Les Columbretes

Autor: Joaquim Garcia Girona
Obra: Seidia , 2000
Pàgines: 138-140

Qui vos parla pertany també a eixa tropa,

i a Mallorques per viure enviat

d'intendent, per a dur de proa a popa

d'intendent, per a dur de proa a popa

la nau plena, ¡he sigut infortunat!

 

-Conteu –Seidia diu. –Pos sí, venia

-ell segueix- jo en la nau pels setiadors;

la qual, quan més fiada feia via,

prop Montcolobre assalts rebé traïdors.

 

Sultana: dins la gran blavor salobre,

fetes pedra tres nimfes (¡cas no oïtl)

Les tres nimfes germanes Montcolobre,

lo cos de l'aigua trauen empedrit.

 

Folles, qui-sà, del foc de jovenesa,

de son pare deixaren lo costat,

son pare, el Promontori d'Oropesa,

Neptú temptant-les a son llit vedat.

 

Qui-sà innocentes Occeà implacable

les mudà, per a eterna expiació,

en rocs, fent-les portar, ¡fat miserable!,

de grans serps i escurçons la maldició.

 

Amagatall totstemps de naus pirates,

eixe jorn, la cristiana per caçar,

hi eren d'Alger ocultes dos fragates,

que amb sa incursió espantaven ferm la mar.

 

Com corb marí ataüllant la llampreola

quan se'n puja a flor d'aigua bellugant,

així espiaven nostra nau, que sola

a Borriana venia de Llevant.

 

De Mallorques venia despatxada

en remei de l'exèrcit setiador:

amb l'entranya d'abast ensaginada,

per al corsari pàbul temptador.

 

Tan prompte com ses veles voladores

a les envistes foren dels illots,

les dos naus algerines caçadores

se mogueren als rems dels galiots.

 

D'una forta estrebada l'una eixia

a deturar-li el vol, tota cruixint;

i com estigué a tret, sa bateria

de dards i pedres li amollà brumint.

 

I, volant sempre més, per fi topava

amb la nau mallorquina, i l'esperó

per un costat de proa li clavava,

aferrant-li per dalt lo botaló.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Flor de maig , 1926

Els de la barca veien a la punta del promontori les llums de les habitacions del far. El vent, de tant en tant, els duia veus humanes, però en feien tant de cas com dels milers de gavines que, refugiades en el rocam, gemegaven llastimosament com criatures adolorides i espantades. A fora de l'illa, a l'altra banda de la barrera escarpada, el mar bramulava encrespat, i les onades, en córrer al llarg del promontori, s'esmortuïen, i entraven a l'obscura badia amb violenta ondulació.

A l'alba, Pasqual saltà a terra, i per la tortuosa escala d'esglaons tallats en la roca arribà al cim i guaità la vasta extensió compresa entre l'illa i la costa llunyana, que la boira feia invisible.

No es veia ni una sola vela; però el Retor seguia intranquil, temorós que els seus perseguidors vinguessin a cercar-lo en aquell lloc tan conegut com a refugi de contrabandistes.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Flor de maig , 1926

El Retor endevinà els propòsits dels seus perseguidors. El temps estava insegur i l'escampavia anava a esperar-lo costejant, amb el convenciment que tard o d'hora la Garbosa faria cap a la platja per llençar la càrrega.

Moltes gràcies per la. treva que els donava. Ara a cercar un refugi, que el temps no permetia seguir en alta mar en una sabata com la Garbosa. A les Columbretes, refugi dels homes honrats que han de fugir en la mar per protegir el comerç!

I a les nou del vespre, quan les aigües s'inflaven amb sordes   i lívides tumefaccions que feien dansar esbojarradament la cansada Garbosa, aquesta, guiada per la llum vermella del far, entrà dins la Columbreta Major, cràter apagat i rosegat per les ones, ferradura d'altes roques que en un dels seus extrems sustenta la torre amb les habitacions dels torrers i en el centre de la qual s'obre una petita badia d'aigües tranquil·les sempre que no bufa el Llevant.

L'illa és una muralla encorbada, sense ni un pam de terra plana; una alta faixa de roques carbonitzades i ermes, terra maleïda i rosegada per l'ambient salabrós, en la qual no creix ni un mal arbust i per on rodolen les pedres empeses pels escorpins, vora els esquelets dels peixos que les ones llancen a prodigiosa alçada els dies de tempesta. Més enllà, espargides en el mar immens fins a considerable distància, hi ha les Columbretes Menors; la "Foradada" sorgint de les ones com l'arc d'un temple submarí, i les restants, tossals rectes, enormes i inabordables com els dits d'un colós prehistòric que tingués per sepultura les misterioses profunditats del Mediterrani.

La Garbosa fou ancorada a la badia. Ningú no baixà a veure-la. Els torrers estaven acostumats a les misterioses visites de gents que es refugiaven en el solitari arxipèlag amb el desig que no els destorbessin.

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Viatge pel País Valencià (Obres completes III) , 1984
Pàgines: 122-123

Suposo que, des del Grau, i embarcats, no ens seria difícil d'aconseguir les Illes Columbretes. Aquest arxipèlag –el seu topònim el defineix com a poblat de serpents- està constituït per un grup de roques enormes, àrides i deshabitades, amb un far en la més gran d'elles. No he fet mai aquest viatge, ningú me l'ha recomanat mai. Les Columbretes disten uns 60 quilòmetres de Castelló en direcció Est. Podem imaginar que ens hi acostem en una clara i calmosa travessia, temptejant l'aigua i la bisa de la mar costanera. El litoral valencià quedarà a la nostra esquena, obert en golf, net. De retorn a Castelló seria el moment de recordar uns versos de Cervantes, molt dolents per cert, que per ser de Cervantes i per venir al cas resulten de cita obligatòria:

 

...Y en esto descubrióse la grandeza

de la escombrada playa de Valencia,

por arte hermosa, y por naturaleza...

Autor: Joan Garí i Clofent
Obra: Viatge pel meu país , 2012
Pàgina: 135

I acabem l'itinerari al Grau de Castelló, des d'on -raona l'autor a qui resseguim els passos- no "seria difícil d'aconseguir les illes Columbretes", l'arxipèlag que es pot contemplar a uns seixanta quilòmetres. Fuster és brutalment sincer, però: "No he fet mai aquest viatge, ni ningú me l'ha recomanat mai"...

No m'estranya que no sentira gaire interès per "un grup de roques enormes, àrides i deshabitades". No farà igual amb Tabarca, on el reclam de la gent -escassa, però constatable- el forçarà a temptejar la travessia. Als Columbrets, tanmateix, hauria trobat un espai privilegiat al qual el seu caràcter de "roca deshabitada" li ha estalviat, encara ara, la servitud aclaparadora del turisme massiu. En un món on ja no queden paradisos, les Columbretes constitueixen un enclavament únic en tot el Mediterrani. Fuster potser no ho sabia, però ja a finals del XIX l'arxiduc Lluís Salvador (l'austríac enamorat de les illes Balears) havia publicat un llibre -en alemany- dedicat a la fauna i la flora del minúscul arxipèlag. El més sorprenent és que els tresors que hi inventariava han arribat fins a nostres pràcticament incòlumes.

Els Columbrets són quatre illots d'origen volcànic: l'illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. S'hi pot trobar una subespècie endèmica de sargantana: la Podarcis atrata (més gran i de constitució més robusta que les peninsulars, gràcies a l'absència depredadors). Fins al segle XIX la zona se la van disputar els pescadors i els contrabandistes. A mitjan segle s'hi va construir un far, que estigué en funcionament fins a l'any 1975.

En l'actualitat el far està automatitzat i els únics habitants de les illes són els funcionaris de la Generalitat, que acullen els escassos visitants que arriben en vaixell des de Castelló o des de Peníscola.

Autor: Joan Garí i Clofent
Obra: Les hores fecundes , 2002
Pàgines: 117-119

Finalment, les illes Columbretes. Aquests illots que es veuen, els dies clars, des de la costa on he nascut i visc. És una expedició d'amics eixint del port de Peníscola, en una golondrina còmoda i nova, amb un patró vell í rondinaire. Hem tingut sort: el sol impera, la mar és beata i blava, el vent s'oculta. Ens ho confirmen els mariners: pocs dies a l'any com aquest darrer dissabte de juny. En la parla de la professió, és gairebé calma blanca. Calma blanca em sembla allò que en anglés s'anomena, un poc més tètricament, dead calm. Hi ha una pel·lícula de Philippe Noyce del 88 amb aquest rètol: la història d'un assassí, pertorbat i lúbric, que s'ensenyoreix d'un iot aprofitant aquesta calma extrema, pacífica, total.

Però el nostre viatge no és gens tràgic. Ans al contrari, tot se succeeix com en un vell títol de cinema clàssic: lògic, previsible, sense sobresalts. Trenta milles de serenitat, dues hores i mitja de blavor ebúrnia fins a albirar l'illa grossa i, al seu voltant, els illots més menuts.

La dàrsena que s'oculta a l'altre costat de l'illa Grossa -port Tofiño- és un doble cràter volcànic on nadar et restitueix alguna cosa del paradís perdut que sempre associem a una illa. Les Columbretes tenen precisament aquest caràcter paradisíac, almenys per a les aus que, en el llarg contraban entre Europa i Àfrica, escullen aquestes pedres deshabitades per al seu repòs. Nadar al port Tofiño: que estranya se'ns fa de vegades l'aigua, quan havia de resultar-nos el més natural. Hi ha una alegria específica que és la del cos dins de l'aigua, dolça o salada, límpida, primigènia.

A l'illa Grossa trobem un far i un petit cementeri. Això són bàsicament les petges visibles que hi ha deixat la vida humana. Després contemplem una vegetació escarransida, insectes endèmics, moltes gavines i les famoses sargantanes (Podarcis hispanica atrata, subespècie endèmica). Però sobretot una gran absència: la de les colobres, que sembla van donar nom als illots.

Recorrem amb vaixell les altres illes: la Ferrera, la Foradada, el Bergantí, el singular Carallot... La tornada és també suau. El patró té pressa. Deu ser un d'aquests penisclans que s'han fet rics amb la transformació del vell poble de pescadors en l'actual megalòpoli turística d'avui dia. El sol es pon mentre retornem a la costa. Hem anat a les Columbretes gairebé amb calma blanca. Els luxes més imprescindibles són els més fàcils.

Autor: Xavi del Señor de la Gala
Obra: Columbretes (Una mirada 100 anys després de Salvator) , 2003
Pàgines: 16, 18 i 21-22

Quan l'arxiduc Ludwig von Salvator va fondejar per primera vegada al port de l'Illa Grossa al ja llunyà any de 1894, possiblement per primavera, una serena quietud degué recórrer la seva ànima.

Més acostumat a la bullícia de la gent de la mar, a l'enrenou dels ports i malgrat ser un dels grans viatgers del segle XIX -un coneixedor com pocs de la Mediterrània- l'enorme soledat d'aquells illots, capritxosament ancorats enlloc i misteriosament habitats per un grapat de persones, degué atorrollar de tal manera l'arxiduc que en pocs mesos va preparar l'edició de la seva memorable obra «Columbretes» (Praga 1895).

A bord del seu veler Nixe, o millor de sa casa flotant, aquell militar il·lustrat, a cavall entre el naturalista i el poeta, curiós incansable, s'havia deixat seduir per aquells esculls molt abans de la seva primera visita.

Ja quan, durant un dels seus viatges a través de la Mediterrània, va observar per primera vegada la llum protectora del far de l'Illa Grossa, la seva imaginació va compondre un món impossible que ell havia de conèixer. I així fou com trenta anys després va aconseguir el salconduit necessari per establir-se per uns dies als illots, sadollar la seva curiositat i de camí posar el que havia après a l'abast de tot Europa publicant la primera monografia -i única en molts anys- sobre Columbretes.

Però, què tenen aquestes Illes Colobrines?

Als que no coneguen Columbretes o fins i tot als visitants accidentals d'aquest indret -tan menut que ni tan sols seria suficient per albergar Liliput- potser els resulte estrany que una persona il·lustrada amb possibilitats de viatjar a qualsevol lloc es detingués precisament a sobre d'una pedra de poc més de 14 ha. i li dedicara un llibre. I més gran és la sorpresa quan hom descobreix que no ens trobem a un paradís. Als paradisos d'arreu el món, de totes les llegendes, abunda l'aigua fresca, els arbres frondosos. A Columbretes no. Tanmateix, la gent que ha gaudit d'aquests esculls al seu ritme, marcat per la mar i el sol, les gavines i el vent, amb capvespres sempre diferents i cada cop més sorprenents, patint els seus ferotges vents de llevant, estranyament es plantejaran un perquè. El misteri que amaguen els illots són domini de la imaginació de cadascú; per al pescador és un indret fèrtil en peixos, refugi i llar d'amics en els que confiar en cas d'emergència; per als aficionats als mites i llegendes són Tombatossals i extraterrestres, són cau de pirates i contrabandistes; els amants de les històries naturals trobaran escorpins i falcons, baldritxes i gavines... i tots lamentaran l'absència -ja centenària irreparable- de «las muchas culebras que allí se crian y que bastaron ha hazerlas inhabitables» (text anònim de 1610).

I pel que sembla, Salvator es va veure impregnat per tots els misteris d'aquesta illa de joguina, per les seves històries, la seva geologia, els animals i les plantes. I pels sentiments i impressions intransferibles que va espigolar en xafar per primer cop l'Illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot.

De la solitud dels illots -abans, com ara- i del caràcter que aquesta dona als habitants de l'arxipèlag, ens parla Ludwig von Salvator a la introducció del seu llibre: «La vida tranquil·la amb els escassos faroners -únics habitants de les illes- m'entusiasmava i, al mateix temps, va tindre un efecte recuperador. Tanta estima vaig tenir per aqueixa soledat que, sincerament, el dia que vaig veure acostar-se un veler vaig sentir-me intranquil al pensar que es podia dirigir a Columbretes, i sols quan va canviar el rumb i va vorejar l'arxipèlag, em vaig sentir alleujat». Manifest aquest que en bona part encara subscriurien els actuals habitants d'aquestes pedres.

Autor: Josep Porcar i Museros
Obra: Els estius , 2008
Pàgina: 68

Al peu del far de les Illes Columbretes

 

Ací l'illa

és el tresor.

Ací podríem viure

tancats fora

del món, entre arínjols

i margallons, més enllà

d'on solament som

crits llunyans d'enyors

traïts, torbats flameigs

i podridures, de la ferida

sal, fúria, sements

de qui?

 

Prescindible tot,

sèquies, pous, semàfors

en roig, tindríem la set de l'aigua,

la sang salada, els somnis esvarats,

i seríem sempre el far

d'homes remots.

 

Quantes illes,

quants llibres,

quins ulls falcats

a la riba dels morts

hem abandonat

sempre a l'encalç

dels vells tresors?

Autor: Vicent Usó i Mezquita
Obra: Les veus i la boira , 2015
Pàgines: 34-36

Passava de les tres quan vaig topar amb les anotacions d'una entrevista que havíem fet a un vigilant del Parc Natural de les illes Columbretes per a la revista de la facultat. Es deia Javier Martínez. Era guarda de l'arxipèlag, tot i que aspirava a guanyar-se la vida com a pintor. L'havíem anar a veure un grup d'estudiants. Vam fer unes cerveses i ens va parlar de la vesprada que es va llançar a la mar entre un estol de dofins, de les nits diàfanes a l'illa Grossa, la major de les Columbretes, dels xiscles de les gavines a la llum del capvespre i d'algunes històries de pescadors. Enmig, va citar Delibes, i ens va contar l'episodi que narrava en una de les novel·les que havia escrit. [...]

-Què fas encara despert? -va sorprendre'm la veu de la mare. M'interrogava des de la porta, amb els ulls amarats de son.

-Ja acabe, mamà. Necessitava comprovar uns detalls per al reportatge que m'han encomanat. És sobre les Columbretes, saps? El gest se li va contraure i va restar un instant en silenci, com si la darrera frase que havia escoltat li costara de pair. Però jo no vaig saber llegir què s'amagava darrere d'aquella reacció preocupada. Sabia que no li feien gràcia, aquelles illes, un arxipèlag menut, molt menut, relacionat amb històries de pirates i de contrabandistes. L'illa principal, l'única habitada, era un antic volcà ja extingit, sobre la carena del cràter del qual s'alçava un far i unes casetes menudes on s'allotjaven els guardes que ara vigilaven la zona. Vaig viatjar-hi amb Javier Martínez i els companys de facultat. I vaig tornar-ne enamorat d'aqueles rocalles negres, d'aquell paisatge auster dominat pel silenci, la mar i les gavines.

Autor: Vicent Usó i Mezquita
Obra: Les veus i la boira , 2015
Pàgines: 46-47

Seguírem passant. «Aquestes són més modernes», m'aclarí, allargant-me un altre volum. A poc a poc, els colors anaven substituint el blanc i negre: textures rovellades de norais, un estol de gavines que planejaven sobre el gris perla de la mar; panoràmiques de l'illa i, entre elles, una bellíssima, presa des del far, una horabaixa: el Mascarat, el vigilant que guarda l'entrada a la badia, negre i immens, assentat sobre una roca marró de línies obliqües que s'enfonsen en l'aigua fosca. Una presència inquietant per als supersticiosos. I uns metres enllà, el seu amor impossible, la Senyoreta, idèntica però de dimensions més modestes. Dos illots quasi simètrics, cònics els dos, amb les puntes tacades de negre, que romanen cara a cara, sempre junts i sempre separats per un braç d'aigua. I una fotografia insòlita: una bomba sense càrrega incrustada en el ventre de la Ferrera: «I açò?», «Avions americans que van fer pràctiques de tir, durant els anys setanta. Van estar a un pas de fer-ho tot malbé»; una immensa xemeneia volcànica que sorgia de l'aigua, imponent, «Aquest és el Carallot, l'illot més meridional de tots. El més menut i també el més curiós: és una xemeneia volcànica i hi ha qui diu que s'hi pot entrar a l'interior i que, si resseguires el canó, arribaries a l'infern»; barques recreatives, velers, catamarans plens de turistes; fotos submarines; el Montcolobrer, l'extrem més elevat de l'illa, coronat per l'edifici del far, amb dos pintors a dalt d'una bastida, repassant-lo de blanc; una porció de terra esquitxada de merda per les gavines; la tomba antiga d'un xiquet acabar de nàixer, al cementeri de l'illa, escortada per una mata de flors blanques, silvestres; panoràmiques de l'arxipèlag, des de l'illa Grossa, amb un segon illot, la Ferrera, retallat per sobre del llom de l'illa principal, i els altres dos, la Foradada i el Carallot, difuminats per la calima en la distància; escales precàries, solpostades, escuma.

Autor: Vicent Usó i Mezquita
Obra: Les veus i la boira , 2015
Pàgines: 58-59

Però et contava que se'm va fer un nus a l'estómac, després de tant de temps, en vore com, emboirada  per la calitja, emergia de l'horitzó l'illa Grossa. Queia un sol de plom, però no vaig moure'm de la proa, que allò havia de passar per mi. Lo vaixell va anar doblant lo cap de tramuntana i, enfront meu, anava obrint-se a poc a poc la badia. És un antic cràter, no sé si ho saps, però la mar se li ha menjat un tros, lo de gregal, de manera que se li ha quedat forma de ferradura: un cau acollidor, quan hi ha tempesta, ben cert que sí, però també una trampa mortal, si lo vent bufa allevantat. He vist patir de valent alguna barca allà dins. I també naufragar-n'hi. Del Jaume III me'n recordo com si fos ahir. Era un llagoster de Pollença i el menava Rabassa, un dels patrons més vius i experts que he conegut. Un matí, a primera hora, des de gregal ens va vindre a sobre una tempesta molt fotuda. Sembla que havien mamat prou i massa, aquella nit, i cap dels tripulants se'n va adonar. Algú va despertar-los, però quan van voler eixir, ja havien fet tard i les ones se'ls menjaven. No es va poder fer res. Va badar-se lo casc contra lo Trencatimons, un escull traïdor que hi ha enmig de la badia, en lo lloc més fotut, com si estigués fet a propòsit. Allà mateix es va enfonsar. N'hi van morir uns quants, de mariners, Rabassa entre ells.

Autor: Vicent Usó i Mezquita
Obra: Les veus i la boira , 2015
Pàgines: 284-285

Havia de doblar la Punta de Tramuntana, sobre la qual, coronant-la, s'alça la torre del far on ja no vivia ningú, des de feia uns mesos. Havien automatitzat lo mecanisme de la llanterna i los faroners ja no s'hi acostaven sinó de tant en tant, per controlar que tot seguia en ordre. No sé si va ser perquè estava deshabitat o perquè la por em feia bullir la panxa i lo cap, o fins i tot per la pluja que la difuminava, però aquella construcció que m'era tan familiar em va semblar un fantasma. Mirava amb atenció los tallats, que en aquella part, la més alta, cauen a plom sobre l'aigua, em fixava en les finestres, en lo llom, en les roques, jo què sé, mirava i mirava per si descobria alguna presència, un guaita que vigilés, algun senyal que m'orientés enmig de la confusió on m'havia abocat aquella confidència, però res, ni tan sols cap ocell, semblava moure's. Però jo no em fiava. Quan ja anava a entrar en la bocana, vaig reduir la marxa. Agafat ben fort al timó, amb los ulls provant de foradar l'espessor de l'aigua, vaig anar doblant l'extrem nord de l'illa. Lentament, molt lentament. Però ben alerta. La badia s'anava obrint a poc a poc, davant dels meus ulls. Ja veus com són les coses: aquell cau que tants cops ens havia oferit recer ara em semblava la gola d'una balena que estigués a punt d'empassar-se'm. Enfront, les siluetes negres del Mascarat i la Senyoreta, que tant de goig em feia sempre contemplar, ara se m'afiguraven dues amenaces. Per a què negar-t'ho, Mateu? Tenia temor. Molta temor. I la temor et fa vore coses que no hi són. Això no trau que les illes poden ser lo lloc més acollidor del món, en certes condicions, però també un infern, no te n'oblides.

A mesura que la barca avançava, vaig anar adonant-me que la badia interior estava deserta. No era estrany, des que havien deixat de viure-hi los faroners. Però jo pensava que hi devia haver algú esperant-me. I, de veritat, no sé si ho temia o ho desitjava. O les dues coses. Algú que em pogués indicar la raó d'aquell viatge. Algú que m'expliqués quin era lo perill que, segons lo meu confident, amenaçava Cristina.

Autor: Vicent Usó i Mezquita
Obra: Les veus i la boira , 2015
Pàgines: 313-314

Quan em cansí de jaure, m'asseguí a proa amb el vent a la cara. Per això ataüllí primer que ningú el Carallot, que es dreçava ferm davant nostre. Un calfred em somogué l'estómac, però no aconseguí sacsejar-me l'ànim. Em concentrí en l'horitzó. Més enllà, una claror suau permetia endevinar, difuminats, els perfils de la Ferrera i la Foradada. Al fons, el cim del Montcolobrer només es distingia per la llum intermitent del far. Deixàrem a estribord la xemeneia volcànica i la corona d'esculls que la protegeix quan ja per llevant apuntava el dia. Sentia que havia arribat un moment clau, en la meua vida. I que no podia fallar. Que sempre havia estat una joguina en mans dels altres, i si vols també en mans de l'atzar, i que, per primera volta, havia pres la iniciativa. Això pensava, tot i que, ben mirat, m'havia calgut recolzar-me en altra gent, en altres odis, per dur el meu propòsit a bon terme. És igual. El resultat és que em sentia orgullós i incòmode al mateix temps, però el desfici no minvava ni un gram la determinació.

No perdia d'ull la silueta plana de l'illa Grossa, que anava creixent a poc a poc. El negre difús de la roca anava tornant-se ocre a la llum rogenca de l'alba. Les antigues plantacions de blat dels faroners havien estat colonitzades per una vegetació baixa que no arribava a distingir. Les gavines començaven a alçar el vol. No hi havia cap barca pels voltants, tot i que se'n podien endevinar algunes, punts minúsculs sobre l'horitzó, per la zona de la Barra Alta, unes milles al sud. Ens apropàrem per la banda del Mascarat. Doblàrem el cap a penes a una vintena de braces de distància, i provocàrem una espantada de gavines, que començaren a xisclar i, algunes d'elles, fins i tot a fer vols rasants sobre nosaltres. Potser provaven d'intimidar-nos. No em calgué d'oferir-me voluntari per menar la llanxa. El capità, després d'esbufegar dues voltes, m'indicà que la preparara, que, al cap i a la fi, era qui millor coneixia l'illa. Quan estigué tot enllestit, avisà Amadeu que ja havíem arribat. Biel Sanso i un altre mariner m'allargaren les dues maletes, mentre Amadeu li donava al capità unes quantes instruccions.

Autor: Vicent Usó i Mezquita
Obra: Les veus i la boira , 2015
Pàgines: 155-156

Li deia que no resultà senzill fer peu a terra. La massa cendrosa del Carallot forma una columna de trenta metres d'alçària que s'eleva bruscament des de l'aigua, sense a penes repeu on prendre recer. A més, l'accés el guarden desenes d'esculls invisibles que, a flor d'aigua, sorprenen els mariners que no coneixen aquelles aigües i provoquen naufragis com el que havíem patit nosaltres. Aquesta volta tinguérem sort i arribàrem al peu de la xemeneia sense més incidents que algun ensurt que no anà a més. Com poguérem, amarràrem el bot i saltàrem a sobre de la roca. Més que res per poder fer peu en alguna cosa ferma.

