La Blava

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica 1 1948-1971 (Paraules al vent) , 1989
Pàgines: 301-302

La fàbrica (fragment)

L'any mil nou-cents vint-i-cinc jo encara
no havia nascut. Això vol dir
que, segons com es miri, molts dels fets
que van passar aleshores no m'afecten
o m'afecten a penes. Renuncio,
doncs, a narrar pel menut les foteses
que m'han contat després. Ara m'importa
deixar dit que aquell any s'inaugurà la fàbrica.
Això i, també, rememorar persones
que mai no es solen esmentar en les cròniques.
L'any vint-i-cinc la fàbrica no era
tan gran com ara. Això no obstant, anava
en camí de tornar-se aquest gran ventre
que ha esdevingut, un ventre que es regula
mitjançant subtilíssimes marees,
perfectament indiferent, amorf,
trepidant i sorrut: agressiu, diuen
-i aquest mot, segons sembla, és un elogi-.
Potser aleshores, per alguna escletxa,
s'hi filtraven microbis de tendresa
i la gent de pell aspra se sentia
estranyament amorosida i feble,
capaç i tot d'estúpids sacrificis.
Aquella gent vull evocar, els qui viuen
encara, afeixuguits pels anys, estòlids,
i els altres, els qui han mort a plena ruta
d'aquests quaranta anys llargs. Ells i no els altres
-els qui ostentosament estampen
llur nom damunt la feina-
són els únics herois d'aquesta història.

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica 1 1948-1971 (Paraules al vent) , 1989
Pàgina: 309

L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: «Sí, senyor» i «bones tardes».
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
que va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: «Sí, senyor» i «bones tardes».

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica 1 1948-1971 (Paraules al vent) , 1989
Pàgina: 324

In memoriam

Com que no sempre el poema s'organitza
entorn d'una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat Gonzàlez,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s'havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.

De res no servirà que li dediqui aquest poema;
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.

La Soledat Gonzàlez mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.

Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledat, l'havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.

Tot el que es perd es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat Gonzàlez...

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica 1 1948-1971 (Paraules al vent) , 1989
Pàgina: 308

Homenatge a Miquel Bauçà

La sirena grossa i el rellotge elèctric de la porteria.
Els dos tells del passeig i els bancs de fusta
del bosquet de marronyers.
La porta principal i les portes secundàries.
La sirena petita i els rellotges elèctrics de les quadres.
Els motors i les corretges.
Les màquines, el fil, els fluorescents.
La prima, els incentius, els uniformes.
El director i els encarregats.
Els horaris i les festes intersetmanals.
El soroll i els vidres glaçats de les finestres.
L'alienació, la solitud, l'esgotament...

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica 1 1948-1971 (Paraules al vent) , 1989
Pàgina: 216

Nova oració del parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,

amén.

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica 1 1948-1971 (Paraules al vent) , 1989
Pàgina: 326

Avís

Tots els treballadors,
tant els de les sales de la planta baixa
com els de les sales del primer pis,
entraran i sortiran de la fàbrica
per la porta principal.
La porta principal
és la porta d'entrada i de sortida
dels treballadors.
Les portes secundàries
serveixen finalitats discrecionals
durant la jornada de treball,
però no han d'ésser utilitzades
per entrar o sortir de la fàbrica
al començament
o a l'acabament dels torns.
De dilluns endavant
tots els treballadors,
en entrar,
recolliran la fitxa que porti el seu nom
del dipòsit corresponent a la seva secció,
la perforaran amb el rellotge-control,
tal com ha estat abundosament ensenyat,
i la tornaran al seu lloc.
Tant les fitxes com el rellotge
són al peu de l'escala que hi ha
darrere la porta principal.

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica 1 1948-1971 (Paraules al vent) , 1989
Pàgina: 318

De semàntica

Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d'indisciplina,
ja no se'n diu imposar una sanció;
se'n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Obra poètica 1 1948-1971 (Paraules al vent) , 1989
Pàgina: 67

I recordo la sirena grossa de La Blava, que era posada al final del pati i tocava quan hi havia alarma aèria. Se sentia des de tot el poble. Una vegada van anar a bombardejar a Manlleu, els «nacionals», és clar, a una fàbrica que en deien a can Serra, que em penso que aleshores feien material de guerra. La sirena va tocar i vam sortir esperitats de la classe. Mentre travessàvem corrent un camp que hi havia davant de l’escola, miràvem enlaire els avions que ens passaven pel damunt. No anaven gaire alts i es veien perfectament. Potser els pilots també ens veien a nosaltres. Al final del camp hi havia un camí estret i un marge, bastant alt, que protegia un altre camí més ample, de carros. Ens vam ajaure al marge i vam veure com les «pavas» descarregaven les bombes. Tots portàvem un tronquet entre les dents perquè el soroll de les bombes no ens rebentés els timpans.