De vegades, trobant-me al Maresme, vaig a donar una volta per la població. El mes de maig és excel·lent per a acostar-s'hi. En el Passeig dels Anglesos no hi ha ànima vivent. Em sembla que tot el passeig és meu. Les torres són tancades. La clientela estival és invisible. La tarda és gloriosa; el silenci, deliciós, la botànica té una presència lleugera. Arribo fins a les pinedes de la platja i escolto passar el vent a les copes dels pins. El mar està en calma. Hi ha una mica de vent de garbí, i unes onades menudes, gràcils, amb un petit penell d'escuma assolellada, moren sobre la sorra de carmí fent un llarg, ample, fresseig de seda. Sobre la terra i el mar hi ha un cel alt, vast, d'un blau blauet rentat, d'una tibantor jovenívola, sobre el qual passen, d'una manera dolça i lenta, uns petits núvols de nata, exquisits, sense pes.

És impossible de no pensar en Recanati. És impossible, a Vic — per mi —, de no pensar exactament en el Recanati de l'època de Leopardi. Fins les orenetes fan pensar, quan volen arran de teulades i dibuixen cercles al volt dels campanars, en Recanati. La figura del poeta geperut, pàl·lid, de mirada intensa, amargat, el cor buit, el cap ple de sintaxi, elegant, a Vic se'm torna una obsessió. El casalot té, sobre la muralla de la Rambla de Montcada, un vell jardí, una mica abandonat. Al fons hi ha un bassiol d'aigua verda. La muralla està coberta d'heures polsoses i assedegades. Sobre l'ampit de la muralla cauen les branques dels arbres. El jardí morós, humit, negligit, té un punt de secreta tristesa. Uns balcons grans, una mica bufats, cauen sobre els boixos anèmics, sobre els tells malaltissos, sobre la molsa del bassiol. Més enllà de la Rambla hi ha un grup de cases velles, un amuntegament de parets i teulats graciós i popular, malgirbat. Cases de gent pobra. Les petites finestres donen a aquestes cases una aguda vivacitat. De tant en tant s'obre la persiana del balcó senyorial—pintada de color verd esblaimat — i apareix Leopardi en el marc. Porta un redingot de color de ploma de tórtora i sobre el plastró negre punteja l'escuma d'un brodat. El poeta sembla fatigat. Té un vers a flor de llavi. Aquest vers fa:

Penso ai vent'anni... Che malinconia!

[...]

Però sobre el fons popular de Vic hi ha la teologia, i la teologia de Vic és essencialment italiana. Sobre Verdaguer hi ha Leopardi. Sobre el capellà de bosc hi ha Torras i Bages.

El llac de Banyoles és molt bonic i alguns dies del mes d'agost, d'hora, vull dir aviadet, és fascinador. És d'un color verd, lleugerament tenyit de rosa. Una delícia.

Férem amb ells la volta al llac: és l'esdeveniment de la vila. El llac de Banyoles és una pura monada, una aparició d'una tal suavitat de matisos —sobretot a l'hora baixa—, d'una tal transfiguració emocionada de colors, que pintar-lo ha d'ésser perillosíssim. És un llac pintable? Probablement només pot ésser pintat per les nines de les Reverendes Mares Carmelites i encara per les del pinzell més llepat i lleuger. Però, quina cosa més curiosa és el llac de Banyoles en aquest fresc crepuscle de fi de primavera.

Camprodon és una petita població plena d'encant situada en el fons d'un encreuament de valls. Té una vella tradició turística. És neta i polida i els seus carrers torçats i vius, animats per un petit comerç actiu, són molt agradables. Flota damunt la població, en el seu aire prim i fi, una remor d'aigües. No sembla pas sentir-s'hi, com a tantes altres poblacions de muntanya, ni la deixadesa resignada de la llunyania i la insolidaritat ni l'hermetisme sorneguer del que queda fora de camí. És població amable i acollidora. L'arquitectura creada en el poble pel turisme antic és capriciosa i absurda –una suïssa empitjorada pel supermodernisme.El nou eixamplament està molt bé, té una unitat i una discreció apreciabilíssima. Aquest eixamplament està posat sobre una vall verda i tendra, una vall que sembla flotar en una atmosfera de pipermint lleugerament aigualit. A l'hivern, amb la neu, el pipermint deu semblar glaçat.

Llavors, vint-i-cinc anys enrere, visquérem uns quants dies a Osseja, petita població de la Cerdanya francesa, en una casa de pagès situada sobre la car­retera de Bourg-Madame a Montlluís, amb l'escultor Manolo, la seva muller i un jove molt flac, construït a l'oxfordiana, que dibuixava especialment les bran­ques seques dels arbres: Haviland, de Limoges, de la família dels fabricants de porcellana. A la tarda venia a veure'ns sovint Josep Maria Junoy, que vestia unes trinxeres elegants, capell a la caçadora i uns foulards de color de robí d'una prodigiosa visibilitat. Haviland no parlava gairebé mai. Manolo, vestit de vellut, amb una bufanda al coll, armat d'un gros bastó amb virolla de muntanya, es trobava en un estat de deliri dialèctic exacerbat. Junoy elaborava poesies subtils, trencadisses, construïdes a la manera sintètica i ràpida dels antics xinesos, que més tard aplegà en el seu petit llibre, exquisit, «Amour et paysage», i es referia constantment a Pere Ynglada. La senyora de Manolo produïa unes meravelloses sopes de llet i d'herbes de prat. Jo era aleshores un jove absolutament informulat, amb una irresistible tendència a la badoqueria, i el Pirineu, com un tot, em marejava. M'agradava l'olor d'herba seca, odiava els perfums intensos i dormia a les granges.

Manolo sostenia llavors que la Cerdanya és un dels països més bells de la terra i afirmava que és un temple de la naturalesa. És veritat. La Cerdanya té una condició que poques valls pirinenques tenen: els seus horitzons són dilatats. Té a més a més una qualitat singular: tancada a  nord i a  sud per altes muntanyes, els seus horitzons s'obren a llevant i a ponent, i per això la vall té tardes exquisides, llargues, inoblidables. Gairebé totes les nostres valls pirinenques són estretes, enxubades i fan una impressió d'aclaparament, d'engavanyament incòmode. No tenen cap gràcia. Els manca l'ample respir de la gràcia. Són ombrívoles i negres, rònegues i secretes. La Cerdanya és un ample país, obert i clar, d'una presència lluminosa i equilibrada, elegant, fi, esvelt. El cel hi és esbatanat i sembla que hi volen els àngels.

Quin punt més extraordinari per badar. Jo m'hi tornaria un badoc recalcitrant. Devers migdia i ponent, les perspectives són llargues. Les de nord i llevant, no tant. Però si totes aquestes visions són tan fascinadores, encara en són més les que de tots els punts excèntrics miren a Puigcerdà. La població apareix com un gran plat a punt de ser posat a gratinar – però a gratinar, no al forn, sinó a la llum que inunda, clara i brillant, la meravellosa vall. Les panoràmiques, tant les de dins a fora com les de sentit contrari, no tenen, literalment, rival. I, després, hi ha els detalls petits, concrets, precisos: una rastellera d'arbres seguint la cinta d'un rec d'aigua, un prat d'una verdor líquida, delicada, un rostoll esgrogueït i intens, un guaret d'una grisor fosca... Passejar per la Cerdanya, una delícia... perdre's una mica per aquests camins plàcids.

Puigcerdà té moltes amenitats. Té un llac en el barri de les torres d'estiueig. Arribo a les seves aigües quan es fa vespre. Mala hora per veure un llac. Passejo per l'avinguda dels seus voltants. L'aigua és d'un color negrenc, xarolat, ombrívol. Hi neden uns cignes blancs, inflats amb aquell punt d'estupidesa pretensiosa i tornejada, tan semblant a la vanitat humana. Sobre l'estany, entre la verdor, hi ha un quiosc anacrònic —un quiosc de llac. Darrera es perfila l'agulla d'un xalet de muntanya, amb un teulat vermell, unes finestres estretes i altes: just charming. Penso: "En aquests xalets, quants tresillos s'hi deuen haver fet en el curs de l'època contemporània!" A crepuscle acabat, s'encenen unes petites bombetes elèctriques, grogues i esvaïdes sobre les aigües romàntiques, i es produeix un reflex esmorteït de llum sobre l'ull estàtic. Entre les ombres dels arbres veig passar unes senyoretes molt joves i distingides amb els braços caiguts, una mica balders, preocupades. Penso en la delícia que serà dormir avui amb dues mantes —una de cotó i l'altra de llana.

La fortificació francesa —de Vauban— encimbellada damunt la ciutat, que soterrà les antigues pedres, ha durat fins a l'acabament de la segona guerra mundial. Llavors i gràcies a la influencia que tingué a París el senador socialista Nogueres, fou desmantellada l'enorme i horrible superestructura francesa i aparegué a la meravellosa llum del Rosselló el palau —bellíssim— dels reis de Mallorca. Aquest palau és avui l'autèntica acròpolis de Perpinyà i, amb la Llotja de Mar, el monument més agradable de la capital del Rosselló.

Mossèn Verdaguer fou un gran admirador del Rosselló. S'hi trobava com a casa —potser millor que a casa. A l'edifici on solia viure a Perpinyà hi ha una làpida que recorda el pas del poeta. Era la casa del senyor Pepratx. El fill del vell Pepratx — o potser el nét — és conegut meu de fa molts anys. Ha escrit un llibre sobre la sardana que ha contribuït en gran manera a popularitzar-la a Europa. Verdaguer escriví que el Rosselló és una lira de tres cordes, que són els tres rius que el travessen de ponent a llevant i reguen la seva magnífica plana: la Tec, el Tet i l'Agli. La gran obsessió poètica de Verdaguer fou el Canigó. El llibre que li dedica és el seu millor llibre. Al matí, quan obro la finestra de l'habitació de l'hotel on solc parar, a Perpinyà, se m'apareix el Canigó — si el dia és clar — amb tota la seva enorme i fascinadora bellesa. Les muntanyes no m'han agradat mai gaire. Les trobo massa altes. Amb la meitat podríem perfectament passar. Però quan a Perpinyà se m'apareix, si el dia és clar, el Canigó, quedo sorprès i fascinat i em fa venir ganes de viure.

Una mica més avall, el passeig dels Plàtans mostra una magnífica i tardoral esplendorositat, gairebé teatral. Les criatures corren amb la rotllana — «la nena de la rotllana, porta el vestit carmesí...»— i les senyores casades s'hi van madurant; les fulles cauen intermitentment i fan a terra una càlida escampadissa daurada i sentimental. El clima del Rosselló —l'aire de tramuntana— sembla divinament ben trobat per a la maduració del sexe femení —i, concretament, de les senyores casades. Dóna vivor als vells, un punt de carmí a les galtes, una agilitat al cos, una curiositat a l'esperit i molta gana. Els vents del sud no són pas gaire favorables a la imaginació: són aclaparadors i estèrils. El clima de la tramuntana sembla crear condicions objectives per a l'adulteri de molta més eficàcia. La bellesa viva, directa, de les senyores de quaranta anys, de Perpinyà, és sensacional.

De la muralla antiga que cobria la part baixa de la ciutat (mirant a França) no en queda més que el cèlebre Castellet, edifici de rajoles d'una cruesa de color remarcable i que si fos de pedra semblaria més his­tòric i dramàtic. La idea de fer córrer un filet d'aigua pel peu del que foren les muralles, que avui serveixen d'emplaçament a la Prefectura, al Gran Hotel i a altres edificis importants, fou ben trobat. A aquest filet de riu urbà li han posat, modernament, un coll d'aletes de ciment armat i uns jardinets que el flanquegen, provincial i ben arreglat. És un fil d'aigua endiumenjat i ombrejat d'arbres alts que no li fan gens de mal. En el pont que el cobreix portant al damunt el Palmàrium—un cafè gran, fred i d'unes dimensions adequades per a cridar — es produí l'inici de l'eixamplament inicial de la ciutat devers el ferrocarril — devers la Gare. És costum d'anar a veure el Canigó del Palmàrium estant. Des de les terrasses dels cafès, les grans muntanyes són admirables. A l'hivern el Ca­nigó és blanc, brillant, lleugerament rosat. A l'estiu, fa una massa verda d'una impressionant severitat. A tot el curs del riuet — o sigui de la Bassa — es produeix una alternació de la vida de la ciutat. Devers els paratges del Castellet, damunt la barana, apareix de vegades una rastellera de gitanos. Els gitanos de Perpinyà són remarcables. Són molt típics, sorneguers, acabats en punta, amb unes gorres enormes, com núvols, al cap. De tant en tant es toquen l'os de l'esquena, constaten que és sempre allí mateix, fan voleiar la vara i miren amb una mena de satisfacció i d'enveja, com passen les euguetes i els cavalls.

S'hi passa un dia molt agradable. El port, en certa manera, és una sorpresa. Esteu tan acostumats a veure ports estrepitosos, calidoscòpics i sorollosament bigarrats, que la calma crònica del de Roses produeix un encís especial. Està bé que els ports trontollin i que facin una fressa insuportable i tinguin un aspecte d'aiguafort. També estan bé, però, els ports d'aquarel·la, adormits en pau, amb la boca —els llavis són les dues esculleres — badada. I no vull pas dir que no hi arribi un vapor carregat de faves. L'altre dia n'arribà un, i encara ara el poble i el port fan una olor forta de faves. Demà n'arribarà un de carregat de blat de moro, i Roses farà vuit dies olor de blat de moro. Més endavant en vindrà un d'adobs, i Roses farà olor d'adobs. O un de vi, i Roses farà olor de vi. Per a una persona aficionada a la sensació viva —a les grans ciutats és difícil de trobar aficionats d'aquesta mena— aquesta successió d'olor pot arribar a ésser un ornament de la vida molt agradable. És un port sense pretensions ni falses alarmes.

Hi ha una mica de cabotatge i molta pesca. Els vaixells de vela es fondegen en roda davant del poble. A la tarda, vistos de la riba estant, a sobre el fons de terres baixes del golf, sembla que són vaixells que s'han vingut a fer retratar per a les revistes que publiquen articles romàntics. Es veu l'arboradura, els pals i els cordatges dibuixats delicadament sobre un fons d'aigües i de núvols dramàtics. De vegades el fons té tant relleu, és tan gras, envaeix tant els primers termes, que el pal major d'un bergantí-goleta sembla una anticipació orgànica, un assecador de nervis descarnats posats entre el cel i la terra. Les barques que tiren el bou o la vaca arriben cap al tard, una darrera l'altra. Abans entraven a la vela, i era un espectacle entretingut veure la maniobra i l'arriada. Ara els motors han mort aquestes formes amables. Es fondegen també al mig de la badia i hissen l'art triangular i negre a l'ull del pal. La xarxa negra branda amb l'onatge, i les escates del peix enganxades fan una lluïssor tocades per la llum daurada i mòrbida de la posta inacabable. Arriben a terra les caixes i semals de peix i hom l'encanta a la platja enmig d'una rodona d'homes i dones cridaners, divertits i rondinaires. Les criatures corren amb un peix agafat per la ganya. Altres tiren galledes d'aigua sobre les estibes de meravella orgànica.

Tot arriba, un dia o altre, en la vida, i aquest any, finalment, he pogut anar a la fira que se celebra a Olot el dia de Sant Lluc. En el curs de la meva activitat literària he estat dominat per l'obsessió intermitent d'escriure un paper sobre Olot i el seu paisatge, i, malgrat la quantitat desmesurada de temps transcorregut, no he pogut dominar aquest objectiu d'una manera plausible. Amb Olot i el seu paisatge em passa una cosa igual que amb el color de Roma. Fa molts anys que em pregunto: de quin color és Roma? I fins ara no he trobat una resposta no ja satisfactòria — cosa impossible —, sinó simplement discreta.

Hi ha una cosa a la població que és bonica i airejada, que té un cert caràcter: és el Firal, l'avinguda vorejada de cafès i botigues, que els viatjants de comerç adoren, i en la qual els pagesos es troben desplaçats. És una avinguda que condueix al que els olotins anomenen el Torí, que és una petita plaça de toros sense tipisme específic, una mica agra. Em sembla que la fira de Sant Lluc no tindria la importància que té en un amplíssim rodal muntanyenc si no fos aquest marc, que és precisament el marc de la fira. I després hi ha una altra cosa fascinadora a Olot, que és sortir en una finestra qualsevol i contemplar l'aparició del paisatge circumdant — els prats sempre verds, els arbres (en aquest moment) tocats de sal i de vinagre tardorals, amb un fons ferruginós i rovellat extremament agradable; i els pujols negroides i brillants, d'un perfil saltironejant i enjogassat. Sembla mentida que els antics volcans puguin arribar a prendre formes tan enraonades. Tot és sucós, amable i — ara que som en la magnificència melangiosa de la tardor — apte per a ésser poblat d'escenes lligades amb les exigències més sentimentals del cor humà. La vida arriba a ésser absolutament plàcida i àtona. Les giragonses del Fluvià fan com una música adormida entre una gotellada menuda i un cel blau i blanc. Pels voltants d'Olot —vistos des de qualsevol finestra — tot és petit, variat, amb racons d'una voluptuositat vegetal lenta i íntima, amb corbes d'una morositat que es queden com flotants en la vostra dispersió mental.

Sense els propòsits, les tendències i les realitzacions de l'escola de Barbizon no hauria existit, probablement, l'impressionisme. I el curiós és aquests fet: l'escola de Barbizon i el pintor Vayreda, que són dos fenòmens inseparables, no tingueren, però, cap connexió. El pintor Vayreda i el seu germà, l'escriptor, conegueren i visqueren a França, però hi visqueren més com a emigrats polítics que com a artistes. [...] I el que volia dir era simplement això: el pintor Vayreda, contemporani de l'escola de Barbizon, inseparable de les seves tendències, però sense tenir-hi cap connexió, és un pintor de molt més valor que els d'aquella escola, i no ho dic per alguna raó de passió o de sentimentalisme local, sinó per raons objectives, de comparació i d'experiència. Però Vayreda no fou francès, i en el corrent general de l'art modern, que té els seus dos extrems a París i Nova York, no tingué més que una consideració provincial, marginal i de transcendència limitada.

Havent fet la tercera guerra civil en l'Estat Major del general Savalls, visqueren intensament aquell enorme desori, perquè Olot fou la veritable capital del carlisme de les comarques catalanes orientals, com de la part occidental la capital en fou la Seu d'Urgell. A la casa pairal dels Vayreda, a Olot, es pot veure el quadre que representa l'entrada de Savalls — muntat a cavall — a Olot, portant com a presoner el coronel liberal (isabelí) Nouviles, de Figueres. Aquest és un document que s'ha popularitzat poc—ni tan sols en els llibres d'història—amb tot i ésser magnífic.

El paisatge d'Olot comença de tenir un gran interès quan el cel s'ennuvola, i en aquesta llum més suau, densa, matisada, apareixen els colors que el paisatge conté. El verd obscur monòton dels cels desmoblats de l'estiu, que origina un cromatisme estèril i improductiu, s'enriqueix, es transforma, té un aspecte completament distint. Hi ha un moment suprem en aquest paisatge: és a la primavera, quan cau damunt la terra una plugeta fina, pausada, delicada, intermitent. Llavors apareix un vermell, un groc, un blanc, els colors que la terra dóna amb una precisió perfecta. Aquest és, doncs, un paisatge que s'ha de veure en un determinat moment i en un determinat temps. És una mica incòmode haver-ho de dir: el paisatge d'Olot apareix amb tota la seva normal i modesta personalitat quan hom el mira sota un paraigua o almenys portant damunt les espatlles una gavardina. És clar que veure un paisatge en aquestes condicions no és gaire agradable, ni fàcil, certament. Si no es fa, però, d'aquesta manera i en aquestes condicions, aquest paisatge és decebedor, no pot arribar a concebre's la seva riquesa colorística. La pobresa colorística i pictòrica de la Fageda d'En Jordà, a l'estiu (Maragall), és total. El silenci del plovisqueig primaveral, l'atmosfera grassa que produeix, a les valls, té un altre sentit.

Ara: a mi em queda el dubte de si aquest és el millor moment per veure el paisatge d'Olot. Em demano: no és pas la primavera? El paisatge d'Olot a la primavera i a primers d'estiu és tendre, regalimant de saba verd, d'un tacte suavíssim, una invasió fenomenal de la vegetalitat primigènia. Un paper sobre el paisatge d'Olot s'hauria de construir, potser, sobre aquesta barreja complexa de colors: el color negre del llécol brillant, formiguejant, pessigollejant, del volcànic del Pirineu; el verd dels prats i dels blats de moro sobre aquesta negror de la terra i les frondes arbòries, canviants amb les estacions: l'aquositat dels verds pel maig i els rovellats daurats de la tardor. Em sembla, en tot cas, que no es podria fer res sense combinar sobre la vivacitat de l'estructura del país el verd i el negre.

Abans d'arribar a Besalú la vall s'eixampla i apareix un paisatge — ara, a la primavera — d'un candor verd i rosat, d'una ingenuïtat colltorçada i vagament trista. És un paisatge pueril, deliciós, però indiferent, que sembla adormit entre l'aigua mansa del riu i l'ombra dels núvols que passen lentament. A les hores del sol els rosats són de galta, i a la tarda els daurats són de trena; cap al tard, la vaguetat torna la terra d'una porositat dolcíssima. A mi em sembla que aquest és el paisatge del romànic. Vull dir que sovint el romànic ve anunciat per un paisatge idíl·lic. En el cas de Besalú, aquesta observació es compleix. El feudalisme, sense una alimentació de fàcil abast, seria incomprensible. El feudalisme de Besalú és construït davant d'un paisatge productiu; tot s'explica.

Així, apareix el pont — un pont molt camallarg —antiquíssim, del XII, que fa un gran efecte. Damunt del pont apareix el poble, posat damunt d'un pujol, entre el Fluvià d'un cantó i un seu afluent—el Capellades — que fa l'esvoranc a llevant i converteix el pujol en un lloc que degué ésser estratègic. El Besalú antic, comtal, està basat en l'elevada llenca de terra que assenyalen aquests dos rius, pujol que venint del sud, de país de moros, degué ésser defensable. Deia fa un moment que el torrent a llevant es diu el Capellades. El Capellades! Quants capellans, Déu meu! Tot en el país és capellanesc. La religió entera és clericalisme. No hi ha cap religió, no hi ha cap moral; només hi ha capellans... i frares.

A part, però, de les peces concretes, el que hi ha a Besalú, en la totalitat de la població, és un esperit difús, l'esperit del romànic, en el sentit més general del mot. Besalú s'aprecia divagant pels carrers de la població, badant per la plaça Major, emporxada, amb un rejoc de formes vivíssim, passant pel carrer del Portalet, mirant les cases de pedra del carrer Major, acostant-se a l'hospital, al convent de monges, passant pels porxos del carrer de Tallaferro, donant una ullada al barri jueu, mirant passar l'aigua del riu des de l'ampit d'una paret... És el que flota sobre totes aquestes pedres, el que viu entre aquests topants, el que fa de Besalú una cosa única en el país. Tot hi és vell, arrelat, provat per un mil·lenni d'història i de vida. Jo m'hi he trobat en cap vespres d'hivern, plujosos i freds, i m'ha semblat viure immers en el silenci dels segles obscurs, despoblats i solitaris. No és pas el silenci dels pobles rurals, les nits de repòs d'aquests pobles després dels treballs del dia. Besalú no és pas un poble rural; és un poble històric, d'una historicitat continuada i precisa que encara avui, malgrat el pansiment de la fatiga, palpita. És un poble que porta la marca de la història a les pedres — unes pedres que, encara que els homes no vulguin, irradien un esperit. Besalú és un factor important de la suma del país.

Castellfollit de la Roca és posat sobre un cingle — no tireu gens d'aigua al vi d'aquesta paraula—  amb aquell aire de poca solta estratègica i de construcció meritòria que excitava tant la imaginació dels nostres besavis. Com les muntanyes de Montserrat, Castellfollit és un poble per a posar sobre una calaixera o per a ser­vir de premi en alguns Jocs Florals d'aquells que deixen en el cor dels assistents un record inesborrable. La impressió externa que causa el poble — dic exter­na—és d'inconfortabilitat.

Banyoles és una població molt agradable. En aquests últims anys el seu procés d'industrialització ha estat visible i ha contribuït a la formació d'una població rica, neta, arreglada i d'una indubtable comoditat. El millor, al meu entendre, que té Banyoles és la seva plaça porticada, d'unes proporcions perfectes, deliciós anacronisme de poble de mercat. (Banyoles celebra el seu mercat els dimecres de cada setmana.) Banyoles, a més a més, té llac; ben poques poblacions poden dir el mateix, per tal com l'aigua no es precisament abundant en aquest país. Deu ésser l'abundància d'aigua el que explica l'habitacle arcaic d'aquesta rodalia. Aquest llac de Banyoles, que fou durant segles un simple pretext agrari, estètic i salutífer, ja que algunes deus dels seus voltants són excel·lents per a la cura d'alguns mals personals, s'ha modernitzat molt en aquests últims anys. En la suavitat dels seus ribatges hom ha construït un club nàutic, un restaurant, un hotel, i damunt les seves aigües se celebren competicions aquàtiques que arribaran a ésser competicions internacionals quan la seva superfície sigui una mica més ampliada. Hi ha ciutadans suïssos, habituats a llacs més importants, que troben que les dimensions del petit llac de Banyoles són ideals. El turisme hi arribarà d'augment: és fatal. El llac, sumat als progressos industrials, a la mandíbula que trobà el senyor Alsius, als dos museus que la població conté, i ara a l'ullal de mamut faran que Banyoles ofereixi un complex d'un interès excepcional — per no dir extraordinari. Tinc la impressió de no haver-ho dit tot. Població de feudalisme eclesiàstic, Banyoles, des del punt de mira històric ha estat un nucli apassionant, i també ho ha estat en la nostra època d'una manera indubtable.

La que després s'anomenà la mandíbula de Banyoles passà tants anys a la cova de Serinyà que quedà, en certa manera, incrustada en una pedra o, millor dit, un roc s'incrustà en l'angle mandibular. Aquesta situació li donà durant molt de temps — des que fou descoberta fins fa pocs mesos— un aspecte ferotge, terriblement prehistòric, d'un primitivisme decisiu. Ara, neta del pedruscall que amb la mandíbula s'aglomerà, ha quedat més presentable, més suau, en certa manera més tolerant, higiènica i enraonada. La mandíbula és menys dramàtica, ha perdut tensió antropofàgica, no fa tanta por. D'altra banda, és més assequible a la investigació i a l'estudi.

En aquesta obra de Sant Joan de les Abadesses hi ha alguna cosa més que el que venim dient: hi ha l'amor que Duran posà en aquesta obra: un amor que és exactament una reviviscència del que hi posaren els seus primers constructors. El restaurador d'aquest temple es posà en el lloc i en l'esperit dels qui inicialment l'alçaren, assimilà la seva vida o almenys la intuí en un grau d'extraordinària sensibilitat, gràcies a una transposició i a una adhesió que jo no sabria descriure, es convertí en un constructor del romànic. Després d'haver vist el que Duran ha fet a Sant Joan, estic segur que hauria pogut fer un tem­ple del segle XII amb el mateix contingut i les mateixes lleis constructives. Aquests fenòmens de comprensió profunda es poden, potser, explicar només per l'amor i el candor. I són aquestes característiques, rares a tot arreu, que em confirmaren en la creença que Raimon Duran Reynals fou un dels homes més superiors d'aquest país en el temps que visqué i que el seu nom perdurarà, sobretot si aconseguim alliberar-nos del provincianisme asfixiant en què ens trobem.

La primera vegada que vaig venir a Sant Joan de les Abadesses — ja fa molts anys — el document romànic produïa vertadera pena. Era un galimaties espantós, literalment abarrotat del barroc insignificant, rural i verista que caracteritzà l'estil catòlic pos­terior al Concili de Trent en les nostres poblacions pageses. Els estudis del senyor Puig i Cadafalch i dels seus col·laboradors sobre el romànic foren el primer embat contra aquesta intolerable vergonya. Les idees d'aquest inoblidable senyor trobaren a Sant Joan tres eclesiàstics que les compartiren: el reverend Parasols, historiador de la població, escriptor de gran amenitat (dintre, naturalment, dels seus límits) i que en el seu temps tingué molta fama; el reverend Masdeu, obscur però considerable erudit, creador i ordena­dor de l'arxiu monacal, i el reverend Serra, que arribà a sentir un tal horror per l'estil de l'òpera bufa que cremà a la plaça pública, ostensiblement, molts adminicles aberrants a l'estil bàsic de la Catalunya Vella.

Després de la seva depredació i la seva destrucció el monestir pogué ser restaurat gràcies als treballs d'un gran home d'acció, un dels més vitals i infatiga­bles del seu temps, el bisbe Morgades, que primer fou bisbe de Vic i després de Barcelona, amb la col·laboració del poble i del moviment polític i intel·lectual del país. Es pogueren salvar algunes peces importantíssimes del gran document com el gran retaule esculpit de la porta principal que és la meravella de les meravelles de l'art romànic d'aquest país i una de les peces més sensacionals d'aquest art en l'àrea del romànic. Tot el que se'n podria dir és pàl·lid davant de la realitat: és la mateixa vida convertida en art i bellesa i un prodigi d'intel·ligència i d'ofici. Els homes que ordenaren de fer-lo i els que el feren de­mostraren una excelsa superioritat.

Els erudits ens han donat una idea de la biblioteca del monestir. Durant la seva impressionant duració —més d'un mil·leni—  passà per tota classe de situacions, algunes, com ja és de suposar, molt delicades. Les més tràgiques de totes foren la depredació i la destrucció ocorregudes l'any 1835. Els manuscrits i llibres de la seva biblioteca, foren llavors —a part dels que desaparegueren— dispersats. N'hi ha a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a la Biblioteca Nacional de París i a la Biblioteca del Vaticà. A principis d'aquest segle, un erudit austríac, el doctor Rudolf Beer, vingué a estudiar els manuscrits medievals espanyols, però havent-se adonat del fons de Ripoll hi dedicà un estudi especial, que publicà a Viena el 1907-1908. Arribà a la conclusió següent: «Cap biblioteca espanyola coetània no pot posar-se al costat de la del monestir de Ripoll — exceptuant potser la de l'església catedral de Toledo, tot i que, sobre el seu contingut en el segle XI no tenim cap prova documental. Fora d'Espanya, en aquella època, només algunes poques biblioteques conventuals i encara les més famoses, com Bobbio, Saint-Gall, Reichenau superaven, en nombre de manuscrits la llibreria de Ripoll... Ri­poll fou una cultura — una llum — la més forta d'aquest país en la densa obscuritat de l'alta Edat Mitjana, una resplendor en les tenebres de l'any 1000.

En la nostra adolescència anàvem a Tossa per Mar. Coneixíem la Costa de Garbí pam a pam. De Calella hi anàvem de qualsevol manera, amb un bot de vint pams, un tros de drap per vela, un fogó, una flassada, un cabàs amb pa i oli i uns volantins per fer peix per anar menjant. Passat Sant Feliu, el coster s'eleva i fins a Tossa té un aspecte molt brau. En aquella època era encara tot ple de suros i de pins. A l'estiu, a l'hora del sol, arribava fins a l'aigua el brunzir de les cigales. Durant la guerra del 14, aquest país, com l'entera Gavarra, sofrí una devastació arbòria manicomial. Es tallaren milers d'arbres; la cinta de la carretera es destacà sobre la costa i en un moment determinat aquest país semblà un animal pelat i estrany que fuig arrossegant una corda que li han lligat al coll... Un país devastat. Trenta anys després, els rebrolls de l'alzina surera tornen a cobrir els vessants, però les velles i bones suredes han passat avall.[...]

Arribats a Tossa, fèiem tenda al racó de llevant. Mossèn Riera ens observava del seu hort estant i després, quan el sol baixava, ens venia a veure, paternal i bonari. El reverend havia estat ecònom de Palafrugell i, per amistat amb la família, ens apreciava. A Tossa tenia una casa rectoral magnífica, era molt respectat i tenia un hort tan fi que treia els millors enciams, els llegums més tendres, els tomàquets de pera més saborosos de la comarca. Ens portava a la rectoria. Ens presentava un vicari jove i místic i uns beneficiats formats en les lectures minerals de «El Correo Catalàn». Després sortíem... Donàvem un tomb per la població, pujàvem a la sorprenent Vila Vella, que era molt enrunada, anàvem a veure encendre el far. Després ens convidava a passar per l'església a dir el rosari. Un capvespre de primavera, tocada per la llum de la llàntia, veiérem una enorme quantitat de roses de Sant Ponç, unes roses d'una rojor sumptuosa, d'un perfum directe, terrenal, embriagant.

