Com si entrés en una pàtria

PAM - 2007 - Barcelona

Autor: Joan Maragall i Gorina
Indret: Claustre de dret (Antiga Esquerra de l'Eixample) (Barcelona)

Aquí comença lo temps ditxós de ma joventut. L'endemà dematí (set d'octubre de mil vuit-cents setanta-nou) en companyia d'un condeixeble de col·legi vaig fer los primers passos per a matricular-me. Tremolant jo d'emoció vàrem entrar en lo vestíbul de la Universitat i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: «Entro per primera vegada en lo temple de la sabiduria». Ell va mig riure  d'un modo que em féu pensar: «Aquest desgraciat no estima la ciència en tot lo que ella val». L'endemà vaig començar a assistir a les classes. A l'entrar en lo claustre de Dret una ratxada de benestar va commoure tot lo meu ser: aquell pati rectangular rodejat de porxos bizantins de moderna construcció, sota dels quals discorria conversant, fumant, discutint o estudiant aquella multitud de joves com jo, aquell «rum rum», soroll indefinit propi de tots los llocs de gran concurrència d'homes, sobrepujat a vegades per una exclamació o rialla més forta que les altres, aquell formar-se i desfer-se grupos i canvis continus de saludos, de cops, de pullas entre los estudiants que s'encreuaven, aquells «bedels» amb vestits galonejats comunicant ordres, obrint i tancant portes, bromejant amb los escolars, i lo veure travessar dos o tres catedràtics amb la toga i birret amb borla vermella enraonant amb tota gravetat, tot anant cadascú a la seva aula, seguits a l'entrar-hi d'un apinyat grupo de jovent qual falta se deixava conèixer de seguida en lo número dels que seguien passejant-se esperant lo seu professor...; tot això fou per mi com una terra de promissió, com si entrés en una pàtria després d'una ausència casi immemorial, i respirant àvidament aquella atmosfera de joventut i intel·ligència, sol, i tot commogut, anava avançant tímidament i amb dificultat entre aquells grupos bulliciosos, pensant que dintre molt pocs dies jo també en formaria part i que també riuria i cridaria rodejat dels companys que mon cor jove necessitava.

Autor: Joan Maragall i Gorina
Indret: L'estany (Puigcerdà)

L'endemà a migdia, en un dels poètics passeigs prop de l'estany, se trobaven les comitives estiuejadores. Jo em vaig posar al costat de la noia que anava amb una amiga; al cap de poc un gran desig d'asseure's sota els arbres prengué a tothom; en un bell marge damunt d'un rierol, davant l'amfiteatre de les muntanyes llunyanes, ens asseguérem la noia, l'amiga i jo; els demés no trobaren lloc a propòsit sinó vint passos endarrere. Durant uns moments hi hagué converses trencades: una gran expectació surava damunt del paisatge i de les famílies. A la fi algú del darrere cridà a l'amiga per alguna consulta urgent... i me trobí sol amb la noia. El cor me començà a batre de ferm: ella callava; el pit li onejava amb gran fatiga. Duia un vestit tot blanc, planxat de fresc. El rierol als peus, les muntanyes al davant, les famílies al darrera, el gran cel de la Cerdanya al damunt... i tot lo que havia d'ésser dit fou dit.

I quan fou dit tot lo necessari, hi hagué en nosaltres un involuntari moviment, com aquell qui diu: —Ja està—. El bon amic tragué el rellotge: —Caram, ja és la una!— Tothom s'alçà com si un gran pes hagués sigut tret del damunt. La noia panteixant encara sufocada, però alegre, se reuní amb ses amigues: hi hagué gran animació, rialles, paraules que semblaven indiferents i no ho eren; i a l'entrar en la població ens disposàrem cap a dinar. Era el 24 d'agost, encara me'n recordo.

L'endemà vaig anar a veure a la mamà (eren mare i filla única), vaig obtenir permís per escriure'ns. Al vespre ens acomiadàrem romànticament a la plaça, a la llum de la lluna; i a l'altre dematí vaig marxar a Barcelona amb els meus, després de comunica'ls-hi el pas que havia donat. Mal de caps; vetaquí? digué el meu pare entre amoïnat i satisfet.