Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les places majors dels pobles solen ser el centre de la vida civil de la col·lectivitat. En la de Roda, de forma triangular, hi ha alguns edificis dignes d’observar per les façanes, que delaten els gustos i les modes d’altres èpoques: cases que barregen elements modernistes amb d’altres de l’eclecticisme, una variant tardana i més popular del neoclassicisme. Destaquem, sobretot, la casa on va néixer Francesc Macià, conegut com a Bac de Roda, heroi de la guerra de Successió. Aquí també s’hi van fer durant el franquisme els grans actes d’adhesió al règim feixista del general Francisco Franco, al peu de l’obelisc dedicat als «Caídos por Dios y por España» alçat el 25 de juny de 1939, avui, sortosament desaparegut, amb la voluntat d’acabar amb l’esquizofrènica memòria dels vencedors i vençuts de la guerra fratricida. A la plaça hi ha una placa que reprodueix alguns dels versos del poema «El poble».
En aquest punt, centre neuràlgic de la vila, podem llegir-hi tres textos. El primer, el poema «Meditació primera», descriu com eren els diumenges de la postguerra per a la gent jove, amb itineraris diversos però coincidents, centrats per la Plaça Major; el segon és un fragment sobre un dels actes feixistes duts a terme en aquest indret de la vila i, finalment, el poema «Romanço», que seguint pautes de la literatura popular narra una història d’amor malgrat les repressions i és el més versionat com a cançó de tota l’obra martipoliana.
Meditació primera
Carrer del Pont,
Pont Vell,
Carrer d'En Pere Almeda,
Plaça Major
i Carrer d'En Bach.
O bé:
Plaça de Catalunya,
Carrer de Dalt,
Plaça Major
i també Carrer d'En Bach.
O bé encara:
Carrer de Ferran Alsina,
Carrer de la Diputació
i un altre cop Carrer d'En Bach.
I al Carrer d'En Bach,
al mateix començament del Carrer d'En Bach,
davant per davant l'un de l'altre,
el Bar i el Cinema.
I a la nit el mateix itinerari,
però en sentit invers.
Heus ací el diumenge.
En acabar la guerra es va organitzar ràpidament la falange, al meu poble –i a tots, suposo. De gent gran afiliada, no sé si n'hi havia gaire. Pel que he anat esbrinant després, m'imagino que déu n'hi do. Amb tot, m'atreviria a dir que de convençuts n'hi devia haver ben pocs. El que passava era que els que no militaven per odi ho feien per por. No sabria pas dir que era pitjor. Les criatures també ens vam «afiliar», llevat, és clar, dels «rojos», rics i pobres, que ja quedaven diguem naturalment exclosos de la selecció. L'escola del senyor Sebastianet em sembla que ja no es va tornar a obrir. Ell i la seva família van marxar a Barcelona, on van muntar una acadèmia. Els alumnes dels capellans –i d'altres– vam entrar als rengs de la falange. Jo també, és clar. No sé si era «flecha» o «pelayo », que eren les denominacions correctes dels aprenents de «falangista valeroso», com deia la cançó. Suposo que devia ser «pelayo» (sense el «don», és clar), que em penso que era el nom que corresponia als més petits. Alguns dies de la setmana, en plegant d'estudi, ens feien anar a fer instrucció paramilitar al pati de les Escoles Nacionals, que era com si diguéssim el quarter general. I els diumenges, amb calces curtes, camisa blava (la famosa «camisa azul»), boina vermella i cinturó amb una grossa sivella amb les fletxes i el jou, anàvem, formats, a so de trompetes i tambors, a missa major. Baixàvem pel call de la capella i pujàvem pel pont vell armant un rebombori considerable. A l'església ocupàvem el passadís central, i ens agenollàvem, ens posàvem «firmes» (no ferms, què punyeta!, «firmes»), o «en su lugar descanso» a toc de corneta. També anàvem, els dies assenyalats, en formació a missa a la plaça major (del «Caudillo», aleshores), on hi havia un obelisc d'homenatge als «caídos por Dios y por España», que eren, naturalment, els «mártires de la cruzada»; als altres –als altres morts– ja els estava bé haver-la dinyat i no es mereixien cap homenatge. Aquest obelisc que dic tenia un altar i tot, i hi va ser molt de temps, a la plaça. Com que era molt de nyigui-nyogui, però, i estava exposat a la intempèrie, es va fer malbé i el van enderrocar. El va substituir una placa de marbre col·locada part defora, en una paret lateral de l'església.
Romanço
Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,
vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.
Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,
acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet,
dirà quatre paraules.
Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor,
tota la santa tarda!
Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i et mirarà les cames.
Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.
En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades,
ens farà mal el coll,
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.
Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.
Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.
Quan ja siguem ben lluny,
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.
Altres indrets de Roda de Ter: