El niu que els havia proporcionat el doctor Isern era unapesquera en forma de torreó, flanquejada per una porxada ons'emparrava una buguenvíl·lia tortuosa que escanyava els pilarsde fusta. La planta de l'edifici mirava al llac i tenia tresdependències: un bany senzill que servia de quarto de malsendreços, una saleta moblada amb un divan encoixinat queconvidava a conversar o fer la migdiada i una terrassa enllosada.Les finestres de la sala donaven als quatre punts cardinals i laterrassa comunicava amb un petit embarcador de fusta.

De bon principi la Sarah es va mostrar reticent a la ideade trobar-se a la pesquera, tot i la fascinació que sentia perl'estany, però va acabar cedint davant l'evidència quenecessitaven estar tranquils, i aquell espai privat era el millorlloc.

Tot feia pensar en un temps plàcid, excepte els ocells. Es comportaven d'una manera estranya. Passada la pluja, els rossinyols no havien tornat a refilar i, en un moment imprecís d'aquell capvespre estrany, els crits dels gaigs i de les merles van trencar el silenci avisant d'algun perill que ningú havia imaginat encara. Els ànecs van córrer a amagar-se entre els canyissos, clapotejant sobre l'aigua, i les granotes van postergar el seu concert habitual.

Tot d'una es va sentir un barrabum molt fort que semblava un tro i, gairebé al moment, les aigües van recular d'una batzegada, com si les haguessin xuclat; es van destapar les vores de l'estany, deixant al descobert les arrels dels joncs, els pals esfondrats de l'embarcador, les aixeteres i els bagants que tapaven les boques dels recs quan els pagesos no regaven.

Aquella imatge insòlita havia durat ben poc perquè, sobtadament, les aigües xarbotades van emergir, provocant una onada grossa i creixent que va arribar a tenir més d'un metre d'alçada.

L'ona havia avançat amb ratxades d'esquitxos, alzinant-se amb ràbia intempestiva. Tot semblava a punt de volar, fugisser i insegur, a mesura que aquella cresta amenaçadora s'expandia acostant-se a les vores. No va tardar gaire a saltar la mota i abrandar-se sobre la terra, quasi amb la mateixa embranzida que té una llengua de mar.

Primer de tot va trencar amb fúria contra els embarcadors de les pesqueres, bandejant les barques i capbussejant-les com si fossin joguines que fessin exercicis acrobàtics. Després les projectà fora de l'estany i, amb la mateixa força resolutiva, va inundar els passallisos de les pesqueres i el camí del passeig, fins a arribar a picar les primeres parets dels horts del carrer de la Barca.

Una hora més tard, l'aigua ho havia arrossegat tot al seu pas: barques de pescadors, pals, fustes, galledes, rems, algues, joncs, branques d'arbres. S'havia tornat perversa, com un magma desbordat que amenaça de fer desaparèixer tot el que troba a l'abast.

La caseta tenia una coberta a dos vents i era tota blanca, amb finestres pintades de blau marí. La grisor del dia que empastava l'aire la feia destacar sobre l'estany com si fos una visió de somni.

Aquell era un fenomen d'enfonsament de torres que esrepetia periòdicament. Això explicava el naixement de nousestanyols, li havia dit l'Alsius. Estaven en un territorirelativament insegur, propens als esfondraments i alsterratrèmols. El moviment sísmic més antic de què tenienconstància es remuntava a quatre-cents anys enrere, quans'havien enfonsat els camps del mas Morgat. [...]

Va resseguir el passeig amb la mirada, mentreconstatava els estralls deixats per l'ona d'aigua: llesques de fangi d'algues, joncars arrabassats de soca-rel. Els ànecs nedavenindiferents, com si no hagués passat res, però les aigües quietes,que no semblaven les mateixes del dia abans, estavenembolcallades d'una atmosfera metàl·lica, d'un gris perlejat quereflectia el cel. Per un moment va pensar que sembla impossibleque l'estany pugui canviar d'aquesta manera, però de seguidava constatar que la calma només era aparent. En alguns indretses veia d'una manera molt clara el llast de la destrucció quehavia provocat l'onada violenta.

Un tram més enllà, les barques havien estat arrossegadesamb força dos o tres metres terra endins i s'apilonavenmalmeses, trabucades i fangoses, entre una munió de remstrencats, fustes molles i branques d'arbres que sembraven elpasseig d'estelles. Un home recollia les fustes de les barquesque s'havien estellat en rebotir contra l'embarcador.

Es va separar de la vora per esquivar aquell desastre.Realment feia basarda de veure, tot allò. En algun punt ambprou feines es podia caminar; aquí i allà s'escampavencaramells de mucositat verda que impedien accedir alsembarcadors. Als pals de fusta, encara hi degotava l'aigua ambun glu-glu apagat, com a testimoni del pas destructor de l'oneigbullent que havia sotragat l'embarcada.

Va continuar caminant fins a arribar a una pesqueranova, aixecada sobre la base d'una antiga caseta de pesca.Només faltava emblanquinar-la. Es va aturar a mirar-la bé. Téuna façana bonica; la cúpula ostentosa, els repujats i els arcs demig punt emmarcant les finestres, les ornamentacions sinuosesque tapen la teulada.

Algunes d'aquelles casetes eren simples barraques fetesamb llosa que servien per guardar els estris de pescar i la barca,però els darrers anys s'havien anat construint pesqueres mésluxoses, amb bany a l'interior i terrassa amb vista a l'estany.

Les cases del vial eren estretes i fondes, amb un o dos pisos, i totes tenien un hort darrere i quadres per guardar el bestiar. El cotxer va fer sonar amb força la campana d'avís perquè hi havia una colla de mainada que jugava al mig del carrer i no s'arraconaven.

Al final van sortir al passeig de la Font Pudosa, i des d'allà van arribar al peu de l'estany. En aquella altura, va demanar al cotxer que s'aturés. L'estany era blavís a la llum del migdia i unes nuvolades cendroses tapaven les crestes de les muntanyes i feien de sedàs d'aquella llum que s'aspergia en llengües estriades. Va seguir amb els ulls, els moviments dels ànecs que nedaven prop de la riba, en l'aigua poc profunda, entre els joncs que creixien a recer de les pesqueres, i es va quedar una estona contemplant l'estany, amb la certesa que la felicitat que li transmetia l'aigua calmosa devia ser possible d'aconseguir en la vida d'una persona i que, si estava a la seva mà propiciar-la, faria el que fos per ajudar la Sarah, perquè així ajudava el seu germà.

L'estany conservava bona part de la força i la diversitat que devia tenir al principi, quan era una llacuna immensa. Les aigües estancades de la riba emmirallaven els joncs, els senissos entortolligats, les riberes tranquil·les, el territori preferit dels ànecs i de les fotges, les obagues frondoses, clapejades per les ombres dels verns i dels salzes. Tot el que veia formava part d'un univers que parlava de l'existència i dels límits abismals; era un reflex de la infinitud.

Per més que li pesés, seguia lligat al record i no podia acceptar que els sentiments de la Sarah fossin producte d'un engany. Que hagués mentit no significava que no fos sincera quan estava amb ell. Aquelles setmanes d'amor desaforat existien, malgrat tot.

En arribar a l'estany va tenir la impressió que tornava al centre de gravetat de la Terra, on la vida gira contínuament. Una atmosfera metàl·lica de llum hivernal embolcallava l'aigua i la lluna borrosa saltava a ponent per la muntanya de Rocacorba mentre als pujols de l'est puntejava la primera llum del dia.

En poca estona es va obrir una ranera de claror, rosada i potent, i un ocell va cridar fort. El crit es va anar repetint i ell el va seguir de prop, fins a arribar a una raconada de joncs i balques. És allà. El va observar a través dels prismàtics, sense moure's ni un mil·límetre, per no espantar-lo. Era un bitó, ara el veía més que bé: camuflat com un canyís més; el coll alt, assenyalant el cel amb el bec. El devia haver sentit i estava alertat. Mirant-lo va recordar l'instint sagaç d'en Malvie, i es va sentir vençut per la ràbia.

Va caminar en direcció a l'estanyol del Vilar, que es nodreix d'aigües subterrànies; allà, dos ànecs collverds encara nedaven incansables. Les fotges xipollejaven entre la balca i no es veia cap ni una de les orenetes que durant el dia sobrevolaven les aigües, com si prenguessin vistes de la ruta que havien de repetir.

Entre els contraforts de les muntanyes puntejava el capvespre amb un tel de seda violaci i durant uns instants es va entretenir a contemplar l'estany a la llum vaporosa dels núvols i el perfil de la lluna que emergia al cel, per l'orient. Cada vespre, l'ala grisa del cel tremolava a llevant, desplegant-se sobre la serralada llunyana dels Pirineus i el cim punxegut de la Mare de Déu del Mont. D'aquí a poc s'estendrà per les serres properes, el puig de les Gitanes i el puig Clarà, i saltarà a ponent per la muntanya de Rocacorba, fins a perdre altura i acabar planant sobre l'estany, gairebé a trenc de nit.

Just aquell moment, esclataria un concert eixordador de raucs als marges llefiscosos de l'aigua, milers i milers de granotes i de gripaus desafinant sorollosament.

Dues barques descarregaven feixos de cànem a l'embarcador del nord de l'estany; al fons de tot, a la vora meridional, resplendien els reflexos groguencs dels fanals. Poc després, va travessar un pontet estès sobre un dels cinc recs que drenen l'estany i va prosseguir pel camí que es desviava en direcció al passeig il·luminat del balneari i les hortes del rec de Guèmol.

Els dos homes jugaven a l'exterior del balneari de la Puda, a l'ombra d'un dels verns que temperaven la placeta de la font sulfurosa. Estaven tots una mica esgrogueits de fulla per la proximitat de la tardor. Al seu costat, dues parelles prenien llimonada i anissos i conversaven animadament, indiferents a la mainada que jugava a empaitar-se entre els arbres. Al mig de la plaça, s'aixecava una font piramidal amb brolladors d'on sortia l'aigua sulfurosa que queia al fons del canaló, exhalant una ferum de sofre bastant ofensiva. Les aigües que no tenien prou empenta per arribar al reguerol que moria al rec de la font s'estancaven al fons del canaló i criaven unes algues fosques llefiscoses mot desagradables a la vista.

Des del balneari es veia la placeta de la font i tota una perspectiva idíl·lica. Les fulles dels plàtans joves arrenglerats al passeig nou començaven a caure formant corriols vegetals marronencs que brillaven sota la llum.

En aquella hora alguns clients prenien el sol tardoral. Era dissabte i el balneari de la Font Pudosa bullia d'activitat; l'establiment s'havia convertit en lloc de trobada de la gent benestant i cadascú hi feia ostentació del seu estatus social. Des de la primavera fins a la tardor, tots els caps de setmana, les vint-i-dues cambres de bany de l'establiment s'omplien de clients que rebien cures d'aigua i acabaven prenent cafè, xocolata o aigua sulfurosa a la saleta de descans, conversant sobre qualsevol assumpte imaginable. La fama del balneari motivava l'estranya coincidència d'ideologies divergents, i sovint s'hi podien escoltar converses enceses entre homes de faccions contraries. Aquella era una circumstància que confirmava el prestigi del lloc, que atreia cada cop més intel·lectuals, polítics i artistes barcelonins captivats per la bellesa de l'estany.

En Pere Alsius va fer una volta al taulell, parsimoniós, rodejant el morter de marbre i dirigint-se, tot seguit, a un armari de paret.

—Vols veure la troballa? —Va obrir els batents del moble i unes quantes fileres de fòssils i de peces antigues van quedar a la vista.

—És una bona col·lecció.

—Guardo tot el que he anat trobant als jaciments, moltes d'aquestes restes són romanes i medievals.

L'Alsius va extreure una peça d'una lleixa amb molta delicadesa. La hi va posar a les mans i ell la va examinar amb calma; era una mandíbula fòssil molt robusta, i les dents estaven molt desgastades i cobertes de sediments que caldria netejar.

—Què et sembla? —Un reflex d'entusiasme va brillar al fons dels ulls de l'Alsius—. L'han trobat a les pedreres del pla de la Formiga, no hi ha dubte que és d'una raça primitiva.

—Està molt desgastada.

—Es devia alimentar d'arrels que eren difícils de mastegar.

Va tornar la mandíbula al farmacèutic, que la va restituir a l'armari i es va quedar un moment en silenci, concentrat en la vitrina, prim, amb aire de no tenir gaires necessitats i d'estar més interessat en l'estudi d'objectes científics que no en l'abundància de menjar.

— Tenim una terra molt rica en vestigis, Miquel, hi ha coves per excavar, infinitud de fòssils, inscripcions esculpides en làpides centenàries que s'haurien de desxifrar... —l'Alsius s'havia girat a mirar-lo—. M'agradaria excavar algunes coves, estic segur que trobarem material per respondre moltes incògnites.

Aquell home d'espatlles mal fetes va creuar la plaça de l'església de Sant Esteve, l'armilla que li anava de creixent, els punys de la camisa tapant-li les mans, les muscleres penjant braç avall. Va deixar enrere la façana monumental, un portal gòtic amb arcs, un d'ells més treballat. No hauria sabut explicar amb paraules quina diferència hi havia entre els quatre arcs primers i aquell darrer; la seva percepció era que portava barret. I bé que ho semblava, perquè el cinquè dels arcs concèntrics s'allargava en pinacles verticals i quedava coronat per un floró de pedra.

Així que va arribar a la Casa Missió, un edifici nou desplegat al costat de l'antic claustre del monestir, va empènyer el portal.

Aquella casa s'aixecava sòlidament, com el brot renascut d'un arbre mort, en la prolongació del vell edifici monacal que testimoniava el poder ostentat per la institució en un passat llunyà. Amb la desamortització, les dependències dels monjos havien estat saquejades pels vilatans i, anys més tard, havien servit d'hospital, d'escola, d'asil de pobres i, finalment, de quarter de milícies durant les guerres carlines.

Cada vegada que l'Abdon creuava aquell portal sentia el pes de l'autoritat. Cinquanta anys de canvis continus no havien aconseguit esborrar l'aspecte de fortalesa del monestir, que conservava encara els murs exteriors, com a record d'un temps en què les torres de l'edifici estaven envoltades pels recs que feien de fossat.

Aquella mateixa tarda mossèn Dalmau havia anat a obrir la porta de l'església de Sant Esteve. Es va estrènyer la sotana embotonada, constatant que la capota no li servia de res perquè dins la nau hi feia una humitat de Maria santíssima. Va deixar passar el batlle primer, sense poder evitar una comparació calumniosa que es va guardar per a ell. A més de ser un liberal que anava poc a missa, l'alcalde tenia aire d'intel·lectual. Li va resseguir el coll prim amb un cop d'ull, pensant si alguna vegada devia haver parlat malament del rei i del sant pare, i es va estremir imaginant que potser era més de la corda dels qui cantaven la lletra mossegaire dels goigs republicans a l'ateneu i ho dissimulava prou bé. Però calia fer el paperot i estar bé amb l'autoritat, fos del color que fos, perquè ningú qüestionés l'existència de la Casa Missió.

El més habitual era que l'alcalde preferís l'església de Santa Maria dels Turers, que representava el poder municipal; no en va durant segles hi havia hagut renyines entre cairuts i rodons, uns partidaris del monestir i els altres de la parròquia.

—L'arqueta ha quedat molt bé.

Va dir una obvietat per trencar el silenci incòmode, sense insistir en el fet que el bisbat hagués pagat la restauració.

—Ja hi compto. —L'alcalde es va posar una mà a la trinxa del pantaló.

Havien travessat la nau, en direcció a la capella on guardaven l'urna de sant Martirià. L'interior de l'església es veia desmaiat, tot i els esforços dels pares missioners per retornar-li l'aire de dignitat que havia tingut en temps dels monjos benedictins; els altars havien quedat despullats d'imatges i només hi cremaven uns quants ciris tremolencs.

Mossèn Dalmau va caminar fins a l'última reixa de ferro forjat, va introduir la clau al pany i la va fer girar un parell de cops.

—Aquí la tenim —fent un gest cerimonial convenientment mesurat.

La porta de la reixa es va obrir completament deixant veure amb claredat l'arca del segle XV, en forma de temple gòtic perfectament figurat, amb escultures de plata sobredaurada i la cobertura coronada de cresteria, al centre de la qual s'elevava una torre airosa.

El batlle Dalmau va emmudir uns segons.

—No em pensava que hagués quedat tan bé, realment és una joia... Un emblema de la nostra ciutat.

Mossén Dalmau va somriure afalagat; si l'alcalde no tenia gaire devoció, almenys demostrava bon criteri. Només li faltava dir que som gent d'ordre, respectem la institució de l'Església i no som partidaris dels canvis que no podem controlar perquè esquerden els valors fonamentals.

—No l'afecta, la humitat?

El batlle semblava dubtar de tot.

—La fusta és de xiprer, la més forta, i l'han reenvernissada.

Van intercanviar poques paraules més, i el jove capellà es va referir a la processó.

—Mossèn Pere ja us deu haver comunicat que aquest any ampliarem el recorregut.

—Doncs no, no ho sabíem.

Mossèn Dalmau es va ruboritzar. Tant de bo no hagués dit res, hauria valgut més que s'hagués mossegat la llengua, que és instrument del dimoni traïdor.

Però l'alcalde no va semblar que hi donés cap importància.

—Podeu comptar amb una dotació de mossos municipals que escortaran la comitiva.

Uns minuts després, el jove capellà va tancar la reixa, procurant quedar-se la clau a la butxaca pensant que, més tard, l'amagaria a la sagristia. En sortir, va refregar sense voler la sotana als penons dels pabordes del sant patró, que estaven estintolats en un angle de paret.

Els dos homes havien abandonat el claustre en silenci, conscients que, tal vegada, acabarien discutint sobre principis religiosos i morals que podien resultar massa espinosos.

Van prosseguir la marxa per corriols estrets i poc fressats. Vas bé? La Sarah tenia dificultats per avançar; la faldilla se li enganxava a les espines dels bardissers i s'havia de parar a desfer-se'n cada dos per tres. Ja s'acaba el mal camí.

Una estona més tard van arribar a les Estunes, un parany que fa de xarnera entre les aulines humides i la terra baixa que envolta la massa aquosa de l'estany.

—Estem al peu de la muntanya, aquí comença el bosc. —Un entorn solemne, sens dubte. Ell s'hi sentia com un aligot a punt de volar.

Sempre li havia semblat un indret de bellesa indescriptible i magnificent. Un lloc força solitari, freqüentat pels pastors que buscaven aixopluc sota els arbres al pic del sol i per la gent que anava a fer-hi la berenada els diumenges de celebració.

La Sarah va fer una ullada a l'entorn, contemplativa. S'havia quedat muda, com si no sabés què dir. Arran dels seus peus s'obria una escletxa de terra i un paisatge inquietant, de pell irregular. Les arrels de les alzines i els roures rebentaven la superfície formant unes varices serposes i bonyegudes que penetraven les esquerdes del terreny. Les clivelles del sol s'enfonsaven en coves humides on furetejava una vegetació espessa: falgueres, boixos, gallerans, violers.

—Què et sembla? —va trencar el silenci ell. Pel cap baix, una meravella—. Aquestes esquerdes són les tunes... Són la prova que hi va haver moviments sísmics fa milers d'anys; devien xocar algunes plaques de terra i es van obrir d'aquesta manera.

El terreny devia haver fet un moviment de balancí que havia provocat l'esquarterament de la llosa on s'escorrien les aigües, això és el que deia l'Alsius. Aquella circumstància podia explicar aquell paisatge tan particular, amb lloses aixecades i capbussades que deixaven al descobert aquelles clivelles en forma d'estrella que semblaven vidres esquerdats d'un cop de roc.

—És increïble. —La Sarah es va ajupir a tocar el tall d'una esquerda que devia fer dos o tres pams d'amplada. Va fer lliscar la mà menuda sobre el tall.

Li va agradar aquell gest. Això és el que jo et faria. Involuntàriament, la sacsada del desig i la contenció immediata. Alerta, Quel, ja has viscut l'impuls de tirar-te una dona i no es que t'hagi anat gaire bé que diguem; et cal tenir mà esquerra.

La Sarah es va aixecar fent-se enrere, per no relliscar.

—A dins aquestes tunes, s'hi amaguen les rates penades i les guilles... Has sentit a parlar de les goges?

Ella va fer que no. Com pot ser? Vaig néixer a París, no sé si ho recordes, sóc una dona de pis. I jo un home de ciutat. La va ajudar a saltar a l'altra banda d'un d'aquells fenents.

—Segons la llegenda aquí hi viuen unes fades que tenen un palau subterrani i surten a mitjanit per capturar els homes i emportar-se'ls amb les teranyines invisibles que teixeixen.

L'estany era ara un mar de calma. Unes quantes barques remejaven al lluny i dues orenetes feien passades ran d'aigua xarbotant-la.

Un cop més es va sorprendre de la fertilitat que traspuava a tot arreu; l'aigua impulsava els brins d'herba, feia créixer els joncs i els senissos a redós de les pesqueres on recalaven les polles d'aigua, les fotges i els ànecs collverds, amb un aleteig balb constant.

Aquesta vitalitat i puixança s'encomana. I si ella no ve? Ahir li cremaven els ulls. És així o m'ho va semblar i m'enredo jo mateix?

A l'altura del rec del Vilar la va tornar a veure. Caminava pausadament a tocar la font, el cos esvelt i els braços prims de noia, la faldilla del vestit inflada pel vaivé de l'aire i un mocador a les espatlles.

Va prosseguir la marxa i en no res va arribar a la plaça Major, la joia de la ciutat, tota porticada, amb quaranta-quatre voltes perfectes que resguardaven una restinyera de botigues, un taller de sastreria, una cansaladeria, la casa d'un recader que feia viatges diaris a Barcelona, una rellotgeria, una fonda i el petit habitacle on els serenos feien guàrdia a la nit. Aquella plaça havia estat testimoni de multitud d'actes polítics i la gent s'hi reunia durant les festes patronals; ell mateix hi havia assistit més d'un cop. Per la Fira de Sant Martirià, per beneir els animals el dia de Sant Antoni Abat, per cantar caramelles i ballar sardanes.

Al centre de la plaça, unes quantes dones compraven mercaderia als pagesos de les masies dels voltants; les pageses amb davantal de sarja i ells guarnits amb faixa negra, barretina i espardenyes d'espart, enmig d'un desori de cistells, saques, fruita, verdura, gàbies d'aviram i de conills.

Fora el carrer va sentir el repic de les campanes. En aquella hora de la tarda, la plaça es tornava a omplir de gent. Una cobla de vuit músics havia començat a afinar els instruments abans de la ballada de sardanes i els balladors esperaven sentir els primers compassos bons per començar a comptar i fer la rotllana. Homes i dones intercalats, ells amb el mocador blanc lligat al coll i elles, amb el monyo alt i les faldilles acampanades.

A darrera hora del vespre, quan l'eixam tumultuós que s'aplegava a les sardanes sortia de la plaça per anar a sopar, l'Abdon va sentir irrompre en l'aire el toc de la trompeta del pregoner municipal, seguit del crit de «Via fora» amb què es convocava els qui formaven part del sometent de la població, un grup de civils armats voluntaris que perseguien els malfactors: criminals, lladres, gent contrària a l'ordre establert, la mare que els va parir. Voluntaris com aquells havien actuat contra els bandolers i en defensa de la bona gent durant la guerra napoleònica.

Després del toc, el pregoner va cridar a viva veu, avisant del robatori de l'arqueta. L'Abdon es va esverar i va deixar la feina. Volia anar a trobar mossèn Dalmau, a veure què.

El pregoner va continuar fent la crida per tota la ciutat, la gorra lluent, armat de la inseparable trompeta. Mentre s'avisava la Guàrdia Civil i s'organitzava el sometent, va recórrer encara els punts estipulats, de la plaça de les Rodos i el carrer del Canat al carrer Nou, per prosseguir cap a ponent, fins a la placeta dels Estudis i les Rotes.