'estiu. Ara la zona residencial s'ha estès fins a tocar la ratlla fronterera. En qualsevol punt, vora l'estany, serà el lloc apropiat pe fer-hi les lectures que proposem tot seguit. Per diaris de l'època sabem que el 28 d'agost de 1885, les colònies estiuenques havien fet festes nocturnes "venecianes" als estanys de Banyoles i Puigcerdà. Precisament en aquesta darrera hi participà Joan Maragall, que passà deu dies a la vila, i que comentà en una carta del 10 de setembre l'efecte que li produí el "torbellino de fruiciones en el seno de la naturaleza". En tenim, però, altres notícies. La primera ha estat extreta de l'extensa carta, dotze pàgines, que el farmacèutic J. M. Martí adreçà a Jacint Verdaguer amb data 10 de gener de 1886, comentant-li alguns aspectes de la primera festa de l'estany, que li reviuen en la ment gràcies a la lectura del poema Canigó. Un text de Joan Maragall ens detalla com va anar l'inici del festeig amb Clara Noble als voltants de l'estany. Per la seva banda, el jove Santiago Rusiñol, evoca els records d'una vivència de somieig bressolat per les aigües.
De la mà de Rafael Gay de Montellà reviurem com eren aquelles festes de l'Estany de principis del segle XX: cavalcades, carretes, cants, música, disfresses, ambientacions que tant traslladaven al món clàssic com a un d'oriental o l'aparició sumptuosa i fantàstica d'un heroi wagnerià. Tot plegat ens porta a pensar amb quins ulls s'ho devien mirar els pagesos ceretans. Seguirem les lectures amb la concisa, poètica i irònica visió, molt humana i, en definitiva, pràctica, que Josep Pla va immortalitzar en les pàgines que, a la seva obra completa, va dedicar a la Cerdanya. De to molt diferent és el text de Ventura Porta i Rosés que serveix per contextualitzar la seva obra teatral Dies clars vora l'estany, hi tracta de l'experiència de l'exili i del retorn a Puigcerdà on és agafat pels soldats franquistes. I, finalment, el contrapunt poètic de Magdalena Masip que ens descriu l'ambient a l'estany una nit de Sant Joan.
Lo cant III del Canigó m'ha fet reviurer unes hermosíssimes escenes de l 'estiu. Se recorda V. del nostre estany de Puigcerdà? S'ha tingut la feliç idea de plantar-hi al mig una isla amb un esvelt quiosco, i allí van a aportar les pintades barquetes amb què s'ha animat aquell petit mar. En les nits més quietes de l'estiu, a l'hora en què ja no rodaven curiosos...solcaven mansament l'aigua un parell dels bots, tripulat cada un per mitja dotzena d'elegants senyoretes de Barcelona o de la vila, que remaven perfectament portant per timoner un respectable papà, i que omplien l'espai de dolces melodies, cantant barcaroles i serenates italianes o franceses que amb un petit harmònium s'acompanyaven. [...]
«L'estany, la lluna, los fanalets de color, les flames de Bengala, los dolços cants, les flors, les lleugeres góndoles que tenen per remeres distingides damisel·les, amb tot això, nosaltres dèiem: «¡Ni Venècia!»... Mes ara, llegit lo Canigó, podem ben dir: «Això és el món de les Encantades!» I, sinó, la prova. Vostè, que ha visitat pam per pam tots los seus antics dominis, fent-se explicar allí mateix llurs verídiques històries, ¿que ens conta que feien, al temps vell, les de l'estany de Canigó? «A cada banda voguen tres remeres... / A la primera i més suau remada, / se posen totes sis a refilar...» Doncs això mateix, ni més ni manco, se fa avui en l'estany de Puigcerdà.
L'endemà a migdia, en un dels poètics passeigs prop de l'estany, se trobaven les comitives estiuejadores. Jo em vaig posar al costat de la noia que anava amb una amiga; al cap de poc un gran desig d'asseure's sota els arbres prengué a tothom; en un bell marge damunt d'un rierol, davant l'amfiteatre de les muntanyes llunyanes, ens asseguérem la noia, l'amiga i jo; els demés no trobaren lloc a propòsit sinó vint passos endarrere. Durant uns moments hi hagué converses trencades: una gran expectació surava damunt del paisatge i de les famílies. A la fi algú del darrere cridà a l'amiga per alguna consulta urgent... i me trobí sol amb la noia. El cor me començà a batre de ferm: ella callava; el pit li onejava amb gran fatiga. Duia un vestit tot blanc, planxat de fresc. El rierol als peus, les muntanyes al davant, les famílies al darrera, el gran cel de la Cerdanya al damunt... i tot lo que havia d'ésser dit fou dit.
I quan fou dit tot lo necessari, hi hagué en nosaltres un involuntari moviment, com aquell qui diu: —Ja està—. El bon amic tragué el rellotge: —Caram, ja és la una!— Tothom s'alçà com si un gran pes hagués sigut tret del damunt. La noia panteixant encara sufocada, però alegre, se reuní amb ses amigues: hi hagué gran animació, rialles, paraules que semblaven indiferents i no ho eren; i a l'entrar en la població ens disposàrem cap a dinar. Era el 24 d'agost, encara me'n recordo.
L'endemà vaig anar a veure a la mamà (eren mare i filla única), vaig obtenir permís per escriure'ns. Al vespre ens acomiadàrem romànticament a la plaça, a la llum de la lluna; i a l'altre dematí vaig marxar a Barcelona amb els meus, després de comunica'ls-hi el pas que havia donat. Mal de caps; vetaquí? digué el meu pare entre amoïnat i satisfet.
Em recordo que, quan era noi, a l'estany de Puigcerdà jugava a un joc que era el que més m'entusiasmava.
Prenia la barqueta que hi havia, vogava fins al mig de l'estany, i en essent allí tirava els rems dintre la barca, treia el timó, m'ajeia, i deixant-me dur pel vent, sense pressa, sense mirar l'hora, sense angúnia, ni mals-de-cap, ni cabòries, anava a parar a qualsevol punt de la platja, i d'aquella delitosa indecisió en deia jugar a l'aventura.
Des d'allavors hi he jugat tan sovint com he pogut en les planes de la vida. He tingut el sol per rellotge, la indecisió per timó, la casualitat per brúixola, la paraula per telègraf, el carro per tren, els ulls per fotografia, per telèfon el no dur pressa, i per càlcul la meva curta memòria; però, ai! en aquests temps que correm, que tot duu pressa i angúnia, al jugar-hi, un s'exposa a no moure's ni un moment del mateix lloc.
No hi fa res. El no dur pressa té el preciós avantatge que els puntuals ja han marxat quan un arriba, i no fan nosa; el sol tant surt pels uns com pels altres; aquests progressos pràctics no aconsolen ni un moment les ànsies de l'esperit; i en tant que esperem el progrés moral que té d'ésser el verdader, tant com pugui m'embarcaré sense rems i jugaré a l'aventura.
Vinguda la vesprada —sempre en absència de la lluna—"la vila" es convertia en un rusc d'abelles. Primer era un desori d'orientació desorientada. La cavalcada sortia de la Plaça Gran, sense ordre, però seguidament la mecànica de les multituds funcionava per si sola, i emprenia, amb perfecte ordre, el camí de l'Estany. Aquella cavalcada tenia tot el ritme d'una festa dionisíaca, barreja de sentiment artístic, refinat i groller alhora. Veient-la passar per dessota la volta verda dels plàtans de la plaça dels Herois, a la claror flamejant de les atxes de vent, s'hauria dit que era formada per chors de silens pindàrics coberts amb barretina grega. Els cants alternaven amb les orquestres, i al mig de la doble filera de fanals que seguia amunt bellugant-se com un cuc fosforescent, les carretes al·legòriques avançaven enrondades de fadrins que cantaven:
Som els hereus de la muntanya,
som els pubills del Pirineu,
fills de la França o de l'Espanya,
tots som germans a Font-Romeu.
Aquí hi tenim bressol i llosa,
que és nostra pàtria natural
des de Carlit fins a la Tosa,
des de Cadí fins a Puigmal.
Meitat de França, meitat d'Espanya,
no hi ha altra terra com la Cerdanya.
Amb les estrofes de l'«Himne Cerdà», alternaven les notes vibrants del «Glòria a Espanya» d'En Clavé i de la «Marsellaise» de Rouget de Lisle.
Cap al final de la cavalcada, la deessa «Ceres», al·legoria de la Cerdanya, muntada dalt d'una carreta d'userda arrossegada per quatre artisons solemnials, començava a fer badalls de son. Somreia encara, però ja se la veia lassa d'aguantar tanta estona les garbes daurades i el pes de la corona comtal i el fum de les atxes de vent que la voltaven. Els bous cloïen les parpelles negres, i sentien com se'ls despintava l'or de les banyes. La cavalcada arribava a la vora de l'Estany quan els primers morters esclataven anunciant que començava la festa
L'Estany era tot voltat i creuat de fanals de colors que el transformaven en una estampa japonesa. Qui hi posava un xic d'imaginació hi veia de tot. Flors de lotus d'un blanc nacrat, peixos fosforescents i espurnejants, dragons d'escates rutilants. Les herbes dels voltants, sota la vellutada suavitat del vespre, imitaven matolls d'arròs de les planúries pantanoses de Nagasaki. Per comptes d'espiadimonis blaus i d'abelles brunzents i de tàvecs policroms, solcaven pel marc grandiós dels aires, polsegueres de platí despreses de les candeles romanes, llengües i brolladors de foc, sortides, aquelles, del ventre de dragons flamígers, rubricats, aquests, per les esteles blanques, roges i blaves dels coets que arrencaven una cridòria estentòria de la multitud aplegada a l'entorn del Llac.
(***)
Un altre any l'estampa japonesa es transformà en un espectacle wagnerià. El simbolisme de la música del gran mestre arribava fins al cor del Pirineu. Com que a Cerdanya no regien codis rígids com els dels samurais japonesos, que prohibeixen la destrucció de les tradicions, tot fou arranjat perquè pogués aparèixer l'heroi wagnerià enmig de la festa. I quin heroi! El tenor Francesc Viñas, abillat amb cuirassa argentada i elm daurat, menava el cigne blanc, pel mig d'aquelles aigües incandescents. Al centre del llac, quan es féu un silenci impressionant, l'artista devia sentir les notes del racconto, i el personatge wagnerià del "Lohengrin" creuà l'estany prenent-lo per un riu grandiós que havia de dur-lo fins al Montsalvat.
La visió del guerrer argentat i la majestat de l'ànec blanc, com li deien les criatures, perdurà molts anys a la fèrtil imaginació dels cerdans.
Puigcerdà té moltes amenitats. Té un llac en el barri de les torres d'estiueig. Arribo a les seves aigües quan es fa vespre. Mala hora per veure un llac. Passejo per l'avinguda dels seus voltants. L'aigua és d'un color negrenc, xarolat, ombrívol. Hi neden uns cignes blancs, inflats amb aquell punt d'estupidesa pretensiosa i tornejada, tan semblant a la vanitat humana. Sobre l'estany, entre la verdor, hi ha un quiosc anacrònic —un quiosc de llac. Darrera es perfila l'agulla d'un xalet de muntanya, amb un teulat vermell, unes finestres estretes i altes: just charming. Penso: "En aquests xalets, quants tresillos s'hi deuen haver fet en el curs de l'època contemporània!" A crepuscle acabat, s'encenen unes petites bombetes elèctriques, grogues i esvaïdes sobre les aigües romàntiques, i es produeix un reflex esmorteït de llum sobre l'ull estàtic. Entre les ombres dels arbres veig passar unes senyoretes molt joves i distingides amb els braços caiguts, una mica balders, preocupades. Penso en la delícia que serà dormir avui amb dues mantes —una de cotó i l'altra de llana.
El 10 de febrer del 1939 el Quarter General de l'exèrcit franquista comunicava que tota la frontera de Catalunya amb l'estat francès havia estat ocupada. Si bé aquesta ocupació ja era imminent, en aquella data milers de soldats de l'exèrcit republicà encara romaníem acampats, entre clapes de neu, per tota la vall de Molló.
Fins al cap d'un parell de dies no travessàvem la frontera pel Coll d'Ares. Ens havien ordenat de formar militarment i, al nostre pas per la línia divisòria, una inesperada banda de música interpreta l'Himne de Riego.
Dubto que els gendarmes francesos, testimonis de l'escena, quedessin massa impressionats per aquella «mise en scéne». La prova és que, cinquanta passes més enllà, ens feren deixar l'armament i ens encaminaren als camps de concentració que el seu govern havia improvisat en ple Vallespir.
Quan ja havia començat la primavera d'aquell mateix any, després d'escapar-me del camp i de passar per altres etapes, em trobava de bell nou al poble ancestral d'Enveig. Recordo que tota la Cerdanya era coberta de neu el dia que vaig emprendre el camí cap a la vila, tot petjant la blancor glaçada, al llarg de les tanques dels prats i de les rengleres d'arbres nus, patèticament aixecats de braços.
Acabava de travessar el prat de la tia Tereseta i arribava al mas de Bordes quan els soldats em van detenir. Des d'allí em dugueren a Puigcerdà, vila de carrers deserts, de botigues només entreobertes, tota ella silenciosa, embolcallada per la flonjor de la neu, adornada amb caramells de glaç que penjaven dels ràfecs. Ni un sol automòbil no aparegué en el nostre camí. L'únic vehicle que vaig veure, aturat en una cantonada, era una de les antigues jardineres que, uns anys endarrere, feien les delícies dels estiuejants. El cavall duia clavada al collar una bandera espanyola bicolor, la mateixa que havia desaparegut el 1931. Sigui perquè, en plena joventut, vuit anys són una eternitat, sigui per totes aquestes pinzellades ambientals, em feia la impressió que havia retrocedit en el temps i que em trobava al Puigcerdà del segle passat, a l'època de les guerres carlines. Una lassitud semblant devia estendre's sobre la vila després de les batalles entre els liberals del general Cabrinetty i els tradicionalistes que seguien el general Savalls.
Els soldats em van escortar cap a l'estany, que estava cobert per una capa de glaç. Darrera les reixes, els jardins que jo havia vist magnificents mostraven ara l'estampa desolada de tots els abandons. Les mansions del senyoriu eren closes o esventrades; una d'elles havia estat arrasada amb explosius.
Caminàrem fins a una de les reixes on uns altres soldats feien guàrdia a l'entrada. Vaig ésser lliurat a ells i, d'aquesta manera, passava a ésser presoner en una de les torres de l'estany, al barri residencial de la capital cerdana.
Malgrat les escales sumptuoses, els escalfapanxes de marbre, els salons bellament empostissats, els plafons i els sostres decorats per artistes del pinzell, allò que més saltava als ulls era els estralls que la guerra hi havia anat fent. La casa havia acollit successivament refugiats, ferits, unitats militars.
Sant Joan al llac
La vetlla de Sant Joan,
meravellosa i serena,
curulla de resplendors
d'infinitat de fogueres.
L'Estany quiet, adormit;
avui l'aigua és tota negra;
per abraçar l'infinit,
cada foguera una estrella.
I les veus parpellejar
amunt i avall de l'encontrada,
i et vénen a acompanyar
amb una gran abraçada.
Abraçada molt més gran
dels dos vessants de muntanya
que a poc a poc va agermanant
nostra vida i nostra entranya.
Altres indrets de Puigcerdà: