Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Fundat el 24 de gener del 1856; al 1881 era la societat recreativa cultural amb més associats de Figueres (503). Els actuals locals es feren el 1904 sota la presidència de Claudi Díaz Marquez. Fruit de la seva rica trajectòria social i cultural, l'entitat conserva el ritual, estrenat pel Premi Nobel de Literatura Frederic Mistral, de signatura en el Llibre d'Or del Casino Menestral. En alguna de les dependències nobles, si pot ser en l'antic saló de ball, podem llegir el fragment de L'hereu Noradell, de Bosch de la Trinxeria que hi és ambientada.
Pujaren al primer pis per l'ampla escala encatifada, adornada de gerros de flors; a l'arribar al replà, los joves de la comissió d'obsequis, les desembarassaren de llurs abrics i oferint-les-hi lo braç, entraren amb elles al saló de ball, ja omplert de senyores.
Eixes dues jovenetes que feien llur entrada al món elegant cridaren l'atenció. La Mercè, sobretot, féu sensació. Sentada al costat de sa mare, son trajo de gasa blanca clapejat de poncelles de rosa molsosa, un pomet de roses al pit, un altre al cap airosament posat, sense cap joia, alta, esvelta, sos braços nusus lleugerament coberts de gasa diàfana, grassets, rodons, d'un blanc nacrat, guantats fins al colze, peus bufonets calçats de sabatetes de setí blanc, sa cara animada, expressiva, amb adorable somrís. Era guapíssima.
Tots aquells joves (de joventut daurada) del casino estaven en admiració.
— Qui és aquella bella senyoreta?
— És la senyoreta Noradell... Lo mellor del país... rica pubilla.
— No té relacions?
— Ca! És una flor boscana que no ha sigut mai olorada.
— I l'altra senyoreta?
— És la filla d'un coronel retirat.
— És prou guapeta... Llàstima que sia guerxa!
La Mercè se veia rodejada de rics hereus. Tenia tots los balls promesos. Notava en son carnet de marfil los noms de sos balladors, se'n veia un embull. Un d'ells, en particular, molt obsequiós, lo jove Lluís Maresch, insistia per a ballar amb ella. Semblava que se la bevia amb sa mirada.
— Senyoreta Mercè, la pròxima americana és per a mi.
— Ai, esperi's... M'apar que la tinc promesa... —i mirant-se el carnet— Sí, veu? —li deia somrient—. Li daré lo primer vals.
— Això no em satisfà: voldria el vals i l'americana.
— Ho sento molt. Ja veu que no pot ésser.
L'orquestra tocà l'americana. Tot seguit es presentà lo seu ballador, jove oficial d'artilleria. Ella s'alçà, posant son vano a la falda de sa mare, i lleugera, graciosa, s'entrega amb languidesa als braços del seu ballador. Els dos se barrejaren en lo torbellí de les demés parelles, seguits per la mirada envejosa, plena de recança, del jove Lluís. L'Emília ballà també; mes coneixia que els obsequis dels joves eren per ella sols un dever de galanteria.
Quina reunió més distingida! Los joves amb frac i corbata blanca, les senyoretes amb trajos elegantíssims, les mamàs escotades lluint llurs joies de boda, sentades en dues rengleres de cadires que volten lo saló. Lluminària esplèndida, flors pertot amb profusió; gelats, refrescos, oferts amb galanteria pels joves del casino. Los papàs són al saló del tresillo. Un grupo presidit per en Marçal hi parla de política, de Madrid, tractats de comerç, de la misèria en què està postergada l'agricultura...
Lo ball s'acaba a les cinc del matí.
Al sortir la Mercè i l'Emília, amb llurs mamàs, es precipità lo jove Maresch al vestidor, donant-les-hi llurs abrics amb molta finura.
Altres indrets de Figueres: