El port de Gandia -que no visitarem avui- és ample i segur a l'interior, però la bocana deu ser problemàtica per a vaixells grans. Els bancs d'arena mòbils hi canvien el calat, i un xaloc o un llevant durs fan de seguida una barra d'ones dissuasiva. El va projectar Rafael Yagüe el 1883 i les obres es van iniciar el 1886. Tres anys després la titularitat del port passà a The Alcoy & Gandia Railway and Harbour Company Limited, i gràcies a l'exportació de taronja esdevindria el segon port fruiter d'Espanya -va assolir les 250.000 tones el 1934. L'any 1946 l'estat se'n féu càrrec i el va declarar «d'interés general» abans que el 1961 passara a integrar-se en el Grup de Ports de València. Des de 1985 depén de l'Autoritat Portuària de València i, gràcies a les millores realitzades s'ha impulsat el tràfic de mercaderies fins a arribar a les 440.000 tones el 2002; un volum certament notable.

Potser la Vella iniciativa anglesa ja en presagiava la importància actual. De pocs ports es pot dir que generaren la construcció d'una via de ferrocarril a través d'una orografia infernal per tal de connectar-se a una ciutat industriosa com Alcoi. És, en efecte, als molls de la capital de la Safor on naixien els rails del projecte ferroviari. La imatge d'aquelles locomotores a vapor que gairebé abordaven les flamants popes dels vaixells atracats de punta és el testimoni d'una època optimista que ben aviat veuria sepultada la seua fe en el maquinisme sota les runes de la Gran Guerra.

La dàrsena del port s'aprima per la banda de terra i forma una mena de canal que aprofita la desembocadura del barranc de Beniopa. Dissortadament, un pont impedeix el pas de velers a la zona en què es troben els llaüts tresmallers i els que van a la petxina, on hi ha un varador minúscul.

Estem fondejats al port fluvial del Xúquer, enfront de Cullera. Navegant pel golf de València rumb al sud, Cullera emergeix com una illa que s'identifica com la senya del Sucron de l'antiguitat, al mig d'una costa baixa i arenosa. Ja Plini i Estrabó parlen en termes similars i, potser per aquest motiu, els antics mapes sempre han situat Cullera més endinsada a la mar del que realment hi és. De fet, Cullera fou una illa que contribuí al tancament de la restinga litoral que donaria origen a l'Albufera, i encara ara la bassa de Sant Llorenç, a ponent de la serra, dona testimoni d'aquell primitiu estatus illenc. L'aparença de Cullera és tan personal que els romans la van fer servir per a anomenar tot l'actual golf de València, el Sinus Sucronensis.

Vagar per la mar «poblada de peixos», que diu el clàssic, per acabar donant una amarra a un arbre arrelat entre canyars és una de les coses més sorprenents i agradables que es pot trobar un mariner en les seues singladures. En velejar la marinada cap al Xúquer teniu sempre un reflex d'inseguretat: el riu no apareix enlloc, i tres o quatre espigons són possibles referències que confonen definitivament. Decidiu apel·lar a la memòria i recordeu la torre de guaita a migjorn de la gola i un edifici aïllat color d'herba pansida. Ara ja ho teniu clar i modifiqueu el rumb cap a les llunyanes aigües dolces. Navegueu vent en popa, a mitjan vesprada, sobre un movedís llençol de llum, cap a ponent. El sol repeteix com cada dia l'estranya il·lusió i les bromeres de la marinada no esguiten el vostre espill de popa -un simulacre de la matèria que us fa sentir com un ocell aturat, lleuger...

Calia fer les coses bé. La llengua d'aigua dolça era ja perfectament visible i Vicent va centrar el Libeccio com davant d'una pista d'aterratge encara distant. Un reguerol de bromeres, a estribord, assenyalava la penyeta del Moro, marcada per una fàl·lica columna de ferro. L'escullera nord se'ns acostava amb rapidesa mentre un veler abandonava el riu ajudat pel motor i amb les veles flamejant sorollosament. Els primers embats de la marinada el feien capcinejar sense descans.

Les esculleres se'ns mostraven eriçades de canyes de pesca orientades al centre del corrent. El floc es desventava amb la forta brisa de popa que interferia la vela major, i Vicent va decidir navegar amb les veles encreuades i mantenir el delicat equilibri amb intuïtius colps d'arjau. El contacte amb les aigües dolces provocava una mar confusa -com de cassola que bull-, pel xoc entre el corrent del riu i la marinada. Uns instants després el Libeccio navegava per les aigües plàcides del riu, vigilat pels nombrosos ulls que des de les ribes seguien el nostre avanç.

La proa penetrava decididament a les aigües i s'obria camí a través del corrent. El veler, però, a penes progressava entre els canyars, i quan el vent s'afeblia semblava aturat davant la irònica mirada dels espectadors. És un miratge que ens recorda el vell Heràclit: navegar dins un flux que contradiu el moviment.

Mentre per popa les esculleres es tancaven novament i ens separaven de la mar, un horitzó de salzes, eucaliptus i palmeres solitàries ens feien oblidar la concret coast que els marges fluvials s'encarregaven d'esborrar. La serra de les Raboses -o serra de l'Or, com deia Vicent, la mà a l'arjau- ens mostrava el vessant sud amb l'ermita-castell i el ziga-zaga blanc del viacrucis. El vent queia de sobte, rolava capritxós, tornava a enfortir-se: era ja un vent falsejat per les interferències de terra que calia vigilar per a maniobrar amb les veles i evitar la trabujada.

Fondejaríem a la riba dreta, per lliure. Vam decidir deixar hissat un tros de floc suficient per a mantenir el Libeccio aproat al corrent, dòcil a l'arjau. Pura màgia: un moviment de timó i el veler deixa caure delicadament la proa cap a la riba i es desplaça transversalment sense avançar-hi un pam. Arjau a la via en el darrer moment i el Libeccio queda abarloat a una embarcació. Unes amarres a un salze i a la soca d'un om constitueixen el final de la remuntada a vela del riu.

L'actual Albufera de València és el residu d'un gran llac costaner quaternari. Un oval tectònic d'enfonsament contribuí a la formació d'una gran badia oberta a la qual drenaven els primitius Túria i Xúquer. Al mig, una allargassada illa –l'actua1 serra de Cullera- doblada per una de més petita: la muntanyeta dels Sants. És l'aspecte que cal imaginar fa un milió d'anys. Els rius devien fer una aportació continua de sediments, especialment durant les èpoques interglacials. Els materials més gruixuts contribuïren a poc a poc a retallar l'extensió de la badia per l'interior, mentre els més fins, transportats pel corrent general de la mar, anaven formant dues fletxes litorals que acabarien connectant-se i formant una restinga continua gràcies a la serra de Cullera. Així s'aïllà de la mar aquest golf i es convertí en una albufera d'aspecte probablement semblant al que té a hores d'ara la Mar Menor. El llac principal devia quedar al nord de Cullera, i al sud una allargassada i soma veta d'aigua devia anar aprimant-se fins a gairebé els contraforts del Montgó. La feina geològica lentíssima construí doncs una part gens menyspreable d'aquest país «tan llarg i tan prim que no té ni voreres», en paraules d'un notable poeta valencià. Els residus d'aquesta primitiva albufera poden encara detectar-se en tot el conjunt d'albuferes subsidiàries que originaren els nostres marenys actuals: el de Tavernes-Xeraco, el d'Oliva-Pego, els petits pantans residuals de les Marines, a Dénia...

La història ulterior d'aquella primitiva i enorme Albufera coincideix amb els fets d'una colonització humana que arriba a temps històrics. Posteriorment, l'evolució del llac obeeix a l'agricultura i no a la geologia. El lluent s'ha anat reduint més i més a base de tancats, murs de contenció per definir nous arrossars: una mostra més de l'art de la cultura hídrica –una saviesa d'origen àrab- que tan bé defineix el camp valencià.

No cal recordar d'altra banda que, després d'uns primers anys plens de polèmiques, la declaració de l'Albufera de València com a parc natural va salvar in extremis el futur ecològic del nostre insubstituïble llac costaner i que aquest estatus de protecció no para d'oferir resultats positius, malgrat les agressions puntuals que de tant en tant encara l'amenacen.

Per al nauta que ve de lluny, però, tot això seran problemes inexistents, invisibles des de la mar. Com nosaltres ara, estarà pendent de trobar l'embocadura del Xúquer, una volta s'ha situat pel bonic far de Cullera. El món de l'Albufera li quedarà lluny, i potser per això li farà il·lusió saber que al lluent alguns entusiastes estan recuperant la navegació amb vela llatina, i que a Catarroja i Silla hi ha dos clubs de romàntics que velegen l'Albufera amb rèpliques dels llaüts de vela dels seus avis. Uns avis que, amb un sentit unitari del país ben notable, vertebrador i cohesiu, deien tortosí al vent del nord, i oriolà al vent del sud...

Amarrats al moll de l'ínfim port de Benidorm cau la nit. Desembarquem pugem fins al passeig i ens incorporem al cafarnaüm humà de la capital de l'anonimat. Manhatan Chase Bank, Mamma Mia Pizzas, Singapur Art Gallery -free entrance-, Fast Food Amsterdam, Nefertíttis Sauna... Welcome, Wilkomenn, Benvenutto, Benvenue: Benidorm, de nit.

Fascinats i una mica intimidats, caminem entre l'espectacle de la gent. Una dotzena de senyores finlandeses, realment antigues, se'ns creuen policromes i polifòniques, molt divertides. Un jove amb ulleres de sol d'últim model ens ven un numeret de loteria dels cecs. «Good luck» -Gràcies. El carrer ens enlluerna amb la seua efervescència colossal. Una policia municipal, atractiva i seriosa, perfectament uniformada, vigila el grau d'ordre del desordre. Conduïda per una mena de maniquí de cuiro negre passa una motocicleta gran com un bou, barroca com un altar plateresc. A la vora d'enfront, una parella de jubilats semblen especialment entretinguts a colpejar-se mútuament el cap amb un martellet de plàstic que emet un xiulet pneumàtic cada vegada: «piit!, piit!, piit!».

Fullegem en un quiosc la premsa local i comarcal: Costa Blanca News, Costa Blanca Natritchen, Costa Blanca Krant, Kontact, Look Out, Bij, Ons... També el Canfali Marina Alta en castellà que inclou –mirabile visu- alguna que altra fulla en valencià. Virem cap a la platja de Llevant. No ens cansem de mirar mentre passegem entre les modernes avingudes, amples i netes.

Un enorme negre fulgent passeja amorosit de la mà d'un xic de cabell ros. Al costat del luxós tanatori dos esculturals nòrdics, més aviat granadets, exhibeixen carnosos tatuatges sobre els muscles nus. Tres joves mongetes carmelites se'ls creuen rient feliçment agitades, com si escoltaren per primera vegada un acudit eròtic. Continuem carrer amunt. Ens precedeix una nena punk amb el cabell ert i punxegut, d'un fúcsia impossible. La seua joveníssima esquena camisada fa de pancarta oscil·lant i per un moment ens hipnotitza: «Non, nein, no, niet..., peut être.»

Pizzeries, hotels, comerços de variadíssima mercaderia, més hotels, bars petits i grans, pelleteries, hamburgueseries, restaurants argentins, grecs, turcs, gallecs, indonesis, andalusos, xinesos i fins i tot valencians; imaginatives sales de festa d'un disseny supraplanetari o infraterrestre... Tots els locals van fent la desfilada colorista davant els nostres ulls. Els reclams de neó hi llueixen a cor què vols i presenten totes les cal·ligrafies possibles -i també les impossibles.

Guaitant el més pur migjorn, la badia de Benidorm té sobre la carta nàutica el perfil exacte d'una gavina que planeja. L'ala de babord té la punta a la torre de l'Almadrava i el Racó de l'Oix, on els abruptes contraforts de les penyes de l'Arabí presenten la dimissió irrevocable i deixen pas a un dels més amables ovals d'arena de la mar domèstica: la platja de Llevant. L'actual Benidorm nasqué en descobrir aquesta platja i eixamplar-se ordenadament sobre l'est, a través de l'avinguda del Mediterrani, en un projecte urbanístic racional i modern que data del 1954. La platja de Ponent, més dificultada per la geologia i més recent quan a ocupació turística, s'estén fins al Tossal i la caleta. El cos de la gavina és el nucli del Benidorm original, edificat sobre la muntanyeta de Canfali. Allà, les amples avingudes connecten amb carrers antics atapeïts d'establiments turístics, que es ramifiquen a través d'una petita jungla de placetes i carreronets com un sistema capil·lar que irrigara des de les grans artèries el poble vell. El tossalet de Canfali -o Morro de Benidonn, en el lèxic mariner- s'endinsa una miqueta a la mar i constitueix el bec que apunta golut cap a l'Illa. Una curiosa terrassa hexagonal permet veure de prop la font marina de Benidorm, el potent doll d'aigua que a imitació del de Ginebra es projecta des del mar a les altures: una mena de guèiser inventat, el brollador d'un imponent leviatan encallat a les arenes de Benidorm. I continua cap amunt, imparable. A Benidorm, ni la mar no li apagaria la set.

El port era gairebé desert. A penes alguna parelleta d'aire clandestí pul·lulava entre les ombres. Un gat patibulari se'ns creuà fugaç entre les cames. Fent un estrany eco en el silenci espés, les nostres passes produïen un soroll sec i fantasmal mentre caminàvem sota l'esotèric perfil de les barques en construcció del varador. Les proes es dibuixaven mastodòntiques mentre les corbades costelles esdevenien per moments urpes gegantines. Tot plegat, feia l'efecte d'un cementiri de monstres, esquelets d'extingits dinosaures encallats per algun cataclisme arcaic.

-Ni cas. Són només barques -vaig obligar-me a pensar.

Una llegenda fa remuntar la fundació de la Vila Joiosa a uns mariners de Fòcida que l'haurien batejada com a Jònia en honor de la seua pàtria, Jònia.

L'apel·latiu Joiosa devia ser una derivació posterior, una corrupció etimològica bellíssima: joiosa -és a dir, alegre, plena de joia, gojosa-, un nom summament poètic i ben trobat.

Tot i que aquest origen del nom és llegendari segons els erudits, s'han trobat dues notables restes gregues del segle IV aC, tan escasses al nostre litoral. Es tracta d'una figura de bronze que representa un llancer nu i d'un cap de bou, fragment d'una escultura perduda.

Tradicionalment marinera i agrícola, la Vila va aprofitar les escorrialles del boom turístic de Benidorm. Tanmateix, la projecció marinera –pescadora- que té actualment és més important del que l'aspecte del port fa pensar: més de la meitat de les barques matriculades pesquen en aigües del banc canariosaharià, algunes en societats mixtes hispanomarroquines, d'altres amb matrícula de conveniència en ports andalusos. I és que l'afició dels pescadors vilers per la recerca de mars meridionals més riques i rendibles ve de lluny. Ja Pasqual Madoz, al segle XIX, informava que d'abril a setembre molts pescadors de la Vila s'aventuraven fins al nord d'Àfrica a la pesca del bonítol i la cavalla. A més, una ocupació econòmica tradicional de la localitat ha estat i és la fabricació de filatures i xarxes de pesca, i encara avui la Vila forneix d'eines marineres bona part dels ports pesquers del litoral valencià.

Fins i tot la indústria de la xocolata -tan important i característica de la Vila- la van importar els mariners que feien la ruta d'Amèrica. El cacau, un dels més preats fruits d'Amèrica, va posar-se ràpidament de moda a tot Europa a partir del segle XVII, i trobà ací posteriorment uns artesans ben destres a elaborar-lo.

A mig matí, rumb a llebeig, deixàrem el port de la Vila Joiosa. Com a complement d'un passeig pel nucli antic, ens havíem obligat a un considerable desdejuni de xocolata, i l'estómac -un xic pesadet- ens ho recordava ara. Després de recórrer un laberint de carrers cromàtics que suggereixen una kashba magribina més que un poble valencià, arribàrem al moll.

Ara, amb la vela major inflada per un suau migjorn, la platja del Paradís caminava parsimoniosa cap a llevant. Un darrer recordatori del caràcter mariner de la Vila, perquè és en aquesta platja on tenia la cua la darrera de les almadraves que hi funcionà.

Del que no hi ha dubte és de la importància que va tenir en l'època romana. Les inscripcions donen fe d'aquest fet i suggereixen que podria tractar-se d'Alone. Hi ha restes d'un pont romà sobre el riu Amadòrio i d'un notable mas agrícola, però la troballa arqueològica més important ha estat un sepulcre atribuït al general Sertori que aparegué sota la torre d'Hèrcules que domina la punta del Gamell.

Tanmateix, la part més èpica de la història de la Vila tingué lloc durant el segle XVI. Els vilers es destacaren sempre en la defensa aferrissada de la costa contra els pirates. La galiota de divuit bancs de Lelis Rais, la del terrible Amar Rais i la fragata d'Arpet Rais van ser successivament capturades pels coratjosos mariners de la Vila. Tanmateix, l'any 1538 una flota de quatre galeres i trenta galiotes turques fondejà a la desembocadura de l'Amadòrio i assetjà la ciutat. Era el 29 de juliol, dia de Santa Marta, i poc es podia fer tret de pregar. Segons la tradició, les pregàries foren ateses: una sobtada tempesta va desfer l'esquadra atacant i va dispersar o enfonsar les naus invasores. Els documents històrics, però, indiquen que Sala Rais se'n va eixir finalment amb la seua: comprovat el precari estat de les muralles, el duc de Calàbria ordenà la retirada dels vilers i el turc assaltà el poble desert, li botà foc i en destruí les fortificacions.

Siga com vulga, santa Marta és des d'aleshores la patrona de la Vila, i els seus habitants festegen aquests esdeveniments amb una festa de moros i cristians ben singular i marinera. La matinada del dia 29 de juliol, un fum de barques s'acosten a la platja carregades amb les comparses de moros, tots magníficament vestits i armats. Mentre el sol desperta, té lloc sobre l'aigua i l'arena la batalla simbòlica, el mític desembarcament. Entre esguitalls i crits, entre cossos, barques, arena i aigua, s'hi desplega el ritual colorista i fragorós de la batalla. Una batalla protocol·lària i enlluernadora, una festa embriaga i alegre: joiosa.

El port de València es converteix així en el protagonista de tota aquesta dilatada costa. Port completament artificial, segons el model mediterrani- dics perpendiculars a la costa i dic d'abric paral·lel a aquesta-, la impressió que produeix és la d'un gran recinte emmurallat dotat d'estranyes portes d'accés. És aquest l'efecte que ens va produir fa bastants anys navegant cap al sud, potser la primera vegada que el véiem de mar estant. Al veler es jurava en aquells moments que la bocana del port s'obria a ponent del far on créiem veure perfectament el gris fosc de l'aigua que penetrava dins el recinte portuari. Una primera constatació ens va fer dubtar, però: era impossible que en aquests paratges de la Mediterrània una bocana es trobara orientada al nord, a l'agressiu quadrant del qual arriben alguns dels pitjors temporals. Una ullada a la carta nàutica i al derroter –a la realitat, en certa manera- ens va informar que en aquell rumb no hi havia més que un dic continu, i que l'entrada es trobava més al sud, on s'arredonia l'extrem del nou dic de l'est. Una mena de trompe l'oeil que ja és història en tot cas perquè, amb les obres que ha impulsat la Copa de l'America, la morfologia del port ha canviat de manera irreversible.

Una ordre de la Batllia de 1337, que prohibia la descàrrega de les embarcacions als marges del riu, demostra que el Túria aleshores era navegable. La ciutat de València estava directament involucrada en la mar: aquell mateix any funcionava una drassana situada a l'actual carrer del Pintor Sorolla i part dels de Correus i Pérez Pujol, sector integrat al barri de pescadors. El problema de la navegació fluvial fins a València degué ser el calat, més aviat escàs, fet que hi imposava una navegació modesta. I quan el projecte de construir un canal fins a les muralles es desestima, el 1402, podem afirmar que la dinàmica ciutat que s'acomiada amb optimisme de l'època medieval renuncia també a la vessant nàutica. Només els noms d'alguns carrers -de les Barques, de la Nau, de la Mar...- introduiran un contrapunt marineri oníric a la València actual.

Les arenes de la Malva-rosa s'allargaven tremoloses en un aire d'aquarel·la. La proa del Libeccio enfocava l'interminable dic de l'Est, d'una matèria grisa difuminada per la distància. L'aire en calma i un verd terrós a la mar negaven tota reminiscèncìa de la gran tempesta que convocava un poble impotent davant el naufiragi de Flor de Mayo, com un cor grec dissenyant la darrera escena de la tragèdia. Aquella llum lletosa tampoc no era ni podia ser l'evocació d'una atmosfera de Sorolla.

Feia dues hores ja que havíem deixat per l'aleta d'estribord el carregador de mineral del port de Sagunt. Era quasi migdia i a proa del Libeccio ni tan sols s'endevinaven els perfils dels mercants fondejats enfront del port de València. Pel car de terra, al sud de l'aglomeració urbana de Port de Sagunt, el complex siderúrgic imposava una esgarrada estètica industrial una mica anacrònica. Cap a ponent, el modest i allargassat tossal on s'assentaven les muralles de la ciutat aliada de Roma -la vella Zacyntho, com insisteix a denominar-la Blasco Ibáñez- mostrava les restes de l'antiga esplendor.

-És un cas curiós, el de Blasco Ibáñez -vaig dir a Vicent tot assenyalant l'allunyat castell romà. Ja n'hem parlat alguna vegada, però el problema que ens planteja només es podrà resoldre llegint-lo o rellegint-lo una vegada més, oblidant les seues preteses limitacions i intentant indagar justament en el sentit contrari, en la seua curiositat intel·lectual -tan vitalista- i l'absoluta manca de límits previs. Sónnica la cortesana, El papa del mar, Flor de Mayo, Cañas y barro, Los argonautas, Mare Nostrum... Jo no conec en la literatura en llengua castellana un cas semblant de diàleg amb la mar -Pereda, Baroja i Aldecoa ho intenten, però no hi insisteixen, no senten aquella necessitat d'insistir-; en la literatura catalana només el cas excepcional i irrepetible de Josep Pla, i la sensibilitat illenca de Baltasar Porcel. És en la necessitat d'insistir en la realitat de la mar on caldria cercar les claus que potser ens permetran recuperar un autor capaç d'escriure tantes pàgines de rara vitalitat.

Entrem finalment al petit port de Tabarca, un modest espigó que amplia el petit refugi de cala Rata i la protegeix dels vents del nord. Al moll hi ha atracada la Kon Tiki. Ni feta de troncs ni navegant el Pacífic, sinó les dotze milles que separen Alacant de l'illa, transporta turistes de forma infatigable; Thor Heyerdhal, però, estaria encantat que fins i tot a Tabarca coneguen la seua aventura polinèsia.

Donem ferro en només metre i mig de fondària. L'aigua és clara i plàcida, d'una transparència acurada que permet identificar les algues, els peixets..., i les marques d'algunes ampolles de cervesa mig soterrades al fons. Ajupits a la xalana, una paladeta dels rems ens porta a la costeruda platja. Som-hi. That's Tabarca, Tabarca la Nova.

El port de Tabarca està situat a la part més prima de l'illa, un istme arenós que n'uneix els dos nuclis de roca. Amb prou feines un centenar de metres separen el port de l'altra vessant -la platja central-, orientada al sud-oest. Des d'alt es presenten les dues fulles pètries de Tabarca, que en total no fan més de trenta hectàrees: a la dreta, el poble de Sant Pau intramurs, i a l'esquerra, la part oriental, més gran i completament deshabitada, que es perllonga al sud en l'illot de la Galera, i a l'est en una sèrie de baixos rocallosos dels quals l'únic que aflora és l'illot de la Nau. No hi ha pas per a cap tipus d'embarcació entre la Nau i la punta Falcó, l'extrem oriental de l'illa. El pas és franc, en canvi, a la banda de fora d'aquest escull, tot i que mitja milla al sud-est, amb només 3'8 metres de profunditat, l'abrupte sec de la Llosa constitueix un indret que els vaixells de cert port han d'evitar.

De mar estant, Peníscola sembla marcar la cruïlla de dos fragments litorals ben distints. Al nord i a gregal la continuïtat amb Benicarló, amb Vinaròs i amb la mar seca i fangosa del delta, biològicament riquíssima, resulta evident; és la mar del llagostí. Al sud, en canvi, la propera serra d'Irta canvia el paisatge de sobte i el blau obscur de l'aigua demostra que ja no hi arriba la influència de l'Ebre. La mar ja no és tan soma i els fons són de naturalesa diferent. Hi abunden lloses de roca submarina que, mar endins, lluny, enllacen amb les agulles volcàniques de les illes Columbretes. En aquesta banda del tómbol la costa es fa cada vegada més alterosa i despoblada, i el primer nucli urbà que hi trobem cap al sud és Alcossebre. Tanmateix, ni aquesta vila, ni Torreblanca ni Orpesa ni Benicàssim no han tingut mai una tradició marinera de relleu. Cal arribar al Grau de Castelló per retrobar-se amb la cultura pescadora, representada per una potent flota de traïnyes i un volum de captures de peix blau realment impressionant.

Els pescadors penisclans, per tant, tenien al seu abast uns caladors molt variats i d'una magnitud extraordinària. Malgrat que podien fer competència a les barques de Vinaròs -i ho feien sovint-, la seua mar més habitual era un triangle definit pel port de Peníscola, l'illa Grossa de les Columbretes i el port de Castelló de la Plana. Als fons rocallosos de les Columbretes pescaven llagostes -fa temps, abundants- amb nanses i tresmalls. A les barbades d'aquests fons, particularment al sec de la Barra Alta i a les Roques de Bamba, calaven palangrons i obtenien lletxes i peix d'escata –grans déntols, sargs i pagres, principalment- que per Nadal es cotitzaven força bé. Per a aquesta pesca, acostumaven a escar els palangres amb boga, polp pelat o calamar. Els calamars han estat sempre aficionats a aquests fons, i quan encara mantenien un preu raonable eren òptims per a escar el palangre i el curricà de fons. La riquesa d'aquestes roques de les illes Columbretes és ben coneguda. Sabem d'uns pescadors eivissencs que a la tardor vivien pràcticament de l'indret. Anaven des d'Eivissa cap a l'illa Grossa amb una palangrera que no feia deu metres d'eslora i dedicaven la nit a enlluernar calamars potera en mà. Els mantenien vius en una mena de viver i l'endemà els passejaven amunt i avall entre el Bergantí i la Foradada, curricant per les barbades.

Hora i mitja després d'haver albirat les illes, emmarcades en un escenari sumptuosament cinematogràfic, la visió canvia però la màgia hi roman: disseminades com un ramat d'ovelles al llarg d'un arc de cinc milles, una arbitrària composició de retallats perfils de cartolina negra sembla flotar sobre les esvaïdes aigües del matí, com un prodigi de papiroflèxia. La Ferrera, piramidal, es projecta sobre l'allargassada i elegant illa Grossa o Mancolibre, i inventa una silueta híbrida que inútilment tractareu d'identificar en el llibre d'instruccions nàutiques; la Foradada, més al sud, encara no exhibeix la buida obertura que hi dóna nom i sembla perfectament irreal; més allunyat, el grup del Carallot o Bergantí resulta inconfusible amb el carés de vaixell navegant amb totes les veles desplegades.

Més enllà de la Nau, el penya-segat vira cap al sud-oest fins a l'illa del Descobridor o torre d'Ambolo, abrupte illot quasi enganxat a terra que protegeix el petit golf que s'obre a continuació. La costa es fa momentàniament menys abrupta i, finalment, acaba declinant a la cala Granadella, on dirigim el Libeccio amb la intenció de saciar la gana en aigües plàcides.

En l'aspecte urbà, la Granadella és una minúscula pedania de Xàbia. Es tracta d'un delitós poblament pescador amb una dotzena de cases que defineixen un únic carrer, el carrer del Tio Català. Un bar restaurant i un petit varador de llaüts atapeït d'embarcacions completen el quadre. En la platgeta desemboca un rierol d'aigües esporàdiques on drenen els barrancs de les muntanyes veïnes. Remuntant-lo un poc es troben petits prats amb joncs i baladres, i de seguida els pins, que cobreixen els tossals cap a l'interior en una bosquina espessa, aromàtica i -amb el vent- sonora. La proliferació de xalets a les urbanitzacions pròximes i la facilitat d'accés des de Xàbia per la carretera asfaltada ha portat de fa uns anys a la fatídica massificació estiuenca de la cala. D'aquesta manera ha perdut l'aïllament beatífic i, així, gran part del seu encís, però a la tardor el reflux turístic encara permet d'apreciar-la en la seua genuïna, solitària, un punt anacrònica bellesa. Un encant que meresqué l'aprovació entusiasta del senyor Esteve qui, amb el cigarret pansit penjant dels llavis, balbucejà: «Grècia, Grècia...»

Pel que fa a la substància, el rocam d'Ifac és format per calcàries nummulítiques de l'eocè, generades al fons del mar fa uns trenta milions d'anys. L'acumulació dels esquelets calcaris d'aquests microorganismes marins que semblen petites monedes -d'on prové el nom llatí de nummulits– formà la matèria primera d'aquesta gegantina escultura. Per tot arreu del  penyal, la roca té un aspecte bigarrat, intensament frunzida a base de petits plecs d'un disseny caòtic i confús. A més, l'acció dels elements durant milers d'anys ha corroït i dissolt en part la roca i hi ha llaurat solcs, buits, esquerdes i forats. De mar estant, les parets verticalíssimes semblen un petri formatge emmental, envellit i rovellat pel temps, sobre els cims del qual creixen alguns pins torturats per segles de ventades. Però si la vegetació arbòria del penyal és escarransida i pobra, la botànica herbàcia és d'un interès notable, i ja el gran Cavanilles va anotar l'existència  d'espècies raríssimes de trobar en altres indrets com la Silene hifacensis redescoberta als clivells de les roques més inaccessibles del penyal i a les parets de l'illot eivissenc des Vedrà, dues talaies d'una silueta extraordinàriament semblant.

Però parlant de semblances, el penyal d'Ifac té coma indiscutible germà gran Gibraltar, la Columna d'Hèrcules del costat europeu. Es tracta d'una relació familiar que afecta l'origen mateix del nom. De fet, el nom antic de Gibraltar que es pot trobar a les pàgines dels geògrafs grecs i romans -Kalpe o Calpe-, va ser manllevat per la població que s'instal·là al peu del nostre penyal. S'ha suggerit fins i tot que Ifac és una veu semítica amb funció d'adjectiu diferenciador, i segons aquesta hipòtesi Ifac significa en libiofenici "boreal" o "del nord". D'aquesta manera, Calp d'Ifac Voldria dit el Kalpe boreal –l'altre Gibraltar, el Gibraltar del nord.

Vora migdia arribem a prop del Morro Toix. Enfront del cap ens obrim al vent i posem popa tancada al xaloc. Atents a evitar una trabujada imprevista, vigilem els altius penya-segats que desfilen a només unes desenes de metres de la nostra iola. Amb veles Marconi la navegació en popa és bastant incòmoda i compromesa. Per sort, la vela de proa acostuma a avisar de la imminència de prendre el vent de l'altre costat i patir un perillós cop de botavara. Virar per redó és així una operació que cal fer amb rigor i en què s'ha d'evitar sofrir de manera involuntària.

Naveguem paral·lelament a la costa. A estribord, la falda escultòrica del Morro Toix mostra una densitat monumental color vainilla. Tallada per l'acció corrosiva de la mar, la roca es tanca en si mateixa i cerca el seu propi esquelet. Sobre la vora ombrívola les ones es desfan en una mòbil sanefa blanca, com la saia que descuradament traguera el cap sota un arcaic vestit de pedra. Parant compte de la proximitat de la paret calcària, tensem la major, oferim al gènova l'altra cara de la brisa, maniobrem a babord i, quan la major pinta vent, amollem escotes. Hem trabujat per tal de poder obrir-nos de través, quan la proximitat de terra ho aconselle.

Mirem per darrera vegada la costa que anem deixant a popa. La torre del Gerro, antic punt de guaita a l'època de la pirateria barbaresca, conviu amb una urbanització inacabada que sembla un betlemet bombardejat. A voramar hi ha l'Aiguadolç, un indret tan abrupte com bonic convertit per l'ús en l'únic racó nudista d'aquest fragment litoral, on es troben generosos brolladors submarins d'aigua fresca i un doll artificial d'origen àrab que aprofita el fenomen. Som temptats a creure que la finalitat va ser permetre fer aiguada a les naus àrabs que fondejades a prop devien amollar bots de rem carregats de tonells buits per proveir-se d'aquest element essencial. Allà comencen els penya-segats que van alçant-se fins als cent cinquanta metres de perfecta verticalitat, una paret calcària amb prou feines pintada per una vegetació rupícola arrelada als clivells més inversemblants del rocall nu. Tres milles de cingles inhòspits i impressionants, bellíssims.

Arrumbant cap al cap d'Irta, el protagonisme pertany a Peníscola. El castell i la vila fan un gran efecte del mar estant, i Carlos Barral pretenia que la silueta era la d'una ciutat del món antic, amb aquell blanc daurat que recull el prestigi dels segles. Malgrat la concentrada harmonia, té una desmesura difícil d'explicar, potser aquella necessitat d'aprofitar les capritxoses formes del rocam i convertir en afirmació històrica la pura geologia. D'història, en té molta -de la cultura clàssica a la musulmana, dels templers a Benet XIII i a la guerra del Francés, i la importància militar que va assolir va ser indiscutible. Actualment, l'istme que la uneix a terra s'ha desvirtuat en una inflada urbanística que arriba a les portes mateixes de la ciutat medieval, però abans Peníscola es transformava en una autentica illa durant els grans temporals, com una plaça forta expressament feta per a la desmesura d'un antipapa.

Peníscola ens mostra des del Libeccio la façana nord, la més severa. El vell castell dels templers, ampliat i reforçat durant els segles següents, suavitza l'aspecte agressiu amb les palmeres del jardí del Governador. A poc a poc, la perspectiva hi canvia. El far pren protagonisme i el poble apareix progressivament a mesura que el castell es camufla a tramuntana i mostra el vessant més amable del tómbol. Amb el moviment del veler, els carrers insinuen una profunditat efímera, com d'incisions a la roca. Apareixen i desapareixen. El cromatisme de les finestres -blaus, verds, ocres- sobre el blanc lluminós de les cases hi dona un relleu de miniatura matisat per algun pi venerable, i les altes muralles a penes coronen ja el poble vell.

L'escullera del port arranca allà, a la nostra amura d'estribord. Un immens forat deixa pas a dos buldòzers que treballen a la part exterior, articulant-se sobre els grans blocs de ciment que penetren l'aigua, com gegantins insectes tecnològics. El fanal de l'extrem del moll, atapeït de grafits i de desenfeinats d'estiu, marca la nostra entrada al port de la darrera de les Viles del Mar.