Casa Vayreda

Autor: Marià Vayreda i Vila
Obra: Contes i narracions , 1984
Pàgines: 25-26

Lletja com un pecat, la seva cara era com una coca de blat de moro amb un veritable laberint de ratlles que es creuaven en tots sentits; una prominència feia de nas i unes cavitats feien de boca i ulls. Aquests últims, que eren verds, tenien per mares uns parpres sense pestanyes i enribetats de vermell, eren grossos i moguts, i quan es fixaven no mancaven de certa expressió donant a la seva fesomia un aire de bondat que reconciliava amb la persona a desgrat del seu aspecte a primera vista repugnant.

Quantes vegades les meves aficions m'havien portat al bosquet de sota casa seva, sempre l'havia vista treballant com una negra a desgrat dels seus anys, ja anant a la font, ja rentant roba o abeurant els porcs, fent, en una paraula, totes les feines dures i pesades d'una mestressa de pagès.

De vegades em feia pena en veure-la tan afeixugada trontollar amb el pes d'una perola enorme o bé d'un feix de roba que feia més tossa que ella, i li deia: «Padrina, treballeu massa, no arribareu pas a vella». A la qual cosa ella contestava sempre de bon humor: «Ca, no senyor, ho faig per agafar gana», i la infeliç se'n reia.

Altres vegades cantava. La seva veu cascada i rogallosa repercutia dolçament per aquells entorns plens de verdura i frescor, i les seves notes malencòniques caigudes una a una com les gotes d'una aixeta mal tancada, s'estenien, s'engrandien i fins semblava que s'emmotllaven a les circumstàncies d'aquell lloc solitari. Cada soca d'arbre, cada pedra, cada balma era un eco que responia afectuós a aquella veu amiga, omplint entre tots l'espai d'una harmonia estranya i salvatge que a mi m'arribava al cor. Per un contrast singular, aquella dona que sempre responia de bon humor, escollia per esplaiar el seu esperit les cançons més tristes del repertori català. Per exemple, la de la mort de D. Dalmau, la dels Estudiants de Tolosa, i altres pel mateix estil.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Viatge a la Catalunya vella (O.C., 9) , 1976
Pàgina: 523

Havent fet la tercera guerra civil en l'Estat Major del general Savalls, visqueren intensament aquell enorme desori, perquè Olot fou la veritable capital del carlisme de les comarques catalanes orientals, com de la part occidental la capital en fou la Seu d'Urgell. A la casa pairal dels Vayreda, a Olot, es pot veure el quadre que representa l'entrada de Savalls — muntat a cavall — a Olot, portant com a presoner el coronel liberal (isabelí) Nouviles, de Figueres. Aquest és un document que s'ha popularitzat poc—ni tan sols en els llibres d'història—amb tot i ésser magnífic.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Obra: Tardanias , 1892
Pàgines: 79-94

Olot conserva encara la fesomia de nostres viles muntanyeses de quan se trobaven aislades del món civilitzat, com Camprodon, Ripoll, Banyoles, Besalú, etc. Llurs vies de comunicació eren de ferradura, recorregudes per corrues de matxos; los carros hi eren desconeguts. De costums senzilles, patriarcals, la fe religiosa, l'honradesa hi tenen encara fondes arrels. A Olot, a més de ses esglésies, se veuen pels carrers oratoris amb llurs llànties, que s'encenen per la festa del sant. Los cims dels cràters apagats són coronats de santuaris on s'apleguen nombrosos devots que hi van en professó. Les cerimònies de culte se fan amb fe i devoció. Tothom va a missa los dies de precepte. Ara la civilització i lo progrés han entrat dins la vila muntanyesa per la nova carretera. Ja desprecia ses velles costums; ja no vol carrers estrets, mal empedrats; ja no vol cases de la vellura adornades de balcons típics de barana de ferro... sos braços s'estenen vers la llum, lo progrés, la civilització; ja té un parc, alamedes, edificis moderns, cafès muntats amb confort. La posada, la humil posada de traginers, de porró, all i oli, carn d'olla amb pilota, desapareix, reemplaçada per l'hotel i restaurant del Parc. La vila moderna s'estén vers la planura del Fluvià, amb ses fàbriques, chalets, hortes, jardins rublerts de flors. Sembla que pressent l'arribada del carril vers aquell puní, i lo vol rebre com se mereix. Mes per a nosaltres, amants de lo passat, amics de la vellura,«Olot serà sempre la vila de l'antigor, dels avis de costums senzilles i cristianes, de fesomia de l'Edat Mitjana, francament catalana muntanyesa, malgrat lo carril i la llum elèctrica.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Obra: Dotze mestres , 1972
Pàgina: 93 i 94

Marian Vayreda va morir uns mesos abans de complir cinquanta anys. I els seus tres únics llibres corresponen als darrers temps d'aquella breu maduresa. He dit que els Records de la darrera carlinada van ésser publicats en 1898. Després, en 1900, va sortir Sang nova. I quan va aparèixer La punyalada —de primer, en 1903, a «La Il·lustració Catalana», i més tard, en 1904, en llibre— Marian Vayreda ja era mort. [...]

Ell va néixer, al Mas Vayreda d'Olot, el 14 d'octubre del 1853. El seu germà gran —Joaquim, el futur pintor— tenia aleshores deu anys. La mare va morir aviat. Marian va acabar el batxillerat a quinze anys, és a dir, l'any de la Revolució de setembre, de la qual parla tant al preàmbul dels Records, i a Sang nova. Poc després, esclatà la darrera guerra carlina. Els estudis havien quedat interromputs. La mort del pare l'alliberà molt aviat del darrer lligam i, a disset anys amb el germà Estanislau —que ja en tenia vint-i-dos i era llicenciat en Farmàcia— es va incorporar a l'exèrcit carlí, on va acabar per formar part de l'Estat Major de Savalls. Passats tres anys —així ho conta a les darreres pagines dels Records...— i quan la guerra era acabada, ell, ferit i malalt, se'n va anar a França.