Teatre Eliseu

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Defensa siciliana , 1989
Pàgines: 123-124

Les representacions dels Pastorets són farcides d'anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me'n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d'estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrere. De la meva mida, però, no n'hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s'aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges -no «pantis», que no n'hi havia aleshores, sinó mitges- arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d'un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d'un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portar-ne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d'angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l'escena en què havia d'interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l'hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l'obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo vaig quedar exposat a la vergonya del miler de persones que omplia a vessar el teatre, amb el vestit arromangat i intentant de tibar-me les mitges. Com una dona; ni més ni menys que una dona i, cosa que a la meva edat i en aquella època era vergonyós a tot ser-ho. Hi va haver una riallada general que encara em ressona a les orelles. No crec que mai arribi a oblidar-me'n.

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Defensa siciliana , 1989
Pàgines: 119-120

Com que els «rojos» havien cremat «l'església gran», que deia la meva padrina (volia dir l'església parroquial, per diferenciar-la de la capella de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que també va ser cremada, naturalment), en acabar la guerra, durant una temporada que em sembla que va ser força llarga, les misses es feien al Centre Catòlic, al teatre del Centre Catòlic. A la paret del fons de l'escenari hi van pintar una gran creu amb un símbol que diria que era el del sagrat cor al mig, i davant hi van habilitar un altar. L'escenari, doncs, era el presbiteri, i la platea, amb les seves llotges, i els dos pisos acollien els fidels. No sé si als qui van arbitrar aquesta solució se'ls va acudir en cap moment el caràcter de «representació» que adquirien les misses, pel fet de celebrar-se en un teatre. Potser sí que hi van pensar, però en aquells moments una missa era una cosa massa transcendental perquè a algú se li acudís de posar objeccions a la idea, o de fer-hi -pobre d'ell! -broma.

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Defensa siciliana , 1989
Pàgines: 123-124

Deia que el teatre el fèiem al «teatre», almenys els Pastorets. Jo hi vaig actuar molt, als Pastorets, que em sembla que l’«Año de la Victòria» o el «Primer año triunfal» no es deien Pastorets sinó «Pastorcillos», perquè es van haver de fer en castellà –només hauria faltat!–, i els dos còmics, en comptes de dir-se Lluquet i Rovelló, o Mataties i Jonàs, és deien «Bato» i «Borrego». Doncs sí, hi vaig actuar molt, jo, als Pastorets: primer fent de Benjamí, el pastoret eixerit que acompanya com a sagal la parella de còmics, i més tard com a figura veritablement estel·lar: sant Miquel! A casa copàvem tot el santoral: el meu germà feia de sant Josep i jo de sant Miquel; no es podia demanar més. Per fer de Benjamí vaig haver d’atrevirme a cantar una cançó tot sol (A la vall de Nazaret / n’hi ha una donzella, / dels llirs que en la vall floreixen / gaia poncella –això era «només» la primera estrofa, però n’hi havia d’altres–), la tornada de la qual corejaven els dos còmics, i a ballar una mena de dansa que em va ensenyar en Roca, que era el que «ensenyava» els ballets a l’esbart Albert Martí, anomenat així en memòria d’un dels tres germans Martí, parents meus, que, junt amb el seu pare, van ser morts pels «rojos» l’any trenta-sis, a Barcelona. Això de cantar i ballar tot sol, cap més criatura de la meva edat no gosava fer-ho, però jo, que ja devia tenir «el verí del teatre» al cos, ho feia amb tanta seguretat i tan bé que fins i tot mossèn Aulet, professor de música d’un poble veí, va demanar que anés a fer unes «proves» per mirar de solucionar el problema que tenia al seu poble. Finalment no hi vaig anar a actuar (a fer les «proves», sí) perquè van dir que era massa jove per anar amunt i avall de nits. Les representacions dels Pastorets són farcides d’anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me’n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d’estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrera. De la meva mida, però, no n’hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s’aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges –no «pantis», que no n’hi havia aleshores, sinó mitges– arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d’un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d’un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portarne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d’angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l’escena en què havia d’interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l’hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l’obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç, de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo

Autor: Miquel Martí i Pol
Obra: Contes de la vila de R. i altres narracions , 1991
Pàgines: 75-78

L'enterrament (fragment)

S’han trobat aparellats al moment de formar-se la comitiva davant la casa del difunt. Són de la mateixa edat, de la mateixa lleva i pares de família d’ençà d’uns quants anys. Es coneixen, com sol dir-se, de tota la vida, però viuen un a cada extrem del poble i només es veuen en ocasions semblants a la d’avui. El diàleg és gairebé inevitable.

–Què, com va això?

–Sí, ja ho pots veure; anar fent. I vosaltres?

–Bé, gràcies a Déu.

–Anar fent puguem.

–I tant, noi, i tant!

–No ho pot pas dir tothom així.

–I tant, noi. No me’n parlis.

–Com se’ns n’ha anat, pobre Pere!

–Què hi vols fer? Ja diuen que n’hi ha una per a cada u.

–Tanmateix aquestes malalties…

–Era un càncer, oi?

–Em penso que sí. Es veu que els darrers mesos, els ha passat molt malament. Diu que feia molta llàstima.

–Jo fa qui sap les setmanes que no l’havia vist. La dona me’n va parlar. Si vols que et digui la veritat, jo no serveixo per a aquestes coses. No hi puc fer res.

–Em fa l’efecte que a tots ens passa el mateix. Les dones se’n surten amb molta més facilitat.

–Deu ser una mena de do que tenen.

–Segurament.

–I què, la teva sogra, ja està ben bona? Vaig sentir dir que us havia passat una pulmonia.

–Home, no va ser ben declarada; però ja va passar la seva ja, no et pensis. Ara que, avui, aquestes coses, amb això de la penicil·lina no tenen problema.

–Es veu que sí, que va molt bé.

–Escolta: en el seu cas ha estat posar oli en un llum. Unes quantes injeccions i ja va tornar a tenir gana.

–Ai punyeta!

–Es veu que és una cosa molt forta.

–Oh, ja ho crec. Deu ser alguna cosa molt directa, que faci l’efecte tan de pressa.

–Sí, es veu que sí.

A mig carrer de baix hi ha una pastisseria. És vigília de festa i les vitrines són plenes de pastissos.

–Aixó sí, que és un bon negoci.

–Ja ho crec que ho és.

–I vint-i-cinc anys enrere no en feien ni cinc.

–Sembla estrany el que es gasta avui dia en aquestes coses. Jo em recordo que, quan era jove, a casa menjàvem un tortell per la festa major i ja ens semblava que qui sap què fèiem. En canvi, ara, no hi ha festa ni festeta que passi sense xampany i tronc. La gent es deu guanyar molt bé la vida.

–No ho entendràs, això. De vegades hi ha prou forats per tapar.

–És veritat perquè, mira: jo en conec una que el primer que fa cada dissabte és retirar els diners per anar al cinema el diumenge. I si a les botigues no cobren, doncs que apuntin, que per això hi són.

–Estem posats a la boja, noi.

–No me’n parlis. I tot plegat per acabar com aquest pobre.

–Val més no pensar-hi.

–Ja tens raó.

–Si et comences a encaparrar encara és pitjor.

–I, de fet, t’encaparris o no t’encaparris, les coses passen igualment.

–Per això mateix.

–Ara que, si val a dir la veritat, la gent s’ho pren tot una mica massa a la fresca.

–Home, què et diré…

–Escolta: és que és així. No veus el jovent? No els treguis del futbol i del cinema. Postes de sol i caps de setmana. Per a ells tot el que no és això és mentida.

–A tots ens ha passat el mateix.

–No fotis, home!, no pas tant com ara. T’adverteixo que, en això del cinema, hi he pensat moltes vegades.

Ha de ser un negoci fantàstic.

–Sí, ja hi té una bona vinya l’empresari, ja.

–I, de fet, sense cap preocupació.

–És clar. La gent hi va a passar l’estona. Allí no es recorda de res.

–On vas a parar! Amb les aglomeracions que hi ha el diumenge a la tarda.

El cinema és a mà dreta del mateix carrer. Hi ha els cartells de les pel·lícules de l’endemà. En passar gairebé tota la gent de la comitiva hi dóna un cop d’ull fugisser.

–No sé què tal deu ser això de Yo fui espía americana.

–Dolent! Ara no se'n fa, de bon cinema.

–Però hi ha molta més tècnica.

–Això sí. Més tècnica i més d'allò... però tot plegat, res.

–Home, és clar; però no es pot pas negar que hi ha coses que són molt millors que no pas abans.

–Deixa't de brocs. Tot aquest embolic del cinemascope i dels colors i tot això és una mena d'enganyapagesos. Jo em recordo de l'època del cine mut. Allò sí, que eren actors!

–Això és veritat.

–I tant si ho és.

–L'única cosa que ha millorat són les fulanes.

–Recony! Hi ha una italiana, que no em recordo com es diu...

–La Gina.

–No la Gina, no, una altra de més jove i menys coneguda que és una preciositat.

–Se'ns ha fet tard, noi.

–Oh, és clar, però un es distreu així com pot.