Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El mateix edifici del Centre Parroquial acollia l’escola parroquial o dels capellans, també coneguda com de Mossèn Espinalt. Estava situada als baixos de la rectoria que avui encara poden visitar-se. Oferia escola a més d’un centenar d’alumnes i classes nocturnes als treballadors del poble i de la comarca. Miquel Martí i Pol hi va ingressar el curs de 1933 quan comptava quatre anys i, llevat del període de la guerra en què anà a les Escoles Nacionals, cursà els seus estudis en aquest centre fins que els acabà, a catorze anys i entrà a treballar a La Blava.
Davant el pati on abans hi havia l’escola Espinalt o dins l’edifici que ara fa de rectoria es poden llegir un fragment d’Obertura catalana i dos de Defensa siciliana que dibuixen en quin clima social i cultural es va formar el nen Miquel i quines trapelleries, pròpies de l’edat, feien quan van descobrir el món de les noies.
Avui dia, si l'edifici està tancat, des de fora es fa difícil detectar les diferents zones dels edificis eclesiàstics i de la rectoria.
Jo devia començar a anar a estudi quan tenia quatre o cinc anys. No ho puc precisar, però ho suposo perquè aquesta era l'edat en què normalment es començava, aleshores, tenint en compte que de guarderies, almenys als pobles, no n'hi havia. Vaig anar al col·legi de capellans, és a dir, a l'Escola Parroquial, que dirigia mossèn Francesc d'A. (d'Assís) Espinalt, pvre. (així era com firmava sempre), cosí d'una cantant d'òpera força famosa que es deia Maria Espinalt. En aquella època al meu poble hi havia tres escoles: la del senyor Sebastianet (Sebastià Álvarez), les Escoles Nacionals i l'Escola Parroquial. Parlo d'escoles de nens, és clar, tot i que sembla que les Nacionals eren mixtes, cosa absolutament malvista. Per a les nenes hi havia monges (Dominiques de l'Anunciata). D'una manera esquemàtica, potser un pèl exagerada però força indicativa, jo diria que els «rojos» rics anaven amb el senyor Sebastianet, els «rojos» pobres a les Nacionals, i els «altres» amb els capellans. Jo vaig anar amb els capellans. Mossèn Francesc era molt amic de casa, tant que quan va esclatar la guerra civil, l'any 1936, el vam tenir amagat una colla de setmanes. Si s'hagués sabut, dubto molt que li haguessin respectat la vida, perquè era un home hàbil i influent que tenia força enemics. El meu pare segur que també les hauria passat putes.
La proximitat del nostre estudi amb el col·legi de les monges devia afavorir sense cap mena de dubte l'eclosió d'amors adolescents. Quan acabaven les classes, tant al matí com a la tarda, les nenes, passaven per davant de la rectoria, de manera que semblava –només ho semblava– que sortíem del mateix lloc. A més, com que tot el baluard religiós que he dit: església, rectoria, «Colegio Espinalt», col·legi de monges i Centre Catòlic, quedava apartat del carrer d'en Pere Almeda, que era el més pròxim, resultava que hi havia un espai diguem-ne urbà que compartíem cada dia nois i nenes. Això, sumat al veïnatge dels patis, estimulava la fantasia i el desig. Les mares que venien a buscar nens i nenes, i els capellans i les monges, vetllaven perquè no ens esgarriéssim, és clar, però nosaltres –els i les grans, vull dir– ens esgarriàvem.
De totes maneres, aquest esgarriament era d'un ingenuïtat aclapadora. Anàvem molt endarrerits, els adolescents d'aquella època. El que més fèiem era fanfarronejar estúpidament, nosaltres, i fer blederies, elles. Quan cadascú era a casa seva, i jugàvem pel carrer o pels afores del poble, en grups, els instints es podien desfermar més fàcilment, però a les hores de plegar d'estudi, ens limitàvem a alimentar fantasies absurdes i cinematogràfiques. El que era corrent, això sí, era atribuir-se «xicots» i «xicotes», el que ara en diuen nòvios. Amb la meva primera dona, jo hi vaig començar a festejar (?) així, quan tots dos encara anàvem a escola. No sabria pas dir si de debò ens havíem fixat lliurement l'un en l'altre, o si ens vam descobrir gràcies a la manifasseria dels companys i les companyes. N'hi havia que semblaven fets a mida per a aquesta feina. Alcavots potencials, en certa manera, però que solien operar més per gelosia o per enveja que no pas per veritable professionalitat.
Els pupitres –les taules, més endavant– estaven col·locats en rengles, de cara a migdia. A tocar de la finestra d'aquest cantó, i, per tant, d'esquena al pati de les monges, hi havia la tarima amb la taula del mestre, de mossèn Francesc. Davant la seva taula hi havia un cert espai sense pupitres. Allí hi posàvem l'estufa, a l'hivern, per escalfar-nos– la llenya, o les serradures, o el carbó, es guardaven en una mena de túnel bastant profund que hi havia a mà esquerra de l'escala de baixar a les comunes. Allí també, amb estufa o sense, ens posàvem els alumnes –no tots, és clar– fent semicercle per «donar» la lliçó. Mossèn Francesc de vegades ens la demanava des de la seva taula; de vegades baixava i es posava a peu dret davant nostre. A cop d'ull, jo diria que devíem ser uns seixanta o setanta, a la classe. No m'havia parat mai a comptar-los, tot i que matí i tarda es passava llista i calia respondre «¡Presente!» quan deien el teu nom. Calculo el possible nombre d'alumnes pel record, molt viu, que tinc de la classe. Al tros de paret que hi havia damunt de les finestres que queien darrere la taula de mossèn Francesc, hi havia un formidable santcrist i, a banda i banda, un retrat del general Franco i un altre de José Antonio (els dos lladres, que deia un «roig» amic meu). Suposo que la presència dels retrats era obligada. Ho dic perquè anys més tard, quan vaig anar a treballar, al despatx de la fàbrica també hi havia el retrat dels dos personatges, almenys el del primer. A més a més, a la classe hi va haver durant molt de temps una bandera espanyola de dimensions ben considerables, posada dreta al costat de la tarima del mestre. La bandera no hi era pas només per fer maco, és clar. Cada matí i cada tarda, abans de començar la classe, un alumne l'aguantava desplegada, amb el pal a la cintura, mentre els altres, «brazo en alto», cantàvem el «Cara al sol». Abans –o després, no ho recordo– havíem dit un parenostre.
Altres indrets de Roda de Ter: