Casa Regal

Vora el barranc dels Algadins

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire

que per a omplir d'aroma l'aire,

no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins

volguts records de ma infantesa;

per ells jo tinc l'ànima presa

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,

s'alcen al cel quatre palmeres;

lo vent, batent ales lleugeres,

mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, millars de teuladins

fan un soroll que el cor enxisa.

¡Qui oir pogués sa xillerissa

vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins

l'aigua corrent los camps anega;

en sos espills lo sol llampega,

i trau l'arròs verdosos brins.

Sona el tic-tac en los molins;

i al caure el sol, caçadors destres,

a joca van d'ànecs silvestres

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins

mourà demà les palmes l'aire,

li donaran los horts son flaire,

i sa cantúria els teuladins.

Lo mas demà guardarà dins

dolços records i imatges belles;

i jo no podré gojar ja d'elles

vora el barranc dels Algadins!

Llorente

Vora els barranc dels Algadins

la teva veu encara es dreça,

i encara és una promesa

de regnes alts i de daurats matins.

Remors de palmes i de pins,

el vers més teu encara avança

i sosté encara l'esperança

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins

per a València es feu de dia.

Font i xiprer, allí naixia

un llarg amor sense confins:

una cançó que duia brins,

en tanta nit, de llums més clares.

I encara està com la deixares,

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins

va ser més nostre el teu accent.

Versos i palmes mou el vent,

i el vent està ple de camins.

València porta sempre dins

la teua veu, feta llavor:

la teua veu clara i millor,

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins

naix un futur ple de collites,

la brisa té el poder dels mites,

s'ompli d'alegres teuladins.

Sense saber-ho et duem dins;

El teu barranc ens creua el cor.

I creix la llum en branques d'or

Vora el barranc dels Algadins.

ENDREÇA

Vora el barranc dels Algadins,

la teua veu més pura i clara

encara sona, vibra encara,

anomenant-nos nous camins:

camins de palmes i de pins,

i d'esperances i esgarranys:

un vell camí ple de pols i afanys,

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins

Fa uns mesos vaig anar al barranc dels Algadins. el nom d'aquest barranc fa brollar immediatament al cor dels valencians els versos apassionats de Teodor Llorente: "Vora el barranc dels Algadins, / hi ha uns tarongers de tan dolç flaire / que, per a omplir d'aroma l'aire, / no té lo món millors jardins". Potser per això aquell barranc se'm manifestava com un lloc nimbat i arrebossat de naturalesa, amb una captivadora energia, que com inesgotable ullal marjalenc coronat de brosses i lliris, extreia del seu interior, a borbollons, les més belles formes de la vida i la poesia més inefable. el barranc dels Algadins resumia, en fi, en les meues precàries esquematitzacions, el paradisíac "jardí" de les terres riberenques del Xúquer.

No fou fàcil trobar el barranc dels Algadins, al terme d'Algemesí ningú l'anomena ja així. El barranc dels Algadins amb aquella facilitat que té la nostra llengua per a empobrir-se, ha passat a dir-se, en una antonomàsia microlocal, "el barranc". Alhora aquest ha estat transformat en camps de cultiu, i on abans hi havia aigües, canyissar i cudols, ara es troben tarongers i favars. Ja no hi ha ànecs silvestres, com anunciava Llorente, i el mas del poeta ("Allí hi ha un mas, i el mas té dins / volguts records de ma infantesa / per ells jo tinc l'ànima presa / vora el barranc dels Algadins" ) es conserva tan sols en part.

Tanmateix, pel barranc encara corre l'aigua d'una sèquia, clara i viva. Vaig passar gran part de la vesprada jugant amb aquelles aigües, on botaven les granotes i on les serps s'esmunyien entre les brosses, amb reflexos iridiscents i de plata. en la vegetació aquàtica  vaig descobrir unes extraordinàries  sangoneres, que guaitaven el pas d'una presa. Segurament, aquelles sangoneres eren l'última deixa d'aquells arrossars que es trobaven vora el mas ("Vora el barranc dels Algadins / l'aigua corrent los camps anega; / en sos espills lo sol llampega, / i trau l'arròs verdosos brins"). Aquelles sangoneres, associades al cultiu de l'arròs  i que deixaven les cames dels treballadors sangonoses, havien sobreviscut en aquella sèquia al pas del temps. Vaig pescar-ne una i vaig estudiar com evolucionava el seu cos afuat, en un moviment anacrònic i ja del tot oblidat pels homes. A poc a poc una estranya tristesa es va apoderar de mi mentre badava amb l'estira i arronsa de la sangonera. Em va entristir comprovar de nou la indiferència dels valencians davant del seu patrimoni: l'oblit absolut en què romania el mas de Llorente i com aquell màgic barranc havia estat quasi per complet destruït. I així, la meua ànima presa es va dessagnar lentament de tristesa, amb les últimes escorrialles del capaltard, vora el barranc dels Algadins.