Columna Edicions (Barcelona), 2008
Des de petita m'havia familiaritzat amb el món del teatre. El meu pare, que, pel que es veia, tenia bon ull pel negoci, va embrancar-se en un de totalment insòlit a la família: va llogar el teatre municipal de Figueres per un període de cinc anys —si no ho recordo malament—. Jo devia tenir-ne quatre quan el fet d'anar al teatre va esdevenir costum obligat de tots els caps de setmana. Nosaltres disposàvem d'una llotja, la número tres del primer pis, però, en grans ocasions, quan l'èxit de públic així ho reclamava, la cedíem als espectadors que s'havien quedat sense localitats. Jo no m'explicava com el fet d'haver d'abandonar —de vegades un cop començada la funció— la confortable situació de la nostra llotja podia alegrar tant els meus pares, ni tampoc —els dies que la cosa no anava a l'hora— la cara de pomes agres que feien en contemplar la platea mig buida. Més endavant, totes aquestes reaccions se'm van fer intel·ligibles, com també per què no era el mateix els aplaudiments de final d'acte que els dels mutis, o aquell «rau-rau» amb què la gent, impacient, demostrava el seu enuig pel retard en començar.
El descobriment del món de la faràndula per una criatura de pocs anys, més aviat solitària i mancada d'afecte, va ésser al·lucinant. Comprovava amb sorpresa que les senyores tenien dos pits que no amagaven pudorosament com la meva mare o altres dones «normals», i que duien pantalons —això sí, sense bragueta, cordats al costat—. Observava que d'altres nens, més o menys de la meva edat, en lloc d'anar a l'escola com jo, «treballaven» com la gent gran, enfilant-se a la corda fluixa, ballant un xotis o fent «El niño judío» fins a fer-nos saltar les llàgrimes. Constatava també, i me n'enamorava, que els vestits podien ésser extraordinàriament seductors, plens de coses brillants i trastornadores, escotats, curts, colorits i imaginatius. I, sobretot, descobria el món de la música.
La sarsuela estava llavors en tots els teatres i jo hauria pogut cantar la particel·la de les més populars i fins i tot recitar-ne fragments sencers si hagués tingut veu i edat per a fer-ho: tanta era la passió amb què les escoltava diumenge darrera diumenge.
El passadís que donava la volta a la platea —i que encara existeix en l'actual Museu Dalí— tenia les rajoles blanques i negres com un tauler d'escacs i donava a una mena de distribuïdor d'on arrencava l'escala del primer pis. En aquesta peça hi havia una finestra alta que s'obria sobre la Plaça del Peix i jo, amb la cara entremig dels barrots de ferro, sentia la flaire que hi surava de la venda del dia anterior mentre arribaven a les meves orelles els compassos de «La leyenda del beso» o de «Los gavilanes».
M'agradava molt de ballar. Encara no arribava a casa, repetia les danses que havia tingut ocasió d'admirar, disfressant-me amb qualsevol xal que trobés i, de vegades, amb santa innocència, repetia cançons desvergonyides el significat de les quals no entenia, com el cèlebre «remena, nena» que jo cantava tot fent fressa amb un pot ple de botons a tall de coctelera. Ballar m'era una forma d'expressió i ho ha estat sempre; el que passa és que jo no vaig viure en temps que es pogués ballar sol, com fa ara el jovent a les discoteques, sinó les humiliants situacions que obligaven les noies a esperar —no sempre amb fortuna— que un noi les tragués a ballar. Si això no arribava, a l'insult de la indiferència masculina s'hi afegia la privació de participar en el moviment i en l'alegria dels altres.
De vegades, s'esqueia que feien vodevil. Evidentment, jo no sabia què volia dir aquest mot, ni tampoc què diferenciava aquest gènere de qualsevol altre. Recordo, molt clarament això sí, que els actors i les actrius corrien per l'escena buscant desesperadament llurs pantalons i faldilles, però a mi veure en Josep Santpere amb uns calçotets llargs de quadres em feia riure tant que ni per un moment no em podia semblar excitant. Admirava, en canvi, la rapidesa i la gràcia amb què la protagonista es vestia sense ni tan sols tenir un mirall, però no m'inquietava cap altra cabòria relacionada amb el sexe; és més: el sexe no existia per a mi en aquell temps, ni en el meu lèxic, ni, per descomptat, com a realitat meva o aliena.
Ens trobàvem a l'església, on acudíem cada dia a fer la visita al Santíssim. Llavors em semblava que no hauria pogut passar-me sense aquella pregària diària, però ara penso que, molt més que l'oració, el que m'empenyia a anar-hi era l'al·licient d'agenollar-me al costat teu. El nostre diàleg era breu, però intens; ens bastava mirar-nos llarga estona per a dir-nos sense paraules com ens havíem enyorat, fins a quin punt esperàvem l'hora de retrobar-nos. Rarament em deies que m'estimaves; jo, en canvi, tenia sempre aquests mots a flor de llavis. Si em queixava del teu laconisme, somreies i em contestaves que les coses bones no s'havien de prodigar.
Enfilàvem la Rambla per la part dels cafès, que, sense dir-nos-ho, ens semblava mes protegida de mirades indiscretes. Tot i això, sempre hi havia algú que anava amb la notícia del meu festeig. Els pares ho negaven, però jo notava que em vigilaven, que m'observaven i, alguna vegada, obertament, m'ho havien preguntat. No em va quedar cap més remei que negar-ho.
El dilluns de Pasqua d'aquell any ens van convidar a una festa a casa d'uns amics. Era un berenar innocent amb quatre discos i, no cal pas dir-ho, la presència dels seus pares. Com van assabentar-se els meus d'aquella reunió no ho he sabut mai. Es presentaren de sobte i se me'n van endur d'una revolada.
Aleshores ja era més grandeta, potser tenia vuit o nou anys, perquè vaig sortir sola de casa per anar a buscar una amiga que vivia al mateix carrer. L'amiga ja era fora i els seus pares no van saber dir-me si havia anat al Passeig Nou o a la Rambla. Després d'un moment de vacil·lació —en realitat, em trobava a un punt equidistant d'aquests dos llocs— em vaig encaminar cap a la Rambla. Hi havia gent que prenia el sol amb els cotxets de la mainada, vells asseguts als bancs amb el bastó entre les cames, senyors que venien de comprar el diari i de recollir la dominical safata de dolços de la Marcel·la. El cel era blau, tibant: un cel típicament empordanès.
Quan va esclatar la primera bomba —la primera bomba de la meva vida— un instint primari em va fer posar a córrer cap a les cases més properes. Vaig saltar per damunt del parterre que envolta la Rambla i vaig travessar el carrer com un llamp, a despit d'una moto que agafava el revolt com folla. L'escala on vaig entrar era plena de gent repenjada a la paret tot intentant de no perdre la serenitat. No tenia por. Estava com meravellada que allò tan important i decisiu em passés a mi, estant sola, sense els meus pares. Em causava estupor també el terror histèric de la gent adulta.
Quan les sirenes van tocar indicant que l'alarma havia passat, tots vam llançar-nos al carrer àvids de comprovar els efectes de les descàrregues que durant uns llarguíssims minuts havien eixordat les nostres orelles. Un núvol de pols espessa ho envaïa tot, però el cel, el cel blau del meu país, continuava oferint la mateixa imatge beatífica de sempre. La gent cridava i plorava i només de començar a caminar vaig veure venir la meva àvia, amb els cabells blancs desfets i la mirada extraviada, buscant-me pel mig de la multitud. En trobar-me m'abraçà fortament i es posà a sanglotar. Jo em sentia ressuscitada, estimada. Això sempre ha estat el més important per a mi. Agraïa a les bombes que acabessin de convertir-me en algú infinitament més important del que havia estat fins aquell mateix dia.
La meva amiga, com jo, se salvà d'una mort segura gràcies a no trobar-se al Parc aquell matí de diumenge, però molta gent hi morí. El cap d'una nena de la meva edat aparegué dalt d'un arbre. Els membres de molts infants que jugaven innocentment quedaren escampats entre els bancs i els arbres del nostre Parc. La guerra es convertia en quelcom tan repugnant i abominable que no perdonava ni tan sols les criatures.
La Rambla de Figueres era com la sala d'estar de tot el poble. «Ja véns de llaurar?» em deia la meva mare, al·ludint a les passejades amunt i avall de cada vespre. «No us n'ha pas tret la tramuntana?» No, la tramuntana no sols no ens en treia sinó que ens invitava a desafiar-la. L'única concessió que fèiem era caminar per la part de baix, davant dels cafès, que quedava una mica arrecerada i, quan el vent bufava de valent, girar-nos d'esquena i deixar que ens empenyés mentre ens enganxava les fulles seques dels plàtans a les cames nues. Perquè llavors no dúiem mitges, ni mitjons alts, ni «leotardos», ni botes, sinó aquells mitjons curtíssims que es deien «suquets». De fred, a les cames, no vaig sentir-ne mai.
El cementiri de Figueres és un dels més bonics que he vist mai. Tota mena d'arbres s'hi donen cita: llimoners, palmeres, pins, mimoses, i els imprescindibles xiprers hi alcen les seves siluetes delicades. La tramuntana, avui, hi posa un alè tebi, gens agressiu. Trepitgem la grava com altres vegades, quan tu m'acompanyaves a dur flors al meu pare. Fa un soroll familiar, conegut, però avui se'm clava al mig del pit amb un ressò dolorós. Tu no véns amb mi, al meu costat; et duen mans estranyes i sé que hauré de tornar-me'n sense tu. Els amics em volten, però tot és desert entorn meu. Hi ha un gran buit dintre de mi. Miro el cel del meu país, el cel que has estimat tant, a través del record, a través de la pintura que ha intentat reproduir-lo, a través de la idealització del nostre enyorament constant. És un cel ters i transparent, de color cobalt, com de porcellana. El taüt és davant meu: jo estic dreta, tu horitzontal; jo sofreixo, tu has deixat de sofrir. Voldria travessar amb els ulls la fusta que m'escamoteja la teva cara. No vull pensar en la lenta, inexorable destrucció que s'operarà en la teva carn: m'hi nego. Tu ets, has de ser encara com eres, la carn que he estimat no pot desaparèixer.
Voldria veure't encara un cop més; una última mirada i et donaria. ¿Què em dirien si ara ho demanés? Els homes van acomplint la seva tasca en un silenci respectuós. Res no canviarà el curs del ritual que es repeteix cada dia: estic demanant l'absurd. No et veuré més. Em cal arrapar-me al record. És tot el que em resta.
L'època de Lledó ja té una explicació més clara: l'Amadeu, el xicot que treballava a casa i em duia a coll-i-be quan sortíem del teatre, n'era fill i ens va oferir la seva casa. Tampoc no he sabut mai si ho era realment de seva o se n'havia apoderat gràcies a la seva condició de milicià o, senzillament, havent quedat deshabitada, ell l'havia ofert a tota una colla de persones que, per una raó o altra, cercaven un refugi lluny de les bombes i dels perills. Sigui com vulgui, allà dins ens hi aplegàvem famílies senceres o, millor dit, fragments de famílies que tenien el pare, els fills o els germans al front; o que, com en el meu cas, havien de seguir davant d'un negoci a la ciutat. De nou, jo tornava a ser trasplantada lluny de la meva Figueres, del meu carrer de Lasauca, dels meus pares i amics. Altre cop la tieta i l'àvia, cada dia més tristes i pansides, eren tota la meva companyia i amb prou feines l'alegria dels meus vuit anys podia suportar el seu aspecte abatut i absolutament pessimista.
Hi havia, però, altra gent alegre i confiada, nois i noies que tenien ganes de fer barrila, casades joves i xerraires que posaven bona cara al mal temps que ens tocava de viure. S'organitzaven jocs a la vora del foc mentre tots esperàvem amb impaciència els homes que tornaven de nits amb la seva càrrega d'aviram, patates o sucre que ens omplien d'il·lusió o, generaven, de vegades, agudes discussions entre les dones geloses d'alimentar llurs fills de la millor manera possible.
La llar encesa congregava els més fredelucs, entre els quals, com sempre m'ha passat, em comptava. Davant dels tions crepitants vaig descobrir la meravella canviant i encisadora del foc i em vaig familiaritzar amb l'olor de la llenya i de la cendra —que sempre més he associat a aquella època—. Un dia, una de les joves casades que formaven part d'aquella estranya, enorme família, es va desmaiar. Jo em vaig espantar molt, però ningú més no va compartir el meu ensurt; al contrari, tothom somreia d'una manera enigmàtica que a mi em desconcertava. Al cap de poc vaig saber que esperava un infant i que tot aquell enrenou era el resultat d'una de les fugaces aparicions del seu marit des del front. Aleshores vaig descobrir el poder fascinant del mascle que, en cosa d'hores, podia originar un trasbals que durava nou mesos i que acabava amb el naixement d'una criatura.
De nits, escoltàvem la ràdio, que tenia la forma d'una petita capella gòtica. Les notícies eren cada vegada mes aclaparadores. Jo descobria un solc profund en el front del meu pare i m'entristia només de veure el gran desencant que es llegia en els seus ulls. Comprenia que alguna cosa molt important per a ell s'estava allunyant i tot i el meu desconeixement de la política, ho interpretava com una gran desgràcia col·lectiva. El meu pare no s'equivocava, i jo ho sabia. El desenllaç s'acostava. També de la casa de Lledó ens en vam anar abans del final. Per una d'aquelles paradoxes que mai no he esbrinat, en el moment més agut dels bombardeigs i de la falta de tot, tornàvem a ésser a Figueres, fent del refugi de sota l'escala el nostre segon habitatge.
Can Xel havia estat, fa anys, una fonda de carretera on es paraven els pagesos a esmorzar. La família que hi vivia tenia dos vailets, i l'única que cuinava era la mare, la senyora Maria. Això de senyora Maria s'ho va dir més tard, perquè al principi tothom li deia Maria i prou. Quan en Joan —el senyor Joan— va ser gran es va incorporar a la cuina, i en casar-se amb una mestra que havia estat destinada al poble veí, van posar-la al front de l'administració d'un negoci que ja començava a fer goig.
De mica en mica, any darrera any, Can Xel va anar expansionant-se, augmentant de volum. Un cop era fer un nou menjador, l'altre engrandir la cuina; un estiu afegien una piscina al «complex», el següent inauguraven una dotzena d'habitacions perquè els estiuejants s'hi demoressin. A la llarga, però. Can Xel va perdre la seva fesomia inicial i només el salvava de convertir-se en una de les moltes masies-restaurants sense caràcter que tant proliferen pel país, la qualitat indiscutible d'una cuina ben casolana i un tracte adust que, contràriament al que pot semblar, havia aconseguit convertir una colla de famílies en estadants fidels de cada estiu.
L'entorn —el paisatge de la Garrotxa— era ben conegut per nosaltres, que havíem viscut sis anys a Olot. Els fills l'estimaven com a la terra pròpia —ells que sempre es queixen de no tenir-ne cap— i en coneixien tots els racons i les muntanyes fil per randa. Des de petits s'havien acostumat a recórrer camins i a descobrir els secrets d'una natura sucosa, sempre verda i agraïda, plena de misteris i de bellesa. Enamorats especialment dels grans boscos, la fageda, sobretot, havia esdevingut el pelegrinatge obligat de tots els nostres estiueigs: li coneixíem tots els colors i totes les facetes. Havíem viscut estones delicioses a la «deslliurant presó» on semblava passejar-se encara l'ombra de Maragall, mentre vèiem córrer i cridar els nostres fills per entre les branques horitzontals que tenen «aquell verd de mar endins».
Darrerament, fins i tot aquest bosc sagrat ha estat víctima de l'especulació i de la febre urbanitzadora. Quan ja fa temps, vaig llegir al diari que un olotí havia fet talar importants quantitats de faigs per a construir-hi xalets, vaig deixar anar una de les paraules més gruixudes que he dit mai. Em semblava literalment monstruós que algú cometés semblant atemptat, però que fos un fill del país qui gosés fer-ho, superava tot allò que jo podia imaginar. Afortunadament, els grups ecologistes que treballen en defensa de la natura han aturat el crim, i la fageda continua oferint al visitant l'amigable companyia del seu silenci i de la seva pau.
En aquell racó de món que havia estat un lloc paradisíac, transcorrien les nostres vacances. Cada any comptàvem amb delit els dies que faltaven per tornar a Can Xel. Can Xel era no solament un lloc d'esbarjo i de repòs, un contacte més directe amb la natura que ens era escamotejada durant tot l'hivern, sinó també un encontre familiar més íntim, que ens permetia de conèixer-nos millor, de participar en les mateixes coses, de saber-nos, enterament, la família que érem i que el neguit de la feina i d'una vida agitada, molt diferent de la que hauríem volgut menar, ens feia oblidar sovint.