Edicions Bromera - 2002 - Alzira
A les 4.30 de la matinada, fem ruta muntanya amunt, en direcció al pic. La nit és suau i la visibilitat, gràcies a la lluna, d'una qualitat insospitada. L'ascensió va sent puntejada pel descobriment, allà baix, de la llum dels pobles. La de Vistabella i la de Xodos és d'una blancor gairebé cristal·lina; la d'Atzeneta, un poc més avall, és més aviat groguenca. Una vegada al cim, ens acomodem en direcció a l'est tot esperant el gran moment. No estem sols: com és habitual aquests dies, compartim platea amb una vintena de persones, excursionistes joves hostes dels campaments de més avall.
Quan hem eixit el cel estava ras, però a mesura que avancen les clarors del dia, observem una massa de núvols cap a la costa. Ens temem que tot haja estat una colossal pèrdua de temps, i que no puguem veure el sol ixent. La majoria dels matiners inicien la baixada, decebuts. A poc a poc, les muntanyes que envolten el cim van fent-se visibles entre la boira, com un ramat de grans saures peresosos. Finalment ix el sol -són més de les 7. És un disc de color taronja, que es va fent visible molt a poc a poc, amb una teatralitat còsmica. Tot és com un petit decorat, un teatre de titelles on algú fa lliscar un cercle afruitat per a embadalir el públic. Però el sentit de la jerarquia és perfectament clar. Totes les llums van quedant-hi subsumides. Com per una ordre invisible, la gran fàbrica de la natura es posa en marxa i és abolit el magnífic silenci de la nit: passen uns corbs que vénen del sud, se sent una cridadissa confusa d'ocells i, alhora, comencem a observar el vol frenètic dels insectes. El meu grup també inicia el descens. Són les 7.45. Arrepapat al sac de dormir, he decidit esperar-me. El sac era imprescindible, perquè la suavitat de la nit es converteix, a l'albada estricta, en una paradoxal sensació de fred, que no t'esperaves justament quan assisties al naixement del gran calefactor. Ja se n'han anat tots: només quede jo. En ple cim, tot just eixit el sol, la sensació de soledat és imperiosa i una mica alleujadora. És -com la mateixa eixida del sol- un petit miracle. De seguida se sent al lluny el soroll d'un motor, més a prop les esquelles d'un ramat d'ovelles i en qualsevol moment els guardes del refugi donaran senyals de vida. És el moment de tornar. [5-8-01]
Joan de Joanes, al Museu de Bellas Arts de València. Els fons foscos de les crucifixions tenen un punt metafísic esborronador. El retaule de Sant Miquel impressiona com a estructura formal, antecedent il·lustre del còmic, la televisió i el columnisme d'opinió política. Tanmateix, el que realment em sorprén és la galeria de tipus nobles de l'època, prohoms, nobles, reis i papes. Els Borja hi suren amb especial intensitat: Alfons, Roderic, César, Joan i Pere Lluís de Borja i Llançol. Però qui li ha raspat els ulls violentament a Cèsar Borja? No volien destruir el seu retrat: només castrar-lo. Per què? Quan? [11-2-00]
El paisatge entre Alacant i Xixona, la desolació més vasta i absoluta que es troba, condensada, en la pell d'aquest país. El sòl, d'una blancor àcida i sema, esgarrifosament lunar, s'assembla ja massa a les qualitats àrides del que hem convingut a anomenar desert. Cal considerar la possible relació d'aquest fenomen -amb totes les llicències poètiques que calguen- amb la nostra més punyent realitat sociolingüística.
Finalment, les illes Columbretes. Aquests illots que es veuen, els dies clars, des de la costa on he nascut i visc. És una expedició d'amics eixint del port de Peníscola, en una golondrina còmoda i nova, amb un patró vell í rondinaire. Hem tingut sort: el sol impera, la mar és beata i blava, el vent s'oculta. Ens ho confirmen els mariners: pocs dies a l'any com aquest darrer dissabte de juny. En la parla de la professió, és gairebé calma blanca. Calma blanca em sembla allò que en anglés s'anomena, un poc més tètricament, dead calm. Hi ha una pel·lícula de Philippe Noyce del 88 amb aquest rètol: la història d'un assassí, pertorbat i lúbric, que s'ensenyoreix d'un iot aprofitant aquesta calma extrema, pacífica, total.
Però el nostre viatge no és gens tràgic. Ans al contrari, tot se succeeix com en un vell títol de cinema clàssic: lògic, previsible, sense sobresalts. Trenta milles de serenitat, dues hores i mitja de blavor ebúrnia fins a albirar l'illa grossa i, al seu voltant, els illots més menuts.
La dàrsena que s'oculta a l'altre costat de l'illa Grossa -port Tofiño- és un doble cràter volcànic on nadar et restitueix alguna cosa del paradís perdut que sempre associem a una illa. Les Columbretes tenen precisament aquest caràcter paradisíac, almenys per a les aus que, en el llarg contraban entre Europa i Àfrica, escullen aquestes pedres deshabitades per al seu repòs. Nadar al port Tofiño: que estranya se'ns fa de vegades l'aigua, quan havia de resultar-nos el més natural. Hi ha una alegria específica que és la del cos dins de l'aigua, dolça o salada, límpida, primigènia.
A l'illa Grossa trobem un far i un petit cementeri. Això són bàsicament les petges visibles que hi ha deixat la vida humana. Després contemplem una vegetació escarransida, insectes endèmics, moltes gavines i les famoses sargantanes (Podarcis hispanica atrata, subespècie endèmica). Però sobretot una gran absència: la de les colobres, que sembla van donar nom als illots.
Recorrem amb vaixell les altres illes: la Ferrera, la Foradada, el Bergantí, el singular Carallot... La tornada és també suau. El patró té pressa. Deu ser un d'aquests penisclans que s'han fet rics amb la transformació del vell poble de pescadors en l'actual megalòpoli turística d'avui dia. El sol es pon mentre retornem a la costa. Hem anat a les Columbretes gairebé amb calma blanca. Els luxes més imprescindibles són els més fàcils.
Diu que al Campanar de Vilafranca s'ha descobert un niu de colomins i és per això que els ecologistes no deixen que el rector puga fer, ara que són festes, el joiós volteig de campanes habitual. Indignació popular amb majúscules, fins i tot en l'estadi larvat del simple col·loqui, abans de comprovar si el rumor és verídic. L'anècdota pot ser apòcrifa o no, però és il·lustrativa en tant que acreix la llegenda que converteix els ecologistes, a la ruralia, en uns éssers imprevisibles i capritxosos, sempre disposats a fer valer les seues peculiars voluntats sobre els honrats i consuetudinaris homes del camp.
L'ecologista és un jovencell, usualment de ciutat o de models ciutadans, que sovint es veu impel·lit a impedir que el llaurador continue amb pràctiques ancestrals. Aquestes consisteixen en el seu imperi sobre flora i fauna. El conflicte és inevitable, perquè els uns demanen impunitat -impunitat sàvia i generalment fonamentada, tot s'ha de dir- i els altres, que han aprés la natura en un llibre il·lustrat, volen solucions de manual. Cultura i natura es demostren de nou incompatibles, i la cosa no té solució. Ecologistes i llauradors es necessiten mútuament. S'imposa un pacte històric, si és que això és possible. Els colomins han de fer via, però les festes rurals han de ser santificades convenientment. Tracte d'explicar això en el rogle, però la sola idea d'un pacte fa riure. I riem.
La gallina ciega, de Max Aub. Gran, magnífic descobriment. Un d'aquests títols del qual tens referències immillorables, però n'ajornes la lectura (les més de 600 pàgines hi contribueixen). Una autèntica obra mestra, un diari apassionat, un llibre de vell i, alhora, un testimoni perenne, actual, vivíssim. Un testament literari i vital. Històric, sens dubte: l'exiliat que retorna, trenta anys després, per a comprovar que «a Espanya, els pocavergonyes, els catòlics de veritat i els imbècils viuen com Déu». I, encara, «els qui no volen saber res de res» i els turistes. Problema? Que és com a tot arreu. Hi ha un tant de la frustració del qui voldria haver trobat un país més raquític, més mediocre, més exasperat. No estic d'acord amb Umbral -«la seua prosa és la que pot esperar-se d'un viatjant de comerç suís». És una prosa dramàtica, precisa, dúctil, d'extraordinària densitat.
Escriure un diari és lluitar contra l'oblit. El de Max és una batalla ferotge. Jo en rescate, a benefici d'inventari (del meu inventari), un episodi en què em projecte. A València estant, l'l de setembre de 1969, Aub va a visitar la tomba de Blasco Ibáñez. Un lloc qualsevol, «bastant abandonat. Petit. Un nínxol. No res». Destaca més la tomba dels propis pares del dietarista. Ell se sent embargat per un sentiment de tristesa irreprimible: si Blasco, amb tot el que va significar a la València de la seua època, ha acabar així, que serà de Max Aub? Un exiliat més, una menció honorífica en les històries de la literatura, un vellet amb barba blanca i mal geni, que ni tan sols va tenir la precaució (sic) de fer-se comunista. Davant la làpida de Blasco, en el laberint de nínxols sense Ariadna. I sense ser Teseu:
«No me n'emporte cap pedra, cap pedra petita del cementeri civil de València. En tinc d'altres. D'aquí no en necessite».
De manera que també ell era del club, de la fraternitat dels buscadors de pedres. No d'or, ni de perles, ni tan sols de petites roques precioses. Fragments de marbre, granits vulgars. Transmissors fidelíssims de la vida, dels humors, dels temps indòmits. Una mania com qualsevol altra.