Tres i Quatre - 2000 - València
L'agró caçaire
«En un estany hi havia un agró acostumat de pescar llongament», escriu Ramon Llull en el seu Llibre de meravelles. Pescar llongament, vet ací l'ofici que defineix l'agró millor que cap altre. Amb el seu bec esmolat com un coltell, que s'encasta en un coll llarg i flexible, l'agró pesca amb eficàcia, enfilant-hi peix. És una autèntica meravella veure'l, superb i enfaristolat, al damunt d'una mata de bova: amb el coll estirat, per tal de confondre's entre les ombres i reflexos de les canyes, esguarda el canal o l'estany, estratègicament situat. Cada agró ocupa un lloc de pesca, i mantenen entre ells una distància perfectament calculada, com si es tractara d'una competició federada; si un passavolant intenta situar-s'hi, de seguida es llancen sobre ell en una revolada magnífica, originant un esbart de fulgurances, que recorda aquell agró atacat per un rapinyaire en el quadre Retrat d'un cavaller de Carpaccio. Perquè l'agró blau no sols és entre els ocells un dels més grans pescaires, sinó també una de les aus més belles i elegants; ja ho ponderava l'escriptor de la Renaixença Eduard Girbal: «De canya en canya de la riba, els bernats pescayres de brillant y tornassolat plomatge».
Fa uns anys, era difícil de veure a l'Albufera aquell tornassolat plomatge. Avui, els agrons hi són tan abundants que el peix escasseja. Són coses dels desequilibris de la natura; abans era més fàcil de trobar l'agró roig, i descobrir un agró blau (o com diuen a Catalunya, un bernat pescaire) era un motiu de festa i alegria. Ara s'esdevé quasi el contrari, i la població d'agró blau ha augmentat tant que no hi ha riba albuferenca que no estiga densament poblada per aquells ocellots pomposos i una mica bufanúvols. La falta d'enemics naturals ha disparat la població d'aquesta espècie, i ha produït una competència d'una agressivitat densa i ferotge. Fins al punt que, com em comentava un pescador del Palmar, aquesta espècie s'ha convertit en el pitjor enemic de les rates que infesten les mates albuferenques. Són coses, com deia, de la naturalesa. El bernat pescaire, des de la seua bova, quan albira el nedar d'una rata, es llança en picat com si haguera descobert una llissa saborosíssima. Això és tan cert que ara, la faula que ens narra Llull, hauria de començar d'una altra manera molt diferent: «En un estany hi havia un agró acostumat de caçar llongament»... I és que la fam —bé ho sabem— fa i desfà la biologia.
Vora el barranc dels Algadins
Fa uns mesos vaig anar al barranc dels Algadins. el nom d'aquest barranc fa brollar immediatament al cor dels valencians els versos apassionats de Teodor Llorente: "Vora el barranc dels Algadins, / hi ha uns tarongers de tan dolç flaire / que, per a omplir d'aroma l'aire, / no té lo món millors jardins". Potser per això aquell barranc se'm manifestava com un lloc nimbat i arrebossat de naturalesa, amb una captivadora energia, que com inesgotable ullal marjalenc coronat de brosses i lliris, extreia del seu interior, a borbollons, les més belles formes de la vida i la poesia més inefable. el barranc dels Algadins resumia, en fi, en les meues precàries esquematitzacions, el paradisíac "jardí" de les terres riberenques del Xúquer.
No fou fàcil trobar el barranc dels Algadins, al terme d'Algemesí ningú l'anomena ja així. El barranc dels Algadins amb aquella facilitat que té la nostra llengua per a empobrir-se, ha passat a dir-se, en una antonomàsia microlocal, "el barranc". Alhora aquest ha estat transformat en camps de cultiu, i on abans hi havia aigües, canyissar i cudols, ara es troben tarongers i favars. Ja no hi ha ànecs silvestres, com anunciava Llorente, i el mas del poeta ("Allí hi ha un mas, i el mas té dins / volguts records de ma infantesa / per ells jo tinc l'ànima presa / vora el barranc dels Algadins" ) es conserva tan sols en part.
Tanmateix, pel barranc encara corre l'aigua d'una sèquia, clara i viva. Vaig passar gran part de la vesprada jugant amb aquelles aigües, on botaven les granotes i on les serps s'esmunyien entre les brosses, amb reflexos iridiscents i de plata. en la vegetació aquàtica vaig descobrir unes extraordinàries sangoneres, que guaitaven el pas d'una presa. Segurament, aquelles sangoneres eren l'última deixa d'aquells arrossars que es trobaven vora el mas ("Vora el barranc dels Algadins / l'aigua corrent los camps anega; / en sos espills lo sol llampega, / i trau l'arròs verdosos brins"). Aquelles sangoneres, associades al cultiu de l'arròs i que deixaven les cames dels treballadors sangonoses, havien sobreviscut en aquella sèquia al pas del temps. Vaig pescar-ne una i vaig estudiar com evolucionava el seu cos afuat, en un moviment anacrònic i ja del tot oblidat pels homes. A poc a poc una estranya tristesa es va apoderar de mi mentre badava amb l'estira i arronsa de la sangonera. Em va entristir comprovar de nou la indiferència dels valencians davant del seu patrimoni: l'oblit absolut en què romania el mas de Llorente i com aquell màgic barranc havia estat quasi per complet destruït. I així, la meua ànima presa es va dessagnar lentament de tristesa, amb les últimes escorrialles del capaltard, vora el barranc dels Algadins.
Cim de flors
Feia temps que volia trobar el gerani de Cavanilles. És una espècie endèmica del massís del Penyagolosa, que creix arran de terra, sotmesa a les inclemències del vent i de la neu. Antoni Josef Cavanilles, durant la crònica del seu viatge pel Regne, la va descriure detalladament, però sense fer massa concessions a la lírica: «tiene una raíz larga, parecida a la chirivía (...). Apenas sale a la superficie de una tierra negra, se ramifica y extiende sobre las piedras, formando masas de un pie de diàmetro cubiertas de hojas muy pequeñas, aladas, blancas y vellosas, y tan apretadas unas sobre otras, que hacen un cuerpo sólido: por todas partes salen cabillos de dos a tres pulgadas, que sostienen flores aparasoladas».
Vaig iniciar l'ascensió al cim sense massa esperances de trobar-la. No obstant això, a me sura que caminava per aquells boscos esponerosos i encara salvatges, el veritable motiu de l'excursió se m'anava fent més llunyà i inexacte; l'allau de vida que vessava aquell paisatge em mantenia meravellat. Orquídies de seda, tulipes d'or, corniols vincladissos, sabonàries de púrpura, tàrrecs enfaristolats, campànules enlluernadores, roses que exhalaven aromes aferradisses, conformaven un veritable excés floral, com s'esdevé en aquells quadres de natures mortes d'alguns pintors flamencs de poc renom. Per això, l'ascensió es va allargar molt més del que pensava; en cada pas m'aturava, bé per saludar una lluqueta de roca o un muscari espigat, o per admirar-me al davant de la bellesa d'una didalera que lluïa la seua tija floral, o per gaudir dels colors novells d'una papallona dels ortigars. De sobte, em va colpir la visió inesperada d'un grup de peònies silvestres: les mates, goludes d'aigua del desgel, creixien ufanoses, amb una fortalesa i un delit ple de vida, i les flors eren més robustes que mai: vermelles, amb els estams molt nombrosos i daurats, eren empaitades per les abelles remoroses, que sovint es balancejaven en els pètals enormes i carnosos.
Per fi, muntanya amunt, vaig descobrir el gerani de Cavanilles. Semblava mentida que en tan poca distància pogueren coexistir dues plantes tan diferents: aquell gerani, arredonit, en forma de coixinet, se m'apareixia esquifit i ridícul comparat amb la pompositat de la peònia. I, tanmateix, les seues flors, d'un malva delicat, quasi blanc, que presentaven cinc pètals recorreguts per petites venes vermelles, tenien una bellesa senzilla i humil, captivadora. A poc a poc, vaig caminar fins al cim del Penyagolosa: davant meu, una mar de muntanyes immenses i silencioses s'ajeien i s'aplanaven. La llum del sol encara il·luminava el petit rogle on creixia el gerani; més avall, les peònies es submergien en la quietesa ombrívola del capvespre.
Epitafis
«Ací jeu J.F., que va morir com va viure, sense ganes.» La sentència sepulcral és de Joan Fuster. La frase no és una mera serpentina d'enginy: adverteix la incurable futilitat de tot ésser humà. Els epitafis, o «pitafis» que diuen per aquestes terres meridionals, tenen sempre aquest to breu i fervent, jaculatori, de vegades injectat d'alguna eventualitat animosa, d'un últim somriure lapidari. Un autor romàntic explicava que la tomba és un monument situat en el límit de dos mons; aquestes frases tenen, doncs, la veu escruixidora i etèria, un punt d'imprecació i de murmuri misteriós.
«Fa molt de temps que ha mort, i els seus fills encara el busquen en la seua vella butaca» és el tendre i corprenedor epitafi de Diderot, l'intel·lectual més fi del XVIII. El de Franklin, pronunciat per Turgot, és molt més contundent, propi de la inflor del segle: «Conquerí el llamp als cels i el ceptre als reis». I el de Jonathan Swift és simptomàtic d'un dels homes més impertinents de la història: «Imiteu, si podeu, la seua viril defensa de la llibertat». En canvi, Adrià va deixar gravada a perpetuïtat la seua última batalla amb la humanitat: «Turba medicorum perii» ("Vaig morir en mans de multitud de metges" i Paul Scarron, escriptor que va patir intensos dolors reumàtics, se'ls va endur amb ell a la tomba: «Viatger, no faces soroll/Guarda't que ningú el desperte/Doncs vet ací la primera nit/Que el pobre Scarron dorm». Com també aquell altre convincent epitafi d'un erudit anglès afectat per una malaltia penosa: «S'acabaren les cures» (Valete curae). Però entre els epitafis més adolorits destaca aquell d'una jove privada de llibertat: «Zosima, que, durant la seua vida, sols va poder tenir el seu cos esclavitzat, ara, en canvi, el troba en llibertat».
Juan de Zabaleta, en els seus celebrats Errors, critica l'epitafi de Símile: «Ací jeu S. que va morir als seixanta anys, i tans sols en va viure set», els últims anys que no va haver de treballar. Zabaleta, amb aquella intransigència moralista que s'experimenta tot al llarg de la seua obra, va advertir: «Yo quiero decirle ahora a Símile que (...) el ocio es sepultura de vivos. Muerto està el ocioso». I curiosament l'escèptic de J.F. veia en l'oci, no la causa, sinó la conseqüència de la mort: «L'oci autèntic només és la mort» va escriure en el seu Diari. Tanmateix, en aquests dies de Sagitari, potser res més encertat que aquell sorneguer epitafi de Bernat i Baldoví, un altre enginyós i sarcàstic suecà: «Molt amarg i molt pudent/era el nom d'este xiquet/que morí ahir de repent/puix li deien Fel-i-pet».
La murta del Tirant
El dia estava ennuvolat, amb un cel baix i embotornat, però, tot i això, l'aire era càlid. Un d'aquells dies de tardor, en què les boires s'uneixen a la manyaga flaire de la terra banyada i perfumada de bolets. Els arbocers de la vall de la Murta eren a vessar de fruits madurs, rojos, cardenalicis, com petits tions, i vaig collir-ne per fer confitura, com un amic lector em va adoctrinar enviant-me per correu un pot d'una excel·lent melmelada d'arboç. Caminava lentament, sense presses, amb la confiança que un pas més ràpid no alteraria el resultat final de l'excursió. A la vall de la Murta, la bellesa resideix en aquella harmònica acumulació de plantes ordinàries: margallons i marfulls, llentiscles i lligaboscos, romers i baladres, espantallops i brucs en flor. I, és clar, en aquelles mates de murta, que de vegades creen un bosc, i quan hi passes t'encobeeix una aroma intensa, que produeix en l'esperit una delectació estranya, que et sedueix, que et roba el cor.
Vaig somriure quan vaig pensar que Tirant lo Blanch, en el moment de descriure el casament «ab gran professó» del rei d'Anglaterra, posa en aquella cerimònia garlandes de murta: «Aprés venien totes les dones públiques e les qui vivien enamorades, e ab tots los ruffians qui anaven ab elles, e cascuna portava en lo cap una garlanda de flors o de murta». I vaig somriure, dic, perquè el valencianíssim Joanot no podia imaginar-se que a Anglaterra no creix la murta; que el que a les muntanyes de la Safor resulta abundant, en el clima atlàntic desapareix immediatament. I que, per tant, la murta a Anglaterra no és la planta de l'amor, no s'utilitza en màgia eròtica, i difícilment poden associar-la, com fa Virgili en les seues Bucòliques, a Venus o Afrodita (també anomenada, per això, Mirta). Segons els grecs, hi havia murta a la ribera on Venus va nàixer, i ella va protegir la seua nuesa amb les seues fulles.
Siga com siga, Joanot Martorell no s'enganyava quan coronava el cap de les dones públiques amb murta. A Mallorca encara diuen «murta, amor fuit», en el sentit d'una passió pertorbadora, d'un amor boig. I per això Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit, quan l'espiava delerosament al gimnàs, s'amagava rere una mata de murta. Uns creuen que aquella olor manyaga incita a la luxúria; d'altres, en canvi, descobreixen en la seua fragància, suggerent però fugissera, una imatge de l'encontre amorós. En qualsevol cas, la murta es troba associada a les efervescències amatòries humanes. I sorprèn que Botticelli, en el seu bellíssim Naixement de Venus no coronara la deessa de murta (en lloc d'aquells insípids clavellets i roses silvestres). Potser és que no sabia que, a Grècia, sí que hi creix la planta de l'amor boig.
El drac del Túria
Les llegendes sobre l'existència de dracs a les nostres terres han tingut arrelament en una infinitat de paratges, des de les famoses coves de Mallorca fins al Forat del Drac de Sort. És clar que tot plegat són històries vagaroses i fantàstiques, que irremeiablement ens farien dubtar de l'existència d'aquest animalot, si no fóra per la certesa de l'autenticitat del drac del Túria. Si els naturalistes renaixentistes Gesner i Aldrovandi asseguraven l'existència d'aquest ésser paorós, Blasco Ibanez ens el va descriure com si fóra ell la reencarnació de sant Jordi. Narra, en el seu conte El dragón del Patriarca, que quan València encara es comunicava pels seus sequiols amb l'Albufera, un monstre baixava totes les nits i devorava els seus habitants amb voracitat extrema i bramuls esfereïdors. A les aigües del Túria i als ullals de l'Albufera aquell drac espantós, que hauria fet les delícies del pinzell de Paolo Uccello, gaudia de la vida més plàcida, entre llúdries i samarucs. Mentre, els valencians duien una existència d'espantats: cada dia s'anunciava una nova víctima i la indignació es mesclava amb la resignació. Un dia va arribar a la ciutat «un hombre misterioso, una especie de judío que había recorrido medio mundo y hablaba en idiomas raros» i, de seguida, com és consubstancial al nostre poble tan bon punt sent parlar un foraster, fou condemnat a la forca. Aquell juevot, per a salvar la vida, va proposar als valencians un pacte: anihilaria la fera del Túria a canvi que li perdonaren la vida.
La història de com va matar el drac és llarga, d'un barroquisme peremptori, i remet el lector a l'obra de Blasco. El fet interessant del cas és que al mur de l'església del Patriarca encara roman dissecat aquest rèptil. Qualsevol hi pot anar i contemplar-hi, sinistrament clauficat, un enorme caiman. Els erudits asseguren que fou regalat al patriarca Joan de Ribera pel virrei de Perú, però el poble valencià «sabe mejor que nadie el origen del espantoso animalucho». aquell drac, diguen el que diguen alguns, fou mort per una espècie de jueu que havia recorregut mig món...