Cim del Penyagolosa

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Mural del País Valencià I , 1996
Pàgines: 243-244

Penyagolosa

 

Penyagolosa de la primavera,

els canelobres verds d'una vella litúrgia,

fondo aplec ancestral, alçària del càntic,

camins que pugen treballosament,

guany pregon de la terra, forest inabatible,

corren les fonts com gaseles o cèrvols,

una aigua clara i verda, de fortalesa i puny!

 

De canelobres i arcs, de festa i lluita,

una naturalesa poderosa

que ara s'esdevenia tendra com el tomello,

lluminosa com l'aigua que canta i riu i corre.

Tomello i poliol, te de muntanya,

herba d'olives, conjugal espígol.

 

Penyagolosa, d'altitud extrema,

la primavera intacta de rames i de flors,

estams de breu primícia de llum,

temples de voltes fetes per al mite,

mite de culte mai no penetrat,

castell inexpugnable, arbres guerrers,

fortalesa del vent i les ales extenses!

 

Penyagolosa de la primavera!

Així creixia, voluntat de càntic,

una religió d'arbres i de destrals.

Així creixia, voluntat de càntic,

una comunitat d'arbres i teuladins,

un monestir de fulles i brises remoroses,

una religió de rames i d'arrels,

el dogma irrefutable de la saba,

la benedicció, urbi et orbe, del vent.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Mural del País Valencià I , 1996
Pàgina: 90

Penyagolosa

sempre vigilant com un pastor

el ramat de les teues masies

que coneixes pel seu nom.

 

Penyagolosa

perfumat i profund gratíssim

com una llesca de pa unes olives trencades

un got de vi.

 

Penyagolosa

lluminós de matins de forns

feixos de llenya.

 

Penyagolosa

ferit a les pregones nits ai ferit

per un amor que mai no torna.

Autor: Paco Muñoz i Martínez
Obra: Com suau adéu , 2008

Gegant de pedra

Últim divendres d'abril, el camp ple de flors,
Penyagolosa, la primavera ha arribat.
I jo vull fer-te una bonica cançó,
perquè no tingues enveja del Penyal i del Montgó.

De Les Useres els pelegrins tornaran
i les muntanyes repetiran els seus cants.
Fidels ells venen pels vells camins de la vall,
amb una besada d'amor de la gent de Sant Joan.

Penyagolosa, gegant de pedra,
la teua testa plena de neu.
Penyagolosa, Penyagolosa,
a la tempesta, al sol i al vent.

De Vistabella, també de Xodos, vindran,
i els de Llucena els cants estan assajant;
Cortes de Arenoso, joiós, està convidant:
"Qualsevol primavera haurem de retornar."

Zucaina crida, dins d'un mar de ginebrars,
i Villahermosa, a cau d'orella, ha informat.
Sobre el Castillo de Villamalefa veuràs
roures, pinars i alzinars entonant un bell cant.

Autor: Martí Domínguez i Romero
Obra: Bestiari , 2000
Pàgines: 421-423

Cim de flors

 

Feia temps que volia trobar el gerani de Cavanilles. És una espècie endèmica del massís del Penyagolosa, que creix arran de terra, sotmesa a les inclemències del vent i de la neu. Antoni Josef Cavanilles, durant la crònica del seu viatge pel Regne, la va descriure detalladament, però sense fer massa concessions a la lírica: «tiene una raíz larga, parecida a la chirivía (...). Apenas sale a la superficie de una tierra negra, se ramifica y extiende sobre las piedras, formando masas de un pie de diàmetro cubiertas de hojas muy pequeñas, aladas, blancas y vellosas, y tan apretadas unas sobre otras, que hacen un cuerpo sólido: por todas partes salen cabillos de dos a tres pulgadas, que sostienen flores aparasoladas».

Vaig iniciar l'ascensió al cim sense massa esperances de trobar-la. No obstant això, a me sura que caminava per aquells boscos esponerosos i encara salvatges, el veritable motiu de l'excursió se m'anava fent més llunyà i inexacte; l'allau de vida que vessava aquell paisatge em mantenia meravellat. Orquídies de seda, tulipes d'or, corniols vincladissos, sabonàries de púrpura, tàrrecs enfaristolats, campànules enlluernadores, roses que exhalaven aromes aferradisses, conformaven un veritable excés floral, com s'esdevé en aquells quadres de natures mortes d'alguns pintors flamencs de poc renom. Per això, l'ascensió es va allargar molt més del que pensava; en cada pas m'aturava, bé per saludar una lluqueta de roca o un muscari espigat, o per admirar-me al davant de la bellesa d'una didalera que lluïa la seua tija floral, o per gaudir dels colors novells d'una papallona dels ortigars. De sobte, em va colpir la visió inesperada d'un grup de peònies silvestres: les mates, goludes d'aigua del desgel, creixien ufanoses, amb una fortalesa i un delit ple de vida, i les flors eren més robustes que mai: vermelles, amb els estams molt nombrosos i daurats, eren empaitades per les abelles remoroses, que sovint es balancejaven en els pètals enormes i carnosos.

Per fi, muntanya amunt, vaig descobrir el gerani de Cavanilles. Semblava mentida que en tan poca distància pogueren coexistir dues plantes tan diferents: aquell gerani, arredonit, en forma de coixinet, se m'apareixia esquifit i ridícul comparat amb la pompositat de la peònia. I, tanmateix, les seues flors, d'un malva delicat, quasi blanc, que presentaven cinc pètals recorreguts per petites venes vermelles, tenien una bellesa senzilla i humil, captivadora. A poc a poc, vaig caminar fins al cim del Penyagolosa: davant meu, una mar de muntanyes immenses i silencioses s'ajeien i s'aplanaven. La llum del sol encara il·luminava el petit rogle on creixia el gerani; més avall, les peònies es submergien en la quietesa ombrívola del capvespre.

Autor: Martí Domínguez i Romero
Obra: La sega , 2015
Pàgina: 322

Pujàrem fins a dalt del tot, fins al capoll, que deia don Carles. La vista immensa s'estenia pels quatre punts cardinals, i tots tres estigueren dient-se noms, reconeixent muntanyes, comentant pobles, viles i llogarets, albirant fins i tot les illes Columbrets, al bell mig de la mar. Don Carles va parlar de mossèn Cavanilles, i d'aquella ascensió que havia fet el naturalista al segle XVIII, i que li va permetre descobrir una planta exclusiva d'aquell cim. Tot era particularment nou i màgic per a mi: aquella conversa de descobertes, d'investigacions, de reptes personals, era temptador i encomiable alhora. Els escoltava en silenci, i ells de vegades em miraven i deien xe, Goriet, xe. Eren feliços, plenament feliços, i allò també em semblava admirable. Don Carles va treure un llibret d'un poeta que s'estimava molt, es va encaramar a les ruïnes d'una vella torre de guaita i va començar a llegir un poema titulat Les dues muntanyes, en una posa artificiosa que anava d'allò més bé amb l'aparatositat del text. El poema explicava com el Pic guaitava i dialogava amb una altra muntanya, gegantina com ella.

Autor: Joan Garí i Clofent
Obra: Les hores fecundes , 2002
Pàgines: 294-295

A les 4.30 de la matinada, fem ruta muntanya amunt, en direcció al pic. La nit és suau i la visibilitat, gràcies a la lluna, d'una qualitat insospitada. L'ascensió va sent puntejada pel descobriment, allà baix, de la llum dels pobles. La de Vistabella i la de Xodos és d'una blancor gairebé cristal·lina; la d'Atzeneta, un poc més avall, és més aviat groguenca. Una vegada al cim, ens acomodem en direcció a l'est tot esperant el gran moment. No estem sols: com és habitual aquests dies, compartim platea amb una vintena de persones, excursionistes joves hostes dels campaments de més avall.

Quan hem eixit el cel estava ras, però a mesura que avancen les clarors del dia, observem una massa de núvols cap a la costa. Ens temem que tot haja estat una colossal pèrdua de temps, i que no puguem veure el sol ixent. La majoria dels matiners inicien la baixada, decebuts. A poc a poc, les muntanyes que envolten el cim van fent-se visibles entre la boira, com un ramat de grans saures peresosos. Finalment ix el sol -són més de les 7. És un disc de color taronja, que es va fent visible molt a poc a poc, amb una teatralitat còsmica. Tot és com un petit decorat, un teatre de titelles on algú fa lliscar un cercle afruitat per a embadalir el públic. Però el sentit de la jerarquia és perfectament clar. Totes les llums van quedant-hi subsumides. Com per una ordre invisible, la gran fàbrica de la natura es posa en marxa i és abolit el magnífic silenci de la nit: passen uns corbs que vénen del sud, se sent una cridadissa confusa d'ocells i, alhora, comencem a observar el vol frenètic dels insectes. El meu grup també inicia el descens. Són les 7.45. Arrepapat al sac de dormir, he decidit esperar-me. El sac era imprescindible, perquè la suavitat de la nit es converteix, a l'albada estricta, en una paradoxal sensació de fred, que no t'esperaves justament quan assisties al naixement del gran calefactor. Ja se n'han anat tots: només quede jo. En ple cim, tot just eixit el sol, la sensació de soledat és imperiosa i una mica alleujadora. És -com la mateixa eixida del sol-  un petit miracle. De seguida se sent al lluny el soroll d'un motor, més a prop les esquelles d'un ramat d'ovelles i en qualsevol moment els guardes del refugi donaran senyals de vida. És el moment de tornar. [5-8-01]