Al principi, el desconsol que havia envaït en Jordi només es trobava còmode en la tranquil·litat del garatge. Es tractava, però, d'una mena de desconsol que a mitjan novembre s'avorria i reclamava una certa deambulació. Llavors en Jordi agafava el cotxe i conduïa fins a Roses.

L'ambient abatut propi d'una vila turística fora de temporada s'adeia amb el seu estat d'ànim. La majoria de pizzeries, gelateries, restaurants, agències de viatges, hotels, pensions, botigues de souvenirs i terrasses de bar eren tancades. Es mantenien actives, en canvi, les immobiliàries i els serveis no estacionals, com ara boutiques, sucursals bancàries, farmàcies i perruqueries, tot i que més aviat buides.

Roses el rebia amb indiferència, sense amagar els esvorancs, les façanes escrostonades, els panells pelats, les bústies desencaixades, els balcons sense vidres, les obertures despintades, els portals decrèpits. Fins a la primavera no valia la pena fer endreça ni restaurar res.

El sol no escalfava. La llum metàl·lica de la badia es fixava al damunt dels aparadors, on els maniquins nus esperaven la roba de la pròxima temporada. Les gavines giraven sobre l'aigua immòbil. Al novembre, Roses tenia un deix de Panamà.[...]

Passejava per davant del centre d'estètica Rosestil i pels bars preferits de la Halley. Sabia que de nit freqüentava el Si Us Plau, amb vistes a la badia il·luminada, que de vegades sopava al Racó de la Llebre, que li agradava prendre el cafè del matí a la terrassa de l'Ona, a l'altre extrem, just davant del port. Però quan hi passava per davant, ni que fos per veure-la un moment d'esquitllentes, no l'hi trobava. Si li venia de gust prendre alguna cosa calenta, en Jordi es decantava pel Poke Te Crec, a la plaça Sant Pere, on ella l'havia dut l'únic cop que s'havien trobat a Roses. Com que la majoria dels clients fumaven, en Jordi es deixava agombolar per aquella atmosfera carregada que ell vinculava amb la Halley. Unes quantes pantalles planes estaven repartides de manera estratègica, cadascuna sintonitzant un canal de televisió diferent. S'hi passava hores, al Poke Te Crec, tot xarrupant un estripat, parant l'orella, atent al menor detall, pensant què li diria si la veia entrar de cop i volta. Després el sorprenia el contrast amb el vent fresc i humit que l'esperava quan obria la porta que donava a l'aparcament del moll. Mes enllà, a la platja, un home rastrejava la sorra amb un detector de metalls.

L'enormitat del castell de Sant Ferran remet a les llegendes de Marco Polo o de les mil i una nits. Separat de l'exterior per muralles de tretze metres d'altura, té una superfície total de centenars de milers de metres quadrats. Quan va ser construït, disposava de set forns que permetien elaborar dotze mil racions de pa diàries. Els magatzems podien alimentar vint mil persones durant dos anys. Totes les dades són excessives: les cavallerisses permetien allotjar-hi cinc-cents genets amb els cavalls, el pati d'armes fa dotze quilòmetres quadrats, les cisternes poden contenir nou milions de litres.

És, ras i curt, el monument més gran de Catalunya, la major fortalesa europea del segle XVIII, la construcció de doble recinte més gran del món. Qualsevol comparació amb altres castells d'anomenada només serveix per posar de relleu la seva magnitud: la guarnició croada de Síria era de 2.000 homes, igual com la del gran castell eslovac de Spis.

Concebut com a obra de la raó, amb el temps ha esdevingut un monument a la contradicció i a la ruïna. Tot i les seves dimensions resulta invisible ja que és una fortificació en baix relleu. Durant tretze anys, milers de constructors van buidar la muntanya de Sant Roc i després el van edificar dins el buit, utilitzant en part les pedres originàries. Es pot considerar una escultura gegant, una obra d'art oberta als quatre vents.

Aixecat un segle després que se'n comencés a parlar, presentat com a corol·lari de la cultura i la tecnologia de l'època, el castell de Figueres va néixer antiquat. A finals del segle XVIII ja no constituïa un obstacle per a un exèrcit que penetrés a Catalunya, ja que el podia deixar tranquil·lament enrere. Arran de la capitulació de 1794, els francesos el van anomenar «la belle inutile». Poema inacabat, es va inaugurar amb parts encara no construïdes. No s'han completat mai ni l'església neoclàssica de cinc altars, ni l'edifici destinat a hospital, ni alguns dels pavellons d'oficials, ni la fortificació situada a ponent. Amb el temps, el castell s'ha fet encara més inacabat, sobretot a partir de l'autovoladura de 1939: els estralls més greus que ha patit els hi ha produït la seva pròpia guarnició. Passejar-s'hi ara és contemplar un sistema d'esquerdes seculars, d'escales truncades, de garites buides, de vidres esbocinats, de fustes podrides, de patis plens d'esbarzers, de temps petrificat.

El capità m'ha duit un plànol del castell. Per primer pic, he pogut comprovar que no és l'obra d'un boig. M'ha explicat què són els baluards, els revellins i els hornabecs, les contraguàrdies, les casamates i els glacis. Se'l veia content perquè devia fer temps que no m'interessava res de la seva feina. He enganxat el plànol a la paret del meu quarto, partdamunt de la taula.

El castell té forma de tortuga. L'hornabec de Sant Zenó fa de cap, les contraguàrdies són les extremitats anteriors i els dos hornabecs restants les inferiors. L'aqüeducte ve a ser el cordó umbilical.

Damunt la porta principal, els constructors hi van situar un espai en blanc per deixar constància de les seves gestes. Després de dos-cents anys sense cap victòria per esculpir-hi, la porta va ser dinamitada —i no pas per l'exèrcit atacant.

Tot i que no ha sofert mai cap atac en regla, el castell de Figueres s'ha rendit sempre que n'ha tingut ocasió. El 1823 ho va fer armat amb 139 peces d'artilleria, 86.850 kilograms de pólvora, 4.288 bombes i 1.432.426 cartutxos de fusell. Ni una sola vegada no ha estat pres per la força, sinó per sorpresa o després d'un bloqueig. Al llarg dels anys ha mostrat una irrefrenable voluntat de capitular. S'hi han rendit tropes reials i constitucionalistes; ha estat abandonada per revolucionaris, reaccionaris i Brigades Internacionals; l'han autodestruïda monàrquics i republicans. Durant molts anys va ocupar més espai que Figueres, la ciutat a la qual no ha protegit mai; dir el contrari seria més exacte, ja que l'ha bombardejada.

Un matí qualsevol, en Churchill passa a buscar en Jordi. Després van a casa d'en Biel i pugen tots tres al castell.

Posem que aquest dia fan la volta per la banda esquerra. L'un rere l'altre, s'enfilen pel corriol que surt del costat del Banc del General. L'herbei sec cruix quan el trepitgen amb el sol de cara. Si fa vent, el parallamps xiula. A la contraguàrdia de Sant Joan s'acaben les últimes cases i sorgeix un prat recremat on pastura un ramat de xais. Remor de llagostes. A l'hornabec de Sant Zenó els saluda una atzavara. Olor de pols i de farigola rostida.

Fa molta calor, però només els nens petits van amb pantalons curts.

El fonoll és sec i espigat. Posem que aquell dia decideixen internar-se en una contramina. Salten els filferros, baixen al fossat per l'escala mig derruïda, sense barana, i s'hi fiquen. És un passadís llarg i fosc, que es bifurca a dreta i esquerra en altres passadissos que moren de sobte en una paret humida. El plànol faria pensar en la creu de Lorena. Un altre dia hi tornaran amb llanternes.

Ja tornen a ser al camí de ronda. Bonior llunyana de vehicles al pas per l'autopista. Al lluny, un núvol de pols s'aixeca de les pedreres. Poc després troben un bancal d'orquídies de dama. A partir de l'aqüeducte, duran el sol a l'esquena.

Per sota el camí de ronda, en cercles concèntrics, una corona de fonoll i de cards: la bandera de Friül.

En Churchill vol baixar al camp de tir a buscar cascos de bala i a interessar-se pel tanc abandonat davant la Porta dels Enginyers. En Biel s'estima més recollir flors de roser silvestre per a la seva mare. En Jordi li fa costat.

Una papallona els sobrevola. Sobre els murs, vençudes i solitàries, s'alcen arrels de figuera.

Un animal fuig entre les bardisses, posem que una serp. Un fil de brisa alça onades a l'herba. En Churchill s'ajup i mostra victoriosament una paparra aixafada entre les ungles. En Biel es frega les mans en el romaní i se les passa per sota el nas.

Sota el sol de la tarda, cap a llevant, s'alcen el campanar de Vilabertran i la tossa sagrada de Castelló d'Empúries. Al darrere, estassades i benevolents, les corbes de l'Albera, Palau-saverdera que s'hi enfila, l'ermita blanca de Sant Onofre, el coll de Requesens i la vila de Roses, salada i abrupta.

Quan el sol es pon, la llum s'esvaeix com si caigués una pluja de cendra. Sobre la porta d'entrada al castell, dues estàtues d'àngels amb la cara esborrada.

L'església de Sant Pere està situada al centre de la ciutat, a tocar de l'antic teatre que va ser transformat en Teatre-Museu Dalí. Si l'observador les busca des de lluny, s'adonarà que tant l'església com el museu tendeixen a ser engolides pels edificis adjacents. Malgrat aquesta evidència empírica, en els logotips es ressalta el campanar de l'església i la cúpula geodèsica del museu com l'sky-line més distintiu de la ciutat. Certament, la columna fàl·lica i l'esfera —vinculada a formes més aviat femenines— conformen una imatge poderosa. Compendien la tradició religiosa i l'art modern, la solidesa del gòtic i la fragilitat del vidre. Val la pena recordar, però, que la cúpula i el campanar són afegitons del segle vint, ja que tant el teatre com l'església van ser destruïts arran de la guerra civil. Vet aquí els dos símbols de la ciutat: decorats contemporanis situats al capdamunt d'una història truncada.

A Figueres l'art i la religió conviuen però no es parlen. Cada institució té una clientela pròpia, gairebé sempre excloent. El museu rep turistes vestits amb roba informal, mentre que a l'església hi assisteix població nativa ben abillada. Ja fa anys que la cua del museu s'allarga per davant de la Llibreria Surrealista, supera el carrer Maria dels Àngels Vayreda i es prolonga botigues de souvenirs avall, de vegades fins al carrer Besalú, passant per davant de l'església de Sant Pere. Quan es produeix un enterrament, el públic religiós i l'artístic se superposen, sobretot a l'estiu, quan el contrast indumentari resulta mes xocant.

En una manifestació que va recórrer la Rambla i va arribar fins a l'Ajuntament, arran d'un projecte de llei de reforma educativa que cap manifestant no havia llegit, va fer fortuna un eslògan que es referia al ministre d'Educació i que permet fer-se una idea de l'altura del debat polític que regnava a l'institut: «Seara, Seara, et trencarem la cara».

Els professors eren pròxims i amistosos, és a dir, dèbils. Mes d'un ho va pagar. Uns quants d'aquells alumnes de primer de BUP, que tan sols mesos abans estaven al col·legi Sant Pau, tenien antecedents violents; la proporció no era pas menor en els que arribaven dels Fossos. Els agradava provocar, mentien a la perfecció, tenien la llengua i la mà ràpides, havien aprés a contraargumentar de manera convincent, es defensaven atacant. Eren més, disposaven de més energia i s'havien criat en el combat cos a cos. Aquella generació de professors no numeraris, rousseaunians i vulnerables, va ser derrotada en poques setmanes. Com més humans i comprensius es mostraven, més cruels eren els atacs dels estudiants, que es mostraven particularment amenaçadors amb les professores més joves i desarrelades. Aquelles noies andaluses acabades de llicenciar, ingènues i socialistes, abandonaven l'aula d'una revolada, corrien subjectant-se la faldilla florejada i abans que arribessin a la sala de professors i esclatessin en plors, algun alumne ja despertava les riallades de tothom imitant la seva feblesa.

S'havien girat les tornes. Ara ser jove significava manar.

L'altre Ramon Muntaner és l'institut d'educació secundària. Per referir-s'hi, la majoria dels figuerencs han utilitzat tradicionalment el genèric «l'institut», ja que durant mes d'un segle no n'hi va haver cap altre. El segon que es va obrir, batejat amb el nom d'Alexandre Deulofeu, de seguida va ser conegut com «el nou» o «el de dalt», mentre que el primer va continuar sent l'institut per antonomàsia. Se'n van haver de construir dos o tres mes perquè la gent s'acostumés a parlar d'«el Muntaner».

Després de la densitat repressiva del col·legi Sant Pau, l'institut va ser, no pas una alenada d'aire fresc, sinó més aviat una injecció d'anarquia, aspra i perfumada com un glop de ginebra.

La primera novetat era que tot de noies compartien la mateixa aula amb ells. Desproveïdes de bata, a l'abast de la mà, va resultar que sobrepassaven en estatura els nois i que estaven dotades de les mateixes corbes femenines que apareixien en revistes com El Trompa o El motel de Venus. Es mostraven perfectes i armades, mentre que ells semblaven a mig coure. Properes, nervioses, exaltades, enfebrides, aquelles noies es passaven el dia emetent esgarips d'alegria i somriures indiscriminats, petonejant-se amistosament i ventant-se cops de colze histeroides. Es desplaçaven en grupets, semblava que concentrades en les rajoles del paviment però en realitat disparant mirades baixes a aquells companys acneics que transitaven pels passadissos sense una destinació clara, amb les mans enfonsades a les butxaques d'uns pantalons que els estrenyien mes a cada rentada.

Llavors el Ramon Muntaner era l'únic institut de la comarca. Hi assistien tot d'adolescents galtavermelles procedents de Llers o de Cantallops, avesades a repartir el pinso matinal a les gallines, però també les sofisticades nimfetes de Roses i Cadaqués, assídues a beach parties i al free pass de les discoteques, que dominaven les tècniques mes avançades del morreig, a les quals calia afegir les filles dels comerciants i constructors mes pròspers de la ciutat —noies de marca, de gimnàs i de perruqueria setmanal—, que vivien a tocar de la Rambla, fumaven Fortuna mentolat i freqüentaven la discoteca Charly, on es refregaven amb els hereus més cobdiciats dels encontorns.

Quan passen vint minuts de l'hora, ja no pot estar-se quiet.

Passa per davant del bar Empòrium. S'atura davant la cabina telefònica, sota el senyal que indica la direcció del castell de Sant Ferran, simbolitzat per una silueta que recorda una tortuga. El carrer de la Portella i el de Sant Pere conflueixen en una tapa de claveguera circular amb quatre triangles gravats que formen una estrella de dotze puntes. En Jordi se situa al damunt. Al davant, fent xamfrà entre els dos carrers que baixen, hi ha la joieria Carbonell. A l'esquerra hi té la farmàcia Bonmatí, presidida per un cartell de neo que projecta una llum de color verd pèsol. A la dreta, el basar Andorra. Més amunt, la sabateria Palmira, i a l'esquerra el Museu del Joguet. La tapa de claveguera correspon si fa no fa al centre de la figura que formen els cinc establiments. Posats a esperar-la, val mes fer-ho en una estrella, no?

Camina resseguint els aparadors, observant amb fals interès els articles que estan exposats mentre no deixa de dirigir mirades esperançades cap al Cafè París. Hi torna de nou per si la Halley ja ha entrat, però no és el cas.

Quan compara preus de sabates a la sabateria Palmira, l'aparador reflecteix la seva imatge. Es veu a ell mateix de cos sencer, i mentiria si afirmés que la visió és agradable.

Les mans no hi són perquè les duu agafades a l'esquena, darrere la camisa de quadres que li ressegueix la panxa búdica. Es veu el tronc gruixut, les mans botides, les cames primes dins els Levi's 501 massa nous, les puntes dels peus mirant cap enfora com un rèptil antediluvià. Bé, no exagerem. El mirall simplement li ha retornat la imatge d'un prejubilat.

A l'aparador de la sabateria hi veu el reflex del Museu del Joguet. Cada Nadal hi anava amb la Marta a veure l'exposició de caganers. Fins que va arribar aquella època infausta en què no volia ser vista pel carrer amb el seu pare. Hi havia tornat l'any passat, ell sol, amb motiu de l'exposició Ocells de paper per a Sadako, organitzada amb el Museu de la Pau d'Hiroshima. Sabia que l'afligiria, però preferia la tristesa abans que el tedi, perquè recordar no era tan espantós com preveure.

Quan s'acosta a l'entrada del Museu del Joguet, es fixa en una placa adherida al mur: «Antic casal barroc atribuït a Pedro Martín Cermeño, el mateix enginyer que va projectar el castell de Sant Ferran». Potser sí que és el mateix estil: dovelles, carreus encoixinats i cantons de pedra picada. La guerra i el joc.

No tothom sap que a Figueres hi ha dos Ramons Muntaners. Un és l'home de pedra esculpit per Frederic Marés que seu a la plaça de la Font Lluminosa, no gaire lluny de Jaume I. Escriu sobre un Ilibre voluminós que té estintolat a la falda, però porta capell i abric —de pell girada, dels que utilitza Denzel Washington a American gángster—, com si estigués a la intempèrie. La sensació que transmet és d´incomoditat.

Els llums del carrer es reflectien als aparadors de les botigues tancades. Ella es deixava portar, ell no sabia on dirigir-se. De seguida van ser a la Rambla. D'allà, en Jordi —els nervis, la força del costum— es va desviar cap al carrer Sant Pau. No hi havia ningú enlloc, o bé ells no veien ningú. Com que no volia passar per davant de casa seva, no van baixar pel carrer Sant Llàtzer, sinó pel següent. Després del carrer Nou van arribar a la plaça de la Font Lluminosa, que els oferia un xou de rajos fosforescents en exclusiva, tot i que ells no estaven per jocs d'aigua. Ramon Muntaner escrivia la seva crònica, com sempre, però sense mirar Jaume I, que agafava l'espasa amb una mà i l'escut amb l'altra perquè cal saber atacar sense descuidar la defensa. Va ser davant aquella estàtua que ella va fer el gest d'asseure's en un banc. Ell, però, s'estimava més continuar, encara que no sabia cap a on.

El monument aixecat en homenatge al compositor Pep Ventura dona l'esquena a la carretera de Llançà. Està format per una composició escultòrica i una testa metàl·lica del músic —estil capgròs— col·locada damunt un pilar de granit. La composició mostra una sardana en alt relleu, formada per balladors adustos de mida natural, a mig camí entre l'art soviètic i els pagesos industriosos que Frederic Marés va dissenyar per a la façana de la Caixa d'Estalvis. El monument a Pep Ventura no passarà a la història de l'art, però té una característica que en aquell moment va resultar crucial: l'envolta un petit fossat que llavors era ple d'aigua. Amb una mirada, en Jordi i la Blondie van acordar que aquell era el seu destí. No els va costar gens saltar la tanca que envoltava el monument. Entre aquell gest i els metres de gespa que van haver de trepitjar, l'aventura prenia l'indispensable aire de transgressió. Quan van ser davant de l'aigua, ell va fer un salt i, des de la plataforma del monument, li va allargar la mà. Ella va vacil·lar, però a l'últim es va arromangar una mica el vestit i va fer un saltet. Ell la va agafar per impedir que caigués a l'aigua, ella va riure i li va agafar la nuca, i va ser llavors, encara abraçats després de pujar els quatre escalons, en aquella minúscula illa rectangular habitada només per ells dos, en la discreta foscor de l'última plaça de Figueres, que els seus llavis es van unir per primera vegada.

Tota relació presenta un moment àlgid. El seu va ser aquell petó. Una escena tan rodona ja no es repetiria, però ells no se'n van adonar fins que van ser casats i emmainadats.

No ens precipitem. ¿Ja hem dit que la base del monument sembla dissenyada perquè hi càpiga, ben comprimida, una cobla? Disposaven de prou lloc per estirar-se amb comoditat. Deixem-hi ara els dos nàufrags, besant-se i tornant-se a besar, descobrint-se i reinventant-se, mentre acabem la marrada que ens ha de retornar al casament de la seva filla.

En Jordi va assistir a l'enterrament amb en Güibes, en Churchill i en Pierre. No coneixia gaire l'església perquè els seus pares eren assidus de la parròquia de la Immaculada. Tot i que habituats a la litúrgia catòlica, els quatre amics se sentien tan aclaparats per la mort d'en Biel, per l'escenografia gòtica, per la grandària, la fredor i l'obscuritat de la nau, que es van asseure tan endarrere com van poder, a la part dreta del transsepte, entre la capella de Sant Sebastià i la de la Concepció. A causa de la reverberació acústica, empitjorada per uns altaveus rogallosos, en Jordi tan sols va entendre un passatge de tota l'homilia: «Yo soy la resurrección y la vida. El que cree en mí, aunque muera, vivirá. Y todo el que vive y cree en mí no morirá nunca». Dret davant un faristol, a l'esquerra de l'altar, oficiava un ancià vestit de blanc que duia una estola lila. Hi havia una trona de pedra a cada banda, i una estàtua imponent de Sant Pere, també pètria, al fons de l'absis. A en Jordi li va semblar entendre que en Biel —«el malogrado Gabriel», deia el capellà, com si fos un embarbussament— era un afortunat perquè havia entrat a la casa del Pare. ¿Era possible que es referís a la mort com un premi?

Durant la cerimònia, a en Jordi li va sobrar temps per observar l'església. El taüt estava situat davant l'altar, al passadís central. Sobre una plataforma s'encavalcaven tres corones de flors: la de la base militar de Sant Climent —amb una bandera espanyola—, la del col·legi Sant Pau i la de la família. Als bancs de l'esquerra del passadís hi seia la família, amb els pares i la germana d'en Biel a primera fila. Als bancs de la dreta hi abundaven els uniformes militars. També hi assistien l'alcalde, el director de l'escola, tota la gent que els diaris de l'època qualificaven de «primeres autoritats», i que estaven al cas de quan calia asseure's o aixecar-se —una qüestió que a en Jordi sempre se li escapava—. Les primeres autoritats havien col·locat mocadors al reclinatori del banc per no embrutir-se els pantalons quan s'agenollaven.

A l'esquerra de la nau, un Crist de mida natural jeia dins una urna de vidre il·luminada. A la capella de la dreta, l'estàtua de la Verge estava flanquejada per pintures que representaven quatre àngels adults amb túnica blanca, dotats d'ales esponjoses i aerodinàmiques, immòbils en un gest forçat, com si no sabessin què fer amb unes ales tan grosses. Dos voletejaven sostenint una corona. Dels que estaven a terra, un brandava una espasa en flames i l'altre una branca, potser d'olivera; tots quatre tenien el mateix nas grec, el mateix mentó voluntariós que apareix a la iconografia dels règims totalitaris, el mateix tupè dels cantants de rockabilly. De l'estàtua de la Verge, sobtaven els peus, desproporcionadament grans, amb uns dits rabassuts com botifarres de sal i pebre.

Els pilars incorporaven relleus de pedra que mostraven la Passió de Jesús. Els vitralls, petits i llunyans, mostraven escenes que en Jordi no aconseguia identificar.

Al començament de la cerimònia, dos homes van repartir recordatoris. Com si calguessin.

El taüt estava col·locat sobre una plataforma amb rodes. Acabada la missa, dos homes van transportar-lo fins a la porta seguits pel capellà; més endarrere, els pares i la germana d'en Biel tancaven el seguici. Quan la gent sortia de l'església, els trobaven tots tres en fila al porxo. Els assistents passaven per davant i els donaven la mà com si fos una recepció oficial. Quan va arribar el seu torn, en Jordi no va ser capaç de deixar anar la frase ritual. Ell no es podia limitar a acompanyar-los en el sentiment, ja que se sentia íntimament culpable.