Ens acostem al portet de Catarroja. La gent de l'Albufera en diu portets, dels embarcadors ficats en els canals, al costal de les seves poblacions. Hi ha canals d'aquests amb més de cinc quilòmetres de longitud, i algun, en la part Nord, arriba fins a ben a prop dels barris extrems de València. El de Catarroja és també llarg i transcorre entre l'arrossar infinit. Serrades a les seves ribes, les barques en vacances, amb els pals vidus, capfiquen imperceptiblement: «Carmen», «Lolita», «Fa­mosa Amparo»... Podem desembarcar un moment, a prendre una absenta o un aiguardent feroç, en la petita taverna contigua, i donar un cop d'ull als camps, a les casetes de pescadors.

Sis quilòmetres quadrats amida l'Albufera actual: poc, gairebé res, en comparació amb les seves dimensions d'altres temps, fins i tot de temps bastant recents. Els pagesos dels pobles limítrofs han anat aterrant-la amb tenacitat i l'han traduïda en camps d'arròs. Era un vertader mar interior, allargat entre el Túria i el Xúquer, i moros —ells li donaren el nom: al buhera significa «el llac» en àrab— i cristians, durant l'Edat Mitjana, en van treure un bon rendiment de caça i de pesca, bé en esport, bé en explotació. Però l'instint agrari dels contemporanis ha preferit la seva utilització en conreus. Tal com de moment ha quedat, encara es pròvida en pesquera: les seves aigües —aigües dolces— proporcionen bones captures, particularment d'anguiles pulcres i saboroses, als barquers del Palmar, del Saler, de Catarroja. Una respectable quantitat de famílies d'aquests poblats viu de l'Albufera. I no solament per la pesca, sinó també servint el transport de collites a través dels canals adjacents, traient-ne del fons terra que després venen, recollint bogues i sargassos per a usos industrials. No són grans negocis, però és la seva vida.

Un cop en el llac, la barca s'obre pas, primer entre una capa d'algues i brosser que cobreix les aigües pròximes a terra. Avancem calmosament. Ací i allà, sobre unes tiges flotants, reposen ocells indefinibles, que aixequen el vol parsimoniós quan una ona els en commou el dèbil suport. Enfront de nosaltres, tota la lla­cuna, estàtica, brillant en la seva part central —el lluent—, clara. La llum del ponent, en morosa agonia, brunyeix la superfície intacta, li dóna un color blau vacil·lant, gairebé perlat. De tant en tant, la pell de l'aigua s'estremeix o s'esquinça amb el ràpid saltiró d'un peix. L'horitzó és un cordó verd groguenc —la vegetació dels aiguamolls costaners—, i en el fons llunyà queda una silueta esmorteïda de muntanyes. Ens creuem amb una altra barca de vela triangular i bombada, més barques, distants, que semblen immòbils, com en un quadre pompier.

Quan solquem el lluent, mirem cap endarrere: la costa oriental amb les dunes de la Devesa eriçades d'arbres, la Mata del Fang i altres mates —és el nom que ací es dóna als illots mig enfonsats— d'intens canyar, i el Palmar amb el seu caseriu de coloraines.

Algemesí és la primera gran ciutat riberenca en què ens aturem: 19.000 habitants, carrers simpàtics i riquesa visible. És curiosa la façana de l'església de Sant Jaume, amb el campanar arriscadament construït sobre l'arc de la porta principal; en el seu interior, les restes d'un enorme retaule de Francesc Ribalta. Els afeccionats al folklore tindran en la festa major d'Algemesí –com en molt pobles valencians, el 8 de setembre- l'ocasió de contemplar les brillants i cerimonioses danses processionals, tal vegada oriündes del Maestrat i molt semblants a les d'aquest, i entre elles una muixeranga de gran aparat i vistositat.

Entre l'Aitana i la Serrella, musculoses, imposants, s'estén la vall de Guadalest, i enmig d'ella, com un petit exabrupte geològic, independent, brota l'embarrancada seguretat del poble. És una postal perfecta. El penyal aïllat sembla una fortalesa: Guadalest s'estreny en la replaça del seu cim, amb les roques enormes fent-li el paper de muralla. Cal entrar per un túnel forçat en la pedra. La boca sembla un casalot, amb el seu arc de mig punt i el seu emblanquinat discret. Junt a ella, "un prisma de pedernal", i a damunt, valent, abocat en el buit, el campanar. El poble és gairebé un sol carrer, de casetes humils, i allò que queda de castell és aprofitat com a cementiri. Talús, construcció militar i vilatge semblen cossa d'artifici, decorat de pessebre. Des dels seus balcons, el panorama abraça tota la muntanya –blava, ocre, grisa- del nostre camí: l'Aitana sempre, la seva frontera Serrella, i fins el Bèrnia, que sorgeix del costat de la mar.

De Sueca, i mantenint-nos en la carretera de la costa, ens traslladem al Perelló, que pot ser una via d'accés al llac, a través dels carrerots o canals que 1'uneixen a un altre llac filial, la Plana, immediat a aquell poblat. O tal vegada valdrà la pena de seguir fins al Pal­mar, poble situat en una vertadera illa de l'Albufera, encara que ara lligat per un istme a la vora Est de la llacuna: al cap i a la fi, el Palmar és la quinta essència típica de l'Albufera, cabila de barquers i pescadors, retratat en l'escriptura violenta de Cañas y barro, i cal visitar-lo. I fins i tot continuant carretera amunt, amb els pins de la Devesa a la nostra dreta, podem parar en el Saler i intentar des d'allí la travessia lacustre. Perquè, d'onsevulla que sigui, s'ha de navegar per l'Albufera.

Si arribem a migdia, en qualsevol d'aquells tres llocs —el Perelló, el Palmar, el Saler— ens serà possible de posar-nos a to amb l'indret, menjant un all-i-pebre d'anguiles, que és el plat local per excel·lència. Però, per als ciutadans sensibles, és d'aconsellar que facin l'excursió a mitja tarda i es guanyin la complicitat del crepuscle: l'espectacle és molt més confortable i molt més bell que sota el sol en plenitud. S'ha de prendre una barca, una d'aquestes barques ennegrides, de fons pla, que s'utilitzen per al carreteig d'arròs o per a la pesca: si porta vela —la vela llatina, naturalment—, millor encara, perquè una vela sempre és una vela i el paisatge de l'Albufera, d'altra banda, la demana per a ser complet i convincent. Posats en marxa, podríem tocar el portet de Catarroja, en la vora oposada, i tor­nar.

Xixona està a uns 460 metres sobre el nivell del mar; uns 10 quilòmetres més endavant, el port de la Carrasqueta puja ja als 1.042. El nostre camí, doncs, s'encabrita en un tros més aviat curt. Aquest és el pas de la Foia de Xixona a la Foia d'Alcoi. Xixona ens acomiada amb un pla arbrat i de lleus hortes, i amb un espai més gran de bancals plantats d'ametllers, pels tossals circumdants. Unes giragonses violentes obvien l'ascensió de la carretera. Assaltem el llom esquerp de la Carrasqueta. En uns altres temps, aquesta era una serra nemorosa i alegre: com el Carrascal, que després fregarem, va estar bellament afeixugada d'alzines -carrasques- i pinars. Poc queda d'aquell bosc continu: taques de fronda, ací i allà, com parèntesis en la pelada immensitat del roquissar.

A cada pas girem la vista amb inquietud i sorpresa cap a qualsevol punt cardinal: tot és orografia brusca, fantasia calcària, detallada en corregades i en crestes, successiva, interminable, deserta. Tres serres imponents, la Mariola, l'Aitana i la de Benicadell, limiten aquesta comarca d'Alcoi i l'omplen amb els seus contraforts barrejats i capriciosos. Des del port de la Carrasqueta es descobreixen de vegades llunyanies amb neu, en els pics robustos. La carretera, en cornisa sobre el precipici, continua sent un mirador impagable. Una altra serra, el Carrascal d'Alcoi, plana a la nostra esquerra. Es repeteixen les restes de bosc, i el matoll s'insinua pels repetjons i les trencadures. Algunes masies s'oculten en les escarpes o presideixen greus replans cultivats. I després, Alcoi.

Però ja ens trobem en la Foia de Xixona. La constitueix, més o menys, la conca del riu Coscó, un afluent del Montnegre. Amb les aigües del Montnegre i del Coscó es nodreix el pantà de Tibi, aquí, a l'esquerra. A una banda i a l'altra del camí, l'horitzó és una cortina llunyana de muntanyes daurades o blavoses, greus: els pics del Maigmó, a l'Oest, i del Cabeçó de l'Or, a l'Est, tots dos de més de 1.200 metres d'altura, i el seu seguici de pics menors. I la Foia mateixa és montuosa, calcària, inhòspita. El trajecte segueix sent eixut, amb una eixutesa violenta, exasperada. Només quan travessem el Coscó, ja pròxims a Xixona, sorgeix de nou el miratge de l'horta, amb tomaqueres denses, tarongers, adornaments de palmeres.

Xixona s'allarga en el dòcil vessant d'un turó, amb el seu Castell encimbellat i ruïnós. El castell de Xixona és un castell més, en aquesta primera frontera meridional del Regne, on tants n'hi ha. El poble tampoc no té res de particular: és un poble modest, petit, d'uns 6.000 habitants. Tanmateix, és un poble famós: el seu nom va unit a una de les delícies més sensates i fines de la gastronomia nadalenca, els torrons. Molt a prop d'ací, a la veïna Foia de Castalla, Ibi i Onil treballen per als Reis Mags; Xixona, per a les taules de Nadal. Quinze dies escassos de consum sostenen l'economia d'aquestes comarques: almenys, en bona part.

No està massa clar l'origen de la llepolia xixonenca. Possiblement -diuen- els torrons són un invent de la confiteria àrab; però també sembla segur –més segur- que la fórmula de Xixona és una creació estrictament local. Basada en òptimes primeres matèries del terrer -ametlles i mel-, el seu prestigi és antic. Ja he dit alguna cosa d'això. «Echados en caxuelas corren por Europa como cosa de grande regalo», diu Escolano dels torrons de Xixona a principis del XVII. Tanmateix, quan Cavanilles passa per ací, ell, tan meticulós en les seves ressenyes, no anota els torrons entre les produccions de la població. Cal suposar, per tant, que, fins i tot perfeccionada la seva recepta, les postres xixonenques no començarien a ser fabricades a gran escala fins a molt a finals del XVIII.

Hi ha moltes classes de torrons, i per no citar-ne d'altres, els d'Alacant en constitueixen una que ha gaudit sempre d'excel·lent acceptació. Però els d'aquesta ciutat que visitem han anat imposant-se i desplaçant tots els altres, en la preferència dels paladars ben educats. Si més no, en igualtat de preus, els de Xixona triomfen. La indústria torronera de Xixona -que no es limita als torrons de Xixona solament- aconsegueix ara una producció anual d'uns 5.000.000 de quilos. D'aquests, bastant més de mig milió són absorbits pel comerç exterior: Cuba, principalment, i els Estats Units, i d'altres països d'Amèrica. I Xixona ha de buscar ametlla i mel més enllà de la seva àrea. Tot això significa un tràfec de milions de pessetes bastant elevat.

Això no obstant, seria molt dir que els xixonencs ho tenen tot resolt. Encara que, muntada la màquina, es produeix alguna cosa "més que torrons –ametlles ensucrades de diverses menes, fruites confitades-, subsisteix en peu el problema de ser els torrons, el seu producte essencial, una mercaderia de venda matemàticament periòdica. Es diria que la gent només troba gust als torrons en les dates del Nadal. O almenys que solament està disposada a gastar-se diners en torrons en tal oportunitat. I s'esdevé que, recol·lectades les ametlles per l'agost, es dedica la tardor a la confecció de les postres: aquesta és, pràcticament, l'única època de l'any que hi ha treball seriós a Xixona. D'aquí que, a pesar del bon caire que presenta el negoci torroner, la ciutat no hagi prosperat en proporció: el seu cens resta estacionari, si no ha disminuït, en el darrer mig segle, que és quan s'hi va incrementar la indústria. Els xixonencs resolen a mitges la seva papereta anant-se'n pel món, arribat desembre, a vendre ells mateixos els seus torrons, o, a l'estiu, a vendre gelats: se'n van i, puntuals, tornen, una altra vegada als torrons, o a viure dels seus estalvis fins a la pròxima...

Suposo que, des del Grau, i embarcats, no ens seria difícil d'aconseguir les Illes Columbretes. Aquest arxipèlag –el seu topònim el defineix com a poblat de serpents- està constituït per un grup de roques enormes, àrides i deshabitades, amb un far en la més gran d'elles. No he fet mai aquest viatge, ningú me l'ha recomanat mai. Les Columbretes disten uns 60 quilòmetres de Castelló en direcció Est. Podem imaginar que ens hi acostem en una clara i calmosa travessia, temptejant l'aigua i la bisa de la mar costanera. El litoral valencià quedarà a la nostra esquena, obert en golf, net. De retorn a Castelló seria el moment de recordar uns versos de Cervantes, molt dolents per cert, que per ser de Cervantes i per venir al cas resulten de cita obligatòria:

...Y en esto descubrióse la grandeza

de la escombrada playa de Valencia,

por arte hermosa, y por naturaleza...

Sèiem a la terrassa d'un cafè, i demanem la beguda local: «carnot». El cambrer sembla una mica sorprès. «Dos carnots, sí», insisteix el meu amic. I explica: «En aquests establiments amb clientela de turistes, ja gairebé mai no en serveixen. Al cap i a la fi, és una beguda de pobres. En diuen "el whisky dels pobres", i si vas a qualsevol taverna no sofisticada, basta que diguis "whisky" perquè et donin carnot. La broma amb el nom és tot un costum...» El joc irònic, evidentment, resulta justificat: pel color, sens dubte, la confusió seria possible. El líquid té la consistència daurada i transparent del més acreditat scotch.

El meu acompanyant, salvant l'incís, continua amb el seu tema:

-I Dénia era una excepció. En tot el litoral valencià, aquest era l'únic poble que escapava a la pura fatalitat agrària. València i Alacant són casos a part, és clar. En les grans ciutats tot és distint, encara que en les d'ací no ho sigui massa. Només Dénia. Potser Borriana podria comptar-se com un cas similar. No ho sé. Crec que algú ha escrit un paper sobre això. El recordo molt vagament...

El primer glop de carnot decepciona. És el clàssic beuratge confeccionat amb alcohol i herbes de la muntanya més pròxima. Les herbes, a Dénia, procediran del Montgó, suposo. Per aquesta zona abunden les variants autàrquiques de licor, i cada una d'elles amb la seva denominació pròpia. No difereixen gran cosa. Si més no, el paladar del visitant no hi adverteix un matís excessivament personal que les distingeixi. Es curiós que la de Dénia sigui anomenada «carnot». La paraula manca d'etimologia coneguda. ¿No vindrà del cognom d'aquell president de la República Francesa, que va morir assassinat? La meva ignorància sobre monsieur Carnot és completa. Potser fou un burgès d'esquerres, com qualsevol fill de veí. O potser ni tan sols això. La relació entre el polític i la beguda, de tota manera, resta molt enigmàtica.

-També Dénia era una població agrícola, i, en bona part, continua sent-ho. Abans, ho era amb un altre caràcter. Encara hi abunda la vinya, ja ho has vist. El taronger està desplaçant-la, en la mesura en què el terreny ho permet. Avui, el raïm no resulta reditici. Però aquest és un país de pàmpols i xanglots. El negoci consistia a fer panses, i a exportar-les. Bé: els d'ací feien les panses, i els estrangers les exportaven. O sigui que, a nosaltres, l'afluència de forasters no ens agafa desprevinguts. Ara són turistes; aleshores eren comerciants.

Tornem a Guardamar. El paisatge de Torrevella era sec, estepari: Guardamar ens retorna al verd del Segura, a l'horta empalmerada, per un moment. Torrevella parla encara en castellà, en panotxo: Guardamar parla ja en català, és el punt més meridional on es parla el català. Emparats pels pins, salvem la desembocadura del Segura. D'ací a Santa Pola, la carretera s'enganxa a l'arc de la costa, que és baixa i arenosa, amb paratges embassats i bruts. La perspectiva oberta de l'Horta oriolana, amb què hem començat el trajecte, és interrompuda després pels tossals del Molar. Elx queda darrera d'aquests monticles. Una llera eixuta es lliura a una Albufera gairebé eixuta; és el Vinalopó i és la mig aterrada Albufera d'Elx. Enfront de nosaltres, pelada, sorgeix una dèbil serra que acaba en la mar: la de Santa Pola.

Els erudits han discutit sobre quina santa -o sant- origina el topònim: si Paula, o si Apol·lo, aquest darrer adornat amb tractament de benaurat cristià. Tant se val. Santa Pola és un municipi el terme del qual va poc més enllà de l'àrea de la població, i encara aquest poc més consisteix en roca inútil. Els seus 4.000 habitants viuen de la mar. Pesquen, i sobretot, pesquen uns llagostins literalment excelsos. El port, abrigat per la muntanya, és pintoresc i pràctic. A Santa Pola hem d'embarcar: en la ratlla de l'horitzó s'assenyala l'illa de Tabarca, rodejada del blau més traïdor del Mediterrani, i Tabarca serà el punt final del nostre recorregut.

La visita a l'Horta, per a ser assenyada i comprensiva, ha de fer-se a peu. El turista pot començar-la des de qualsevol dels últims carrers de la ciutat. València a penes té suburbis depriments. Els cultius arriben a la vora de l'asfalt urbà, envolten els blocs de cases barates de la seva perifèria, juguen a fet amb el contorn edificat. S'hi percep de seguida la pugna entre l'impuls expansiu de l'urbs i la resistència del camp a deixar-se envair per les construccions. La terra és cara i necessària: el pa de cada dia. Tanmateix, la ciutat avança -més de 15 quilòmetres quadrats ocupa ja- a expenses de l'espai fèrtil. I el mateix s'esdevé en la majoria dels pobles que la circumden, alguns dels quals han quintuplicat el seu veïnat en el que va de segle. Tot al llarg d'un bon tret, les carreteres principals que surten de València són veritables carrers, amb cases a un costat i a l'altre. [...]

Comparar l'Horta de València a un jardí és un lloc comú tan gastat, que fa vergonya de reiterar-lo una vegada més. En la nostra passejada, aquesta comparació se'ns imposa gairebé com una evidència. En justícia, el «València, jardí de flors» de la cançoneta idiota es redimeix -fins al punt en que pot redimir-se- en aquesta vessana instituïda per al lucre i sense la més mínima vel·leïtat de luxe. La polidesa i la diligència amb que l'hortolà arregla la seva heretat, la varietat dels esplets, el puntejat policrom dels pètals i dels fruits, confereixen al camp utilitari una aparença gaia, de recreació visual. Unes palmeres, ací i allà, i la fila frondosa que protegeix una senda o un canalet, empenten el verd cap amunt, contra el blau sereníssim del cel. L'Horta, de més a més, està esquitxada de casetes, barraques i alqueries, i la calç de les parets, violenta, afegeix una altra pinzellada al paisatge.

El castell de Xàtiva – que en realitat són dos castells units per una doble muralla- és avui de propietat particular i ha estat recentment sotmès, a reformes i restauracions. I si descomptem les vistes magnífiques, només ofereix al visitant l'atractiu d'uns quants fantasmes grandiloqüents. Perquè aquesta fortalesa no tindrà moltes coses dignes d'admiració, pel que fa a la seva arquitectura o al seu guarniment; però no hi ha dubte que és un lloc afeixugat d'evocacions, de més a més, que porten aparellada una tristesa inevitable i arrogant. Un erudit hipocondríac ens seria el cicerone a propòsit. Pensi el lector que aquí, en les estances del castell xativí, va sofrir hòrrida i dissimulada presó quatre reis frustrats, això és, quatre pretendents als quals la fortuna no va complaure i que van quedar-se en màrtirs de les seves pretensions. Són o van ser: don Fernando de la Cerdà, net d'Alfons X de Castella; Jaume IV de Mallorca; el comte Jaume d'Urgell, desplaçat en el Compromís de Casp, i el duc de Calàbria, don Fernando d'Aragó, que aspirava al segle XVI a la corona de Nàpols. Quatre causes perdudes, quatre tombs de la història. Què hi farem! En la capella, dins d'un cofre de pedra reposen els ossos que –resa una inscripció amb lletra gòtica i esperit de la Renaixença- van pertànyer al desgraciat Jaume d'Urgell.

I, bé que menys explícita en la seva vinculació local, també l'obra de Miguel Hernández mereix ser saludada, en petjar la seva ciutat natal. «Alto soy de mirar a las palmeras...» Oriola està, a la seva manera, en el rerefons dels versos d'Hernández, en el seu metaforisme agrari, en el seu desfici barroc.

¡Cómo el limón reluce

encima de mi frente y la descansa!

¡Cómo apunta en el cruce

de la luz y la tierra el lilio puro!

Se combate la pita, y se remansa

el perejil en un aparte oscuro.

Hay azahar, ¡qué osadía de la nieve!

y estamos en diciembre, que, hasta enero,

a oler, lucir y porfiar se atreve

en el alrededor del limonero...,

escrivia el poeta amb el cor posat en la seva Horta.

La imatge literària d'Oriola se'ns fa així més afinada i rodona. Però solament en endinsar-nos pels seus carrers arribem a adonar-nos íntegrament d'allò que és la ciutat, d'allò que és el territori que ella domina: un país, si no radicalment distint, sí bastant distint del que deixem a Crevillent. I no salta la diferència per una mera qüestió de llengua. Hi ha alguna cosa més. Si la idea del «Sureste» pot redimir-se del disbarat, és ací i només ací: ací, on comença Múrcia.

Oriola té uns 15.000 habitants en el seu casc, i fins a 46.000 incloent-hi la població de la seva Horta, disseminada en caserius i barraques. Els encontorns de la ciutat, el camp sencer, inviten al passeig morós i vague: camins polsosos, sèquies clares, palmeres de tant en tant, la fruita oferta en qualsevol branca, solcs agençats... I un cel diàfan, com una frase de Miró.

Entrar a Oriola i pensar en Gabriel Miró tot és u. El viatger ja ha pogut evocar l'escriptor alacantí a Ifac, a Benidorm, a Polop. Però Oriola és Oleza: és l'escenari d'El obispo Zeproso, de Nuestro Padre San Daniel. Miró va passar la seva adolescencia en un dur internat de jesuïtes, d'ací. No conservava molt bon record d'aquells anys ni d'aquesta ciutat. Amb tot, als uns i a 1'altra dedicà pàgines i pàgines de la seva prosa brunyida. Per a furetejar bé Oriola, res millor que llegir-se abans El obispo i Nuestro Padre. Ja sé que no és tasca fàcil, aquesta lectura: Miró era un Flaubert sense geni, un Flaubert reblanit com una confitura de monges, i es fa bastant pesat. Tanmateix, val la pena d'intentar-ho. L'Oriola levítica i pobletana -l'autèntica i perdurada Oriola- queda fixa en els seus papers amb una delicada irisació lírica.

Seguint el carrer on es troba Santo Domingo ens acostem a la Catedral. Gòtica -construïda quan solament era Col·legiata-, conserva de la seva època primitiva la porta major, i el creuer de columnes torçades a la manera de l'església de Villena. En l'interior, el presbiteri està encerclat per una luxosa reixa del XVI, i el cor posseeix un cadiratge rococó, historiadíssim. Pels murs, retaules i quadres valuosos. Encara que no tant com els que es guarden en el museu diocesà, junt a la Seu, on almenys Les temptacions de sant Tomás d'Aquino, indiscutible Velázquez, ja val un potosi.

Oriola volia una mitra, i se la va haver de disputar amb Cartagena. La va aconseguir, finalment, si no m'erro, en temps de Felip II. Oriola és una ciutat plena d'esglésies i de convents, o sigui amb molt de clero regular i secular. Fins al segle XVII almenys, els seus habitants parlaven en català: una tardana repoblació, per cobrir els buits deixats pels moriscos i les pestes, ha canviat l'idioma. I la proximitat de Múrcia deu haver-hi contribuït molt.

D'aquest món tancat va sorgir El obispo leproso, de Gabriel Miró. Però d'Oriola procedeix igualment la poesia de Miguel Hernández, escrita en un castellà autèntic, i no com el dels papers de Blasco, d'Azorín o de Miró, artificiós i de diccionari. Hernández, però, és un «gran poeta» per aquesta i per més raons.

Entorn d'Oriola, ara, l'«horta» es repeteix; el regadiu del Segura, el verd comestible, el record d'unes barraques idèntiques a les de València, alhora, denoten la prolongació de la «huerta» murciana. Entre el regne de València i el regne de Múrcia, la frontera medieval, diplomàtica i no geogràfica, acaba per difuminar-se.

Passem de llarg per davant del Palau del Bisbe, obra menor del XVIII. Ens desviem una mica per a contemplar la parròquia de les Santes Justina i Rufina, ogival amb dissimulacions setcentistes. Endavant, i la plaça del Carmen: en ella, una altra església, la del Carmen, naturalment; i en l'església, un Salzillo. Oriola és una guardiola de Salzillos: catorze passos seus trau per Setmana Santa, i encara es deixa en els altars moltes escultures més del gran imatger. En la pròxima plaça de Santiago, la parròquia d'aquest apòstol, estil anomenat Isabel la Catòlica, menys desfigurada, amb Salzillos en els retaules. A continuació, en la seva plaça corresponent, l'església de Montserrat. I al final, els Caputxins, i de nou Salzillo; I encara en queden...

Renunciem a la resta. Pujarem, en canvi, al Seminari, encastat a mitja altura en el turó pelat i castrense que protegeix Oriola. I no tant per veure l'enorme fàbrica neoclàssica, com per contemplar el panorama des del seu balcó: l'Horta, escampada cap a Múrcia i cap a la mar, amb el riu i la multiplicació de pobles, i els carrers tranquils de la ciutat, els seus campanars, la seva vida recollida, parada, de gent rural i eclesiàstica.

És clar que també hi ha una Oriola profana, fins i tot liberal. Com, naturalment, hi ha una Oriola moderna i amb animació crescuda de capital provinciana. Però és allò altre el que pesa: la tradició, els canonges, la propietat rústica, tres factors perfectament aliats. D'altra banda, les circumstàncies històriques han contribuït molt a donar a Oriola aquesta fisonomia personal, de burg hegemònic, que la caracteritza a pesar de ser tan lleu la seva consistència urbana.

El seu nom comença a sonar en la història quan decau el rang metropolità de Cartagena. En l'època dels visigots va ser cap de ducat -un dels vuit en què Leovigild va dividir la Península-, i sota els àrabs, durant seixanta anys, el duc Teodomir es mantingué ací sobirà d'una illa cristiana. Formant ja part del regne moro de Múrcia, fou conquerida per Jaume I per al seu gendre castellà, com queda dit, i a la Corona de Castella va pertànyer fins que el 1304 Jaume II de Catalunya-Aragó la va recuperar per a la seva. El 1564 es trenca el seu darrer vincle, l'eclesiàstic, amb Cartagena-Múrcia, en constituir-se en diòcesi independent. I dins del Regne de València, en l'etapa foral, es va administrar amb bastant autonomia, sent capital de Governació.

Des de Guardamar hauríem de pujar a Santa Pola, per la carretera que va de Cartagena a Alacant. Si ho féssim de seguida, oblidaríem Torrevella, que queda més al Sud. No estarà de sobres acudir a Torrevella: no n'és molta la distància, i el camí -la mateixa carretera general- resulta còmode. Torrevella -carrers amples i cases baixes, com Guardamar i per idèntica raó- és un bon port pesquer, explotadora i exportadora de sal, i experta cantant d'havaneres. Fins 300.000 tones anuals de sal produeixen les seves salines. En el segle passat, els mateixos indígenes la portaven en vaixell pel món. El record antillà va passar al folklore:

Es Torrevieja un espejo

donde Cuba se mira...,

diu la cançoneta. Les salines són dues llacunes que termenegen amb la mar, dos metres i escaig més baixes que aquest: les millors -o les més importants- d'Europa, diuen. Els grans munts blancs reverberen sota el sol, i un anar i tornar, industriós, de grues i vagonetes, permet de suposar que el negoci és bonic i sanejat. Però el cert és que ni la pesca ni la sal no donen el suficient per al poble: la gent emigra, segurament amb l'ànima transida d'havaneres.

Un no pot circular per Alcoi sense creuar, una i altra vegada, algun pont. No els he comptats, però n'hi deuen haver deu o dotze com a mínim, en l'estretesa de la ciutat. Sense cap pretensió arquitectònica –el més ampul·lós, de ferro, és el de Canalejas o Viaducte, preferit dels suïcides locals-, salven les profundes escletxes rocoses per les quals transcorren el Molinar i el Barxell. I el foraster, des de qualsevol barana, descobreix en les aspres gorges de tots dos rius una esgraonada profusió de construccions: són la cèl·lula mare de l'Alcoi industrial.

En el buit d'aquests solcs abarrancats s'instal·laren, en efecte, fa quatre o cinc segles, els primers batans, els primers molins de papers, que utilitzaven directament la força dels salts d'aigua, i ací segueixen instal·lades moltes fàbriques modernes, fins i tot recents, que ja no necessiten de l'energia hidràulica per a moure's. Tal situació dels establiments fabrils és realment pintoresca, i, de més a més, avantatjosa, perquè allibera la resta de la ciutat de moltes impertinències. Tot el miracle d'Alcoi arrenca de la decisió que van prendre els seus artesans medievals, de baixar al fons dels rius. Allò que ha vingut després, l'expansió contra vent i marea, ha estat cosa de tenacitat, de ganes.

S'ha dit amb insistència que els alcoians són els més catalans dels valencians, i és veritat. No solament «sacan panes de las piedras» i pequen de lleugerament fenicis -en el mal sentit de la paraula-, sinó que l'afinitat ve avalada per aquesta dedicació industrial. Alcoi és, als ulls dels altres valencians, una petita Barcelona. En el fons, això equival a reconèixer a la ciutat del Serpis un grau màxim de personalitat autèntica i vital. I els propis nadius se l'autoreconeixen: a això es deu -ho he indicat abans- que els alcoians mirin Alacant, la capital de la seva província, una mica per damunt del muscle, amb un vague gest de desdeny, amb desafecte, si més no.

Alcoi és una ciutat inversemblant. No resulta fàcil d'explicar com hagi pogut sorgir, sostenir-se i créixer, ací, en unes condicions gairebé absurdes, un nucli urbà i fabril de tan considerable volum. No: no resulta fàcil, como no sigui atribuint-ho a l'aguda tenacitat dels indígenes. Uns altres centres industrials de major o menor categoria existeixen al País Valencià: en tots ells, tanmateix, l'agricultura continua sent un reforç sòlid o es combina amb l'activitat de factoria; en tots ells, si més no, el camp va ser un punt de partida per al desenvolupament industrial. Només Alcoi manca de camp, i gairebé en termes absoluts; es podria creure que mai no n'ha tingut.

La població s'aixeca en la confluència dels rius Molinar i Barxell -que, units, donen lloc a un altre nom: el Serpis o riu d'Alcoi-, cama ací cama allà sobre els barrancs, i envoltada per un anell opressor de muntanyes adustes. Poc apta per al conreu era aquesta terra albina de les proximitats, i de més a més no n'hi havia molta: però els alcoians menysprearen la seva dèbil possibilitat agrària, i quan la ciutat hagué d'eixamplar-se ho va fer sense escrúpol a costes de la petita horta. Alcoi viu exclusivament de les seves manufactures. I això és el meravellós. Perquè tampoc no hi ha res en la natura d'aquest paratge que encoratgi una tal disposició econòmica. Ni Alcoi compta amb primeres matèries assequibles en la seva jurisdicció, ni el lloc posseeix uns grans recursos d'energia, ni les seves comunicacions són allò que se'n diu franques i còmodes. Tot, en la pura geografia física, condemnava la ciutat a un desenvolupament lànguid o a un estancament gris.

I el miracle es produeix. En les seves cases altes i apinyades, que cobreixen ja tot el terreny edificable, s'alberguen més de 55.000 habitants. Ací es fabrica paper de moltes menes -i paper de fumar per a mig món-, i cartó, i teixits, molts teixits, i maquinària, i olives farcides, i no sé quantes coses més. Entre elles, naturalment, les ametlles ensucrades -peladilles-: ametlles arrebossades amb una crosta dolça, blanca, cruixidora, que són un gran invent. Fa uns anys es calculava en 8.000 el número d'obrers ocupats en el ram tèxtil, 5.000 en les papereres, 2.000 en la metal·lúrgia, i quedaven per comptar les altres produccions. Les xifres, avui sens dubte augmentades, són ja significatives.

Catí, a més a més, està en ple abandonament. Els seus palaus gòtics s'han convertit en cafès o en vivendes camperoles. La casa de l'Ajuntament, de principis del XV, posseeix una esplèndida llotja, amb sòlides ogives, de severa estructura, i uns finestrals airosos i senzills; però està bruta i desabrigada. Una mica millor, no gaire, es troba la casa-abadia, també amb algun detall gòtic, i l'església parroquial, que conserva un retaule de Jacomart (1460) admirable. I per allà on anem, en l'estret àmbit del poble, façanes amb arcs de mig punt, finestres coronelles, blasons...

Benicarló –els habitants de la qual, per cert, s'assignen el nom lleig de "benicarlandos"– compta amb prop de 10.000 habitants, alguna indústria, port pesquer i esforçats conreus agrícoles. En el seu centre, l'església parroquial, del XVIII, amb una bona façana barroca. La plana de Benicarló –per això he escrit "esforçats"– és àrida: la seva horta, els seus fruiters, es reguen només amb sènies de tracció animal, i una passejada pels voltants, a l'atzar dels camps, ens descobrirà l'abundància d'aquests pous rústics, a pocs passos els uns dels altres. Sovintegen les casetes aïllades, també sense teulada, com les de Peníscola, però que, separades, semblen més cúbiques encara.

La plaça Major de Sant Mateu és recollida, amb porxos, I moren en ell set carrerons. En el seu centre hi ha una font de piló circular, amb una gran bola pètria que remata la figura d'un àngel. A la plaça dóna la façana romànica de l'església, els arcs i els capitells de la qual estan ja força deteriorades. És la part més antiga del temple –segle XIII-; la nau i l'àbsida, gòtics, pertanyen a la centúria següent, igual que la porta lateral, avui desproveïda d'escultures. També l'adornament interior de l'església –retaules, imatges, altars- ha estat destruïts. Només queda, en la sagristia, una creu processional, del 1397, finíssima peça de l'orfebreria medieval del país., i algun altre objecte de culte d'admirable qualitat. Els murs ara despullats de la parròquia de Sant Mateu foren testimonis, el 1414, de violentes controvèrsies entre frares i rabins sota la presidència de Benet XIII. I ací, davant d'un representant de Martí V, don Gil Sánchez Muñoz, successor de Pedro de Luna, va renunciar a les seves pretensions pontifícies el 15 d'agost de 1429, liquidant l'últim rebrot del Cisma.

Prop de la plaça Major, l'Ajuntament i la casa dels Borrull són també gòtics. En un altre carrer, el palau dels marquesos de Villores, renaixentista, posa una nota més lleugera i elegant. I en la plaça de Sant Pere descobrim una altra font de bola, està envoltada de sis inútils columnes i presidida per una Verge graciosa, de tosca pedra picada local... Però una ronda pel poble ens reserva mil petits al·licients més. Les cases de parets rugoses, humils, descobreixen amb freqüència una subtil finestra geminada, lleugeres finestres coronelles, que semblen procedir de mansions més preclares, però que potser sempre han estat ací. Un escut nobiliari, una paret de carreus, una església, una altra església, vam temptant la nostra curiositat...

Tota la ciutat s'alegra de la proximitat de les onades, encara que en els seus carrers perduri un rastre de calma camperola. No li falta l'església de portalada barroca. L'edifici és pesat, amb exterior de fortalesa: sobre els seus murs blanquinosos, l'entrada principal ressalta amb la policromia de les seves pedres, negres les columnes salomòniques, pallós en la resta de les seves talles i figures.