Edicions 62 - 1979 - Barcelona
Ha passat lo Carnaval. Fa dies que s'ha entrat a la Quaresma: a les diversions mundanes han seguit les funcions religioses. En la iglésia de sant Pere són molt lluïdes i concorregudes. S'hi celebra el novenari d'ànimes anyal. L'altar major endolat; s'hi veu una decoració de bona perspectiva, amb graduació de lluminària ben entesa que representa lo Purgatori, d'on surten, enmig de flames vermelles, caps més o menos enfonsats de reis coronats, frares, bisbes, generals, criatures, dones. Fins s'hi veu un papa.
Lo que crida més l'atenció en la decoració de la iglésia de sant Pere, pel novenari d'ànimes, són les pintures que es veuen enquadrades en marcs de fusta, pintades a l'oli sobre tela, en los panys de paret, entre cada altar lateral. Són los personatges del tamany natural com reis, generals, princeses, dames i senyors elegants, drets, vestits amb magnificència, de la centúria passada, cadascú amb la vestidura que li correspon: lo rei amb manto reial folrat d'ermí, ceptre a la mà; lo general amb l'espasa, tricorn amb plomall, creus de condecoracions arrenglerades sobre el pit; la princesa jove i guapa vestida amb elegància i riquesa com nostra gegantessa de Corpus, etc. S'hi veu també un coracer de l'any vuit, amb xarreteres, coraça, casco de llautó amb pom i cua de cavall. Fa molt respecte amb son aire guerrer i mostatxut. Doncs bé, ara tirin una línea vertical que divideixi eixes figures en dos parts ben exactes, des del cap als peus, i tindran mig cos calavera i l'altre mig natural, és a dir carnal amb sa vestidura corresponent.
Verament han de causar a la gent i sobretot a pagesos, dones i criatures, horrorosa impressió... La mort juntada amb la vida!... Mig cos carnal i sa mitja carcanada... Un ull expressiu, mitja boca somrienta, una galta rosada i de l'altre... Quin horror!... Mai s'havia trobat imatge més esglaiadora de les paraules terrorífiques de: "Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris!"
Pujaren al primer pis per l'ampla escala encatifada, adornada de gerros de flors; a l'arribar al replà, los joves de la comissió d'obsequis, les desembarassaren de llurs abrics i oferint-les-hi lo braç, entraren amb elles al saló de ball, ja omplert de senyores.
Eixes dues jovenetes que feien llur entrada al món elegant cridaren l'atenció. La Mercè, sobretot, féu sensació. Sentada al costat de sa mare, son trajo de gasa blanca clapejat de poncelles de rosa molsosa, un pomet de roses al pit, un altre al cap airosament posat, sense cap joia, alta, esvelta, sos braços nusus lleugerament coberts de gasa diàfana, grassets, rodons, d'un blanc nacrat, guantats fins al colze, peus bufonets calçats de sabatetes de setí blanc, sa cara animada, expressiva, amb adorable somrís. Era guapíssima.
Tots aquells joves (de joventut daurada) del casino estaven en admiració.
— Qui és aquella bella senyoreta?
— És la senyoreta Noradell... Lo mellor del país... rica pubilla.
— No té relacions?
— Ca! És una flor boscana que no ha sigut mai olorada.
— I l'altra senyoreta?
— És la filla d'un coronel retirat.
— És prou guapeta... Llàstima que sia guerxa!
La Mercè se veia rodejada de rics hereus. Tenia tots los balls promesos. Notava en son carnet de marfil los noms de sos balladors, se'n veia un embull. Un d'ells, en particular, molt obsequiós, lo jove Lluís Maresch, insistia per a ballar amb ella. Semblava que se la bevia amb sa mirada.
— Senyoreta Mercè, la pròxima americana és per a mi.
— Ai, esperi's... M'apar que la tinc promesa... —i mirant-se el carnet— Sí, veu? —li deia somrient—. Li daré lo primer vals.
— Això no em satisfà: voldria el vals i l'americana.
— Ho sento molt. Ja veu que no pot ésser.
L'orquestra tocà l'americana. Tot seguit es presentà lo seu ballador, jove oficial d'artilleria. Ella s'alçà, posant son vano a la falda de sa mare, i lleugera, graciosa, s'entrega amb languidesa als braços del seu ballador. Els dos se barrejaren en lo torbellí de les demés parelles, seguits per la mirada envejosa, plena de recança, del jove Lluís. L'Emília ballà també; mes coneixia que els obsequis dels joves eren per ella sols un dever de galanteria.
Quina reunió més distingida! Los joves amb frac i corbata blanca, les senyoretes amb trajos elegantíssims, les mamàs escotades lluint llurs joies de boda, sentades en dues rengleres de cadires que volten lo saló. Lluminària esplèndida, flors pertot amb profusió; gelats, refrescos, oferts amb galanteria pels joves del casino. Los papàs són al saló del tresillo. Un grupo presidit per en Marçal hi parla de política, de Madrid, tractats de comerç, de la misèria en què està postergada l'agricultura...
Lo ball s'acaba a les cinc del matí.
Al sortir la Mercè i l'Emília, amb llurs mamàs, es precipità lo jove Maresch al vestidor, donant-les-hi llurs abrics amb molta finura.
Lo casal Noradell està situat a un quart del poble de Masarac, a mitja hora del poble de sant Climent, al peu de la riera que davalla de les obagues de Recasens i s'ajunta al Llobregat prop de Peralada. Sos marges són ombrejats de frondoses arbredes de verns, salzes i polls; no hi falten prades i closes de bona herba que dóna al bestiar de llana una carn saborosa.
Lo poble de Masarac és adossat en amfiteatre a la falda d'un turonet encatifat de garrollam, trist, rònec, de poques cases, poblat per pagesos i jornalers que viuen de la terra. No s'hi veu cap arbre per prendre l'ombra; a l'estiu hi cau un sol roent que crema i emmorena les cares d'aquells pagesos.
De dies lo poble és desert; homes i dones amb ses eines van al treball de bon matí i ne tornen quan és ben fosc. Sols queden a casa los vells i criatures, alguns porcs, que es veuen a morrejar pels racons i femers enmig de pollets i gallines que cloquegen.
L'iglesieta de Masarac se troba a un quartet del poble, no lluny de la riera, prop del molí Noradell. És d'estil romànic del sigle XI. Sa portalada crida l'atenció de l'arqueòleg per sa elegància i riquesa de detalls.
És l'antiga iglésia del priorat benedictí depenent del monestir de Sant Pere de Roda. Son claustre és del tot enderrocat, res se coneix. Los vells edificis del petit convent, abans habitats pels monjos benedictins, serveixen avui d'alberg a alguns pagesos de Masarac, com també al senyor rector, mossèn Esteve, que hi té la rectoria.
La iglésia és d'una sola nau, tota de pedra picada. Lo seu interior no ofereix res de particular; sols un retaule d'època més recent, dividit amb quadrets pintats a l'oli, que representen la vida d'un sant; tenen prou mèrit.
La iglesieta ha sigut rebatuda a l'exterior i pintada de groc i blanc a l'interior; és un edifici degut a algun rector amic de virolaines, com tants n'hi ha encara desgraciadament en nostres pobles muntanyesos, que fan més mal a nostres antics monuments que la mà destructora de la vellura.
La Mercè cuidava de l'altar major de la iglésia de Masarac. Dia per altre les flors de l'altar eren renovades. Triava les més hermoses del jardí. Mossèn Esteve deia la missa embalsamat de llur fragància. Llur flaire, barrejada amb l'olor de l'encens, espargia per tota la iglésia un aroma suau i agradable.
Los dies de festa, lo senyor rector no començava mai l'ofici que no hagués entrat la família Noradell. Quan estava sentada al seu banc, sols allavors sortia de la sagristia amb los dos escolanets. Eixa deferència era merescuda per lo bé que feia a tota la comarca.
Lo banc dels Noradells és una prenda arqueològica de roure; lo dosser és esculpit de brancs i fullam enmig dels quals sobresurten dos cares d'àngels que porten l'escut de la casa creuat d'una torre emmerletada, una mà amb punyal, tres arbres i la mar; per cimbori un casco amb visera calada i tres plomalls.
Eix banc porta la data de 1527. Llàstima que sia tan rosegat pel corc, i socarrat per les candeletes d'anar oferir pegades, los dies d'enterro i funerals, als braços i dosser del banc, per les dones endolades. Los antepassats dels Noradells havien sigut senyors de Masarac, feudataris del comte de Vilarnadal, qual castell mig enderrocat domina lo poble que porta el mateix nom. Lo pare de don Jaume Noradell, don Maurici, avi d'en Marçal, era ciutadà honrat de Barcelona. I la família conserva encara com preuat record l'espasa amb puny d'argent que portava i lo jonc amb borla i puny d'or, que era lo distintiu de la noblesa.
Los honors i privilegis d'aquell temps han sigut escombrats per l'huracà nivellador del sigle actual; mes la Iglésia, amiga de lo passat, los ha volgut emparar i los conserva religiosament en ses costums i cerimònies del cult. Mossèn Esteve es feia un plaer d'esperar, los diumenges, la família Noradell per a començar la missa. I en les festes solemnes, a més de portar la primera barra del tàlem, després de beneït lo pa beneit, l'escolà lo portava a n'en Marçal, que en prenia lo primer trosset.