A poc a poc, el sol anà pujant i esvaint la boira. Aleshores, vérem, encara de lluny el llom de l'illa Grossa, amb el far a dalt del Montcolobrer, i davant d'ell, la Senyoreta i el Mascarat, i la resta d'illots que formen l'arxipèlag. Quatre roques de no res, si vol, però que per a nosaltres representaven la diferència entre la vida i la mort. De la Bella Joana, en canvi, no n'hi havia rastre, de manera que suposàrem que la mar l'havia engolida, però a voltes encara somie que em desperta el mariner mort i m'ofereix la mà i m'invite a pujar a la barca que s'afona...

Autor: Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgines: 39-40

De mar estant, Peníscola sembla marcar la cruïlla de dos fragments litorals ben distints. Al nord i a gregal la continuïtat amb Benicarló, amb Vinaròs i amb la mar seca i fangosa del delta, biològicament riquíssima, resulta evident; és la mar del llagostí. Al sud, en canvi, la propera serra d'Irta canvia el paisatge de sobte i el blau obscur de l'aigua demostra que ja no hi arriba la influència de l'Ebre. La mar ja no és tan soma i els fons són de naturalesa diferent. Hi abunden lloses de roca submarina que, mar endins, lluny, enllacen amb les agulles volcàniques de les illes Columbretes. En aquesta banda del tómbol la costa es fa cada vegada més alterosa i despoblada, i el primer nucli urbà que hi trobem cap al sud és Alcossebre. Tanmateix, ni aquesta vila, ni Torreblanca ni Orpesa ni Benicàssim no han tingut mai una tradició marinera de relleu. Cal arribar al Grau de Castelló per retrobar-se amb la cultura pescadora, representada per una potent flota de traïnyes i un volum de captures de peix blau realment impressionant.

Els pescadors penisclans, per tant, tenien al seu abast uns caladors molt variats i d'una magnitud extraordinària. Malgrat que podien fer competència a les barques de Vinaròs -i ho feien sovint-, la seua mar més habitual era un triangle definit pel port de Peníscola, l'illa Grossa de les Columbretes i el port de Castelló de la Plana. Als fons rocallosos de les Columbretes pescaven llagostes -fa temps, abundants- amb nanses i tresmalls. A les barbades d'aquests fons, particularment al sec de la Barra Alta i a les Roques de Bamba, calaven palangrons i obtenien lletxes i peix d'escata –grans déntols, sargs i pagres, principalment- que per Nadal es cotitzaven força bé. Per a aquesta pesca, acostumaven a escar els palangres amb boga, polp pelat o calamar. Els calamars han estat sempre aficionats a aquests fons, i quan encara mantenien un preu raonable eren òptims per a escar el palangre i el curricà de fons. La riquesa d'aquestes roques de les illes Columbretes és ben coneguda. Sabem d'uns pescadors eivissencs que a la tardor vivien pràcticament de l'indret. Anaven des d'Eivissa cap a l'illa Grossa amb una palangrera que no feia deu metres d'eslora i dedicaven la nit a enlluernar calamars potera en mà. Els mantenien vius en una mena de viver i l'endemà els passejaven amunt i avall entre el Bergantí i la Foradada, curricant per les barbades.

Autor: Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgina: 67

Hora i mitja després d'haver albirat les illes, emmarcades en un escenari sumptuosament cinematogràfic, la visió canvia però la màgia hi roman: disseminades com un ramat d'ovelles al llarg d'un arc de cinc milles, una arbitrària composició de retallats perfils de cartolina negra sembla flotar sobre les esvaïdes aigües del matí, com un prodigi de papiroflèxia. La Ferrera, piramidal, es projecta sobre l'allargassada i elegant illa Grossa o Mancolibre, i inventa una silueta híbrida que inútilment tractareu d'identificar en el llibre d'instruccions nàutiques; la Foradada, més al sud, encara no exhibeix la buida obertura que hi dóna nom i sembla perfectament irreal; més allunyat, el grup del Carallot o Bergantí resulta inconfusible amb el carés de vaixell navegant amb totes les veles desplegades.