Església de Sant Pere

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Obra: L'hereu Noradell , 1979
Pàgines: 87-88

Ha passat lo Carnaval. Fa dies que s'ha entrat a la Quaresma: a les diversions mundanes han seguit les funcions religioses. En la iglésia de sant Pere són molt lluïdes i concorregudes. S'hi celebra el novenari d'ànimes anyal. L'altar major endolat; s'hi veu una decoració de bona perspectiva, amb graduació de lluminària ben entesa que representa lo Purgatori, d'on surten, enmig de flames vermelles, caps més o menos enfonsats de reis coronats, frares, bisbes, generals, criatures, dones. Fins s'hi veu un papa.

Lo que crida més l'atenció en la decoració de la iglésia de sant Pere, pel novenari d'ànimes, són les pintures que es veuen enquadrades en marcs de fusta, pintades a l'oli sobre tela, en los panys de paret, entre cada altar lateral. Són los personatges del tamany natural com reis, generals, princeses, dames i senyors elegants, drets, vestits amb magnificència, de la centúria passada, cadascú amb la vestidura que li correspon: lo rei amb manto reial folrat d'ermí, ceptre a la mà; lo general amb l'espasa, tricorn amb plomall, creus de condecoracions arrenglerades sobre el pit; la princesa jove i guapa vestida amb elegància i riquesa com nostra gegantessa de Corpus, etc. S'hi veu també un coracer de l'any vuit, amb xarreteres, coraça, casco de llautó amb pom i cua de cavall. Fa molt respecte amb son aire guerrer i mostatxut. Doncs bé, ara tirin una línea vertical que divideixi eixes figures en dos parts ben exactes, des del cap als peus, i tindran mig cos calavera i l'altre mig natural, és a dir carnal amb sa vestidura corresponent.

Verament han de causar a la gent i sobretot a pagesos, dones i criatures, horrorosa impressió... La mort juntada amb la vida!... Mig cos carnal i sa mitja carcanada... Un ull expressiu, mitja boca somrienta, una galta rosada i de l'altre... Quin horror!... Mai s'havia trobat imatge més esglaiadora de les paraules terrorífiques de: "Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris!"

Autor: Carme Guasch Darné
Obra: Trena de cendra , 2008
Pàgina: 126

Ens trobàvem a l'església, on acudíem cada dia a fer la visita al Santíssim. Llavors em semblava que no hauria pogut passar-me sense aquella pregària diària, però ara penso que, molt més que l'oració, el que m'empenyia a anar-hi era l'al·licient d'agenollar-me al costat teu. El nostre diàleg era breu, però intens; ens bastava mirar-nos llarga estona per a dir-nos sense paraules com ens havíem enyorat, fins a quin punt esperàvem l'hora de retrobar-nos. Rarament em deies que m'estimaves; jo, en canvi, tenia sempre aquests mots a flor de llavis. Si em queixava del teu laconisme, somreies i em contestaves que les coses bones no s'havien de prodigar.

Enfilàvem la Rambla per la part dels cafès, que, sense dir-nos-ho, ens semblava mes protegida de mirades indiscretes. Tot i això, sempre hi havia algú que anava amb la notícia del meu festeig. Els pares ho negaven, però jo notava que em vigilaven, que m'observaven i, alguna vegada, obertament, m'ho havien preguntat. No em va quedar cap més remei que negar-ho.

El dilluns de Pasqua d'aquell any ens van convidar a una festa a casa d'uns amics. Era un berenar innocent amb quatre discos i, no cal pas dir-ho, la presència dels seus pares. Com van assabentar-se els meus d'aquella reunió no ho he sabut mai. Es presentaren de sobte i se me'n van endur d'una revolada.

Autor: Vicenç Pagès i Jordà
Obra: Els jugadors de whist , 2009
Pàgina: 462

L'església de Sant Pere està situada al centre de la ciutat, a tocar de l'antic teatre que va ser transformat en Teatre-Museu Dalí. Si l'observador les busca des de lluny, s'adonarà que tant l'església com el museu tendeixen a ser engolides pels edificis adjacents. Malgrat aquesta evidència empírica, en els logotips es ressalta el campanar de l'església i la cúpula geodèsica del museu com l'sky-line més distintiu de la ciutat. Certament, la columna fàl·lica i l'esfera —vinculada a formes més aviat femenines— conformen una imatge poderosa. Compendien la tradició religiosa i l'art modern, la solidesa del gòtic i la fragilitat del vidre. Val la pena recordar, però, que la cúpula i el campanar són afegitons del segle vint, ja que tant el teatre com l'església van ser destruïts arran de la guerra civil. Vet aquí els dos símbols de la ciutat: decorats contemporanis situats al capdamunt d'una història truncada.