Mossèn Riera havia comprès que després de la vida que havíem fet a les cales ens convenia una cuina lleugera i delicada. Ens donava una sopeta de cabells d'àngel lleugerament tocada pel llegum més tendre de la temporada i després una carn d'olla fina, inconsistent, subtil, d'una vaguetat extrema. El senyor rector observava l'agraïment que posàvem a les seves tendreses amb una mitja rialla paternal i dissimulada. Si en aquella època haguéssim tingut la cultura que tenim ara, li hauríem recordat que Balzac diu que la cuina popular és la cosa més essencial de la política i li hauríem recitat una plana de Goethe, escrita a l'època de la campanya de França, sobre el pot-au-feu, que degué veure fer a una pagesa gavatxa, que és el plat francès que correspon a la carn d'olla catalana. Mossèn Riera hauria agraït sens dubte aquesta erudició positiva, perquè era un home que sabia idealitzar les coses més menudes i insignificants de la seva vida diària.

Divago pels voltants d'Olot. Dino a l'hostal de Sant Esteve d'En Bas, i el país m'agrada. És una vall estreta davant de les muntanyes de Collsacabra i de la Salut. Hi ha el riu (el Fluvià), un camp de blat de moro, la carretera i un ferrocarril com una joguina, petit i rabiós.

El temps s'ha donat a la pluja, i en la gran cuina afumada de l'hostal, al costat de la xemeneia, hi ha una mica d'escalfor. Al foc crema un gran tronc de roure que produeix uns petites flames  blanques, fascinants, enlluernadores. A l'escon el temps passa com una lenta imperceptible desil·lusió que s'esvaiex. El foc absorbeix els nostres ulls, però la imaginació fuig com un isard esvelt. [...]

Quan la pluja s'escampa una mica es pot anar a donar un tomb. La vall s'estreny, s'eixampla, segueix la morositat de les corbes del riu — la corba de la truita i de l'anguila. Tot té un aire tardoral i les coses semblen tenir un cansament i un abandó interns. Els vessants de les muntanyes presenten una resplendor de caliu moribund. Els arbres — castanyers, alzines, roures, faigs — porten encara les fulles mortes. Ja per pocs dies... El primer bufarut, una gelada, i el món vegetal els convertirà en una cal·ligrafia de branques seques. És el moment dels colors incendiats, daurats, calents — rovell, oli, vinagre, sal i pebre — i del paisatge tocat per la teranyina subtil i blavissa de la boira. La síntesi és el rovellat prodigiós dels bolets.

És agradable, en aquest temps, de caminar pels camps. L'atmosfera humida té una gran riquesa de matisos: blaus fugissers, aigües verdes, rosats prims, irisats, punts de carmí. Hom sent a la cara el baf fresc i suau dels paisatges de Sisley. Les llunyanies es desdibuixen vagament. Els borralls de boira rodolen sobre els vessants i les altures amb una calma indiferent. El pas de la boira deixa veure una cresta, una muntanya llunyana, una masia remota, perduda entre la taca del verd d'un prat en pendent i un bosc esgrogueït. De vegades apareix sobre un pla inclinat un ramat d'ovelles blanques, com formes d'un pessebre pueril. Des de la vall adormida en una pau profunda, una mica bovina, sobre la qual oscil·len —molt poc— les siluetes dels pollancres grocs, aquestes aparicions i desaparicions del joc de la boira són una diversió lleugera i infantil.

És un país que canvia constantment de paisatge. De vegades apareix cobert de les madeixes de canyes per esperar les mongetes. Altres, la terra té el color verd aspre dels camps de patates, o el verd més glauc dels camps de faves, el més clar encara dels pèsols o els verds àcids de lo col-i-flor o els més aigualits –gairebé grocs- del blat de moro ensucrat. I les maduixes i els maduixots, que en aquest país no tenen rival. Semblen tenir, concentrats, tota la frescor primaveral i el guspireig d'un robí d'esclat metàl·lic. És una comarca abundant disposada a donar menjar al país.

Hores passades al Maresme, rodant, sense anar enlloc! En les hortes, les petites figures corbades dels pagesos creen, infatigables, el paisatge del temps. L'aigua corre pels recs, i el sol, de vegades, en treu un esclat. En els pobles les fàbriques de gènere de punt, mentrestant, teixeixen. Cap al vespre surten els carros cap al mercat central carregats de verdures fins a la vela. Aquests carros somnolents porten un fanal greixós, rogenc, i semblen arrossegar una cuca de llum sobre la carretera.