Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El bosc de les Estunes o de les Tunes és un dels topants més carregat de màgia i llegenda de tot Banyoles. Les formacions rocoses fan especial el lloc amb la complementació de baumes plenes de misteri envoltades de roures i alzines ufanoses, teixit el bosc per heures que s'enfilen vers la claror. Les roques són materials lacustres d'origen càrstic, concretament travertins, roques sedimentàries calcàries de tipus químic, formades per calcita, aragonita i limonita, el color del travertí depèn dels òxids que ha incorporat. Les goges, segons les llegendes, el tenien com a lloc preferit i hi feien trobades i hi filaven tota la nit, segons ens explica Verdaguer en el poema inclòs en el corpus de Canigó. Tenien els seus palaus en les esquerdes de les roques i ningú no les havia pogut veure mai. En qualsevol punt de l'entramat de corredors i roques podem el poema que Dolors Monserdà va datar l'11 d'octubre de 1883 en una estada que féu a Banyoles, arran de l'aplec que se celebrava en l'indret per Pasqua, i la contalla que Antoni Rigau escriví sobre les goges.
Aplec a les Estunes
L'auba despunta:
la flor que es bada,
l'au ja tornada
vers son xic niu,
nos diu que Pasqua,
ja n'és vinguda;
que ja ens saluda
l'ardent istiu.
Ja tots esperen
enmig de la plaça,
ja l'hora passa:
Nois, apretem!
Ja lo sol, daura
monts i llacunes;
a les Estunes
anem, anem!
Los aucells canten
dins la verneda,
davall de l'arbreda
raja la font;
los prats s'enjoien
de flor novella;
festa més bella
no hi és al món [...]
Ja el sol emmantellat per roja vesta,
s'enfonsa en Occident;
ja l'últim raig de llum, d'eix jorn de festa,
s'apaga dolçament.
Cerquem nostres companys, filles i esposa,
deixem Aplec i ball:
repòs du de la nit l'ombra confosa:
demà és jorn de treball.
Ell és la saba de la nostra vida,
la pau i ditxa de nostra llar;
en terres hermes ne treu florida,
i amb fe i constància, les fa granar
Per ell progressa l'art i ciència;
son pas transforma los monts i plans;
per ell és grata nostra existència;
per ell logren ser grans.
Ja centellegen
clares i belles,
randes d'estrelles
en lo cel blau;
ja amb lo jorn finen
plers i cantúries.
Monts i boscúries
resteu en pau.
Adéu Estunes,
niu d'aus cantores
on l'espai d'hores
és sempre breu.
A doll gosàrem
pler i alegria,
per tant bell dia
Mercès a Déu!
Les Goges
Que les oques són millors guardianes que els gossos, jo no ho asseguraré. Encara que molta gent de pagès ho digui. Però sí que us confessaré que les oques del Corralot —a les Tunes—m'han fet deturar mes d'un cop.
— Oh, les oques de les Tunes...
— Què voleu dir?
— Res... A més, ja la coneixes tu, la llegenda de «les Goges»...
— Sí, pero les oques...
— Per sentir-ho a dir, les del Corralot estan com embruixades... Com si les Goges les haguessin encisat, convertint-les en sentinelles dels seus palaus abandonats; si és que ho són, d'abandonats...
— Només faltava això. Prou fantasia gira entorn de les balmes...
— És clar que tot són llegendes... Però, ¿hi has entrat, en llustrejar? Prova-ho, si les oques et deixen passar...
— Falòrnies..., però ben interessants, tanmateix. La versió exacta, la saben?
— Llegenda i exactitud... Jo conto la de les Goges tal com l'he sentit contar als vells que van ser-ho abans que jo. I la contaven així: «No us hi acostéssiu pas a les balmes de les Tunes. I vosaltres, jovent, encara menys... Mai més se n'ha sentit a cantar gall ni gallina de molts que —saberuts— van furetejar per les esquerdes...
Certament que donaria bo de veure les goges en ple festí, però no ho podríeu pas contar. Contenteu-vos amb les resplendors fugisseres, que les eures i els galzerans no acaben d'amagar. Potser sí que reeixiríeu a travessar les malles finíssimes dels filats invisibles que, a les boques de les balmes, elles solen parar. Però si això se us feia possible, «mai més de tots els maimessos» tornaríeu al nostre món. (No em feu dir ara, si hi sortiríeu perdent o guanyant...)
Perquè es té per cert que les balmes de les Tunes no són més que portes i passadissos, que porten als palaus subterranis d'uns sers encisadors, d'una bellesa inimaginable: «les Goges».
«Dones d'aigua» les anomenen en altres llocs que frueixen també de llur estatge. No s'erren massa, perquè no solament s'esplaien cantant i dansant en la profunditat lluminosa dels seus petris habitacles...
Quan el gall senyala la mitjanit —i és nit de lluna— les Goges surten de les seves tutes de meravella i, camps i boscos a través, corren, cavalcant el serení, fins a l'Estany. Mil danses, a quina més rara, es fan i es desfan sobre el mirall, sense que els peus incorporis que hi llisquen l'enterboleixin per un sol instant.
I el ballet al·lucinant —que alguns mortals juren haver admirat— va teixint sobre l'aigua i fins l'albada, l'espiral i l'arabesc d'una llegenda que —per lògica i per dissort— no és veritat.
Així i tot, guardeu-vos de furetejar per les esquerdes de les Tunes. Recordeu-ho, quan les oques del Corralot us surtin a l'encontre...»
Van prosseguir la marxa per corriols estrets i poc fressats. Vas bé? La Sarah tenia dificultats per avançar; la faldilla se li enganxava a les espines dels bardissers i s'havia de parar a desfer-se'n cada dos per tres. Ja s'acaba el mal camí.
Una estona més tard van arribar a les Estunes, un parany que fa de xarnera entre les aulines humides i la terra baixa que envolta la massa aquosa de l'estany.
—Estem al peu de la muntanya, aquí comença el bosc. —Un entorn solemne, sens dubte. Ell s'hi sentia com un aligot a punt de volar.
Sempre li havia semblat un indret de bellesa indescriptible i magnificent. Un lloc força solitari, freqüentat pels pastors que buscaven aixopluc sota els arbres al pic del sol i per la gent que anava a fer-hi la berenada els diumenges de celebració.
La Sarah va fer una ullada a l'entorn, contemplativa. S'havia quedat muda, com si no sabés què dir. Arran dels seus peus s'obria una escletxa de terra i un paisatge inquietant, de pell irregular. Les arrels de les alzines i els roures rebentaven la superfície formant unes varices serposes i bonyegudes que penetraven les esquerdes del terreny. Les clivelles del sol s'enfonsaven en coves humides on furetejava una vegetació espessa: falgueres, boixos, gallerans, violers.
—Què et sembla? —va trencar el silenci ell. Pel cap baix, una meravella—. Aquestes esquerdes són les tunes... Són la prova que hi va haver moviments sísmics fa milers d'anys; devien xocar algunes plaques de terra i es van obrir d'aquesta manera.
El terreny devia haver fet un moviment de balancí que havia provocat l'esquarterament de la llosa on s'escorrien les aigües, això és el que deia l'Alsius. Aquella circumstància podia explicar aquell paisatge tan particular, amb lloses aixecades i capbussades que deixaven al descobert aquelles clivelles en forma d'estrella que semblaven vidres esquerdats d'un cop de roc.
—És increïble. —La Sarah es va ajupir a tocar el tall d'una esquerda que devia fer dos o tres pams d'amplada. Va fer lliscar la mà menuda sobre el tall.
Li va agradar aquell gest. Això és el que jo et faria. Involuntàriament, la sacsada del desig i la contenció immediata. Alerta, Quel, ja has viscut l'impuls de tirar-te una dona i no es que t'hagi anat gaire bé que diguem; et cal tenir mà esquerra.
La Sarah es va aixecar fent-se enrere, per no relliscar.
—A dins aquestes tunes, s'hi amaguen les rates penades i les guilles... Has sentit a parlar de les goges?
Ella va fer que no. Com pot ser? Vaig néixer a París, no sé si ho recordes, sóc una dona de pis. I jo un home de ciutat. La va ajudar a saltar a l'altra banda d'un d'aquells fenents.
—Segons la llegenda aquí hi viuen unes fades que tenen un palau subterrani i surten a mitjanit per capturar els homes i emportar-se'ls amb les teranyines invisibles que teixeixen.
Altres indrets de Porqueres: