Autor:
Baltasar Porcel i Pujol
Obra:
Arran de mar
, 1967
Pàgina:
13
El volum humà de Benidorm és inversemblant. Hi ha gent arreu, acaramullada, en situació de caminar, seure o jeure. Una quantitat esgarrifosa de persones. De cotxes, val més no parlar-ne. I paletes, turistes, cotxes, ràdios, dimonis, tot plegat arma un aldarull inaguantable. El personal, la pols, la calor i el soroll són nefastos. És clar que donen pessetes. El poble sembla a punt d'explotar. Vessa. Si no el descongestionen, rebentarà. No en dubteu. Però, en lloc de fer-ho, el carreguen més, amb festivals de cant i altres mandangues.
A llevant i a ponent té platges dilatades, de corba fina, arena al seu punt, poca fondària i aigua de temperatura agradable a l'estiu i a l'hivern. Sembla que Benidorm és el punt on el sol dóna preferència en aquest litoral. De fred, tampoc no n'hi fa, diuen. Calor, a senallades. Els vents que més hi toquen són els del sud, càlids. El portet és petit, està bé. Hi ha moll especial per a canoes de gent rica. S'agraeix. Entre les dues platges, s'aixeca el morro del Castell, un pedrot abrupte, ara civilitzat per a ús d'estiuejants i que domina una panoràmica quilomètrica, de paisatge sense estridències. Per terra, amenaça Puig Campana. [...]
Davant Benidorm, l'Illa, un promontori fet a talls, aspriu i rogenc. Té uns quatre-cents metres per dos-cents i porta llum. Les embarcacions petites el poden abordar tranquil·les; les grans, amb precaucions, pels baixos. Quatre milles i mitja avall, als dos-cents divuit graus, s'hi aguanta una boia gran, negra: assenyala el naufragi i derelicte d'un vapor italià. Amb mal temps, sembla un animalot estrany.
