Casa del carrer de la Verge del Sòl del Pont, 18

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

Porto la tarda

Porto la tarda recolzada al braç
com la dona estimada s'hi recolza,
la tarda núbil que de mi ha nascut
amb un panteix insospitat de vida.
Porto la tarda recolzada al braç
i jo mateix, perdut dintre la tarda,
presoner dels camins i de la llum,
daurant l'enyor amb l'or amic dels somnis.
I et cerco, amor, per l'ampla quietud,
com l'errívol ocell cerca la branca
on reposar, florint-hi amb el seu cant,
madur d'inconegudes primaveres.
I et cercaré molt més, fins que per tu
s'acali l'esperit damunt les coses,
com s'acala per beure en una font
una dona gentil, mirant-s'hi dintre.
Llavors caurà la nit i el pensament,
vençut per l'alegria de saber-te,
ritmarà una complanta de clarors
dins les ombres, feixugues de presagis.

Avui també

Com cada dia, avui també
hi haurà galls matiners que esbandiran la boira
quan les dones escombrin el carrer
i jo, del llit estant, sentiré com la mare
posa carbó a la cuina
i em crida amb una mica de recança.
Com cada dia, avui també
estimaré tot de gent que no conec
i els parlaré en veu baixa, tendrament,
i els diré tots els versos que he après a la nit.
Com cada dia, avui també
la gent dirà bon dia quan em trobi
i les dones que renten tindran les mans vermelles
i un sol massís repintarà les fàbriques
quan els manobres alcin en triomf les gavetes.
Com cada dia, avui també
pregaré pels absents i pels morts
i m'esforçaré a repetir llurs noms,
que ja començo a oblidar,
perquè el record em purifiqui.
Com cada dia, avui també
m‘atordirà la fressa de la fàbrica
i envejaré una mica la quietud dels diumenges
i els jardins, a l'hivern, sota la pluja
i esperaré la nit per tancar-me a la cambra
i saber que tot, avui,
ha estat el mateix que cada dia,
que he estimat i he odiat
i que he après, potser, una mica de viure
i una mica, també, de morir.

Aquests versos els dic

Aquests versos els dic per mi tot sol,
ara que estimo tant la solitud
i estic malalt i sovint m'entendreixo
fins a plorar,
ara que escriure em cansa
i els amics vénen a portar-me llibres
i em parlen de la gent que he conegut.
Aquests versos els dic per mi tot sol,
amb veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,
quan els de casa dormen
i jo, oblidat, imagino follies
i no hi ha res que em sigui possible.
Tot el que ara voldria és imprecís i bell:
vent i camins i les mans plenes d'aigua
i un cos puixant com una bèstia jove.
Demà, en llevar-me, res no haurà mudat,
la gent s'aturarà per saludar-me
i farà sol a la tarda quan surti
a passejar, potser amb alguna noia.
Però aquells que m'estimen ploraran d'enyorança.

Nadala

A Tomàs Roig i Llop

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l'Infant
i els tres Reis i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d'adreça a la Cova,
amb corrues de vells pelegrins
–tots nosaltres– atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l'Infant i el tres Reis i l'estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l'Infant i de tots en la nit de la gran meravella.

La mare era una bona dona, una mica recargolada i tossuda (diu que m’hi assemblo, en això), intel·ligent, però jo diria que una mica frustrada, catòlica practicant, fins i tot m’atreviria a dir missaire, però plena de sentit comú i també de sentit de l’humor. El pare era una altra cosa. Un bon home, també, però, per a mi, força menys intel·ligent. Aparentment més pràctic, més diguem-ne materialista, però amb més curtedat de mires. Tot i que era «l’home», i manava, és clar, no tenia de bon tros l’agilitat intel·lectual de la mare.

El pare era l'amo, a casa, evidentment. Però ho era seguint el corrent d’unes tendències que afavorien plenament la seva actitud. Vull dir que no manava per capacitat o per collons, sinó perquè havia de manar. La meva afició als llibres, per exemple, la criticava més que la mare. Però quan jo vaig estar en disposició de discutir-hi, les seves argumentacions eren febles, convencionals. D’altra banda, quan jo vaig començar a obtenir algun èxit, practicava ingènuament una mena de percaça del comentari elogiós, que el posava grotescament en evidència. No tenia la dignitat de la mare.

El pare sí que era rodenc. I l’avi també, em sembla. Però el besavi em penso que era igualadí. O potser era la besàvia, no n’estic segur. El meu avi es deia Josep M. Martí Ratera, i els Ratera em sembla que encara existeixen, a Igualada. Aquest segon cognom de l’avi em va fer protagonitzar una anècdota desagradable. Una tarda, acabada la guerra, a la classe dels grans mossèn Francesc ens va fer alçar un per un i dir el nom i els cognoms dels pares i dels avis. No sé per què ho va fer, però tan bon punt ho va proposar, jo em vaig veure fotut. Quan em va tocar el torn a mi, vaig dir sencers els noms i cognoms dels pares, però, en tocar el torn a l’avi, em vaig limitar a dir Josep Maria Martí. ¿I què més?, va preguntar mossèn Francesc. Jo vaig callar. He demanat què més, va insistir amb tota la mala fe. Jo vaig mussitar que no ho sabia. I ell, aleshores, amb una claretat espantosa, va exclamar: Doncs si tu no ho saps, jo, sí: es diu Josep Maria Martí i Ratera. Tota la classe va esclatar a riure, i jo vaig envermellir de mala manera. Me’n recordaré sempre més, suposo, i em sembla que mai no li he perdonat.

El meu pare era manyà i treballava de torner a can Bracons i Riera, que s’anunciaven com la «primera fábrica nacional de telares automáticos en serie». La meva mare feia de dobladora a La Blava (Tecla Sala, primer, i T. Sala e Hijos, després), la mateixa fàbrica on jo vaig treballar durant trenta anys. El que passava era que al meu pare li agradava molt cuidar bestiar i menar terra. Que jo recordi, menava quatre horts, tots força grans: el de darrere casa, dos a la vora del riu, a la vora del torrent Massana, em sembla que se’n deia (els entesos en dèiem el torrent, i santa bona Maria), i un a la muntanyeta, un turó que hi ha en entrar al poble venint de Vic a mà dreta. Per a ell, aquells horts i els porcs, quan en teníem, els conills i les gallines eren mitja vida. Hi dedicava totes les hores que podia, i no cal dir que, en acabar la guerra, amb l’escassedat de tot que hi havia, ens solucionaven més d’un problema. Però per al meu pare no es tractava d’això, fonamentalment. Hauria fet el mateix pagant diners de la seva butxaca.

Quan vaig començar a llegir (i a escriure) més o menys seriosament, als catorze, quinze, setze anys, a casa, al carrer del Pont, divuit, no tenia ni despatx ni res. Quan plegava de treballar, a les sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de tauleta falsament modernista, petitíssima i força incòmoda. Les cambres, a casa, eren al primer pis, i això em proporcionava un aïllament total de la resta de la família, que feia la seva a la planta baixa, on teníem la cuina, el menjador, un rebost i una entrada. A més, com que parlo dels anys quaranta, època de vaques magres, del carrer no en solia arribar gaire soroll, sobretot a l’hivern, i el silenci que m’acompanyava era quasi total. Això potser és el que ha fet que m’acostumés a llegir enmig d’un silenci absolut. Per a mi, si hi ha soroll, fotuda. Almenys soroll «que m’afecti», vull dir que vagi per mi. Al soroll dels automòbils, per exemple, m’hi dec haver anat avesant, perquè ara, per la carretera del costat de casa, hi ha un trànsit considerable, i bé llegeixo. El més fotut d’aquelles lectures, a l’hivern, era el fred que passava. A casa no hi havia calefacció; una estufa al menjador i passa que t’he vist. Jo, de vegades, m’abrigava una manta a les cames i me’n posava una altra a les espatlles, i així llegia. Devia semblar un pell-roja. Altres vegades la mare es compadia de mi i em portava un braser, però, segons la padrina, els brasers en una habitació tan tancada, emborratxaven. A més a més, a casa gairebé tots em consideraven un pèl guillat. Què se m’hi havia perdut, en els llibres! Ja estava bé, llegir, però amb «modos».

Ella [la padrina]era un veritable paradigma de senzillesa i de lògica. Funcionava com una màquina perfectament fabricada i correctament greixada. No sabia gaires coses i no li feia cap falta saber-ne més. No havia viatjat, no tenia, de fet, ni cinc cèntims, però era completament feliç i tenia una alegria encomanadissa que exhibia sense beguineria, d’una manera neta i gens pedant. A mi m’estimava molt i jo també l’estimava molt a ella.