Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest mas situat a 1526 metres d'altitud és el més alt de les comarques castellonenques. És pas obligat en les rutes que pugen i baixen del Penyagolosa fins a Sant Joan. S'hi poden gaudir d'esplèndides panoràmiques cap a les serres del Toro i Javalambre i l'altiplà de Barraques. La vegetació hi és diversa i rica per això serà indicat llegir-hi el text que Martí Domínguez va dedicar al gerani de Penyagolosa i un fragment de La sega.
Erodium Celtibericum Pau (Gerani del Penyagolosa)
Mentre el contemple entre les pedres de la vora del camí, de l'il·lustre botànic em dius els cinc pètals blancs amb sang de porpra. Després, busquem les taques a les ungles i ens preguntem des de quins ulls els claps d'aquest misteri, en quin moment precís s'han dibuixat els fils de porpra sobre el blanc i el blanc sobre el marró enfosquit de la terra.
Caminem contra els lladrucs que vigilen el mas i parlem d'un no-res que ens entristeix.
Podrà la pedra ni cap arbre llegar un sol record? Mirem ací i allà, innocents o enfollits per la paraula. Pels volts de la pallissa, arranjada per mans destres, la llenya aguaita totes les solituds.
Ja amainen els lladrucs, que ara són bots, i festes, i un llom grisenc que acarones. Des del tossol de la Cambreta, el roig sobre els cims llunyans és més fosc que d'habitud. I jo et dic que potser som la mesura de totes les coses. Potser consentim només que l'amor vulnere els límits del nostre cau per entendre altres carícies.
Així tot és nosaltres: la brisa que pertorba el verd de la vesprada, el roig que lentament s'adorm sobre les llomes, o el llamp com un dolor que esgarra el cel i es rebel·la contra tots els silencis. Asseguts sota els pins de la cruïlla, el camí cap a la vall ens en recorda un: al cor del bosc podríem reinventar totes les paraules.
Potser som la mesura de totes les coses, potser volem que tot recorde com nosaltres recordem, i no perdem res si, entre nostàlgies i una llàgrima de consol o de penediment, som capaços de mantenir-ne les deixalles.
Formes del crit contra el temps que, ni del temps mateix, el nostre crit preserva.
De vegades pensava en quantes casualitats i desgràcies s'havien hagut de donar: si el capità Mata no haguera mort mon pare, i si la meua germana no haguera hagut de fugir a Barcelona, jo no hauria estat tant de temps al camp, i les lliçons de don Arcadi no haurien tingut el seu fruit. Vaig traure el meu profit d'aquells dies. Duia la rabera als prats que més em podien interessar, o perquè esperava trobar una bestiola determinada, o perquè a prop hi havia fòssils, o perquè seguia algun niu. Conduïa la rabera fins als cingles mateixos del Pic, i allí, en aquella terra de cabres salvatges, em tremolava el cor d'emoció descobrir el vol de l'àguila daurada, i els renecs estridents de les gralles de bec vermell. Anava als prats del mas de la Cambreta, i m'admirava de la rectitud dels pins rojals, de la bellesa de les fritil·làries, de tots els ocellets que hi trobaven refugi; especialment m'agradava descobrir el vol maldestre del bectort: el mascle d'un vermell corall i la femella d'un verd maragda. M'agradava també seguir les ziga-zagues dels raspinells pels troncs dels pins, els botets de les senyoretes, o les voltes del pica-soques. La majestuositat de la muntanya dotava d'una èpica especial totes aquelles observacions, que assolien el seu èxtasi quan s'acompanyaven d'una nova i inesperada captura.
Altres indrets de Vistabella del Maestrat: