Les eugues del tir eren cronomètriques. A les tres, a sota del poblet de Dòrria. A les quatre, a Cal Cargol. A les cinc, a la Cantina.  A les sis, al cim de la Collada. A les set a la Molina. I a dos quarts de nou, dalt a «la vila», a la Placeta de les Monges. Ni un minut més, ni un minut menys. La carretera, bon xic descuidada, tan aviat passava a frec del precipici, com  s'entaforava pel fons de les torrenteres per on baixaven les aigües dels vessants del Puigmal. La muntanya era tota olorosa de bàlecs asprosos i punxeguts de flor  més groga que la de les ginesteres de les terres baixes. Les congestes endarrerides dels cims feien les delícies de la mainada, que es disputava les finestres per veure aquella blancor desconeguda. Com més s'enfilava la carretera, més pobra era la vegetació del paisatge, que, en apropar-se a la carena de la Collada, es convertia en un panorama alpí. De tant en tant creuava l'abisme un esparver o un voltor lleonat que olorava la carn podrida d'alguna ovella morta. [...]

La decoració que es dominava des del cim de la Collada era, certament, fantàstica.  Al fons, a contrallum de la celístia verdosa, la fina serralada del Puigpedrós, que confinava amb Andorra. Més cap a migjorn el Cadí, dentat i majestuós, rebia les darreres llambregades incandescents del sol de posta. Damunt els crestons del Pendís, rojos com cinabri, estols de núvols blancs i grassos, amb relleus argentats, jugaven atropelladament. I al lluny, la vall del Segre, submergida dins una polseguera daurada recent sortida d'una fornal. Aquesta visió rutilant durava pocs moments. Allí dalt, per sota els brancatges, començava la baixada de la vall de la Molina. Els avets colltorts, solitaris i silenciosos, s'anaven allunyant i fonent-se en una massa obscura coronada, dalt de la carena, per una crinera verda retallada en la desmaiada blavor de la celístia. Al fons de la vall, les eugassades del Paborde pasturaven els glevats humits fent dringar les esquelles en l'agonia de la tarda.

Amb diligència, la gent arribava a saber la geografia del país que travessava, i sentia les emocions veritables dels viatges. Tots coneixien les Roques Blanques i el camí de pujar cap a Dòrria i al Pas dels Lladres, fressat de tant passar-hi contrabandistes, i el miracle «de Navà, en serè»; i el gust de la llonganissa i l'aroma de l'aiguardent i dels escarxats de la Marieta de la Cantina; i el perquè de la llegenda que afirmava que totes les nenes de Cerdanya tenien el dot amagat sota el Roc d'Esqués. El progrés ens ha dut una solemne ignorància!

De la festa de les Escaldes, un poeta cursi en diria que era talment versallesca. La colònia barcelonina que passava l'estiu en aquell balneari amagat al fons de la vall de Dorres, la formaven els Solà i Sert, els Güell i Bacigalupi, els Tarruella, els Cabot, i moltes altres famílies. Aquesta colònia rebia els amics a la plaça de l'Establiment, sota  l'ombra d'uns tells centenaris, i com si fossin els veritables amos de la casa. Pels caminals del parc, convertit en paradís de temptacions, les elegants barcelonines passejaven llurs vestits vaporosos de batista, de seda o de randes, i les pameles de palla a la Nelly O'brien. Era tot un quadre digne de Reynolds. El sol picava fort i donava reflexos daurats a les cabelleres de les germanes Du Coulombier, cobdiciades belleses voltades de pretendents, o bé feia lluir la pàtina de banús de les germanes Tintorer, triomfadores amb llurs rialles ingènues i malicioses alhora. La foule de banyistes francesos  restava embadalida de la gràcia de les espanyoles —per ells totes es deien Carmen—que acudien, en gran nombre, al ball de la tarda amenitzat per les orquestres d'Oceja o de Mont-Lluís, infatigables executants de polques, masurques i quadrilles.

Aquesta poesia d'espills blavosos, la conservaven encara els petits llacs del Carlit. La gran "Bouillouse", en canvi, era profanada pel tumult fragorós de les barrinades i dels cops de mall i de l'arrossegar-se estrident de les decauvilles. Tot destinat a dominar les forces cegues i lliures de la naturalesa! Aquella massa líquida seria després empresonada dins formidables canonades de palastre perquè produís, en la foscor de les turbines, la força poderosa de les dinamos. I les dinamos farien marxar trens i voltar maquinàries que donarien llum i força a viles enteres.

Un veritable joc de mecano de titans!

Pujàrem una mica més amunt i començàrem a descobrir la silueta bromosa del Canigó i la cadena d'ardits tossals del Conflent: el Pic de Tretzevents, el de Set Homes, el de Costa Bona i el Puig de la Collada Verda, contraforts de la regió lacustre de Carançà. I sota dels nostres peus brillaven, blavosos uns, i com platines esmerilades altres, els llacs de castellà, de Trabens, de Sobirans i l'Estany Negre, el príncep dels Estanys del Carlit, envoltat d'una muralla d'avets i pins negres disposats a defensar-lo de les envestides del carcanet turmentador.

El camí era difícil i relliscós per uns animals de tir com eren aquelles eugues acostumades a trepitjar terrenys ferms i planers. Mancava una hora per arribar al cim de la collada, i encara el camí es feia més pedregós a mesura que s'enfilava pels vessants del pic del Moixeró, enfrontat amb la serralada de la Moixa. El greny de la serralada salvatge, amb penyalars esquistosos tallats a plom, era cobert de boira, com si es mostrés inaccessible. [...]

Després de dues hores, la tempesta cedí. Empeses pel vent passaren furients unes bromes denses, carregades d'aigua, camí del Berguedà i del Lluçanès. Les eugues, nervioses, es calmaren en sentir-se acaronades per la freda ventada que baixava del  Coll, i mansament emprengueren el costerut camí fins el repetge. Arribats allí dalt, el temps ja era  altre. La Batllia es dibuixava al fons, com un retall de la Cerdanya gran, amb els darrers esquinços de les boires. L'oncle li digué a la Roser que ja es veia la Cerdanya i les terres de "Malniu", i ella gairebé no ho va creure. La planúria de la Batllia era ampla, de color de fang recent llaurat, i pel seu damunt lliscava, pujant fins a la rossolera i amoixant-li el rostre en passar amb carícia mai no sentida, un airet viu filtrat pels avets humits d'escorces sangonoses.

Quan arribava la tardor, la plana de la Batllia prenia el caient d'una terra lassa. Assotada per les rufacades que baixaven dels cims del Capcir, veia passar cap a Urgell, les colles de segadors que tornaven de les terres altes on havien anat a abatre els blats tardans dels plans de Formigueres.[...]

A la tardor, la plana de la Batllia cremava en una flama lluminosa a l'hora de la posta. Els núvols es tornaven incandescents, i tot anava morint dins lluïsors blavoses. Pels corriols, ombrejats de verns, les fulles seques es podrien amb sentor de barques corcades; els rius prenien tonalitats d'estany i de cer; i a les tolles, immòbils, les truites botien amb salts parabòlics, desitjoses de respirar la tebior de l'aire de fora.

Els diumenges s'ajuntaven les pageses velles de Micerpi i de Malniu i se'n duien la Roser i l'altra mainada a ofici a Talló, perquè a l'esglesieta de Malniu no s'hi deia missa de molt temps ençà, per mor que el Rector estava baldat. Les masoveres cofoies de poder seure al costat de "la senyoreta", li feien costat al banc de Can Ponsà. A la Roser li agradava sentir el sermó del rector, perquè sempre renyava els pagesos. També la distreien les facècies dels escolans, vestits amb gecs aprofitats, quan passaven la capta amb la bacina de les Ànimes.

"Malniu" era una casa pairal arraconada sota els contraforts del Pendís, emblanquinada moltes vegades, i amb angles d'escairats de pedra que reflectien la claror verda de les pomposos nogueres, de brancatges ufanosos estesos damunt dels amples llosats de la masia. "Malniu" era el centre vital de l'estol de masades que formaven el patrimoni de Can Ponsà. D'elles la més propera era la de "Micercerpi", posada entre camps de blats suaument recolzats als darrers contraforts de la torrentera de Gabarret. Terres de secà que donaven séguel a carretades. No gaire lluny, entre prades luxurioses i trumferars ufanosos, la de "Can Manjolet", ambicionada per tots els masovers. Mes enllà, camí de Cerdanya, la "Torre de Cadell", amb casa vella de llindars de pedra i restes de matacans i espitlleres d'arcabussos que havien presenciat les històriques trifulgues hagudes contra els partidaris dels senyors de Nyer. Dalt de la muntanya, entre els recolzes dels vessants de les Asqueres i del bosc d'Orriets l'heretat de l'"Ingle", feréstega i amagada, voltada de glevats vellutats i d'avetars negrosos. I encara quedaven més allunyades les masies de "Santa Magdalena", de "Pi" i de "Prullans", enmig de les terres fresques regades pel Segre i amagades sota salzeredes i alzinars amb brancades de color d'or de vells altars.

"Malniu" era com el vell guerrer de la comarca. davant el pati gran, que feia d'era, muntaven la guàrdia uns oms gegantins que s'albiraven de lluny, molt abans que es descobrís la blancor de la masia. Estava enllosat amb gruixudes llambordes, dels llosers de Bolvir, que prenien la brillantor dels betums quan les mullava la pluja. Donaven a aquest pati les eixides penjades, de ferms embigats, i li feien ombra les barbacanes d'ampla volada sota les quals parrupejaven estols de coloms, i on feien niu les falzies. També hi donaven les eixides descobertes de les cambres dels propietaris, amb baraneres de ferro forjat a cops de mall, que sostenien lligats testos d'esponeroses alfàbregues. El pati era clos per les parets dels badius que mai no es buidaven i dels quals eixien sentorspicants d'userdes i de trepadelles seques, pels pallers carfits de pallums de les batudes i per les tàpies de les corts, dels galliners i dels estables. Tot un laboratori geòrgic que feia les delícies de la vida de l'hereu Ponsà.

La festa de Sant Llorenç tenia un aspecte més camperol. El poble llogava la millor orquestra de la plana i aconseguia que tot el jovent de la "la vila" i de la colònia forastera es donés cita al bonic poblet de la Baga. La vídua Pons, que tothom coneixia per donya Antonyita, pagava l'Ofici solemne i el dinar a les famílies pobres. En aquell diada, el poble de Das es convertia en un raval de Barcelona.[...]

De lluny se sentia el refilar de la tenora i els esgarips del fiscorn de l'orquestra, que feia les delícies dels pagesos. Dallaires, segadors, mossos i sagals, pubilles i fadrins, alternaven amb els forasters en franca democràcia i amb un pregon sentit del respecte mutu. A la torre de donya Antonyita feien els honors a tots els forasters veïns de "la vila", les seves nebodes i els seus nebots Vicenç i Enric.

Cap al tard s'emprenia el retorn, cara a la fresca, quan els llums de "la vila" començaven a parpellejar. Als prats de la vora del Segre i del Querol, les vacades de Talltorta, del Mas d'Arbó i del Mas d'En Prat pasturaven tranquil·les, mentre per la carretera una corrua de carruatges deixava una estela de pols darrera seu.

La mobilització grossa mariològica de la Cerdanya, juntament amb les contrades del Capcir, del Rosselló i el Conflent, es produïa el 8 de setembre de cada anyada, diada de la Verge de Font-Romeu, en la qual era tornada en processó al seu estatge hivernal d'Odelló a través del bosc del Calvari. L'Ermitatge de Font-Romeu havia heretat  totes les tradicions dels cenobis de Sant Martí del Canigó  i de Sant Miquel de Cuixà, enderrocats per les revolucions franceses. Del Rosselló pujaven les colles de romeus per la vella via Conflentana dels romans, que passava per Marquixanes, i remuntava la vall del Conflent fins a la Cabanassa. Del cantó de l'Aude i del Capcir, en  pujaven per les costes de Fourmigueres, travessant l'ombriu bosc de La Matte, perillós per l'abundància de llops. Per alliberar-se d'aquelles feres, els romeus s'encomanaven a la Verge alternant el Rosari amb invocacions adients:

Llop ou lloba
La besti que volgueu
No és pas teva ni mia,
És de la santa Verge Maria,
Que  t'esquinçarà la gola i et barrarà les dents
Amb la clau del bon sant Llorenç.

Els de la Cerdanya hi anaven pel coll del Rigat, en direcció a la Perxa. Els de l'altre costat d'Ur, d'Angostrina, Dorres, La Tour i Enveig  s'aventuraven a travessar la terra del malefici habitat pels bruixots del cahos de Targasona. Per a arribar al cim, a terra d'àngels, bé valia exposar la pell.

Amb les colles de dones pujades de l'Aude, que lluïen vestits esquitxats de grana i còfies de randes fines, els romeus de la Cerdanya arribaven a la plaça de l'Ermitatge  a l'hora de començar les Vespres. La gentada abans havia anat a beure l'aigua miraculosa; i més d'una fadrina, per si era o no veritat allò del prometatge, havia llonçat a la pica de la font les tres agulles; i més d'un campagnard hi havia enfonsat fins al puny el bastó d'escorça tallada que en arribant a casa penjaria a l'estable per tal de preservar de malalties els animals

Sovint  les Vespres es cantaven a chor. L'endemà, després de l'Ofici, es feia la processó per tornar la Verge emmorenida a l'esglesieta d'Odelló, una de les més  típiques de la Cerdanya, bo i cantant l'emotiu comiat que ressonava per aquelles muntanyes:

En una freda muntanya
Del termenal d'Odelló,
En la terra de Cerdanya
Als confins del Rosselló,
Vós de tots sou venerada
Com digna Mare de Déu.

(tornada)

Oh Patrona i Advocada
De tot el poble de Déu.
Oïu-nos, Verge Sagrada
Maria de Font-Romeu.

Doncs, a aixecar parets amb carreus de granit trets del cahos de Targassona, que mai no hauria de dir prou. Allí dalt, durant cinc anys es treballà de ferm. La pedra, el marbre, el ferro, el bronze, les caobes, els moderns sistemes de calefacció i de banys, luxe al bar, més luxe al menjador, fantasies d'artistes al gran hall, catifes de preu a les cambres i als salons, robes de fil, vaixelles i cristalleries, servei d'argent, miralls de Venècia i mobles de París. No s'escatimà res. Tot a punt, s'inaugurava amb gran esclat oficial i amb discursos de lloança a l'esplendidesa de la Companyia, el mes de juny de 1914.[...]

«Venez à Font-Romeu», deien arreu els grans affiches turístics. Darrera dels grans affiches sortien els milionaris  curiosos, els artistes, els jugadors, les peripatètiques internacionals més famoses, a omplir les cambres reservades al «Grand Hôtel de Font-Romeu» a reposar, a somniar un xic entre el dringar de l'or de la ruleta i l'hipnotisme decadent dels valsos dels tzigans.

La matinada del 2 d'agost fou tràgica. El fils del telèfon transmetien la nova de la mobilització russa; hores després, la nota de l'ultimàtum alemany; i més tard, que les tropes russes havien travessat la frontera d'Àustria.

Tres notícies que feren trontollar el «Grand Hôtel» des dels fonaments a la teulada. Era inútil demanar conferències amb París i amb Londres. El pànic s'havia apoderat d'aquella gernació d'homes i de dones elegants que corria d'un costat a l'altre cercant fugir, fugir, sense saber com. Es parlava atropelladament, sense seny, sense  solta i  sense  saber la forma d'arribar promptament prop dels bancs. Aquells homes que manejaven colossals fortunes, en aquells moments no tenien cap arrel, cap lligam; eren nàufrags que es mantenien damunt d'una illa allunyada totalment del continent salvador. Es retingueren totes les places dels trens de dos dies seguits, i es requisaren tots els vehicles i autos vells. L'escampada de turistes arribà al paroxisme enmig d'una orgia de crits i dicteris contra la Companyia que no havia sabut preveure un cas semblant ! A 900 quilòmetres de París!

La volada dels milionaris i de les elegants que havien de donar el to a la saison, durà dos o tres dies. La luxosa carcassa del «Grand  Hôtel» restà buida i solitària. El servei també partí, cridat per la mobilització.

Les festes majors dels pobles eren tota una altra cosa. Allí, la festa era religiosa i profana alhora. Religiosa al matí: Ofici cantat per tres capellans de les rectories veïnes, amb dalmàtiques de domàs daurat; escolans amb gecs nous; vals de consuetud a l'ite missa est; i goigs del sant a les acaballes. en sortir de l'Ofici, la cobla s'enfilava dalt del tablado, posat a l'ombra, i la tenora refilava el Ballet o el Ball Cerdà.

L'iniciava el fadrí major, ben afaitat, lluent de cara, amb un clavell vermell als llavis, com vermelles eren la corbata i la faixa de seda. Seriós i ritual, acompanyava el puntejar de la balladora, anomenada "la pavordessa", que anava vestida amb gipó de seda negra i mocadoret de serrell brodat amb xinos, i la voltava com si li fes l'aleta, mentre ella aixecant la punta de la faldilla, trenava els cadenciosos passos de la dansa cerdana.

Mentrestant, la ferum dels estofats, eixida de les masies, cridava els parents i amics convidats. El dinar solia ésser pantagruèlic; una mena de bodes de Camacho. Tot era suculent i sense trampa. Tirons amb olorosos naps de Talltendre, cuixa de be a l'ast, civet de llebre amb xocolata i claus d'espècie, pollastre farcit amb llomillo i prunes; tot adobat amb un vi negre i espès portat, a bast, de l'Urgell, i regat, a l'hora de les plates abundoses de crema, amb una malvasia de Sitges que posava els convidats i convidades a frec del propassament, que el cap de casa, home coneixedor de les complicacions de la vida, procurava evitar, per a edificació de la gent jove.

A començaments del segle XIX una dama francesa, capriciosa i voluble, la duchese d'Angoulême, néta de  Lluís XVI, que viatjava pel Pirineu vestida de seda i amb perruca empolvorada, en arribar  a la palanca del Reur, preguntà al seu gentil home què eren aquelles barraques que sortien d'entre els matolls de verns de vora el riu. El gentil home, amatent féu la indagació i, en retornar, digué a la dama:

C'est un bourg, Madame!

Si l'anècdota de l'origen del nom oficial de la Guingueta no respon a la realitat i en canvi el nom és degut al decret  del duc de Bourbon que concedí el nom de «Madame»  en  agraïment als  veïns de la Guingueta que li proposaren canviar el seu vell nom pel de «Madame» en record i homenatge a l'esposa de Lluis XVI, quedi  per  als erudits i  saberuts que fullegen amb fruïció la història.  Per damunt del  nom oficial, el caseriu edificat a l'altra banda del pont internacional, a començaments del segle era conegut per tothom amb el nom  de la Guingueta.

La Guingueta  tenia aquell vell prestigi de les  viles que en temps de revolucions i guerres són  refugis amables de conspiradors. Bé és cert que  la Guingueta no havia mai amagat Madames de  Stäel, ni  poetes  revolucionaris que alternessin les comeses de les conspiracions amb l'escriure versos a les estrelles. Però sí que havia vist princeses autèntiques com donya Blanca de Borbó, germana del pretendent  a la corona d'Espanya, seguida d'un brillant estol de nobles navarresos i  catalans que deixaven, quan fugien, les armes a l'altre costat de la palanca de Cal Grau i se n'anaven a refugiar al Mas Blanc dels Agustí. Havia vist també gran nombre d'emigrants liberals fugitius passejar llurs rostres malaltissos, en companyia de dames amb tirabuixons i ulls orlats de febre revolucionària.

Tots els forasters que arribaven a Cerdanya sentien l'atractiu de baixar a la Guingueta. L'emoció de trepitjar terra estrangera. Trobar-se amb els barcelonins de la colònia davant de Cal Saüquet o de Cal Grau o de Ca la Fageole, i fer una estona de xerrameca explicant-se les seves compres i encàrrecs, era com donar-se un bany d'europeisme per a contar-ho després a les amistats. Algun n'hi havia de tan ignorant que creia que a l'altre costat del pont, la terra, els homes i els gossos eren diferents dels d'Espanya. Quan veia que tot era igual i que fins l'entenien parlant català i que no podia lluir aquell francès amb accent de l'Institut o del col·legi, se'n tornava amb una profunda desil·lusió.

L'atractiu principal de la visita del foraster  a  la  Guingueta era passar d'amagat el flascó de perfum, les pastilles de sabó d'olor o les tauletes de xocolata. Alguna senyora atrevida s'arriscava a passar uns metres de seda de Lió sota els enagos emmidonats. Mentres  ella s'arremangava les faldilles darrera el taulell, el botiguer francès li assegurava que els carrabiners eren força condescendents. Però malgrat aquelles seguretats, en passar el pont, el cor de la contrabandista bategava furient dintre de la cotilla, mentre el marit, per por de la «multa» i del decomís, li agafaven uns forts tremolins a les cames. La penetració detectivesca dels carrabiners era escassa. El frau passava, o el deixaven passar, i si es descobria, era perquè les galtes de la contrabandista s'enrojolaven, o perquè al nen o a la nena se'ls acudia de fer una pregunta indiscreta al moment de passar per davant de la «casilla».

Abans d'anar-se'n volgué retre una visita al Capítol municipal. Aleshores començaren els maldecaps. L'escala de pedra per pujar-hi portava a la torrassa de la sala, però era tan estreta, que potser que no hi passés la Infanta. El senyor Coello i l'alcalde i els enginyers discursejaven i mentalment prenien mides. S'havia de provar, i molt seria que no hi passés! Quan la Infanta es veié al peu d'aquella escala feta d'esglaons de pedra gastats, que devien  ésser  nius de sargantanes, somrigué amb un somriure beatífic. Esbufegant i aturant-se a cada esglaó, passava just a l'amplada. El poble contenia la  respiració tot astorat i no fou tranquil fins que la veié arribar a dalt de tot. Els regidors es tragueren un pes de sobre i fins oblidaren les estretors del gec de vellut que els feien suar i la de les botines que havien estrenat tots cofois.

La Infanta entrà dintre la torrassa i s'assegué darrera la taula del secretari. Més que el cèlebre «Llibre dels Privilegis» que li ensenyava l'alcalde, esguardava aquell colomar que servia de Casa Consistorial i el panorama de prats i pollancredes que voltava la vila històrica. I mentre l'alcalde, amb emoció, li pregava que s'interessés per  la vila fidel, desemparada pels alts poders de l'Estat  l'esguard de la Infanta es posava en les bigues corcades i en les parets escrostonades,  i anava fent que sí amb el cap, pensant, potser, que el seu regi nebot no s'acreditava gaire de tenir dintre del reialme una vila que tocava a la ratlla de França, amb un estatge municipal on amb prou feines cabia la seva tia.

Les batudes se solien donar als pendents esquistosos de Prats d'Aguiló i del Pas dels Gosolans, prop dels dos mil metres o més d'altitud, a la divisòria de la cordada de crestes que separaven les valls del Segre i del Cardoner. Els llocs preferits eren els glevats alterosos de les raconades de la Baridana, on anaven a dormir, confiats, els ramats d'isards, goluts de la tendror de les herbes primes de les altures.

Sortien els caçadors, acompanyats de vailets que duien les escopetes i la munició, abans de mitjanit, guiats per la llum tremolosa de les estrelles. Amb cinc o sis hores, camí de Montellà amunt, arribaven a la parada, a l'hora que els ruminants jeien  a les jaces reblertes de dròseres. Calia recomanar als caçadors novells de tenir els nervis a lloc, no fer remor i estalviar trets. Les parades es feien enfilant bé les tarteres de les canals per on els isards astorats pels espetecs dels primers trets engegats contra el guaita, es llançarien amb soroll de terratrèmol i sense por de camatrencar-se. El moment propici era quan tot just apuntaven els robins del sol, rosats i transparents, per damunt la carena del Puigmal llunyà. Els animals amb la vista encegada per la primicera claror, migs ensomniats, fugien quan sentien retrunyir els primers trets per les fondalades. La canal els empresonava al mig de la tartera, i encara que la majoria podia escapar, sempre en queien uns quants.

L'estiu de 1904, mussiú Brousse, un minyó perpinyanès, anunciava des de les planes del seu diari "L'Independent" unes grans maniobres a la Perxa. Divisions de l'Aude i del Garona tindrien la gran topada a les altures del Capcir i als voltants de la fortalesa de Mont-Lluís. Anava a assajar-se una nova tàctica, i s'estrenaria el canó del 75 que introduïa una revolució a la balística. El tema de les maniobres consistiria a simular una invasió de França pel cantó de la Cerdanya i per part de l'exèrcit espanyol. [...]

Per gaudir de l'espectacle guerrer, calgué matinejar. Tota una corrua pintoresca de carros, jar­dineres, tílburis i tartanes, pujaven carretera amunt per Targassona i pels pendents de Rià, cap a la Perxa i cap a Odelló, al clarejar de l'alba. A dalt del bosc, els vehicles desenganxats amb els animals ajaguts, les fogueres enceses per fer coure l'esmorzar, i les colles escampades que cantaven i bevien, donaven a l'excursió matinera l'aire d'un grandiós aplec. Els campagnards vinguts de l'Ariège o del Rosselló, es vantaven amb orgull del seu exèrcit. [...]

A mig matí, al mes bo de l'espeternegar de les costellades, les avançades de la cavalleria france­sa de l'exèrcit blau envaïren el bosc. De pertot arreu, d'entremig dels brancatges, sortien glopades de cavalls llustrosos amb guerrers de cascs d'argent brunyits pel sol. La polseguera, adormida de segles dins del bosc, s'aixecava en nuvolades terroses, mentre les falgueres jeien colltorçades per la invasió d'aquella allau de cavalls renilladors muntats per soldats amb sabres llampeguejants. De tant en tant, les descarregues dels canons que no vèiem, retrunyien per les altures del bosc i eren repetides d'una banda a l'altra de les cingleres d'Odelló. Sota nostre, per la ruta de Bolquére formiguejava la infanteria que ningú no sabia d'on havia sortit. Entorn dels carros es distribuïa la popotte que els soldats capolats s'anaven a menjar sota dels pins. A migdia les maniobres havien acabat; i nosaltres, com els mateixos soldats, no sabérem mai quin bàndol havia guanyat ni quin havia perdut.

Cap al tard, els voltants de Mont-Lluís es convertiren en campament militar. Les fanfarres dels regiments acantonats tocaven, a l'ombra de les acàcies dels rampants de la Ciutadella, aires patriòtics i ballades per amusar les dimusel·les de la colònia de Mont-Lluís.

Llevat de les nits de lluna, "la vila" dormia dins una fosquedat esfereïdora. Eren comptats els veïns que gosaven sortir a encendre les llànties votives del barri. La vida es feia entorn de les llars del foc, o dels fogons de ferro francesos anomenats "poeles" que cremaven els carbons de pedra d'Estavar i de Sanavastre i dels quals eixia la fumera blava que coronava els vells llosats de "la vila".

Fora de les diades de Nadal, que aprofitaven per dur als senyors els capons i els ànecs de consuetud i rebre en pac els torrons, els masovers dels pobles de la plana deixaven "la vila" isolada enmig de llampes de glaços que cobrien els camins i els corriols. "La vila" encimbellada dalt el turó, tenia la fesomia d'una població feudal bastida amb carreus ciclopis arrossegats per cataclismes prehistòrics.

El cíngol de muralles que ofegava la vila baixa, era romput pels esvorancs que assenyalaven la futura vila forana. Els portals de l'Escola Pia, de la Costa del Castell, d'Aja i de Rigolisa, eren orfes dels escuts de l'antic comtat, però encara aferraven fortament les portes de fusta vella i clivellada que penjaven  de  golfos  rosegats pel rovell de la intempèrie. Els fossats, els rebellins i les poternes eren camps d'ortigues i pastura dels ramats de "la vila" durant les tèbies jornades de sol hivernenques, que eren ben comptades.

La vida de «la vila» regolfava als porxos de la Plaça Gran, on donaven les balconades de les cases dels Dezcatllar i dels Cadell, cavallers dels segles XIII i XIV, dominadors, amb llurs feus, de les valls de Ribes, d'Epira, del  Conflent, de Prullans i d'Arséguel. Els porxos eren de voltes amples sostingudes per airoses columnes hexagonals; de les seves arcades penjaven, com si fossin empavesats de navili, calces de vellut, faixes vermelles, barretines musques i blavoses bruses de marxants. Sota la porxada, uns quants valents que desafiaven les neus i les glaçades, mercadejaven el bestiar de la plana. I allí prenien el sol els desenfeinats, esperant matar les hores de cap al tard al fons dels cafès del Siglo i de Cal Loras.

I quina revolució es produí a "la vila" en saber-se la nova de l'arribada d'un d'aquells estris que marxaven sense cavalls! Fins aleshores els cerdans solament els havien vistos pintats a les planes dels magazins i de les il·lustracions franceses.

Aquell dia, però, n'havia arribat un de debò! Es deia que l'havien amagat dintre el celler d'una casa dels coberts de la Plaça  del  Cabrinetty. [...] I els xavals que anaven dreturers cap a l'escola Pia, torçaren el camí per tal de veure de prop el tumòbil que marxava sense cavalls i que espetegava com «una mala cosa».

Es veia que aquell estri no marxava del  tot  ben  bé. Tan aviat s'engegava amb esclats de ràbia, com s'esbravava amb una fumera blanca i negra que pudia a oli de poc preu, cremat. De sobte, al millor dels comentaris de la gentada, s'obriren els batents del celler i sortí la fera. Quin desencís el de la badocada que esperava veure un gros enginy coronat per una xemeneia! Tot es reduïa a una mena de carretó de dues places, muntant damunt d'unes rodes com de bicicleta i amb un caixó de ferro, al davant, voltat de persianes. Els vailets s'hi acostaven per veure on tenia la caldera i per provar si tot ell era roent. Aturat, tremolava de cap a peus; però al moment que el francès panxut que anava al seient de davant li féu una mena de pessigolles per dessota el volant de la direcció, fills de Maria!... quin retronar l'espai, i quin terratrèmol entorn de la plaça! La quitxalla fugí esparverada, els gossos lladruquejaren furients, els matxos del Balart reculaven, amb les orelles dretes, amb perill de fer estropicis, i els homes de pes s'arrimaven als coberts, temorosos del socarrim de llurs barbes i mostatxos. Prou que el Joanet de Cal Bertran s'esforçava a calmar-los, dient-los que allò no podia explotar! Però la veritat era que ell tampoc no estava ben segur que aquell enginy que caminava a batzegades no li esbotzés d'una embranzida els aparadors amb les novetats de l'estiu.

