3i4 (València), 2012
No hem d'oblidar-nos, però, de visitar Algemesí. Hi opera també el Xúquer, coadjuvat per un dels seus afluents, el Magre. Entre els dos converteixen el seu terme en un transsumpte del paradís original, però no ens enganyem: en les darreres dècades s'hi ha desenvolupat també un sector industrial poderós. Cas de recalar al poble, seria convenient fer-ho la primera setmana de setembre. S'hi celebren les festes de la Mare de Déu de la Salut que, entre altres esdeveniments, propicien certa excitació processional on llueix singularment el ball conegut com la muixeranga. En realitat, la muixeranga no és pròpiament un ball: és un tour de force on els participants formen torres humanes al so de la música de tabal i dolçaina que du el mateix nom. L'estampa plàstica aconseguida amb tot plegat és acolorida i vistosa. Els participants assalten el cel amb l'ímpetu de les franges blaves i roges del seu abillament —brusa cenyida botonada per davant, faixa vermella, espardenyes de sola prima. Retallats al davant de la portada renaixentista de la basílica de Sant Jaume Apòstol, semblen estranys arlequins amb un ofici, però, perfectament seriós.
El tabal i la dolçaina disposen un himne hirsut, electritzant, una mica irritant. Una música greument digna que, amb el temps, Fuster i altres proposarien vindicar com a emblema sonor del País Valencià. Però això fou abans que un president barbut i diu que progressista oficialitzara l'"Himne de l'Exposicio" del mestre Serrano, que condemna els valencians —nous Sísifs d'estil cañí— a "ofrenar noves glories a Espanya"...
Es tenen notícies d'aquesta cerimònia d'Algemesí des del segle XVIII i no és cap secret que constitueix, molt probablement, l'origen del fenomen dels castellers, tan populars a Catalunya. Al capdavall, aquests eren coneguts en terres principatines com a oficiants del "ball dels valencians". No és la ciutat riberenca l'únic lloc on hi ha tradició muixeranguera, però. Amb aquest nom o amb el de moixigangues hi ha manifestacions semblants a Peníscola, Titagües, l'Olleria, l'Alcúdia, Forcall o Xiva. Un ritu ancestral que l'any 2010 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, juntament amb el flamenc andalús i el cant de la Sibil·la.
Venint d'aquest empori supernumerari, la Vila Joiosa, a pocs quilòmetres, ens provoca un baixó instantani. Diguem que Benidorm és l'amant chic, escultural i sempre perfectament maquillada, mentre que la Vila és la "parenta" amb rul·los i en batí. Tot l'efecte dramàtic de l'altura benidormera, el seu ordre extrem, la seua pulcritud desmesurada, és substituït de sobte per un escenari molt més d'anar per casa, perfectament domesticat i al marge de qualsevol ínfula. És la mateixa mar turquesa i or, però la platja està desmanegada, com sorpresa acabada d'alçar-se del llit. Si Benidorm sembla nòrdic –d'un nord, això sí, climàticament impossible-, la Vila Joiosa ja és plenament mediterrània. Fuster ho veu així: "Cases de coloraines, arts posats a assecar, barques encallades, olors denses, tavernetes amb gent obscura i treballada". Després recorda els moros i cristians locals, que inclouen "episodis de batalla naval". Tot a la Vila és acusadament mariner, doncs, i, en consonància, ací entona el cant de cigne la comarca de la Marina.
És sabut, d'altra banda, que l'illa deu el seu nom actual als genovesos que, al segle XVIII foren rescatats d'una Tabarca tunisiana. amb ells es repoblà l'antiga illa Plana i per ells es rebatejà. Ara mateix els únics vestigis que en queden són a les làpides del cementeri, on els Parodi, Sevasco, Chacopino o Marcenaro constitueixen eficaces empremtes fundacionals.
L'arxipèlag es troba dividit en tres espais clarament delimitats. Al sud hi ha, perfectament arrenglerat, el poble pròpiament dit. Una via principal ordena els carrers polsosos de cases blanques i baixes. Tot té un aire sicilià i no falta, per a arrodonir aquesta estampa, alguna mamma aspra i sorollosa que ix de casa amb un poal o amb un cabàs ple de verdures. La visita ha de ser necessàriament curta, perquè el poblament s'acaba de seguida. A l'est limita amb el roquissar que inaugura el fastuós espectacle de la mar oberta, i a l'oest s'aixeca l'incomprensible desemparament de l'església de Sant Pau i Sant Pere, tancada i barrada, perpètuament en obres, però dominant el perfil de l'illa amb l'aire inquietant dels temples sense déus.
L'altre extrem de l'illa, al nord, està reservat als morts. S'hi aixeca, solitari, l'antic far -ara museu- i s'hi arrecera el cementeri. La zona s'alegra amb un joc atapeït de figues paleres, on els amants -a la manera hernandiana, però també estellesiana- han inscrit els seus noms amb tinta de saba.
La transició entre la part sud i la part nord de l'illa és un istme completament aprofitat: al costat de ponent alberga el port i al de llevant les platges; enmig, els restaurants de l'illa. I això és tot.
I acabem l'itinerari al Grau de Castelló, des d'on -raona l'autor a qui resseguim els passos- no "seria difícil d'aconseguir les illes Columbretes", l'arxipèlag que es pot contemplar a uns seixanta quilòmetres. Fuster és brutalment sincer, però: "No he fet mai aquest viatge, ni ningú me l'ha recomanat mai"...
No m'estranya que no sentira gaire interès per "un grup de roques enormes, àrides i deshabitades". No farà igual amb Tabarca, on el reclam de la gent -escassa, però constatable- el forçarà a temptejar la travessia. Als Columbrets, tanmateix, hauria trobat un espai privilegiat al qual el seu caràcter de "roca deshabitada" li ha estalviat, encara ara, la servitud aclaparadora del turisme massiu. En un món on ja no queden paradisos, les Columbretes constitueixen un enclavament únic en tot el Mediterrani. Fuster potser no ho sabia, però ja a finals del XIX l'arxiduc Lluís Salvador (l'austríac enamorat de les illes Balears) havia publicat un llibre -en alemany- dedicat a la fauna i la flora del minúscul arxipèlag. El més sorprenent és que els tresors que hi inventariava han arribat fins a nostres pràcticament incòlumes.
Els Columbrets són quatre illots d'origen volcànic: l'illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. S'hi pot trobar una subespècie endèmica de sargantana: la Podarcis atrata (més gran i de constitució més robusta que les peninsulars, gràcies a l'absència depredadors). Fins al segle XIX la zona se la van disputar els pescadors i els contrabandistes. A mitjan segle s'hi va construir un far, que estigué en funcionament fins a l'any 1975.
En l'actualitat el far està automatitzat i els únics habitants de les illes són els funcionaris de la Generalitat, que acullen els escassos visitants que arriben en vaixell des de Castelló o des de Peníscola.
El Calp de llavors (2.000 habitants pels 30.000 d'ara, la majoria ja estrangers) tindria por de contemplar el Calp d'avui. Com una metàstasi resseguint el relleu del territori, tot s'ha omplert e xalets, de vil·les, d'edificis. Al fons endinsant-se en la mar, l'enorme massa calcària del penyal d'Ifac certifica el que del paisatge ha romàs inalterat. [...]
Al fons, el penyal sorprèn pel que té de desplaçament impetuós cap a dins de la mar, de protuberància insòlita en aquesta cota. Sembla el cràter impossible d'un volcà envellit, i el miracle és que haja romàs relativament intacte, tenint en compte la voracitat immobiliària ambiental. Calp, sense aquesta fabulosa roca, perdria més del cinquanta per cent del seu efecte. L'obra representada és bona, però la qualitat de l'escenografia la millora substancialment. El penyal sembla un vigia, però no sé què podria vigilar, fora de la follia constructora/destructora dels nostres contemporanis.
Mitja hora abans de la representació, la Casa de la Festa bull. A escassos cent metres de la basílica, els actors es vesteixen i repassen un últim gest i una última nota. Em faig una fotografia amb un d'ells, Paco Garcia Linares. Paco fa més de cinquanta anys que participa en la festa. Quan Joan Fuster va passar per ací ell ja hi era. Va començar l'any 1958, a onze anys d'edat. El seu avi ja va representar l'àngel, però com tota la descendència que va tindre foren dues femelles, la tradició es va interrompre durant una generació (els papers hi estan –encara!- reservats als hòmens). Paco ha anat alternant rols segons l'edat. Al principi formava part del grup de l'Araceli i la Coronació. Ja adolescent, el mestre de Capella el va incorporar a la corda de veus greus i el va traslladar a la colla dels jueus. En els últims anys alterna el paper de sant Jaume amb el de sant Tomàs i des del 1996 ha format part del Patronat del Misteri.
Paco Garcia Linares, en efecte, és tota una institució a Elx, i una demostració palpable de com la ciutadania participa i manté el Misteri. Com si haguera estat preparant-se tota la vida, ara ha arribat al grau de maduresa en la veu i al físic apropiat per a representar el paper d'aquests apòstols barbuts i bonhomiosos.
Seiem tots en un lateral de la basílica, la representació està a punt de començar.
Santa Pola és una altra macro urbanització elefantíaca. El poblament històric s'organitzava -m'imagine- a l'entorn d'un petit castell molt ben restaurat que devia vigilar la costa i que ara contempla, impotent, l'aglomeració quotidiana de cada estiu. Res a veure el poble del 1962 amb l'aclaparadora realitat actual. Fuster li atribueix 4.000 habitants. N'eren uns pocs més, però és igual. Ara en són més de 33.000 i els seus habitants ja no viuen de la mar, sinó de munyir els súbdits de molts països que hi han trobat la seua darrera morada, o el seu refugi vacacional. El port té cert interés. Aprofita una badia natural de poca fondària -de quatre a dotze braces- i enjardinada d'algues: un autèntic refugi natural per a les embarcacions que s'hi recullen. És el port històric d'Elx (el Portus Ilicitanus de l'època romana) i el lloc on comença i acaba la darrera singladura d'El País Valenciano –i, doncs, d'aquest llibre.
L'Horta Nord, al seu torn, conserva millor espais compactes d'apoteosi vegetal. A Alboraia, per exemple, hi ha una bella extensió de cultius encara intactes on la planta antonomàstica de la xufa conviu amb altres verdures imprescindibles. L'orxata, per als qui som llépols -i és el meu cas-, és un suc celestial que cal acudir a libar al seu bressol.
València, però, penetra cada vegada més endins d'aquest espai sagrat, i amenaça de convertir el poble en una més de les seues barriades. Per sort, la crisi del 2008 ha paralitzat -fins quan?- determinats projectes urbanístics de caire megalòman que amenaçaven de cobrir de ciment el terreny més costaner.
Per a comprendre bé el privilegi que constitueix poder comptar -encara- amb dotze mil hectàrees d'horta en un territori on s'amunteguen un milió sis-cents mil habitants, només cal posar-se un calcer còmode i disposar-se a fer una bona passejada. Hi ha dues rutes molt recomanables per a fer a peu: endinsar-se, des d'Alboraia, pel barranc del Carraixet, o bé eixir de València per la Via Xurra, que discorre per l'antiga via fèrria en direcció a Aragó. Al Carraixet es pot fruir de la fauna i de la flora autòctones, però també de l'estrany plaer de recórrer un traçat rectilini per on l'aigua circula sense aturador possible, quan el temporal de Llevant bat la zona -per dir-ho amb versos il·lustres- "com un gegant guerrer". Hi ha 45 quilòmetres entre la desembocadura del barranc al nord d'Alboraia i el seu naixement a Gàtova, al vessant sud de la serra Calderona. La Via Xurra, al seu torn, compta amb quinze quilòmetres asfaltats que travessen Alboraia, Almàssera, Meliana, Foios, Albalat dels Sorells, Massalfassar, Museros, Massamagrell, la Pobla de Farnals, el Puig i Puçol.
"Menys explícita en la seva vinculació local" li sembla l'obra de Miguel Hernández, i no ens haurà d'estranyar si no s'esplaia excessivament en l'evocació de l'autor de Viento del pueblo. Som al 1962... És un goig, en tot cas -malgrat les contradiccions polítiques a què ja he fet referencia- arribar a la humil morada del poeta i descobrir-hi els senyals d'una vida modesta i potser harmoniosa: una casa estreta als peus de la serra, d'una sola planta, amb un pati al darrere amb diverses figueres, una morera, una llimera i una palera. L'immoble el va adquirir l'Ajuntament d'Oriola l'any 1981 i quatre anys més tard ja es va obrir al públic com a museu. Tot hi és pintoresc i pobre -la cuina, l'excusat del pati, el dormitori- i, tanmateix, no fa ni cent anys que aquella forma de vida separa els seus protagonistes de nosaltres. Hernández va viure en aquesta casa amb els seus pares, però quan es va casar el matrimoni va passar a residir a Cox. Sembla que el poeta gravava el nom de la seua dona, Josefina, a les figues paleres del pati i observava com el nom s'eixamplava i canviava de volum quan es feien grans. El barri a què pertany l'habitatge, de carrers estrets i empinats, amb xiquets jugant i gent feinejant, és com un contrapunt de la ciutat severa i conventual dels itineraris tradicionals, o de la cruel toponímia urbana. Per marcar la ruta cap a la casa, l'Ajuntament ha col·locat als carrers parelles de pàmpols de figuera de diferents colors. Tots els senyals apunten, doncs, cap a aquest arbre prodigiós, que em du tants records de la meua pròpia història familiar.
Els visitants s'extasien, com és lògic, al davant de la figuera emblemàtica de Miguel Hernández, la de "Volverás a mi huerto y a mi higuera" de la famosa "Elegía a Ramón Sijé". Es tracta d'una varietat coneguda localment com a "piel de toro", però juraria que és el que nosaltres hem anomenat sempre figa napolitana. Els visitants agafen fruits d'aquesta famosa figuera i, entre mos i mos, es posen a recitar poemes hernandians a la seua ombra. Les figues són madures i són bones. Me'n menge jo també una. La seua textura granulada i carnosa em propicia una breu felicitat, un plaer instantani.
A primera vista em recordà Sogorb. Era inevitable, supose, pel que ambdues són ciutats episcopals. A Sogorb, però, hi ha hagut –i encara en queda caliu- una important tradició republicana. A Oriola, en avi, s'ha afermat, amb el temps, una densa i opaca trama conservadora. Tenia el seu morbo tornar-hi: al capdavall, l'any 2010 havia estat declarat Any Hernandià, en homenatge al centenari del naixement del poeta Miguel Hernández. Em preguntava, i em pregunte encara, com es podia vindicar la memòria del poeta comunista en una ciutat on encara podíem trobar carrers dedicats a José Antonio, la División Azul o l'Alcázar de Toledo, a més d'una impertorbable Plaza del Caudillo. Tot el que hi havien aconseguit les forces progressistes -minoritàries, però molt combatives- era desmuntar alguna arcaica estàtua. No s'han retirat, però, la Medalla d'or i el títol de Caballero Cubierto de Orihuela a Francisco Franco. Impossible no albergar la sospita, doncs, que els hereus dels qui van denunciar el poeta ho tornarien a fer a ulls clucs... En les eleccions municipals de maig de 2.011, en tot cas, la victòria de l'aliança d'aqueixes forces progressistes -verds, socialistes i liberals- va propiciar l'anunci de la retirada de la toponímia feixista, tal com reiteradament havien demanat l'associació Viento del Pueblo i la de Víctimes del Franquisme 17 de novembre. Oriola, de sobte, està a punt de llevar-se una pesada llosa del damunt.
Al seu moment, però, vaig decidir córrer-hi un pietós vel. Em prepare, doncs, per a penetrar en la ciutat amb ulls verges, i anar a veure la casa d'Hernández, que vaig obviar en el viatge dels vuitanta. Les autoritats han disposat i publicitat convenientment una Ruta Hernandiana que comença al carrer de l'Hospital, a la vora del Museu Arqueològic, i acaba a la Casa Museu del poeta, a pocs metres del Col·legi de Sant Domènec (on va estudiar fins que la mala situació econòmica de la família el va obligar a abandonar-lo i dedicar-se al pastoreig). El recorregut, que discorre en gran part paral·lel a la fosca serp del riu Segura, ens permet anar contemplant els tresors arquitectònics locals. Són els mateixos, és clar, que ja enlluernaren Fuster. Hi destaca la magnífica estampa gòtica de la catedral, amb un interior infestat de motius barrocs. Més amunt, si es puja al Seminari Diocesà, "encastat a mitja altura en el turó pelat i castrense que protegeix Oriola" s'hi pot contemplar una horta especialment feraç i "la vida recollida, parada, de gent rural i eclesiàstica" pròpia de la capital del Baix Segura.
Continuant el viatge, ara farem cap a Villena. En el camí ens hem de topetar necessàriament amb Biar, l'extrem interior de la famosa línia a què ja he fet referència. Biar va ser el límit del regne a l'hora de la Conquesta, per acord del nostre Jaume I amb el seu gendre Alfons el Savi. Som, doncs, en terra de frontera. Aquest castell que sorprenc en ple procés de restauració, i que permet acostar-s'hi còmodament a bord d'un automòbil, era un sentinella que vigilava els dominis castellans (incloent-hi Villena, a pocs quilometres). el poble està ben pentinat, la seua economia està sanejada i celebra moros i cristians cada mes de maig.
Baixant cap a la costa, trobem de seguida Saix, amb el seu castell emblemàtic "de paradones dorados" (Azorín). Fuster hi constata el monocultiu dels alls, així que se sorprendria de veure ara com el poble s'ha industrialitzat profitosament.
De Biar a Villena i encara al davant d'aquesta darrera població hi ha un pla generós, parcialment aprofitat per a l'agricultura. a Biar parlen català i a Villena castellà. Només nou quilometres separen ambdues viles però el pes de la història –amb tots els seus condicionants- no dificulta gens la convivència. Naturalment, entre valencianoparlants i castellanoparlants –indistints ja atot arreu, amb independència de la llengua que hi predomine- no es plantegen grans problemes, perquè la jerarquia és òbvia: els de llengua materna castellana rarament canvien d'idioma, mentre que els catalanòfons són, a la pràctica, inevitablement bilingües.
A Villena comença la Manxa, tot i que el "camuflatge de fertilitats" propicia l'equivoc. Des de 1836 la vila pertany administrativament a la província d'Alacant. No és un cas semblant al e Requena –adverteix Fuster: mentre aquesta s'ha valencialitzat en part, Villena "es manté impenetrable: manxega".
Azorín la reputà de "señoril y mundana" i el de Sueca corregeix: "senyorívola i rural, més aviat". A mi em recorda una d'aquestes viudes castellanes, encara de bon veure, coqueta i un poc avara. Com Requena, fet i fet. Té un centre històric net, vistós i senyorial, clivellat de carrerons empinats que pugen cap al castell. [...]
Això pel que fa al vessant militar. En el vessant religiós, cal parlar de l'església arxiprestal de sant Jaume, gòtico-renaixentista i famosa pels seus pilars helicoïdals sense capitells; d'altra banda, mereix també una visita l'església de Santa Maria, amb façana barroca i una sola nau.
El campanar de l'arxipestral, delicadament punxegut, i la torre de la talaia, perfectament quadrada i coronada amb uns característics merlets, hi formen un duo emblemàtic al centre. Semblen suggerir un duel o millor una entente entre el poder militar i el clerical, que secularment han hagut de controlar la ciutat.
El castell de la Talaia, és una formidable fortalesa àrabo-gòtica, declarada monument històrico-artístic l'any 1931. Té un recinte de planta poligonal, amb torres cúbiques als angles, senyorejades per l'esvelta planta central de la torre de l'homenatge. Totes plegades doten el conjunt del seu característic perfil. El conjunt és valorat alhora per la seua excel·lència i pels elements constructius, com ara les voltes almohades.
Novelda, però, té un altre punt d'interés, que Fuster obvia, però que seria injust que jo també ho fera. L'activitat safranera i els beneficis de l'agricultura van propiciar, en el trànsit entre el segle XIX i el XX, la formació d'un nucli burgés local que -com a la Borriana de la taronja- va importar de seguida les novetats arquitectòniques vingudes del nord a l'hora d'edificar les seues llars familiars. Aquestes "novetats", en aquesta època, només poden referir-se al Modernisme. A Novelda es conserva, ara mateix, un estimable conjunt monumental d'immobles aixecats segons el patró de l'art nouveau. Dins aquest grup excel·leixen mostres destacades d'aquest estil, com ara la Casa Museu Modernista, el Centre Cultural Gómez Tortosa o l'anomenada Casa Mira.
Anant avall, el que ens apareix ara és Novelda. Novelda és montuosa i, a mitjan segle XX, era més pròspera que Monòver. Encara que actualment la ciutat visca de la viticultura (el famós raïm del Vinalopó, preservat en bosses de paper), l'activitat econòmica tradicional hi ha girat entorn del safrà. Als anys seixanta, però, aquest colorant ja havia deixat de cultivar-se al seu terme. La recol·lecció es feia a la Manxa i a Aragó (on es concentrava gairebé la totalitat de la producció mundial) i les empreses novelderes es limitaven a triar-lo, empaquetar-lo i distribuir-lo. A dia d'avui s'ha seguit amb la mateixa dinàmica.
En termes d'estricta espectacularitat, però, l'empremta modernista a Novelda es condensa, més que en cap altre lloc, al santuari de Santa Maria Magdalena. Seguint els passos del mateix Antoni Gaudí, l'enginyer novelder Josep Sala hi bastí un temple en forma de pitxer, amb dues torres laterals, que guarda una semblança notable, probablement buscada, amb la Sagrada Família de Barcelona. Sala hi va utilitzar materials locals (còdols, manises policromades, rajoles rogenques...), amb la qual cosa va dotar el conjunt d'un aire tel·lúric, com d'emanació mineral de les entranyes de la vermellosa terra del Vinalopó. Santa Maria Magdalena, per si cal dir-ho, és la patrona de Novelda.
Més enllà de les preguntes retòriques, jo no me'n vull anar del lloc sense fer una visita al celler Poveda, als afores de la localitat. Precisament el pare de qui en l'actualitat dona nom a l'establiment, Salvador Poveda, va ser un dels agents actius en la constitució del museu d'Azorín. Pare i fill són una baula més en una llarga nissaga de vinaters que comença al 1640, quan un Lucas Poveda, procedent de Castalla, es va establir a Monòver. Ja Cavanilles explica que aquest és el terme municipal de més producció de vi del Regne de València. Des del 2.007, el nou i modern celler Poveda s'aixeca entre vinyars, enfront de la casa pairal dels pares d'Azorín i a la rodalia del lloc on Pere el Cerimoniós va fer nit en la seua expedició dins aquesta "terra erma e deserta". Tot això m'ho explica Rafael Poveda, que és l'erudit entusiasta de la família. En aquest clima predesèrtic, en la frontera estricta de la nostra concepció de les coses, els Poveda representen una llarga lluita per fer vins de qualitat i exportar-los al món.
A la sagristia del celler, allà on es guarden els mosts més preats, tinc el plaer se tastar un Fondíllol conservat en bóta de Jerez, collita de 1950. Per a fer aquest vi llegendari cal veremar tard -a final d'octubre- en una tardor seca. El suc de raïm monestrell s'ha d'envellir en tonells de roure vell, com els dos grans tonells d'Alacant -ja no se'n fabriquen- reclosos en la penombra sagrada del celler. Per rubricar convenientment el nostre encontre, res millor que un arròs amb conill i caragols a les Cases del Senyor (pedania de Monòver). Però quan me'n vaja d'allí, el que duré al paladar -encara- seran les sentors i de còmoda antiga, tabac de pipa i colònia Varón Dandy que m'ha deixat el Fondillol.