He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

La fàbrica (fragment)

L'any mil nou-cents vint-i-cinc jo encara
no havia nascut. Això vol dir
que, segons com es miri, molts dels fets
que van passar aleshores no m'afecten
o m'afecten a penes. Renuncio,
doncs, a narrar pel menut les foteses
que m'han contat després. Ara m'importa
deixar dit que aquell any s'inaugurà la fàbrica.
Això i, també, rememorar persones
que mai no es solen esmentar en les cròniques.
L'any vint-i-cinc la fàbrica no era
tan gran com ara. Això no obstant, anava
en camí de tornar-se aquest gran ventre
que ha esdevingut, un ventre que es regula
mitjançant subtilíssimes marees,
perfectament indiferent, amorf,
trepidant i sorrut: agressiu, diuen
-i aquest mot, segons sembla, és un elogi-.
Potser aleshores, per alguna escletxa,
s'hi filtraven microbis de tendresa
i la gent de pell aspra se sentia
estranyament amorosida i feble,
capaç i tot d'estúpids sacrificis.
Aquella gent vull evocar, els qui viuen
encara, afeixuguits pels anys, estòlids,
i els altres, els qui han mort a plena ruta
d'aquests quaranta anys llargs. Ells i no els altres
-els qui ostentosament estampen
llur nom damunt la feina-
són els únics herois d'aquesta història.

L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: «Sí, senyor» i «bones tardes».
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
que va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: «Sí, senyor» i «bones tardes».

In memoriam

Com que no sempre el poema s'organitza
entorn d'una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat Gonzàlez,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s'havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.

De res no servirà que li dediqui aquest poema;
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.

La Soledat Gonzàlez mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.

Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledat, l'havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.

Tot el que es perd es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat Gonzàlez...

Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l'aire
quietament amic,
i en el pas d'aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s'apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o encara, en un objecte,
el més íntim i clar,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d'adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.

Meditació primera

Carrer del Pont,
Pont Vell,
Carrer d'En Pere Almeda,
Plaça Major
i Carrer d'En Bach.
O bé:
Plaça de Catalunya,
Carrer de Dalt,
Plaça Major
i també Carrer d'En Bach.
O bé encara:
Carrer de Ferran Alsina,
Carrer de la Diputació
i un altre cop Carrer d'En Bach.
I al Carrer d'En Bach,
al mateix començament del Carrer d'En Bach,
davant per davant l'un de l'altre,
el Bar i el Cinema.
I a la nit el mateix itinerari,
però en sentit invers.
Heus ací el diumenge.

Romanço

Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,
vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.
Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,
acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet,
dirà quatre paraules.
Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor,
tota la santa tarda!
Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i et mirarà les cames.
Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.
En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades,
ens farà mal el coll,
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.
Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.
Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.
Quan ja siguem ben lluny,
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.

Sonet

A Josep Clarà

Jo sé que viure és com un somni breu
sotmès al ritme d'una llei antiga,
i sé que el cos que es vincla de fatiga
té ja un espai guanyat als ulls de Déu,

perquè d'un temps, inesperat i lleu,
n'ha fet una arma de treball amiga.
Mes sé també que quan la Dama abriga
ànima i cos i els parla amb el mot seu,

un tremolor indefinible signa
aquell instant suprem i, essent benigne
el somni de la mort, s'aferra i creix

i omple l'espai i el cor una basarda
de tot, com quan la nit en serra isarda
de cop, davant dels ulls, enorme, neix.

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrere.

Cròniques canten

Al meu poble hi havia
gent de tres menes:
els qui creien,
els qui no creien i els
qui tant se'ls en fotia.
D'aquests darrers, però,
n'hi havia pocs.
Al meu poble hi havia, sobretot,
gent de dues menes:
els qui creien
i els qui no creien.
I encara val a dir que aquests darrers
no eren pas molts. Els altres,
establerts en llurs castes, concertaven
negocis, feien tecs, casaven noies,
fornicaven (discrets), s'estossinaven,
donaven culte a Déu i altres foteses
que no recordo bé, amb molta cura
de preservar la llei de l'escomesa
dels descreguts i els cínics, per poder-la
transmetre intacta als fills i així donar-los
ocasió de concertar negocis,
fer tecs, estossinar-se, casar noies,
fornicar, adorar Déu i altres foteses
en un clima de pau i de respecte.
Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava
la pell, i feia una tardor benigna,
i l'hivern era fred. Parlo de coses
que fa segles que duren i que encara
duraran molt de temps i de persones
que hom considera astutes i correctes.
Aquell temps era així. Cròniques canten.

Preguem

Tenim el cor profundament cavat en ombres
i la vostra veu, Senyor, és groga com els blats.
Creixem, però, verticalment,
allunyant-nos dels camins tan inútils.
La nostra carn és flonja com la fruita podrida
i el nostre pas, insegur com el d'un infant.
I és que difícilment caminarem
amb els ulls girats enlaire.
On és, Senyor, la vostra mà?
on, el lligam intens de la vostra mirada?
Car és llarga la ruta i plena de paranys
i les pedres ens nafren els peus
i a les mans hi tenim grapats d'espines.
Som com animalons desficiosos
tothora acorralats pels caçadors.
No pas amb veu tranquil·la clamem,
sinó amb un crit rogallós,
perquè us temem, Senyor, i alhora
tenim una íntima, una vital necessitat de Vós.

Poema

A Blai Bonet

Ens sabíem tan orfes, Senyor, tan mancats de tendresa
que ens planyíem de nit amb estranyes cançons de bressol,
invocant antiquíssims camins, car ens era defesa
l'alta ruta que mena a la llum per rials de consol.
I de sobte ens miràveu, Senyor, i ens sentíem perfectes
i ens lliuràvem a Vós com es lliura l'ocell a l'espai.
I un matí ens infantava de nou en els mínims objectes
sense angoixa ni plor, dolçament, com un íntim desmai.
Ara el temps, entre Vós i nosaltres, es viva paraula.
Per vivència de Vós coneixíem el do de la llum.
Cavarem en la nit fins que el vent destrueixi la faula
i després Vós fareu que no es perdi, per sempre, el perfum.

Meditació última (fragment)

Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.

Coin de rue

T'he esperat com abans
a la cantonada del carrer del Migdia,
no gaire lluny del pont,
on ja la nit veritablement comença.
T'he esperat com abans
sota el mateix fanal
que tu trobaves sinistre
i també duia el vell impermeable
amb el coll alçat.
També plovia avui,
com abans, ho recordes?
Estimàvem la pluja,
la fràgil intimitat de la pluja,
i passejàvem pels carrers en silenci,
ran mateix de les cases torbadores,
i et repenjaves tendrament al meu braç.
Tot era com abans,
però tu no has vingut.
Llavors algú ha passat i m'ha mirat amb estranyesa
i una parella, a l'altra cantonada,
s'ha aturat un moment per besar-se.
He encès la darrera cigarreta
i he tornat lentament cap a casa.
En alguna ràdio llunyana
la Greco cantava.

Plou i fa sol

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,
al cel triomfa l'arc de Sant Martí,
el món fa la rialla entre boirines
i el verd és més lluent i el groc més fi.

Plou i fa sol!, una alegria nova
xiscla i s'ensenyoreix del pensament,
i el poble vell, estès tal com la roba,
comença a retrobar-se lentament.

Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines,
plou i fa sol i riu clar l'horitzó,
plou i fa sol, les bruixes es pentinen...
i el vent manyac s'emporta la cançó.

Pícnic

Na Caterina, que ara jau a l'ombra
i escolta el transistor, farà l'amor,
si Déu vol, aquest vespre,
amb el marit d'una amiga que passa
les vacances a un poble de la costa.

Na Caterina és progressista i pensa
que el temps, com els gelats, es fon de pressa
i que més val, si es pot, aprofitar-lo.

Fa una tarda feixuga com un tàlem
i ran de l'aigua xisclen les falzies.

Na Caterina s'ha adormit i ensenya
mig pam ben bo de cuixa. Hi ha xivarri
de criatures vora el riu i, a l'ombra,
gent que berena somnis amb tomàquet
ja fa vint segles.

Dorm, Na Caterina,
i ronca –o, ben mirat, potser sospira–
mentre el marit –el seu–, inalterable,
llegeix un llibre de cow-boys i fuma.

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m'endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure't tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s'ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.

Homenatge a Miquel Bauçà

La sirena grossa i el rellotge elèctric de la porteria.
Els dos tells del passeig i els bancs de fusta
del bosquet de marronyers.
La porta principal i les portes secundàries.
La sirena petita i els rellotges elèctrics de les quadres.
Els motors i les corretges.
Les màquines, el fil, els fluorescents.
La prima, els incentius, els uniformes.
El director i els encarregats.
Els horaris i les festes intersetmanals.
El soroll i els vidres glaçats de les finestres.
L'alienació, la solitud, l'esgotament...

Nova oració del parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,

amén.

Avís

Tots els treballadors,
tant els de les sales de la planta baixa
com els de les sales del primer pis,
entraran i sortiran de la fàbrica
per la porta principal.
La porta principal
és la porta d'entrada i de sortida
dels treballadors.
Les portes secundàries
serveixen finalitats discrecionals
durant la jornada de treball,
però no han d'ésser utilitzades
per entrar o sortir de la fàbrica
al començament
o a l'acabament dels torns.
De dilluns endavant
tots els treballadors,
en entrar,
recolliran la fitxa que porti el seu nom
del dipòsit corresponent a la seva secció,
la perforaran amb el rellotge-control,
tal com ha estat abundosament ensenyat,
i la tornaran al seu lloc.
Tant les fitxes com el rellotge
són al peu de l'escala que hi ha
darrere la porta principal.

De semàntica

Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d'indisciplina,
ja no se'n diu imposar una sanció;
se'n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.

I recordo la sirena grossa de La Blava, que era posada al final del pati i tocava quan hi havia alarma aèria. Se sentia des de tot el poble. Una vegada van anar a bombardejar a Manlleu, els «nacionals», és clar, a una fàbrica que en deien a can Serra, que em penso que aleshores feien material de guerra. La sirena va tocar i vam sortir esperitats de la classe. Mentre travessàvem corrent un camp que hi havia davant de l’escola, miràvem enlaire els avions que ens passaven pel damunt. No anaven gaire alts i es veien perfectament. Potser els pilots també ens veien a nosaltres. Al final del camp hi havia un camí estret i un marge, bastant alt, que protegia un altre camí més ample, de carros. Ens vam ajaure al marge i vam veure com les «pavas» descarregaven les bombes. Tots portàvem un tronquet entre les dents perquè el soroll de les bombes no ens rebentés els timpans.

Porto la tarda

Porto la tarda recolzada al braç
com la dona estimada s'hi recolza,
la tarda núbil que de mi ha nascut
amb un panteix insospitat de vida.
Porto la tarda recolzada al braç
i jo mateix, perdut dintre la tarda,
presoner dels camins i de la llum,
daurant l'enyor amb l'or amic dels somnis.
I et cerco, amor, per l'ampla quietud,
com l'errívol ocell cerca la branca
on reposar, florint-hi amb el seu cant,
madur d'inconegudes primaveres.
I et cercaré molt més, fins que per tu
s'acali l'esperit damunt les coses,
com s'acala per beure en una font
una dona gentil, mirant-s'hi dintre.
Llavors caurà la nit i el pensament,
vençut per l'alegria de saber-te,
ritmarà una complanta de clarors
dins les ombres, feixugues de presagis.

Avui també

Com cada dia, avui també
hi haurà galls matiners que esbandiran la boira
quan les dones escombrin el carrer
i jo, del llit estant, sentiré com la mare
posa carbó a la cuina
i em crida amb una mica de recança.
Com cada dia, avui també
estimaré tot de gent que no conec
i els parlaré en veu baixa, tendrament,
i els diré tots els versos que he après a la nit.
Com cada dia, avui també
la gent dirà bon dia quan em trobi
i les dones que renten tindran les mans vermelles
i un sol massís repintarà les fàbriques
quan els manobres alcin en triomf les gavetes.
Com cada dia, avui també
pregaré pels absents i pels morts
i m'esforçaré a repetir llurs noms,
que ja començo a oblidar,
perquè el record em purifiqui.
Com cada dia, avui també
m‘atordirà la fressa de la fàbrica
i envejaré una mica la quietud dels diumenges
i els jardins, a l'hivern, sota la pluja
i esperaré la nit per tancar-me a la cambra
i saber que tot, avui,
ha estat el mateix que cada dia,
que he estimat i he odiat
i que he après, potser, una mica de viure
i una mica, també, de morir.

Aquests versos els dic

Aquests versos els dic per mi tot sol,
ara que estimo tant la solitud
i estic malalt i sovint m'entendreixo
fins a plorar,
ara que escriure em cansa
i els amics vénen a portar-me llibres
i em parlen de la gent que he conegut.
Aquests versos els dic per mi tot sol,
amb veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,
quan els de casa dormen
i jo, oblidat, imagino follies
i no hi ha res que em sigui possible.
Tot el que ara voldria és imprecís i bell:
vent i camins i les mans plenes d'aigua
i un cos puixant com una bèstia jove.
Demà, en llevar-me, res no haurà mudat,
la gent s'aturarà per saludar-me
i farà sol a la tarda quan surti
a passejar, potser amb alguna noia.
Però aquells que m'estimen ploraran d'enyorança.

Nadala

A Tomàs Roig i Llop

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l'Infant
i els tres Reis i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d'adreça a la Cova,
amb corrues de vells pelegrins
–tots nosaltres– atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l'Infant i el tres Reis i l'estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l'Infant i de tots en la nit de la gran meravella.