El pas de l'estri pel carrer de Santa Maria amunt produí un desori únicament comparable a l'espectacle del córrer-el-bou pels carrers de Vic. Els oficials de Cal Solsona, els nois de la Maremia, els de Ca l'Alart llauner, els aprenents de sabaters de Ca l'Orus, les nenes de Cal Venanci, En Cosp pastisser, la clientela de cal Sans, els dependents del Borrell banquer, el Mateuet confiter, els fadrins fusters del Margall, tots deixaren les armilles, els llums de soldar, els llinyols i els enformadors  per sortir al llindar de les botigues a veure passar el primer cotxu sense eugues que havia corregut per terra cerdana.

Bona part de l'inventari folklòric, històric i anecdòtic de Cerdanya es trobava a la «farmàcia» d'En Martí.  El senyor Martí, cerdà de cor, tant com de medecines sabia d'art, de literatura, de rondalles i de llegendes. Allí havien anat a pouar Mistral, Mossèn Cinto Verdaguer, En Lluís Cutxet i En Guimerà, En Francesc Tresserra de Tolosa i el felibre Pepratx. Tots hi anaven a cercar  relats llegendaris i corrandes i cantúries de l'antigor que, vencent la seva natural resistència, feien entonar a les pageses que acudien el dia de mercat a «la vila».  En Francesc Matheu  i En Sánchez Gavañach  recolliren també, en aquella rebotiga, notes per a compondre l'«Himne Cerdà».

''La vila'' es convertia en un cofanet silenciós enrasat pels tous de neu que cobrien carrers i places, encegadores de llum blanca. La campana de les hores trencava aquella buidor de cementiri oriental, i cap al tard, la «Felipa», sense esma, cridava les velles a Rosari. D'algun portal del carrer de Querol s'aventurava a sortir alguna senyora secardina, embolcallada amb el mocador de caputxa de les seves àvies i precedida per la llum feble del gresol que duia el vell criat, portador, també, del braseret per als peus, que els hi escalfaria a dins el temple. A la portada de marbre de la Parròquia tremolaven de fred dues desferres humanes que demanaven  almoina: el Jaumet dels Tirons, basarda de la mainada per  la seva boca estrafeta i el goll que li sortia del gec, i la Muda, una vella garrella que en parlar feia uns esgarips esborronadors.

A dintre l'església gelava gairebé tant com a fora. Les ombres de les poques devotes dibuixaven estranyes siluetes a les voltes romàniques; les llànties esmorteïdes llengotejaven penosament damunt l'or vell dels retaules gòtics, i amb prou feines es destriaven els clergues, guerrers i nobles del sarcòfag d'alabastre de la noble senyora de Cadell.

Migdiades d'estiu aclaparadores. Casinos de Puigcerdà, centres de beatífica somnolència. Sol aplomat que cau damunt la plana rostollera i esvalotadament daurada pel polsim de les batudes. Manca l'ozon amb tanta rarefacció solar. Dintre del Casino de Dalt —el  Ceretano— l'atmosfera, carregada de baf del sol, de fum del tabac andorrà i d'aromes sortides de la torradora de cafè amagada a la cuina, s'alterava solament amb el dringar de les culleretes dins de les tasses i amb els cops esmorteïts de les tacades que arribaven del saló de billar. Tot era reposat, ple de displicència i abandonament. El gest de prendre el cafè a cullerades. El gest de comptar les gotes de rom de l'ampolla a la copa. El gest solemne d'obrir l'amplada de «La Vanguardia». El diàleg dels contertulis. El volejar de les mosques convidades a beber  y  a  apurar.  Els raigs de sol, mandrosos, que es filtraven per les escletxes de les persianes patentitzant que dintre del local hi havia polseguera de la bona... [...]

De tant en tant, un d'aquells contertulis deixava escapar una expressió de confiança. Un altre li responia, un quart després, amb una altra expressió de dubte i de desconhort. El tema era sempre el mateix. Que si arribaria per Toses. Que si arribaria per la Seu. Que si seria ample Que si seria estret...

Qualsevol que no hagués sabut de què anava, hauria dit que aquells diàlegs mantinguts amb mitja intel·ligència i tan solemnialment, es referien a un personatge mític que hagués promès la seva arribada, i el qual somniessin a Cerdanya com els infants somnien els monarques bíblics la nit de Reis.

El personatge era el carril. El carril havia d'arribar a Cerdanya un dia o altre. I havia d'ésser de via ampla, car la Cerdanya espanyola no es podia pas acontentar amb un carrilet com el de Bourg-Madame.

Camí de Puigcerdà, els xalets de Can Grau i de Can Mata, esplèndides cases senyorials voltades de parcs ombrius i d'hortes abundoses de pereres, eren llocs de reunió de les famílies que estiuejaven  a Cerdanya.  A  mig camí de la costa, en Junoy, «l'Emilio» com li dèiem familiarment, posseïa, del temps del seu pare, dos xalets voltats de castanyers d'índies i de tells cendrosos. Eren refugi  amable i sibarític dels seus amics polítics,  republicans  o monàrquics, car, per  En Junoy, el primer afecte era el de l'amistat. Un estiu  es  trobaven  allotjats a la torre gran, En Morayta, En Salmerón, En Morote i En Lerroux,  quadrumvirat  republicà inofensiu,  amablement vigilat per la policia de la frontera. A la torre petita, hi tenia allotjada la senyora Weyler—esposa del general—amb els seus fills el gran dels quals, anomenat «Fernandito», pujava cada matí al llac amb sabatilles i monocle a donar pa als ànecs.

Vinguda la vesprada —sempre en absència de la lluna—"la vila" es convertia en un rusc d'abelles. Primer era un desori d'orientació desorientada. La cavalcada sortia de la Plaça Gran, sense ordre, però seguidament la mecànica de les multituds funcionava per si sola, i emprenia, amb perfecte ordre, el camí de l'Estany. Aquella cavalcada tenia tot el ritme d'una festa dionisíaca, barreja de sentiment artístic, refinat i groller alhora. Veient-la passar per dessota la volta verda dels plàtans de la plaça dels Herois, a la claror flamejant de les atxes de vent, s'hauria dit que era formada per chors de silens pindàrics coberts amb barretina grega. Els cants alternaven amb les orquestres, i al mig de la doble filera de fanals que seguia amunt bellugant-se com un cuc fosforescent,  les carretes al·legòriques avançaven enrondades de fadrins que cantaven:

Som els hereus de la muntanya,
som els pubills del Pirineu,
fills de la França o de l'Espanya,
tots som germans a Font-Romeu.
Aquí hi tenim bressol i llosa,
que és nostra pàtria natural
des de Carlit fins a la Tosa,
des de Cadí fins a Puigmal.

Meitat de França, meitat d'Espanya,
no hi ha altra terra com la Cerdanya.

Amb les estrofes de l'«Himne Cerdà», alternaven les notes vibrants del «Glòria a Espanya» d'En Clavé i de la «Marsellaise» de Rouget de Lisle.

Cap al final de la cavalcada, la deessa «Ceres», al·legoria de la Cerdanya, muntada dalt d'una carreta d'userda arrossegada per quatre artisons solemnials, començava a fer badalls de son. Somreia encara, però  ja se la veia lassa d'aguantar tanta estona les garbes daurades i el pes de la corona comtal i el fum de les atxes de vent que la voltaven. Els bous cloïen les parpelles negres, i sentien com se'ls despintava l'or de les banyes. La cavalcada arribava a la vora de l'Estany quan els primers morters esclataven anunciant que començava la festa

L'Estany era tot voltat i creuat de fanals de colors que el transformaven en una estampa japonesa. Qui hi posava un  xic d'imaginació hi veia de tot.  Flors de lotus d'un blanc nacrat, peixos fosforescents i espurnejants, dragons d'escates rutilants. Les herbes dels voltants, sota la vellutada suavitat del vespre, imitaven matolls d'arròs de les planúries pantanoses de Nagasaki. Per comptes d'espiadimonis blaus i d'abelles brunzents i de tàvecs policroms, solcaven pel marc grandiós dels aires, polsegueres de platí despreses de les candeles romanes, llengües i brolladors de foc, sortides, aquelles, del ventre de dragons flamígers, rubricats, aquests, per les esteles blanques, roges i blaves dels coets que arrencaven una cridòria estentòria de la multitud aplegada a l'entorn del Llac.

(***)

Un altre any l'estampa japonesa es transformà en un espectacle wagnerià. El simbolisme de la música del gran mestre arribava fins al cor del Pirineu. Com que a Cerdanya no regien codis rígids com els dels samurais japonesos, que prohibeixen la  destrucció de les tradicions, tot fou arranjat perquè pogués aparèixer l'heroi wagnerià enmig de la festa. I quin heroi! El tenor Francesc Viñas, abillat amb cuirassa argentada i elm daurat, menava el cigne blanc, pel mig  d'aquelles aigües incandescents. Al centre del llac, quan es féu un silenci impressionant, l'artista devia sentir les notes del racconto, i el  personatge wagnerià del "Lohengrin" creuà l'estany prenent-lo per un riu grandiós que havia de dur-lo fins al Montsalvat.

La visió del guerrer argentat i la majestat de l'ànec blanc, com li deien les criatures, perdurà molts anys a la fèrtil imaginació dels cerdans.

La "vila", com si fos un gegant de pedra, es desensopia a l'arribar els dies llargs del mes de març. Quan el sol trencava les boires  i tenia més força, començaven els perills dels desglaços. Dels llosats s'escorrien els caramells de glaç penjats de les barbacanes amb perill d'esclafir-se damunt el cap dels vianants. Els carrers es convertien en basses pestilents, i les costes que pujaven cap a "la vila", es tornaven veritables torrenteres. Els camins dels afores no eren transitables fins a darrers de març, quan apuntaven els borrissols blancs dels salzerars i els verds de les pollancredes. Aleshores, els criats de les velles cases desestablaven les eugues de les "caleixes" i les duien a desentumir les cames camí de Rigolisa. Era l'hora en la qual "la vila" i tots els ruscs feiners de la vall reprenien la vida.

L'espectacle dantesc del cahos produïa una terrible basarda al cor dels pagesos. Camp immens i desolat, ple de cards moradencs, i on l'herba no creixia. Desfilada demoníaca de blocs granítics que havien rodolat, en temps prehistòrics, dels faldars del Carlit. Els uns tenien formes de cranis llisos coberts de molsa; els altres semblaven trossos de les columnates gegantines d'un forum. Uns carreus cavalcaven damunt  altres, en posicions inestables, des de segles; i altres, erectes i desafiadors del cel, semblaven guerrers enmig  les desferres d'una batalla d'olímpics genis del mal. S'hi veia de tot: goles d'òliba, becs d'aguilots, urpes de dinosaures, llances troglodítiques. Tot titànic, inharmònic i desordenat. Aquell fantàstic món de pedra, per travessar el qual les carretes trigaven dues hores, serrava el cor dels més braus amb la por del malefici. Les dones estrenyien contra el pit els garçons pitits, temoroses de perdre'ls.

Una pagesa deia a la resta dels romeus bo i travessant el cahos:

—El François de cal Sauquet el va travessar la vesprada d'abans-d'ahir, i avui és colgat al llit! Els bruixots l'apallissaren fins a esllomir-lo.

Les dones s'encomanaven a tots els sants i a la Verge, i igual cosa feien els pastors que sabien que travessar el cahos a l'hora blava era el mateix que desafiar el geni del mal. Una de les dones d'Ur contava que aquell amuntegament de pedres blanques que es veia des del camí, pel cantó de Rià, era tot el ramat encantat d'un pastor impiu.

El pastor impiu havia trobat a l'hora del capvespre un home vell que duia un sarró amb dos nadius. —«On vas pastor?» —li havia preguntat el desconegut. —«Pòrtoc el ramat a la Bullosa!» —«Pories dir si Déu ho vol !» —«Tant si vol com si no vol !» —havia respost el pastor superb. I de sobte el pastor i el ramat s'havien convertit en pedres.

El ramat era uns carreus de granit no més grans que xais, apilotat entorn d'un bloc corbat que tenia la figura d'un pastor.

El camí era difícil i relliscós per uns animals de tir com eren aquelles eugues acostumades a trepitjar terrenys ferms i planers. Mancava una hora per arribar al cim de la collada, i encara el camí es feia més pedregós a mesura que s'enfilava pels vessants del Pic del Moixaró, enfrontat amb la serralada de la Moixa. El greny de la serralada salvatge, amb penyalars esquistosos tallats a plom, era cobert de boira, com si es mostrés inaccessible. I per dissort, com més pujaven les cavalleries, més la cortina d'aigua augmentava, malastruga, i més anava espessint-se, mentre s'omplia de boires tot el riberal de l'engorjada convertida en torrentera. Don Ramon recordava les vegades que havia fet aquell camí amb amaraments de sol i amb esclats de llum daurada, a frec dels avetars, i fent aturades enmig dels glevats matisats d'un verd de pomera. Ara aquella amenaçadora visió era ben diferent. L'engorjat era un teló d'aigua podrida que descalçava la terra i se l'enduia barrejada amb matolls de falgueres i pinetells joves, i amb còdols que rodolaven de les altes rossoleres

No es podia avançar sense pena de la vida. N'estava ben penedit, de l'aventura. Impressionat per la força del vent i de l'aigua, decidí aixoplugar-se sota el brancatge d'un gros avet que els assotà els rostres amb ramalades d'aigua impulsada pels vents. L'orfeneta tremolava tota de fred i de por. Mirava fixament aquells ulls esverats de l'oncle, i no li havia de preguntar res. Era l'home fort...

Després de dues hores, la tempesta cedí. Empeses peí vent passaren furients unes bromes denses, carregades d'aigua, camí del Berguedà i del Lluçanès. Les eugues, nervioses, es calmaren en sentir-se acaronades per la freda ventada que baixava del Coll, i mansament emprengueren el costerut camí fins al repetge. Arribats allí dalt, el temps ja era altre. La Batllia es dibuixava al fons, com un retall de la Cerdanya gran, amb els darrers esquinços de les boires. L'oncle li digué a la Roser que ja es veia la Cerdanya i les torres de "Malniu", i ella gairebé no ho va creure. La planúria de la Batllia era ampla, de color de fang recent llaurat, i pel seu damunt lliscava, pujant fins a la rossolera i amoixant-li el rostre en passar amb carícia mai no sentida, un airet viu filtrat pels avets humits d'escorces sangonoses.

El carrer de Santa Maria era una confusió d'artesanies i vells oficis que embadalien els forasters. En ple carrer treballaven els corders omplint les voravies amb cordes, cànems, cabassos i senalles; els basters hi apariaven les colleres, les selles, les ventreres i els bastos dels matxos que duien sacs i bots de Ribes i de la Seu; els droguers penjaven a les portes els ciris i els brandons per a la Verge de la Sagristia, i treien fora el portal els sacs de pebre vermell i de sucre blanc, al costat dels barrils d'arengades argentades; els terrissaires hi apilotaven les olles de terrissa envernissades al  foc; i més d'una taverna i casa de menjar deixava escapar la fortor de les rostes dels pernils cerdans.

Tota l'esplanada de Ripoll fins al peu de "la vila" tenia el seu balast a punt de posar-hi travesses i de col·locar-hi rails. Però la cosa no es bellugava ni poc ni molt. De tant en tant un terraplè s'esllavissava, un mur s'esquerdava i una trinxera s'omplia del pedregam que rodolava dels vessants de les muntanyes properes. Si s'aconseguia inaugurar el primer tros, de Ripoll a Ribes de Freser, els rails també donarien major vida a la vila ribetana i afavoririen aquell carrilet d'alta muntanya que arribaria a Núria i que s'havien empescat En Rogent Pedresa, En Damià Mateu i En Fénech, els quals hi havien aportat, respectivament, la seva tenacitat i la seva persistència, el ferro per als ponts i per a les vies, i l'experiència per a construir carrils d'alt pendent.

És difícil de saber qui fou el que concebé, a Ribes, la festa que en digueren del darrer cargol. És ben cert que no es tractava de cap animalet d'aquells que es crien pels horts i que les noies surten a encistellar a les nits, a la llum d'un gresolet. El dar­rer cargol era el darrer cargol de ferro per a collar el darrer rail que arribava a la vila de Ribes. El batlle declarà la diada com a jornada festiva i així els vailets deixaren d'anar a estudi, les màquines de filar de Can Recolons i de Can Costa vagaren tot el dia, i els corrons de les fàbriques de paper dels Saus deixaren en pau les paques de papers i draps vells que engolien diàriament amb una fressa que feia competència al soroll del Freser. La co­mitiva oficial, amb els enginyers i els ajudants i els sobrestants i presidida pel batlle, anava prece­dida pels xicots més valents que duien a coll les darreres travesses. D'altres, portaven els tirafons i les plaques d'unió, i els nois dels estudis els darrers cargols de ferro que havien d'aferrar a la fusta els últims rails terminals d'aquell tros de línia.

Hi hagué de tot. Músiques, bombardes i coets I discursos dels enginyers i del batlle, que s'ennuegà a la meitat del parlament i cedí l'honor de parlar al primer regidor, que desgranà un rosari de regraciaments per a tothom, per als enginyers i per a tots aquells que havien contribuït al miracle. Llavors els obrers col·locaren les travesses, les foradaren amb les barrines i collaren els dos darrers rails per on havia de passar la màquina potent que feia es­tona esbufegava, i que era l'admiració dels camperols de Campelles, de Pardines i de Bruguera i de la mainada baixada d'aquells serrats per veure aquell estri que treia fum negre per la xemeneia i raigs de fum bullent per dessota les rodes. Quan fou ben reblat el darrer cargol, l'enginyer manà avançar la locomotora, que ho féu amb un xiulet esparverador que retrunyí fins al peu de la Fossa del Gegant. La gentada la veia avançar, solemne, embanderada, i quasi no creia que hagués pogut passar sense estropici per davant de Campdevànol, de les fàbriques de l'Herand, per les coves del Pont de la Cabreta i per les torrenteres dels Angelats; per tot aquell camí que els vells havien fet tants anys a cavall dels rucs, i més tard amb el sotragueig de les tartanes.