A Figueres l'art i la religió conviuen però no es parlen. Cada institució té una clientela pròpia, gairebé sempre excloent. El museu rep turistes vestits amb roba informal, mentre que a l'església hi assisteix població nativa ben abillada. Ja fa anys que la cua del museu s'allarga per davant de la Llibreria Surrealista, supera el carrer Maria dels Àngels Vayreda i es prolonga botigues de souvenirs avall, de vegades fins al carrer Besalú, passant per davant de l'església de Sant Pere. Quan es produeix un enterrament, el públic religiós i l'artístic se superposen, sobretot a l'estiu, quan el contrast indumentari resulta mes xocant.

Autor: Vicenç Pagès i Jordà
Obra: Els jugadors de whist , 2009
Pàgines: 459-461

En Jordi va assistir a l'enterrament amb en Güibes, en Churchill i en Pierre. No coneixia gaire l'església perquè els seus pares eren assidus de la parròquia de la Immaculada. Tot i que habituats a la litúrgia catòlica, els quatre amics se sentien tan aclaparats per la mort d'en Biel, per l'escenografia gòtica, per la grandària, la fredor i l'obscuritat de la nau, que es van asseure tan endarrere com van poder, a la part dreta del transsepte, entre la capella de Sant Sebastià i la de la Concepció. A causa de la reverberació acústica, empitjorada per uns altaveus rogallosos, en Jordi tan sols va entendre un passatge de tota l'homilia: «Yo soy la resurrección y la vida. El que cree en mí, aunque muera, vivirá. Y todo el que vive y cree en mí no morirá nunca». Dret davant un faristol, a l'esquerra de l'altar, oficiava un ancià vestit de blanc que duia una estola lila. Hi havia una trona de pedra a cada banda, i una estàtua imponent de Sant Pere, també pètria, al fons de l'absis. A en Jordi li va semblar entendre que en Biel —«el malogrado Gabriel», deia el capellà, com si fos un embarbussament— era un afortunat perquè havia entrat a la casa del Pare. ¿Era possible que es referís a la mort com un premi?

Durant la cerimònia, a en Jordi li va sobrar temps per observar l'església. El taüt estava situat davant l'altar, al passadís central. Sobre una plataforma s'encavalcaven tres corones de flors: la de la base militar de Sant Climent —amb una bandera espanyola—, la del col·legi Sant Pau i la de la família. Als bancs de l'esquerra del passadís hi seia la família, amb els pares i la germana d'en Biel a primera fila. Als bancs de la dreta hi abundaven els uniformes militars. També hi assistien l'alcalde, el director de l'escola, tota la gent que els diaris de l'època qualificaven de «primeres autoritats», i que estaven al cas de quan calia asseure's o aixecar-se —una qüestió que a en Jordi sempre se li escapava—. Les primeres autoritats havien col·locat mocadors al reclinatori del banc per no embrutir-se els pantalons quan s'agenollaven.

A l'esquerra de la nau, un Crist de mida natural jeia dins una urna de vidre il·luminada. A la capella de la dreta, l'estàtua de la Verge estava flanquejada per pintures que representaven quatre àngels adults amb túnica blanca, dotats d'ales esponjoses i aerodinàmiques, immòbils en un gest forçat, com si no sabessin què fer amb unes ales tan grosses. Dos voletejaven sostenint una corona. Dels que estaven a terra, un brandava una espasa en flames i l'altre una branca, potser d'olivera; tots quatre tenien el mateix nas grec, el mateix mentó voluntariós que apareix a la iconografia dels règims totalitaris, el mateix tupè dels cantants de rockabilly. De l'estàtua de la Verge, sobtaven els peus, desproporcionadament grans, amb uns dits rabassuts com botifarres de sal i pebre.

Els pilars incorporaven relleus de pedra que mostraven la Passió de Jesús. Els vitralls, petits i llunyans, mostraven escenes que en Jordi no aconseguia identificar.

Al començament de la cerimònia, dos homes van repartir recordatoris. Com si calguessin.

El taüt estava col·locat sobre una plataforma amb rodes. Acabada la missa, dos homes van transportar-lo fins a la porta seguits pel capellà; més endarrere, els pares i la germana d'en Biel tancaven el seguici. Quan la gent sortia de l'església, els trobaven tots tres en fila al porxo. Els assistents passaven per davant i els donaven la mà com si fos una recepció oficial. Quan va arribar el seu torn, en Jordi no va ser capaç de deixar anar la frase ritual. Ell no es podia limitar a acompanyar-los en el sentiment, ja que se sentia íntimament culpable.